Nèctar per a 6 copes
dissabte, 19 de desembre del 2009
Amb el cor
Us imagineu que el Barça arriba a la final de la Copa del món de Clubs. La disputa contra un equip duríssim. És molt superior en totes les facetes del joc, però li posa emoció encaixant un gol en fora de joc i no aconsegueix empatar fins a 1 minut del final. Us imagineu, aleshores, que al mateix minut de la prorroga en que el Barça de Cruyff va guanyar la seva primera copa d’Europa, el millor jugador del món marca el gol de la victòria i ho fa amb l’escut. I no metafòricament, sinó literalment amb l’escut brodat al pit. El gol decisiu amb el pit. El gol amb el cor per entrar a formar part de la Història. Un guió que ni els millors guionistes del Hollywood daurat haguessin somiat. Un guió perfecte que, ves per on, s’ha materialitzat a Abu Dabi, donant al Barça el seu sisè títol en una mateixa temporada. Una Temporada de cine què, difícilment podrà ser igualada, però mai dels mais superada. La realitat, un cop més, ha estat per damunt de la ficció i això, en aquest Barça, comença a ser deliciosament habitual.
Us imagineu que el Barça arriba a la final de la Copa del món de Clubs. La disputa contra un equip duríssim. És molt superior en totes les facetes del joc, però li posa emoció encaixant un gol en fora de joc i no aconsegueix empatar fins a 1 minut del final. Us imagineu, aleshores, que al mateix minut de la prorroga en que el Barça de Cruyff va guanyar la seva primera copa d’Europa, el millor jugador del món marca el gol de la victòria i ho fa amb l’escut. I no metafòricament, sinó literalment amb l’escut brodat al pit. El gol decisiu amb el pit. El gol amb el cor per entrar a formar part de la Història. Un guió que ni els millors guionistes del Hollywood daurat haguessin somiat. Un guió perfecte que, ves per on, s’ha materialitzat a Abu Dabi, donant al Barça el seu sisè títol en una mateixa temporada. Una Temporada de cine què, difícilment podrà ser igualada, però mai dels mais superada. La realitat, un cop més, ha estat per damunt de la ficció i això, en aquest Barça, comença a ser deliciosament habitual.
divendres, 18 de desembre del 2009
A favor dels toros
Jo, com les vaques, tinc debilitat pels toros. Les vaques heterosexuals, evidentment. De les altres millor no parlar-ne per no entrar en un prat relliscós i ple d’esvorancs emocionals. El toro és un animal tendre –sobretot en estofat- i què desperta una sincera solidaritat pel seu aspecte desarrelat. És un individu amb un futur incert i amb una marcada vocació de màrtir nacional. Un animal (amb tots els respectes) què faci el què faci, les seves accions sempre porten cua (i hi ha qui se la menja). Quin mascle, per altra banda, no sentiria simpatia i una certa complicitat amb un mascle guarnit amb aquella extraordinària cornamenta? Víctima involuntària de les vaques libidinoses i gens fidels què se’l toregen a plaer. D’aquí la famosa "Vaca que riu" del pobre toro enganyat. O la vaca palla-resa, què entre oració i oració li fa una manola (creació del mestre Manolete) per desgastar-lo. Al pobre toro que només li queda el suïcidi, la immolació en una plaça a la vista de tothom. Vaques boges, desaprensives i cruels què utilitzen al toro en el seu propi benefici i del què només desitgen les seves corrides per a la procreació i la supervivència de l’espècie. Prou corrides! Per una castració terapèutica, reivindicativa i alliberadora!
Jo, com les vaques, tinc debilitat pels toros. Les vaques heterosexuals, evidentment. De les altres millor no parlar-ne per no entrar en un prat relliscós i ple d’esvorancs emocionals. El toro és un animal tendre –sobretot en estofat- i què desperta una sincera solidaritat pel seu aspecte desarrelat. És un individu amb un futur incert i amb una marcada vocació de màrtir nacional. Un animal (amb tots els respectes) què faci el què faci, les seves accions sempre porten cua (i hi ha qui se la menja). Quin mascle, per altra banda, no sentiria simpatia i una certa complicitat amb un mascle guarnit amb aquella extraordinària cornamenta? Víctima involuntària de les vaques libidinoses i gens fidels què se’l toregen a plaer. D’aquí la famosa "Vaca que riu" del pobre toro enganyat. O la vaca palla-resa, què entre oració i oració li fa una manola (creació del mestre Manolete) per desgastar-lo. Al pobre toro que només li queda el suïcidi, la immolació en una plaça a la vista de tothom. Vaques boges, desaprensives i cruels què utilitzen al toro en el seu propi benefici i del què només desitgen les seves corrides per a la procreació i la supervivència de l’espècie. Prou corrides! Per una castració terapèutica, reivindicativa i alliberadora!
dijous, 17 de desembre del 2009
Ibrallaunes
No hi ha res, per a un equip qualsevol, com enfrontar-se al Barça. Tots en surten reforçats. Perden però surten reforçats. Va passar amb el Madriz, amb el Dinamo de Kiev i ara amb l’Español de Cornellà. La gesta de perdre per només un gol, en tots tres casos, ha estat motiu suficient per afirmar què havien fet quasi el millor partit de la seva història i que la derrota havia estat una victòria moral d’incalculable valor i d’esperançadores perspectives. És curiós com evoluciona la percepció de la realitat, deu ser una altra conseqüència del canvi climàtic o la crisi econòmica, què rebaixa substancialment les expectatives dels col•lectius i on s’abandona l’idea de guanyar per la de perdre amb moderació. Moderació en el marcador, encara què en el terreny de joc la diferència segueixi sent abismal. Els equips, equips qualsevol, què s’enfronten al Barça, parteixen del plantejament raca de jugar a no guanyar. De destruir per damunt de qualsevol altra alternativa. Esperen, tots ells, l’errada del rival, ja sigui per esgotament, avorriment o depressió. Ha de ser molt difícil jugar contra equips que no volen jugar i què el seu concepte de creació passa, única i exclusivament, per aprofitar una distracció contraria i d’ella treure’n petroli. Ja s’ho faran amb els seus deliris d’excel•lència gratuïta i la seva mediocritat endèmica. Però què no em vinguin amb romanços, ni em vulguin vendre la moto (per cert, la tinc al taller), en tots tres casos el Barça va dominar totes les facetes del joc, va tenir les millors ocasions, va tenir la pilota, va ser superior i es va merèixer guanyar (de llarg). Ah! i m’oblidava, encara què no tingui importància, va guanyar en tots tres casos. Quina casualitat!
No hi ha res, per a un equip qualsevol, com enfrontar-se al Barça. Tots en surten reforçats. Perden però surten reforçats. Va passar amb el Madriz, amb el Dinamo de Kiev i ara amb l’Español de Cornellà. La gesta de perdre per només un gol, en tots tres casos, ha estat motiu suficient per afirmar què havien fet quasi el millor partit de la seva història i que la derrota havia estat una victòria moral d’incalculable valor i d’esperançadores perspectives. És curiós com evoluciona la percepció de la realitat, deu ser una altra conseqüència del canvi climàtic o la crisi econòmica, què rebaixa substancialment les expectatives dels col•lectius i on s’abandona l’idea de guanyar per la de perdre amb moderació. Moderació en el marcador, encara què en el terreny de joc la diferència segueixi sent abismal. Els equips, equips qualsevol, què s’enfronten al Barça, parteixen del plantejament raca de jugar a no guanyar. De destruir per damunt de qualsevol altra alternativa. Esperen, tots ells, l’errada del rival, ja sigui per esgotament, avorriment o depressió. Ha de ser molt difícil jugar contra equips que no volen jugar i què el seu concepte de creació passa, única i exclusivament, per aprofitar una distracció contraria i d’ella treure’n petroli. Ja s’ho faran amb els seus deliris d’excel•lència gratuïta i la seva mediocritat endèmica. Però què no em vinguin amb romanços, ni em vulguin vendre la moto (per cert, la tinc al taller), en tots tres casos el Barça va dominar totes les facetes del joc, va tenir les millors ocasions, va tenir la pilota, va ser superior i es va merèixer guanyar (de llarg). Ah! i m’oblidava, encara què no tingui importància, va guanyar en tots tres casos. Quina casualitat!
dimecres, 16 de desembre del 2009
Entrenar el talent
La mielina no té res a veure amb allò tan dolç que fan les abelles. Ni és tampoc un derivat o succedani. La mielina és una substància que envolta les neurones del nostre cervell i la responsable directa que aquest funcioni a més velocitat, força i precisió. Tots en tenim de mielina. Bé, tots a excepció d’aquells que pateixen una alteració orgànica o patològica. La mielina neix mandrosa i sense unes característiques i/o habilitats predeterminades. Cal entrenar a la mielina sí se’n vol treure profit. Les persones, es diu, no neixen ensenyades, la mielina tampoc. Moltes hores de dedicació, una actitud estimulant, un aprenentatge tutelat i uns bons mestres són determinants perquè la mielina creixi i es desenvolupi més i millor. El talent sorgirà de forma natural quan aquesta pràctica s’hagi fet de forma correcta i no s’ha de tenir por dels errors, quan més ens equivoquem més aprenem. El talent no entén de genètica, l’estimulació exterior, una adequada motivació i un generós sentit de l’ humor perquè l’esforç no sigui frustrant són aspectes determinants pel seu desitjable progrés.
La mielina no té res a veure amb allò tan dolç que fan les abelles. Ni és tampoc un derivat o succedani. La mielina és una substància que envolta les neurones del nostre cervell i la responsable directa que aquest funcioni a més velocitat, força i precisió. Tots en tenim de mielina. Bé, tots a excepció d’aquells que pateixen una alteració orgànica o patològica. La mielina neix mandrosa i sense unes característiques i/o habilitats predeterminades. Cal entrenar a la mielina sí se’n vol treure profit. Les persones, es diu, no neixen ensenyades, la mielina tampoc. Moltes hores de dedicació, una actitud estimulant, un aprenentatge tutelat i uns bons mestres són determinants perquè la mielina creixi i es desenvolupi més i millor. El talent sorgirà de forma natural quan aquesta pràctica s’hagi fet de forma correcta i no s’ha de tenir por dels errors, quan més ens equivoquem més aprenem. El talent no entén de genètica, l’estimulació exterior, una adequada motivació i un generós sentit de l’ humor perquè l’esforç no sigui frustrant són aspectes determinants pel seu desitjable progrés.
dimarts, 15 de desembre del 2009
La llei de la dependència
Fiasco. El independentismo catalán se estrella. Ha quedado claro que Cataluña no quiere la independencia. Frases com aquestes i d’altres del mateix estil han sovintejat per les clavegueres de la immundícia hores desprès de saber els resultats de la consulta popular per la independència celebrada el dia 13 D en varies localitats catalanes. Les sales d’espera de la intolerància han fet safareig i els partits espanyolistes d’Espanya i els espanyolistes de Catalunya han salivat com si tinguessin la ràbia. Que ha canviat? Què ha fet que ara, desprès de saber els resultats d’una consulta, segons ells il•legítima, els partits nacionalistes espanyols en facin un anàlisi ajustat als seus interessos? Perquè, sí la consulta no tenia cap valor, ni els resultats es podien tenir en compte, ara sí que el tenen? Què ha passat perquè el què abans era intranscendent ara sigui un important indicatiu de l’expressió popular? El què no val abans no val desprès. El què es desacredita amb tota l’artilleria no es pot rescatar de les cendres. Actituds i posicionaments com aquest diuen molt del caràcter pervers i gens ètic dels partits i les persones què els defensen. Espero senyors inquisidors què a la vista dels seus raonaments i atenent al seu anàlisi hagin perdut definitivament la por a les consultes populars per la independència. Sí tan segurs estan què Catalunya no vol la independència i què qualsevol consulta serà favorable als seus interessos, s’ha acabat el posar-hi traves. Promoguin vostès mateixos una consulta perquè la cosa quedi clara per sempre més. I sí no, com a mínim, espero tinguin la decència de no oposar-hi en cas que altres l’organitzin. Sí són capaços de donar valor a resultats què a priori no en tenien cap, segur que s’han adonat què amb el seu posicionament han legitimat la consulta. Benvinguts a la democràcia. I aviat a la independència.
Fiasco. El independentismo catalán se estrella. Ha quedado claro que Cataluña no quiere la independencia. Frases com aquestes i d’altres del mateix estil han sovintejat per les clavegueres de la immundícia hores desprès de saber els resultats de la consulta popular per la independència celebrada el dia 13 D en varies localitats catalanes. Les sales d’espera de la intolerància han fet safareig i els partits espanyolistes d’Espanya i els espanyolistes de Catalunya han salivat com si tinguessin la ràbia. Que ha canviat? Què ha fet que ara, desprès de saber els resultats d’una consulta, segons ells il•legítima, els partits nacionalistes espanyols en facin un anàlisi ajustat als seus interessos? Perquè, sí la consulta no tenia cap valor, ni els resultats es podien tenir en compte, ara sí que el tenen? Què ha passat perquè el què abans era intranscendent ara sigui un important indicatiu de l’expressió popular? El què no val abans no val desprès. El què es desacredita amb tota l’artilleria no es pot rescatar de les cendres. Actituds i posicionaments com aquest diuen molt del caràcter pervers i gens ètic dels partits i les persones què els defensen. Espero senyors inquisidors què a la vista dels seus raonaments i atenent al seu anàlisi hagin perdut definitivament la por a les consultes populars per la independència. Sí tan segurs estan què Catalunya no vol la independència i què qualsevol consulta serà favorable als seus interessos, s’ha acabat el posar-hi traves. Promoguin vostès mateixos una consulta perquè la cosa quedi clara per sempre més. I sí no, com a mínim, espero tinguin la decència de no oposar-hi en cas que altres l’organitzin. Sí són capaços de donar valor a resultats què a priori no en tenien cap, segur que s’han adonat què amb el seu posicionament han legitimat la consulta. Benvinguts a la democràcia. I aviat a la independència.
dilluns, 14 de desembre del 2009
Per a què serveix la catedral de Milà?
Ho té cru el tipus que va agredir a en Berlusconi. I no tant perquè, amb tota seguretat, li caurà al damunt el feixuc pes de la llei, sinó perquè ningú no es creurà que està boig. O per dir-ho de manera políticament correcte: que té les facultats mentals alterades. Com s’entén què un home suposadament pirolat estigui tan fi, tan precís en la seva tria? Primer per l’elecció del destinatari de l’agressió, una persona que estava demanant a crits que li trenquessin la cara (cosa que, evidentment condemno. Una cosa és demanar-ho insistentment i una altra, molt diferent, donar-li compliment) i en segon lloc per l’elecció de l’objecte amb el que perpetrar l’atac. Un objecte doblement encertat i que posa en dubte la turpitud del subjecte i sí en canvi el destaca per una lucidesa extraordinària, fora de mida. L’objecte en qüestió podria haver estat perfectament el coliseu de Roma o el pont dels sospirs de Venècia, però no, el presumpte desequilibrat va triar la catedral de Milà per fer-li una cara nova al bo (és una manera de parlar) d’en Berlusconi. Catedral pel seu catolicisme militant (escàndols apart) i de Milà per la seva estreta relació amb el Club de Futbol del què n’és propietari. Doncs ves per on, un ple d’encerts per a un home del que ara es diu que patina. Un individu amb plenes condicions mentals no ho hauria pogut fer millor. Ho té cru aquest tipus. Tothom sap, a hores d’ara, què és un veritable geni.
Ho té cru el tipus que va agredir a en Berlusconi. I no tant perquè, amb tota seguretat, li caurà al damunt el feixuc pes de la llei, sinó perquè ningú no es creurà que està boig. O per dir-ho de manera políticament correcte: que té les facultats mentals alterades. Com s’entén què un home suposadament pirolat estigui tan fi, tan precís en la seva tria? Primer per l’elecció del destinatari de l’agressió, una persona que estava demanant a crits que li trenquessin la cara (cosa que, evidentment condemno. Una cosa és demanar-ho insistentment i una altra, molt diferent, donar-li compliment) i en segon lloc per l’elecció de l’objecte amb el que perpetrar l’atac. Un objecte doblement encertat i que posa en dubte la turpitud del subjecte i sí en canvi el destaca per una lucidesa extraordinària, fora de mida. L’objecte en qüestió podria haver estat perfectament el coliseu de Roma o el pont dels sospirs de Venècia, però no, el presumpte desequilibrat va triar la catedral de Milà per fer-li una cara nova al bo (és una manera de parlar) d’en Berlusconi. Catedral pel seu catolicisme militant (escàndols apart) i de Milà per la seva estreta relació amb el Club de Futbol del què n’és propietari. Doncs ves per on, un ple d’encerts per a un home del que ara es diu que patina. Un individu amb plenes condicions mentals no ho hauria pogut fer millor. Ho té cru aquest tipus. Tothom sap, a hores d’ara, què és un veritable geni.
diumenge, 13 de desembre del 2009
Visc d’esperança
Europa A 5 - Vic 0
Lliga Nacional Juvenil
Estrany resultat? Sorpresa majúscula? Potser sí, però només pels què no hagin seguit la trajectòria d’aquest equip. Només per aquells què es fixen en els números sense avaluar cap altre variant o condicionant. La d’avui, millor dit, la d’ahir, va ser la culminació de tot allò que es veia venir i no s’acabava de concretar. El resultat d’una labor metòdica i rigorosa que finalment ha donat els seus fruits. I ho ha fet, possiblement, en un dels partits, a priori, més importants per la seva transcendència, per jugar a casa on no es podia perdre cap punt i per la delicada situació què feia imprescindible la victòria. No era el Vic el millor rival per assolir l’objectiu necessari. I no ho era perquè la seva trajectòria fins el moment era impecable i la classificació ho confirmava. Però ahir, el que es presagiava i tant i tant es desitjava va succeir i ho va fer d’una manera fluida i absolutament merescuda. Que va passar? Què es va tenir la continuïtat en el joc que va mancar en altres partits. Què tot allò que es feia bé a temps parcial, aquest cop es va fer durant els 90 minuts. La intensitat va ser lineal per primera vegada aquesta temporada i es varen abandonar els sobresalts de la gràfica d’agulles que tants punts havia fet perdre en els darrers minuts. Es va trobar el camí del gol que tant havia costat en anteriors ocasions i, amb el resultat a favor, l’ansietat va desaparèixer. Guanyar al Vic i guanyar-lo amb tanta claredat, i no només en el marcador sinó també en el joc, no és producte de la sort ni de la casualitat, és el resultat d’una posada a punt què fa què el motor treballi a les revolucions adequades i així poder-li treure el seu rendiment òptim. Amb la moto a punt s’ha superat el canvi rasant del Vic, però la carrera és llarga i plena de revolts i caldrà no afluixar la marxa ni caure en el relaxament. Ja s’ha xupat prou roda, ara toca avançar
Europa A 5 - Vic 0
Lliga Nacional Juvenil
Estrany resultat? Sorpresa majúscula? Potser sí, però només pels què no hagin seguit la trajectòria d’aquest equip. Només per aquells què es fixen en els números sense avaluar cap altre variant o condicionant. La d’avui, millor dit, la d’ahir, va ser la culminació de tot allò que es veia venir i no s’acabava de concretar. El resultat d’una labor metòdica i rigorosa que finalment ha donat els seus fruits. I ho ha fet, possiblement, en un dels partits, a priori, més importants per la seva transcendència, per jugar a casa on no es podia perdre cap punt i per la delicada situació què feia imprescindible la victòria. No era el Vic el millor rival per assolir l’objectiu necessari. I no ho era perquè la seva trajectòria fins el moment era impecable i la classificació ho confirmava. Però ahir, el que es presagiava i tant i tant es desitjava va succeir i ho va fer d’una manera fluida i absolutament merescuda. Que va passar? Què es va tenir la continuïtat en el joc que va mancar en altres partits. Què tot allò que es feia bé a temps parcial, aquest cop es va fer durant els 90 minuts. La intensitat va ser lineal per primera vegada aquesta temporada i es varen abandonar els sobresalts de la gràfica d’agulles que tants punts havia fet perdre en els darrers minuts. Es va trobar el camí del gol que tant havia costat en anteriors ocasions i, amb el resultat a favor, l’ansietat va desaparèixer. Guanyar al Vic i guanyar-lo amb tanta claredat, i no només en el marcador sinó també en el joc, no és producte de la sort ni de la casualitat, és el resultat d’una posada a punt què fa què el motor treballi a les revolucions adequades i així poder-li treure el seu rendiment òptim. Amb la moto a punt s’ha superat el canvi rasant del Vic, però la carrera és llarga i plena de revolts i caldrà no afluixar la marxa ni caure en el relaxament. Ja s’ha xupat prou roda, ara toca avançar
13/D, de democràcia
Avui torna a ser un d’aquells dies importants. Un dia històric. Un dia on molts dels meus compatriotes tenen el privilegi d’escollir. De triar el seu esdevenidor i dir en veu alta allò què volen ser en un futur, espero què immediat i què fa tants anys se’ns resisteix i se’ns nega. Votar pel ser o no ser d’un país, ara encotillat i estacat, què ha de trencar amarres per salpar cap a l’únic port possible: la independència. Tota consulta popular és un guany per a la democràcia i un dels seus trets característics i que la defineixen i la signifiquen. Cap democràcia es sosté sense la veu del poble, sigui o no sigui oficial la consulta. En democràcia la sobirania rau en el poble i és en el poble on es sustenta i regenera. Atacar i desacreditar les consultes populars, posar en entredit la seva validesa i, fins i tot la seva organització, és una actitud què perverteix l’essència de la democràcia i diu molt poc (o molt) de les persones què mantenen aquestes postures. La política és la ciència què ha de donar forma, vehicular i ordenar les demandes populars i els politics, els seus representants i no al revés. És intolerable i antidemocràtic qüestionar l’expressió popular simplement perquè el contingut de la consulta no respon als seus interessos. La corrupció no és només vendre’s per diners, la corrupció també és, i en més gran mesura, corrompre els principis bàsics sobre els que es suporta la democràcia i que ens permet avançar d’una manera menys traumàtica i més civilitzada. Votar? Sempre, encara què sigui d’alegria i els perversos no ho entenguin.
Avui torna a ser un d’aquells dies importants. Un dia històric. Un dia on molts dels meus compatriotes tenen el privilegi d’escollir. De triar el seu esdevenidor i dir en veu alta allò què volen ser en un futur, espero què immediat i què fa tants anys se’ns resisteix i se’ns nega. Votar pel ser o no ser d’un país, ara encotillat i estacat, què ha de trencar amarres per salpar cap a l’únic port possible: la independència. Tota consulta popular és un guany per a la democràcia i un dels seus trets característics i que la defineixen i la signifiquen. Cap democràcia es sosté sense la veu del poble, sigui o no sigui oficial la consulta. En democràcia la sobirania rau en el poble i és en el poble on es sustenta i regenera. Atacar i desacreditar les consultes populars, posar en entredit la seva validesa i, fins i tot la seva organització, és una actitud què perverteix l’essència de la democràcia i diu molt poc (o molt) de les persones què mantenen aquestes postures. La política és la ciència què ha de donar forma, vehicular i ordenar les demandes populars i els politics, els seus representants i no al revés. És intolerable i antidemocràtic qüestionar l’expressió popular simplement perquè el contingut de la consulta no respon als seus interessos. La corrupció no és només vendre’s per diners, la corrupció també és, i en més gran mesura, corrompre els principis bàsics sobre els que es suporta la democràcia i que ens permet avançar d’una manera menys traumàtica i més civilitzada. Votar? Sempre, encara què sigui d’alegria i els perversos no ho entenguin.
Addictes a Port Aventura
Martinenc 0 – Europa B 7
Lliga Cadets Primera Divisió
Confessaré que no soc un entusiasta dels parcs d’atraccions ara reconvertits i batejats com a parcs temàtics. Però he de reconèixer la meva debilitat per un equip de futbol què ha esdevingut una autèntica atracció per a propis i estranys, més enllà dels colors que es defensin i els noms que es representin. Un equip virtuós què ha dissenyat un espai lúdic on tot és possible i on abunda la fantasia. Un àmbit de felicitat socialitzada i generosament distribuïda. Un conjunt d’atraccions sorprenents què transmeten bon rotllo i que instrueixen al mateix temps que diverteixen. Es va als partits del Cadet B com qui va a Port Aventura: a gaudir. Hi van els jugadors, els familiars, altres membres de proximitat, espectadors curiosos i algun que altre espia d’amagat. Però el més curiós del cas és què, fins i tot el rival de torn, sembla passar-ho bé amb l’experiència. Veuen i aprenen coses que desconeixien i que, amb tota seguretat, trigaran a tornar a veure. Assisteixen, des de llocs de privilegi, a un màster de futbol molt ben plantejat, planificat i explicat per tal que els hi sigui fàcil d’assimilar i en treguin el màxim de profit. El Martinenc ha estat l’alumne d’avui. Un alumne aplicat que no havia perdut cap partit a casa i que ha rebut un tractat complert de futbol art en 7 precisos capítols. Els gols anaven caient mentre el Martinenc s’ho anava mirant i en treia conclusions. Aprendre dels que saben diuen, et fa més savi. Avui el Martinenc ha fet un gran pas en aquesta direcció. D’ells dependrà què els hi hagi estat útil i profitosa aquesta experiència única. Pujar a la muntanya russa, entrar al castell dels miralls que tot ho connecten, navegar per corrents enèrgics i braus, volar per damunt les estrelles, saltar al buit i sentir els efectes de la velocitat, tot en un dia, és quelcom fantàstic i que no acostuma a passar sovint. Ens estem convertint en addictes a l’adrenalina i a la segregació d’endorfines. Què arribi aviat el proper cap de setmana! L’espera és un suplici.
Martinenc 0 – Europa B 7
Lliga Cadets Primera Divisió
Confessaré que no soc un entusiasta dels parcs d’atraccions ara reconvertits i batejats com a parcs temàtics. Però he de reconèixer la meva debilitat per un equip de futbol què ha esdevingut una autèntica atracció per a propis i estranys, més enllà dels colors que es defensin i els noms que es representin. Un equip virtuós què ha dissenyat un espai lúdic on tot és possible i on abunda la fantasia. Un àmbit de felicitat socialitzada i generosament distribuïda. Un conjunt d’atraccions sorprenents què transmeten bon rotllo i que instrueixen al mateix temps que diverteixen. Es va als partits del Cadet B com qui va a Port Aventura: a gaudir. Hi van els jugadors, els familiars, altres membres de proximitat, espectadors curiosos i algun que altre espia d’amagat. Però el més curiós del cas és què, fins i tot el rival de torn, sembla passar-ho bé amb l’experiència. Veuen i aprenen coses que desconeixien i que, amb tota seguretat, trigaran a tornar a veure. Assisteixen, des de llocs de privilegi, a un màster de futbol molt ben plantejat, planificat i explicat per tal que els hi sigui fàcil d’assimilar i en treguin el màxim de profit. El Martinenc ha estat l’alumne d’avui. Un alumne aplicat que no havia perdut cap partit a casa i que ha rebut un tractat complert de futbol art en 7 precisos capítols. Els gols anaven caient mentre el Martinenc s’ho anava mirant i en treia conclusions. Aprendre dels que saben diuen, et fa més savi. Avui el Martinenc ha fet un gran pas en aquesta direcció. D’ells dependrà què els hi hagi estat útil i profitosa aquesta experiència única. Pujar a la muntanya russa, entrar al castell dels miralls que tot ho connecten, navegar per corrents enèrgics i braus, volar per damunt les estrelles, saltar al buit i sentir els efectes de la velocitat, tot en un dia, és quelcom fantàstic i que no acostuma a passar sovint. Ens estem convertint en addictes a l’adrenalina i a la segregació d’endorfines. Què arribi aviat el proper cap de setmana! L’espera és un suplici.
dissabte, 12 de desembre del 2009
Involució
Digne d’estudi i un exemple de metamorfosi camaleònica ha estat el canvi de pigmentació experimentat per Iniciativa de Catalunya en els darrers anys. En un tres i no res, en un tancar i obrir d’ulls, ha passat del vermell més rabiós i llampant a un verd suau, quasi quasi pastel. De la dictadura del proletariat a la dictadura del reciclat. De “el pueblo unido...” als contenidors separats. De la socialització de la riquesa a la implantació del bicing. Un canvi evolutiu d’adaptació al medi per poder sobreviure i seguir vivint de la política amb èxit desigual. Un canvi cromàtic per no ferir sensibilitats i deixar fora de joc a tots aquells que veien en el vermell aspectes i matisos excessivament agressius. Verd poma, ver esperança, verd mongeta tendra, verd oliva,...verds per a tots els gustos i paladars menys per aquells, com jo, que patim daltonisme de naixement i som tècnicament incapaços de percebre aquestes subtileses. Prou feina tinc per triar entre tomàquets verds o madurs com per haver de triar els partits politics pel seu color i més quan el mateix partit juga a despistar. Senyors d’Iniciativa vostès que són tan amants del medi ambient haurien de saber, i sinó algú els hi hauria d’explicar, que el camí natural és passar del verd al vermell i no a l’inrevés. Madurar del vermell al verd és un acte, senzillament, contranatural, encara que es documenti amb paper reciclat.
Digne d’estudi i un exemple de metamorfosi camaleònica ha estat el canvi de pigmentació experimentat per Iniciativa de Catalunya en els darrers anys. En un tres i no res, en un tancar i obrir d’ulls, ha passat del vermell més rabiós i llampant a un verd suau, quasi quasi pastel. De la dictadura del proletariat a la dictadura del reciclat. De “el pueblo unido...” als contenidors separats. De la socialització de la riquesa a la implantació del bicing. Un canvi evolutiu d’adaptació al medi per poder sobreviure i seguir vivint de la política amb èxit desigual. Un canvi cromàtic per no ferir sensibilitats i deixar fora de joc a tots aquells que veien en el vermell aspectes i matisos excessivament agressius. Verd poma, ver esperança, verd mongeta tendra, verd oliva,...verds per a tots els gustos i paladars menys per aquells, com jo, que patim daltonisme de naixement i som tècnicament incapaços de percebre aquestes subtileses. Prou feina tinc per triar entre tomàquets verds o madurs com per haver de triar els partits politics pel seu color i més quan el mateix partit juga a despistar. Senyors d’Iniciativa vostès que són tan amants del medi ambient haurien de saber, i sinó algú els hi hauria d’explicar, que el camí natural és passar del verd al vermell i no a l’inrevés. Madurar del vermell al verd és un acte, senzillament, contranatural, encara que es documenti amb paper reciclat.
divendres, 11 de desembre del 2009
Tiranosaure Rexpaña
Ha saltat a les planes dels principals diaris i revistes especialitzades del món la noticia, noticia científica, què els dinosaures carnívors varen tenir el seu origen a Amèrica. Una Amèrica què estava, i de fet segueix estant, molt lluny d’Ucraïna. Una Ucraïna que ha rebut recentment la visita del Barça i, evidentment, la del seu entrenador Pep Guardiola. Un entrenador estigmatitzat pels mitjans espanyols, i concretament pels de Madrid, per la seva incomprensible fal•lera d’utilitzar les rodes de premsa per fer apologia del nacionalisme, català of course. Un nacionalisme injustificat què a més s’expressa en una llengua minoritària, prescindible i molesta. Una llengua, el català, què serveix, com totes les llengües, perquè un poble es comuniqui i un senyal d’identitat què el defineix. Un senyal d’identitat, la llengua, què en qualsevol altre cas seria fàcilment acceptat i, fins i tot normal, però què en el cas català és simplement una anomalia què cal eradicar i combatre. Que cal combatre, curiosament, només pels espanyols. Cap altre periodista, de cap altre país del món s’ha sentit ofès perquè en una roda de premsa l’entrenador del Barça s’expressi en la seva llengua pròpia, només, i altra vegada curiosament, els mitjans espanyols s’han esquinçat les vestidures. El català cada cop és més acceptat a Europa i cada cop menys a Espanya. El camí està marcat i és molt clar. Quina necessitat hi ha de mantenir una situació incomoda i de desafecció per a les dues parts? Sí la cosa funciona, millor no tocar-la, però si no funciona, cal trobar solucions. Quina necessitat tenim els catalans de provocar aquestes reaccions als espanyols? Quin plaer en traiem fent-los patir? I ells, quina estranya perversió els manté lligats a un poble que no estimen i decididament rebutgen? El què dèiem, els dinosaures carnívors varen néixer a Amèrica, els lingüístics a Espanya.
Ha saltat a les planes dels principals diaris i revistes especialitzades del món la noticia, noticia científica, què els dinosaures carnívors varen tenir el seu origen a Amèrica. Una Amèrica què estava, i de fet segueix estant, molt lluny d’Ucraïna. Una Ucraïna que ha rebut recentment la visita del Barça i, evidentment, la del seu entrenador Pep Guardiola. Un entrenador estigmatitzat pels mitjans espanyols, i concretament pels de Madrid, per la seva incomprensible fal•lera d’utilitzar les rodes de premsa per fer apologia del nacionalisme, català of course. Un nacionalisme injustificat què a més s’expressa en una llengua minoritària, prescindible i molesta. Una llengua, el català, què serveix, com totes les llengües, perquè un poble es comuniqui i un senyal d’identitat què el defineix. Un senyal d’identitat, la llengua, què en qualsevol altre cas seria fàcilment acceptat i, fins i tot normal, però què en el cas català és simplement una anomalia què cal eradicar i combatre. Que cal combatre, curiosament, només pels espanyols. Cap altre periodista, de cap altre país del món s’ha sentit ofès perquè en una roda de premsa l’entrenador del Barça s’expressi en la seva llengua pròpia, només, i altra vegada curiosament, els mitjans espanyols s’han esquinçat les vestidures. El català cada cop és més acceptat a Europa i cada cop menys a Espanya. El camí està marcat i és molt clar. Quina necessitat hi ha de mantenir una situació incomoda i de desafecció per a les dues parts? Sí la cosa funciona, millor no tocar-la, però si no funciona, cal trobar solucions. Quina necessitat tenim els catalans de provocar aquestes reaccions als espanyols? Quin plaer en traiem fent-los patir? I ells, quina estranya perversió els manté lligats a un poble que no estimen i decididament rebutgen? El què dèiem, els dinosaures carnívors varen néixer a Amèrica, els lingüístics a Espanya.
dijous, 10 de desembre del 2009
Una enorme decepció
Tinc l’amarga sensació d’haver-me equivocat. D’haver-me equivocat i molt. De caure al buit perquè m’han enretirat la plataforma que em sostenia. Tots aquells valors que m’han mogut i pels que he treballat tant i tan durament s’han fet miques amb la fragilitat del cristall. S’han esvaït com la boira. No ha quedat res. Ho he vist i ho he vist molt clar. El futbol base del meu Club és un futbol acomodat. Un futbol sense ànima ni esperit. Un futbol corromput i allunyat de les seves més pures essències. Un futbol fet de nois que juguen a futbol però que no són ni seran mai futbolistes. Hem creat figures de sucre incapaces de competir. Els hem desactivat, els hem estovat fins a convertir-los en éssers sense esma ni esperit de superació. No saben ni volen lluitar. Els hi és igual perdre que guanyar. Nois que abandonen al primer contratemps. Nois que es repleguen i busquen compensacions alternatives (que no els hi manquen) quan les coses no surten bé. El seu món no és el món al que nosaltres hem dedicat tantes hores i esforços. El seu món és un altre què no té res a veure amb aquest. Els nostres jugadors van als partits com el que va a l’esplai i cap motivació els farà canviar d’actitud i opinió. En canvi, els rivals, van a guanyar. No tenen més qualitat tècnica, però no els hi cal. Guanyen per ganes perquè el futbol, per a ells, és l’essència de totes les batalles. Guanyar ho és tot i el preu no importa. Potser la nostra tasca, el nostre designi estigui en fer joves bàsicament bons. Aquest ha estat sempre el nostre propòsit. Bons com a persones i amb valors que els civilitzin. Però hem de ser conscients, aleshores, què els estem allunyant del futbol tal i com és. La nostra proposta entra en flagrant contradicció amb la realitat actual del futbol de base on el més important és guanyar al preu que sigui. Què fem doncs participant en una competició què no s’ajusta al perfil dels nois que preparem? I sí, malgrat tot, decidim fer-ho, haurem de convenir que el resultat no importa, que perdrem molts partits i algunes categories, perquè l’ interès dels actors principals va en una altre direcció. Potser no hauríem d’haver sortit mai de l’escola on el resultat ideal sempre és l’empat i el fair play i el respecte són bandera.
Tinc l’amarga sensació d’haver-me equivocat. D’haver-me equivocat i molt. De caure al buit perquè m’han enretirat la plataforma que em sostenia. Tots aquells valors que m’han mogut i pels que he treballat tant i tan durament s’han fet miques amb la fragilitat del cristall. S’han esvaït com la boira. No ha quedat res. Ho he vist i ho he vist molt clar. El futbol base del meu Club és un futbol acomodat. Un futbol sense ànima ni esperit. Un futbol corromput i allunyat de les seves més pures essències. Un futbol fet de nois que juguen a futbol però que no són ni seran mai futbolistes. Hem creat figures de sucre incapaces de competir. Els hem desactivat, els hem estovat fins a convertir-los en éssers sense esma ni esperit de superació. No saben ni volen lluitar. Els hi és igual perdre que guanyar. Nois que abandonen al primer contratemps. Nois que es repleguen i busquen compensacions alternatives (que no els hi manquen) quan les coses no surten bé. El seu món no és el món al que nosaltres hem dedicat tantes hores i esforços. El seu món és un altre què no té res a veure amb aquest. Els nostres jugadors van als partits com el que va a l’esplai i cap motivació els farà canviar d’actitud i opinió. En canvi, els rivals, van a guanyar. No tenen més qualitat tècnica, però no els hi cal. Guanyen per ganes perquè el futbol, per a ells, és l’essència de totes les batalles. Guanyar ho és tot i el preu no importa. Potser la nostra tasca, el nostre designi estigui en fer joves bàsicament bons. Aquest ha estat sempre el nostre propòsit. Bons com a persones i amb valors que els civilitzin. Però hem de ser conscients, aleshores, què els estem allunyant del futbol tal i com és. La nostra proposta entra en flagrant contradicció amb la realitat actual del futbol de base on el més important és guanyar al preu que sigui. Què fem doncs participant en una competició què no s’ajusta al perfil dels nois que preparem? I sí, malgrat tot, decidim fer-ho, haurem de convenir que el resultat no importa, que perdrem molts partits i algunes categories, perquè l’ interès dels actors principals va en una altre direcció. Potser no hauríem d’haver sortit mai de l’escola on el resultat ideal sempre és l’empat i el fair play i el respecte són bandera.
dimecres, 9 de desembre del 2009
La Ciutat de la Justícia
-No hi ha justícia, hi ha aplicació de normes-. Així de contundent s’explicava l’Albert, el meu advocat. La justícia no existeix i sí existeix és indiscutiblement subjectiva. La justícia depèn del costat per on la mires i de qui la mira. Per això, per acostar-nos, cal obviar-la i aplicar unes normes prèviament establertes i, teòricament, igual per a tots. Dictar o administrar justícia no pot basar-se en els sentiments ni les aparences ni en la sintonia. La justícia o, en el seu defecte l’aplicació d’unes normes reguladores, ha d’estar sotmesa a un codi de causa i efecte que permeti ajustar tots els casos a la vista d’un mateix patró. Només cal, per acabar-ho d’encaixar, què canviem el nom de la nova Ciutat de la Justícia pel més adient de Ciutat de les normes. Les coses pel seu nom perquè ningú caigui en l’error.
-No hi ha justícia, hi ha aplicació de normes-. Així de contundent s’explicava l’Albert, el meu advocat. La justícia no existeix i sí existeix és indiscutiblement subjectiva. La justícia depèn del costat per on la mires i de qui la mira. Per això, per acostar-nos, cal obviar-la i aplicar unes normes prèviament establertes i, teòricament, igual per a tots. Dictar o administrar justícia no pot basar-se en els sentiments ni les aparences ni en la sintonia. La justícia o, en el seu defecte l’aplicació d’unes normes reguladores, ha d’estar sotmesa a un codi de causa i efecte que permeti ajustar tots els casos a la vista d’un mateix patró. Només cal, per acabar-ho d’encaixar, què canviem el nom de la nova Ciutat de la Justícia pel més adient de Ciutat de les normes. Les coses pel seu nom perquè ningú caigui en l’error.
dimarts, 8 de desembre del 2009
Subscriure's a:
Missatges (Atom)