diumenge, 13 de desembre del 2009

Caminante no hay camino, se hace camino al andar
Antonio Machado
13/D, de democràcia

Avui torna a ser un d’aquells dies importants. Un dia històric. Un dia on molts dels meus compatriotes tenen el privilegi d’escollir. De triar el seu esdevenidor i dir en veu alta allò què volen ser en un futur, espero què immediat i què fa tants anys se’ns resisteix i se’ns nega. Votar pel ser o no ser d’un país, ara encotillat i estacat, què ha de trencar amarres per salpar cap a l’únic port possible: la independència. Tota consulta popular és un guany per a la democràcia i un dels seus trets característics i que la defineixen i la signifiquen. Cap democràcia es sosté sense la veu del poble, sigui o no sigui oficial la consulta. En democràcia la sobirania rau en el poble i és en el poble on es sustenta i regenera. Atacar i desacreditar les consultes populars, posar en entredit la seva validesa i, fins i tot la seva organització, és una actitud què perverteix l’essència de la democràcia i diu molt poc (o molt) de les persones què mantenen aquestes postures. La política és la ciència què ha de donar forma, vehicular i ordenar les demandes populars i els politics, els seus representants i no al revés. És intolerable i antidemocràtic qüestionar l’expressió popular simplement perquè el contingut de la consulta no respon als seus interessos. La corrupció no és només vendre’s per diners, la corrupció també és, i en més gran mesura, corrompre els principis bàsics sobre els que es suporta la democràcia i que ens permet avançar d’una manera menys traumàtica i més civilitzada. Votar? Sempre, encara què sigui d’alegria i els perversos no ho entenguin.
Crònica visual
Com m’estimo i alhora enyoro
Aquella finíssima llum rosada
Quan m’aboco i oloro
El perfecte repunt de l’albada.
Lluna sobre llum
Addictes a Port Aventura

Martinenc 0 – Europa B 7

Lliga Cadets Primera Divisió

Confessaré que no soc un entusiasta dels parcs d’atraccions ara reconvertits i batejats com a parcs temàtics. Però he de reconèixer la meva debilitat per un equip de futbol què ha esdevingut una autèntica atracció per a propis i estranys, més enllà dels colors que es defensin i els noms que es representin. Un equip virtuós què ha dissenyat un espai lúdic on tot és possible i on abunda la fantasia. Un àmbit de felicitat socialitzada i generosament distribuïda. Un conjunt d’atraccions sorprenents què transmeten bon rotllo i que instrueixen al mateix temps que diverteixen. Es va als partits del Cadet B com qui va a Port Aventura: a gaudir. Hi van els jugadors, els familiars, altres membres de proximitat, espectadors curiosos i algun que altre espia d’amagat. Però el més curiós del cas és què, fins i tot el rival de torn, sembla passar-ho bé amb l’experiència. Veuen i aprenen coses que desconeixien i que, amb tota seguretat, trigaran a tornar a veure. Assisteixen, des de llocs de privilegi, a un màster de futbol molt ben plantejat, planificat i explicat per tal que els hi sigui fàcil d’assimilar i en treguin el màxim de profit. El Martinenc ha estat l’alumne d’avui. Un alumne aplicat que no havia perdut cap partit a casa i que ha rebut un tractat complert de futbol art en 7 precisos capítols. Els gols anaven caient mentre el Martinenc s’ho anava mirant i en treia conclusions. Aprendre dels que saben diuen, et fa més savi. Avui el Martinenc ha fet un gran pas en aquesta direcció. D’ells dependrà què els hi hagi estat útil i profitosa aquesta experiència única. Pujar a la muntanya russa, entrar al castell dels miralls que tot ho connecten, navegar per corrents enèrgics i braus, volar per damunt les estrelles, saltar al buit i sentir els efectes de la velocitat, tot en un dia, és quelcom fantàstic i que no acostuma a passar sovint. Ens estem convertint en addictes a l’adrenalina i a la segregació d’endorfines. Què arribi aviat el proper cap de setmana! L’espera és un suplici.
La web del CE Europa
foto cedida per Climent Boixadera

dissabte, 12 de desembre del 2009

Involució

Digne d’estudi i un exemple de metamorfosi camaleònica ha estat el canvi de pigmentació experimentat per Iniciativa de Catalunya en els darrers anys. En un tres i no res, en un tancar i obrir d’ulls, ha passat del vermell més rabiós i llampant a un verd suau, quasi quasi pastel. De la dictadura del proletariat a la dictadura del reciclat. De “el pueblo unido...” als contenidors separats. De la socialització de la riquesa a la implantació del bicing. Un canvi evolutiu d’adaptació al medi per poder sobreviure i seguir vivint de la política amb èxit desigual. Un canvi cromàtic per no ferir sensibilitats i deixar fora de joc a tots aquells que veien en el vermell aspectes i matisos excessivament agressius. Verd poma, ver esperança, verd mongeta tendra, verd oliva,...verds per a tots els gustos i paladars menys per aquells, com jo, que patim daltonisme de naixement i som tècnicament incapaços de percebre aquestes subtileses. Prou feina tinc per triar entre tomàquets verds o madurs com per haver de triar els partits politics pel seu color i més quan el mateix partit juga a despistar. Senyors d’Iniciativa vostès que són tan amants del medi ambient haurien de saber, i sinó algú els hi hauria d’explicar, que el camí natural és passar del verd al vermell i no a l’inrevés. Madurar del vermell al verd és un acte, senzillament, contranatural, encara que es documenti amb paper reciclat.

divendres, 11 de desembre del 2009

Moltes fulles: una fullada
Tiranosaure Rexpaña

Ha saltat a les planes dels principals diaris i revistes especialitzades del món la noticia, noticia científica, què els dinosaures carnívors varen tenir el seu origen a Amèrica. Una Amèrica què estava, i de fet segueix estant, molt lluny d’Ucraïna. Una Ucraïna que ha rebut recentment la visita del Barça i, evidentment, la del seu entrenador Pep Guardiola. Un entrenador estigmatitzat pels mitjans espanyols, i concretament pels de Madrid, per la seva incomprensible fal•lera d’utilitzar les rodes de premsa per fer apologia del nacionalisme, català of course. Un nacionalisme injustificat què a més s’expressa en una llengua minoritària, prescindible i molesta. Una llengua, el català, què serveix, com totes les llengües, perquè un poble es comuniqui i un senyal d’identitat què el defineix. Un senyal d’identitat, la llengua, què en qualsevol altre cas seria fàcilment acceptat i, fins i tot normal, però què en el cas català és simplement una anomalia què cal eradicar i combatre. Que cal combatre, curiosament, només pels espanyols. Cap altre periodista, de cap altre país del món s’ha sentit ofès perquè en una roda de premsa l’entrenador del Barça s’expressi en la seva llengua pròpia, només, i altra vegada curiosament, els mitjans espanyols s’han esquinçat les vestidures. El català cada cop és més acceptat a Europa i cada cop menys a Espanya. El camí està marcat i és molt clar. Quina necessitat hi ha de mantenir una situació incomoda i de desafecció per a les dues parts? Sí la cosa funciona, millor no tocar-la, però si no funciona, cal trobar solucions. Quina necessitat tenim els catalans de provocar aquestes reaccions als espanyols? Quin plaer en traiem fent-los patir? I ells, quina estranya perversió els manté lligats a un poble que no estimen i decididament rebutgen? El què dèiem, els dinosaures carnívors varen néixer a Amèrica, els lingüístics a Espanya.

dijous, 10 de desembre del 2009

Amenaça tempesta
Una enorme decepció

Tinc l’amarga sensació d’haver-me equivocat. D’haver-me equivocat i molt. De caure al buit perquè m’han enretirat la plataforma que em sostenia. Tots aquells valors que m’han mogut i pels que he treballat tant i tan durament s’han fet miques amb la fragilitat del cristall. S’han esvaït com la boira. No ha quedat res. Ho he vist i ho he vist molt clar. El futbol base del meu Club és un futbol acomodat. Un futbol sense ànima ni esperit. Un futbol corromput i allunyat de les seves més pures essències. Un futbol fet de nois que juguen a futbol però que no són ni seran mai futbolistes. Hem creat figures de sucre incapaces de competir. Els hem desactivat, els hem estovat fins a convertir-los en éssers sense esma ni esperit de superació. No saben ni volen lluitar. Els hi és igual perdre que guanyar. Nois que abandonen al primer contratemps. Nois que es repleguen i busquen compensacions alternatives (que no els hi manquen) quan les coses no surten bé. El seu món no és el món al que nosaltres hem dedicat tantes hores i esforços. El seu món és un altre què no té res a veure amb aquest. Els nostres jugadors van als partits com el que va a l’esplai i cap motivació els farà canviar d’actitud i opinió. En canvi, els rivals, van a guanyar. No tenen més qualitat tècnica, però no els hi cal. Guanyen per ganes perquè el futbol, per a ells, és l’essència de totes les batalles. Guanyar ho és tot i el preu no importa. Potser la nostra tasca, el nostre designi estigui en fer joves bàsicament bons. Aquest ha estat sempre el nostre propòsit. Bons com a persones i amb valors que els civilitzin. Però hem de ser conscients, aleshores, què els estem allunyant del futbol tal i com és. La nostra proposta entra en flagrant contradicció amb la realitat actual del futbol de base on el més important és guanyar al preu que sigui. Què fem doncs participant en una competició què no s’ajusta al perfil dels nois que preparem? I sí, malgrat tot, decidim fer-ho, haurem de convenir que el resultat no importa, que perdrem molts partits i algunes categories, perquè l’ interès dels actors principals va en una altre direcció. Potser no hauríem d’haver sortit mai de l’escola on el resultat ideal sempre és l’empat i el fair play i el respecte són bandera.

dimecres, 9 de desembre del 2009

Esmena a la totalitat
La Ciutat de la Justícia

-No hi ha justícia, hi ha aplicació de normes-. Així de contundent s’explicava l’Albert, el meu advocat. La justícia no existeix i sí existeix és indiscutiblement subjectiva. La justícia depèn del costat per on la mires i de qui la mira. Per això, per acostar-nos, cal obviar-la i aplicar unes normes prèviament establertes i, teòricament, igual per a tots. Dictar o administrar justícia no pot basar-se en els sentiments ni les aparences ni en la sintonia. La justícia o, en el seu defecte l’aplicació d’unes normes reguladores, ha d’estar sotmesa a un codi de causa i efecte que permeti ajustar tots els casos a la vista d’un mateix patró. Només cal, per acabar-ho d’encaixar, què canviem el nom de la nova Ciutat de la Justícia pel més adient de Ciutat de les normes. Les coses pel seu nom perquè ningú caigui en l’error.

dimarts, 8 de desembre del 2009


Final feliç

Tancat per vaca...nces
Quan més paraules utilitzem més lliures som.
Bread and puppet
FUTartBOL

Estem immersos en una estesa tendència reduccionista que ho vol convertit tot en art. La cuina, el sexe, el futbol,...ara tot és art amb el vist i plau de la intel•lectualitat més influent del planeta i la que marca les conductes a seguir. Activitats primàries, bàsiques i amb un alt component de materialisme es converteixen, per estranys designis, en activitats espirituals profundament artístiques. De la gastronomia i del sexe no en parlaré perquè no en soc un expert, encara millor, no en tinc ni idea. Em circumscriuré al futbol, què d’això tothom en sap i tothom opina. Sí acceptem què el principal actor del futbol és la pilota, què sense ella seria molt difícil practicar-lo, per no dir impossible, convindrem doncs què, sense pilota no hi ha futbol. Sí, per altra banda, acceptem que l’art no es toca, i d’això s’encarreguen els vigilants dels museus (proveu de tocar una pintura o qualsevol objecte dels que no estiguin dins urnes de vidre) amb una dedicació fora de qualsevol dubte. L’art és intocable. El roce hace el cariño, diuen. En el cas de l’art, això no val, s’ha d’evitar qualsevol fregament perquè no es desgasti i així poder-lo conservar per a les generacions venidores. Doncs aquí està el nus gordià, el quid de la qüestió: sí l’art no es pot tocar i per a jugar al futbol s’ha de tocar forçosament la pilota, està clar què el futbol no pot ser un art. L’art està molt bé i és absolutament necessari pel creixement de l’esperit, però hauríem de preservar alguns espais on l’art no intervingui. Sí tot acaba sent art no hi haurà manera de gaudir-lo. L’art funciona en contraposició del no art i sí n’hi ha per tot arreu no sabrem distingir-lo ni apreciar-lo.

dilluns, 7 de desembre del 2009

Nedant contra corrent
Tens un e.sopo
Tens un e.mail


El camell i Zeus

Sentia el camell enveja per les banyes del toro, i va voler obtenir les seves pròpies. Per això va anar a veure a Zeus, demanant-li li regalés a ell unes semblants. Però Zeus, indignat perquè no es acontentava de la seva gran mida i força, no només li va negar el donar-li les banyes, sinó que a més li va tallar una part de les orelles.

L'enveja no és bona consellera. Quan vulguis millorar en alguna cosa, fes-ho amb el teu esforç i pel teu desig de progressar, no perquè el teu veí ho tingui.
Futbol d'aparador
Oblit intolerable

Un partit nefast. Un cap de setmana horrorós. Per oblidar, dirien els necis. Per passar pàgina, dirien els enemics de la lectura. Ni parlar-ne. Tot allò que s’oblida es torna sistemàticament a repetir. Tot allò que s’enterra sota tones de desmemòria ressorgeix amb devastadora força. No es poden obviar els mals moments ni els errors comesos, d’ells se n’ aprèn sí es té el coratge i la intel•ligència per afrontar-los. Res és inútil ni sobrer. De tot se’n pot treure partit sí es parteix d’una mentalitat oberta i l’anàlisi és el correcte És, justament, en la més tancada foscor des d’ on es veu més clarament la llum al final del túnel. Cal tenir valor per demanar perdó i reconèixer on s’ha fallat. Cal mirar els ulls del desastre per foragitar-lo. És imprescindible fer front a la realitat per dura que aquesta sigui, per aconseguir resoldre el trencaclosques. Els fantasmes no existeixen, són producte de la nostra imaginació i els alimentem amb les nostres pors. De vegades és necessari desfer part del camí, tornar enrere, per trobar la sortida del laberint. Memòria? Sempre. Oblit? Mai. Estem fets del que ens passa i no ho hem d’oblidar.

diumenge, 6 de desembre del 2009


More Sarah
Properament en els millors cinemes
Hàbits crònics o crònica dels hàbits

Espanyol 2 - Europa A 1

Lliga Nacional Juvenil

Un dels mecanismes per aprendre i consolidar la conducta és la repetició sistemàtica d’allò que es vol aprendre. La repetició ens crea l’hàbit. L’assoliment de bons hàbits ens fa ordenats i civilitzats. Cal concloure, doncs, què l’Europa té un mal hàbit. La repetició pertinaç d’uns mateixos fets en els darrers tres partits, amb finals calcats i on s’han encaixat gols en els últims minuts i la conseqüent pèrdua de punts, és un aspecte negatiu que ha desembocat en un mal hàbit. Què cal fer? Revertir el mal hàbit, reeducar-lo. Com? Insistint en la repetició de formules que permetin eradicar les disfuncions actuals i canviar-les per valors positius que permetin l’adquisició de bons hàbits. Els hàbits no neixen per generació espontània, cal treball, dedicació i una enorme paciència. Desprès les coses acostumen a funcionar soles, amb lleugers retocs o correccions, que et permeten moure’t en qualsevol àmbit amb confiança i seguretat. El Juvenil A està en procés d’aprenentatge. Un aprenentatge llarg i intens. Avui s’ha notat una important millora i l’Espanyol n’ha estat el convidat i el testimoni. Caldrà, però, què aquests mecanismes necessaris per entrar en el camí dels bons hàbits s’assoleixi el més aviat possible si no es volen passar angunies a final de temporada. Estem al cim de la carena i només falta aquell puntet d’afinament que ens permetrà canviar de vall.
Matís

Un gris Eto’o fa l’únic gol de l’Inter.

Però no teníem clar què l’Eto’o era negre?
Mira què n'arribes a ser de negatiu
Rousseau

Me’n recordo sovint de Jean Jacques Rousseau que creia en la bondat innata de l’home, de l’ésser humà i això és perquè mai et va arribar a conèixer. Tens aquella estranya virtut, aquell rar do de descreure a qui hi creu i bastir d’arguments als escèptics. Ets l’exemple que desmunta teories i aclareix incògnites. L’altra riba del riu que mai va traspassar Rousseau. L’evidència que hauria frustrat la seva convicció. I malgrat tot, segueixo sense resignar-me, segueixo volen creure que Rousseau tenia raó. Encara que tu t’esforcis en contradir-me.
Parella consolidada