Sorra més que sorra!

Tens un e.mail

Tens un e.sopo

La vella i el metge

Una vella malalta de la vista va cridar amb la promesa de pagar, a un metge. Aquest es va presentar a casa seva, i cada vegada que li aplicava el ungüent no deixava, mentre la vella tenia els ulls tancats, de robar els mobles poc a poc.

Quan ja no quedava res, va acabar també la cura, i el metge va reclamar el salari convingut. Es va negar a pagar la vella, i aquell la va portar davant dels jutges. La vella va declarar que, en efecte, li havia promès el pagament si li curava la vista, però que el seu estat, després de la cura del metge havia empitjorat.

-Perquè abans - va dir - veia tots els mobles que hi havia a casa meva, i ara no veig cap.

Als malvats, els seus mateixos actes els delaten.

Penalty

Per fer una truita s’ha de trencar l’ou

Juvenil A

CE Europa

Perdre, encara que no sigui desitjable, no sempre és dolent. A ningú li agrada cometre errors, equivocar-se. Però és ben cert que són, justament els errors, els que ens fan avançar. Dels fracassos se n’aprèn i en les derrotes està el germen de totes les victòries. El juvenil A va patir el seu primer revés de la pre-temporada en el moment més oportú. I és que fins i tot això ho sap fer bé. Desprès de cinc victòries de cinc partits disputats era l’hora de perdre per poder visualitzar que és el que s’ha de corregir. Desprès de saber guanyar, tocava aprendre a saber perdre. El criteri ha estat el correcte i la direcció excepcional. Guanyar per conjuntar l’equip i estructurar uns principis bàsics sobre els que construir un bloc per desprès mostrar les debilitats, els punts febles per corregir-los i eliminar-los. El juvenil A torna a ser un equip humà, amb virtuts i defectes, i és en aquesta humanitat on ha de raure la seva força. És a partir de conèixer les pròpies limitacions quan la voluntat s’enforteix i es generen els recursos necessaris per superar les mancances. Un equip guanyador sap quin és el seu taló d’Aquiles i treballa incansablement perquè cap sageta el fereixi. El juvenil A està creixent cremant totes les etapes del manual i ho està fent amb rigor, intel·ligència i un punt de màgia. Tindrem tota la paciència que calgui perquè el camí és el correcte.

Feliç aniversari

Arrels mineralitzades

L'arbre que impedeix veure el bosc

Botànica

L’home roure és un home fort. En molts aspectes, dur. Serveix per a un munt de coses i sempre sap quedar bé. S’adapta amb facilitat a qualsevol clima. No necessita molta aigua i està profundament arrelat. És generós amb l’entorn i no escatima l’ombra. Demana espai i en sap donar. L’home roure és un home civilitzat. Un home fet per a grans projectes i nobles propostes. Un encert de la naturalesa per donar equilibri al bosc més feréstec.

L’home ficus és un home maldestre. Generalment amb poca sort i propens a ficar la pota. D’arrels aparatoses i superficials. La seva vida acostuma a ser llarga però gens còmoda, ni per a ell ni per al seu entorn. És de naturalesa invasor i s’escampa més enllà dels límits de la correcció. Creix a batzegades i el seu tronc se’n ressent. El seu imponent aspecte està en consonància amb la seva proverbial rudesa.

L’home pi és un home força equilibrat. No perd mai la fulla ni li afecta el canvi estacional. Es crema amb facilitat però es regenera sense massa esforç. L’home pi és afable i no té cap problema en anar de copes amb els amics (la copa d’un pi). És socialment cordial i no es fa l’estrany. Acostuma a viure rodejat dels seus: família, amics, companys,...Li plauen els boscos densos i els espais atapeïts. És un tot terreny sense vertigen ni por a les alçades. Li agraden les faldes, les faldes de les muntanyes, però s’adapta perfectament a la plana. De vegades pot semblar un pel enganxós per l’excés de resina que desprèn però acostuma a compensar-ho amb la donació d’excel·lents pinyons.

L’home faig és un home voluntariós. Sempre fa el que pot. O el que li deixen. O el que cal o toca. És un home amb vocació formal i un itinerari lineal. Creix ràpid i sempre buscant la llum. No és dels que s’aturen ni s’entretenen en fer nusos. Nerviós, esprimatxat i sense filigranes. Un home que s’activa en companyia i necessita molta aigua per viure. Un home senzill, sense complicacions, fàcil. El seu cicle vital és com un miratge. Es plega amb el vent per resistir les tempestes. L’home faig és quasi invisible.

L’home, l’home, l’home,...i les dones? Que no hi ha dones arbre? No. Les dones són i seran sempre minerals. La naturalesa és sàvia.

Comportament llunàtic

Llibertat

El guerrer de la llum no cau al parany de la paraula “llibertat”.

Quan el seu poble està oprimit, la llibertat és un concepte clar. Aleshores, emprant espasa i escut, lluita fins a perdre l’alè o la vida. Davant l’opressió, la llibertat és molt fàcil d’entendre: és l’oposat a l’esclavitud.

De vegades, el guerrer sent que la gent gran diu: “Quan plegui de treballar, seré lliure” Però, al cap d’un any, la gent gran es queixa que: “La vida és avorriment i rutina” En aquest cas, la llibertat és difícil d’entendre; significa falta de sentit.

Un guerrer de la llum sempre està compromès. És esclau del seu somni i lliure en els seus passos.

Proposta

El sou de la puta

La proliferació de dones en el món de la política i en el mercat de treball en general, no és, en contra del que pugui semblar, un pas endavant en l’emancipació de la dona. Ni el seu definitiu alliberament de les tasques de la llar. Ni un avenç cap a la desitjada igualtat entre sexes. Res més lluny de la realitat. Fixem-nos sinó en el Partit Popular. Per cada dona que ocupa un càrrec públic, i cada vegada n’hi ha més, es necessiten dues que li facin les feines de casa. És a dir, cada dona “emancipada” condemna irremeiablement a dues a l’esclavitud. Em direu que no. Que tant la dona que es dedica a la política com les dues assistentes de la llar cobren per la seva feina i que això les redimeix de l’esclavitud. Són dones lliures que reben una compensació econòmica per les seves tasques i això ho canvia tot. Que m’esteu dient que el fet de cobrar és suficient per deixar de ser esclau? Doncs així convindreu amb mi que aleshores, en el tema de les relacions sexuals, el fet de cobrar t’emancipa? El sexe sense diners, sense compensacions econòmiques embruteix i esclavitza i en canvi el que es fa cobrant, dignifica, allibera i realitza? Esteu segurs? Quaranta noves dones dedicades a la política representa unes vuitanta noves assistents de la llar, dones com elles però infinitament menys afortunades i salvatgement explotades. Dones sobre dones perquè tot segueixi igual. Perquè, en el fons, res canviï.

El bo i millor està a sota

Juvenil Aaaaaaaaaaah!

CE Europa

Vist el que he vist fins el moment, la pregunta és: serà aquest equip capaç de perdre? I quan dic capaç de perdre vull dir, evidentment, sí de la derrota en sabrà treure les conseqüències adequades, fer la lectura correcta i precisa per seguir avançant. La derrota ha d’arribar. Sempre arriba i a vegades ho fa en el pitjor moment, en el més inconvenient. És materialment impossible guanyar sempre i per això és tan important saber encaixar les derrotes i extraure’n la part positiva per tornar a guanyar, per aprendre dels errors. Ara ja sabem que, desprès de quatre victòries en quatre partits, l’equip sap guanyar. Ho sap fer davant de rivals de categories i característiques diferents. Ho sap fer amb solvència i també amb petits moments d’absència. Ho sap fer treballant dur i treballant encara més dur. Està aprenent a competir al més alt nivell amb autoestima i personalitat. Sap buscar i trobar la sort necessària que només està a l’abast dels que la busquen. Ens està ensenyant com es construeix un edifici des dels fonaments, poc a poc, amb paciència, en un solar buit, pràcticament erm i amb un escàs valor immobiliari. Triant els materials adequats i utilitzant-los amb intel·ligència i professionalitat s’està revaloritzant el sol a la velocitat de la llum. Vist el que he vist, ara ja sé el que saben fer. L’únic dubte que em resta per desvetllar és la reacció d’aquest equip davant les adversitats, davant del primer revés i la seva resposta emocional. A partir d’aquí podrem saber el seu grau de maduresa i les possibilitats, mes o menys reals, en la futura competició que està a punt de començar. Vist el que he vist, que ningú em segresti la il·lusió.

Arquitectura invertida

Escombrar la tele

Res més lluny del meu ànim que desacreditar la tele. No he estat mai d’acord amb els que la critiquen i l’ataquen indiscriminadament. La tele és un gran invent. Una excel·lent eina per a la comunicació, educació i entreteniment. Un magnífic avenç com tots els que produeix la mà de l’home/dona i que ens fa la vida més agradable i en alguns casos, suportable. Cal distingir però, l’actitud davant la tele. No és el mateix mirar la tele, que veure el que fan a la tele. No és el mateix tragar que triar. La passivitat indiferent que la interactivitat, la voluntarietat en l’elecció. Davant la tele hauríem de tenir la mateixa actitud que davant la rentadora: triar el programa segons la roba que hi posem. Seleccionar la temperatura i el temps perquè la roba es renti adequadament i no s’espatlli. Si ens habituem a no escollir, a tragar sistemàticament tot allò que fan a la tele, ens pot passar que acabem asseguts davant la rentadora o el microones mirant fixament com gira el tambor o l’estofat de llenties. Encara que a mi el que més m’agrada és passar l’escombra. No us podeu ni imaginar lo relaxant i terapèutic que n'és!

Rentar la tele

El cantell d’un duro

No he entès mai aquesta fal·lera que té el personal en fer passar bou per ase. Aquest estrany convenciment que tornar de vacances és tornar a la normalitat. Com sí fer vacances fos anormal. Com sí només el treballar fos l’escenari ideal, generalment acceptat i el descans una situació llastimosa i transitòria de la que cal fugir escuat. Un mal necessari, acceptat a contracor i del que un s’ha de sentir forçosament culpable. El treball i el descans són les dues cares d’una mateixa moneda. Cap d’elles té valor per sí sola. L’una necessita de l’altra i entre elles es complementen i es justifiquen. No hi ha debat. La cara i la creu. Tots dos costats són “normals” i amb normalitat els hem de viure. Encara que el darrer dia de vacances abans d’incorporar-se a la feina sigui com estar en el cantell d’un duro: una mica dur.

De cara a la meca

Perquè no em puc banyar en pilotes?

Una dona volia prendre un innocent bany en una piscina pública francesa. Amb la particularitat que ho volia fer vestida. Vestida amb un burquini. Una peça de roba que només deixa al descobert les mans i la cara. Segurament problemes de comprensió varen fer que la pobra senyora, davant l’obligatorietat de fer servir casquet de bany, se n’encarregués un que li va quedar massa llarg. Vaja que li cobria tot el cos. Doncs als irresponsables responsables de les instal·lacions públiques franceses no se’ls hi va ocórrer una altra cosa que prohibir-li el bany. Quin sacrilegi. Quin atemptat als drets constitucionals i individuals de les persones. Quina arbitrarietat tan descomunal. Quin sectarisme. Quina discriminació inacceptable. Quina intolerable intolerància. Rància, rància. Perquè se li ha de prohibir el bany a una pobre dona quan a l’Afganistan o a l’ Iran, per posar dos exemples a l’atzar, tu pots anar pel carrer amb banyador sense que ningú et digui res? Sí pots entrar a les mesquites amb sabates i la teva dona amb la cabellera descoberta. Sí et pots banyar amb biquini i fins i tot amb topless davant la mirada indiferent dels nadius. Sí pots expressar les teves idees lliurement sense la més mínima objecció policial. Sí...Potser ara em voldreu fer creure que les normes que s’han de seguir quan visites una casa, són les normes de la casa. Estaríem arreglats. Hem de ser més tolerants i deixar que els hostes imposin els seus costums i les seves normes tal i com fan a casa seva. Siguem educats i condescendents. Segur que quan nosaltres visitem la seva llar ens ho tindran en compte. Ja veuràs com en poc temps ens podrem banyar en pilotes a les piscines de Teheran.

Paraules d'amor senzilles i tendres...

La volta al món

Cartagena: correspondència aliena

Berna: amb poca visibilitat

Calcuta: fes números

Maragall: gallina

Lesseps: de taronja o de llimona?

Bulgaria: poc refinada

Girona: presó

Sarrià: es baixà la bandera

Seul: empresa de missatgeria i transport

Estonia: un rato

Ceuta: si estàs cansat

Madrid: m’ha comunicat

Terol: té un paper

Birmània: aversió als ocells

Salamanca: habitació sense braç

Donostia: Déu (el cos de Crist)

Berlín: mag amb bona vista

Terrassa: t’esclafa

Vic: bolígraf

Santpedor: patró de les ventositats

Estocolm: arribar al límit

Escòcia: irritació

Massachuchetts: excés de llaminadures

San Francisco: còctel clàssic

Laos: costats

Huelva: protesta laboral

Almería: lloc on es guarden les ànimes

Berga: cigala

Puigcerdà: turó brut

Granada: bomba de mà

Alacant: bestiola del desert

Amman: persona amorosa

Cambodja: sanatori mental

Sudan: pateixen calor

Txad: conversa via internet

Gabon: en pastilla o en gel per a la higiene corporal

Líbia: ni massa calenta, ni massa freda

Formosa: dona de bon veure

Antilles: per davant de les lentilles

Colòmbia: camí per ocell

Pequín: però desprès es confessin

Corea: complement perquè no es caiguin els pantalons

Oregon: que té les orelles grans

Ohio: la resposta de la cuina a un cambrer

Kansas: ets molt pesat

Quebec: expressió de sorpresa

Iowa: entre l’ infant i l’adult. Quan ho ets et donen un carnet, el carnet iowa

Palma: expira

Utah: ostituta

Perú: però no triguis

Espanya: molt més del que hauria de ser

Reflexions

Plató

La pobresa no ve donada per la disminució de la riquesa, sinó per l’augment dels desitjos.

A la galeria de la tortura els nens entren gratis

A Montjuic s’ha guanyat la primera batalla

Poc a poc, avancem. De mica en mica anem fent net. Primer va ser el retorn a la ciutat d’un símbol de la més negra de les espanyes: el castell de Montjuic. I ara, desprès d’anys de despropòsit i mal veïnatge, un altre símbol ha estat foragitat de la pacient i soferta muntanya: el RCD Espanyol. Dos estendards espanyolistes que hem patit com el pugó i que ha costat molt d’esforç eradicar. Espero sincerament que sigui per a sempre i ens evitem la vergonya de seguir donant aixopluc a elements indesitjables i aliens als bons costums. El castell militar i les tropes periques ja no tornaran a ferir el cel de Barcelona amb la seva amenaçadora presència. El castell desactivat i l’equip de futbol desterrat a Cornellà ens deixen un panorama net, clar i tranquil·litzador per a totes aquelles persones de bona voluntat que hem patit, més del necessari, un mal que finalment s’ha neutralitzat. Benvinguda sigui la pau a la muntanya. Benvingut el retorn al seny i a la dignitat. Montjuic ha de ser el símbol que necessitàvem. Montjuic ens ha ensenyat el camí. Montjuic ha estat el bressol de la victòria. Podem fer fora l’espanyolisme de les nostres vides, del nostre àmbit. Tot és començar. Ara no ens hem d’aturar.

Moguda nocturna

Escolta, escolta

Les tradicions són solucions a problemes que ja hem oblidat.

La vasectomia és tallar, no fer-se un nus

El final de l’empatia

Certament que hi ha persones amb un alt grau d’empatia. De la mateixa manera podem afirmar que hi ha grups i/o col·lectius per naturalesa empàtics. El que no ha estat tan clar, al menys fins ara, era l’existència d’equips de futbol amb empatia. Sí per empatia entenem la capacitat per comprendre l’altra persona a través d’un procés d’identificació, haurem de reconèixer que, en el món del futbol, aquesta és una característica poc freqüent, per a no dir sense embuts, inexistent. Doncs ara que està tornant el futbol a les nostres vides desprès de l’aturada estiuenca hem trobat un equip que s’ha encarregat de treure’ns la raó i esdevenir un referent empàtic de primer ordre. El CE Europa s’ha convertit, per a sorpresa de propis i estranys, en una font d’empatia en l’ inici d’aquesta pre-temporada. Un equip que ha entès tant al rival. Un equip que ha comprés tant als contrincants. Un equip que s’ha identificat tant amb ells que ha comptat els seus partits per empats. Ha estat tanta l’empatia d’aquests nois, que ho han empatat tot. Quatre partits, quatre empats. Empatia fins a les darreres conseqüències. Bé això va ser just fins aquest darrer cap de setmana. Res és etern. Res és per sempre. I aquesta empatia, aquesta actitud generosa havia de tenir un final. Primer dissabte davant el Sabadell on varen fer miques l’empatia per la part baixa, és a dir, perdent. I seguidament diumenge per equilibrar, trencant-la per dalt, és a dir, guanyat al Masnou. La normalitat ha tornat al futbol. Però ara sabem que l’empatia té cabuda en aquest esport. I que un altre món és possible.