Helado oscuro de la fuerza

Cama que no has de hacer déjala correr

Ha llegado el momento en el que nuestros caminos deben separarse. No puedo seguir por más tiempo haciendo ver que no pasa nada, que nos seguimos queriendo como antes, como el primer día. No se me da bien fingir y tú lo sabes. Ya no puedo retener mis impulsos y serte fiel. Ya no puedo estar en sintonía y serte útil y serte próximo. Todo ha acabado irremediablemente. No puedo doblegar mi propia naturaleza para mantener las apariencias. Soy frágil. Soy voluble e inconstante. Soy egoísta y faldero. Mezquino de bofetada. Me muero por besar otros labios y otros y otros y otros… Me cansa la rutina. Y aunque te quiero, me cansas. O no te quiero y me cansas. Quiero alejarme de ti. Olvidarte. Encontrar la paz en otros brazos después de traicionarte. Y olvidarte y que me olvides. Ser solo un recuerdo, un mal recuerdo si me apuras, que no tardaras en negar. Me duele no haber estado a tu altura. Haberte defraudado. Reconozco haber aportado poco, muy poco a nuestra relación. Con mucho, y siendo generoso, me he limitado a “hacerte la cama”, en una muestra clara de mi bajeza moral. Pero tú siempre me lo has perdonado. Siempre has estado indulgente con mis debilidades y miserias. Y eso aun me duele más. Eres casi perfecta. De una perfección insufrible que agudiza mis defectos y los expone a los cuatro vientos. Me marcho para buscar a otra. Para traicionar a otra.

Encontres a la segona fase

INICI DE CÀNTIC EN EL TEMPLE

Ara digueu: "La ginesta floreix,

arreu als camps hi ha vermell de roselles.

Amb nova falç comencem a segar

el blat madur i, amb ell, les males herbes."

Ah, joves llavis desclosos després

de la foscor, si sabíeu com l'alba

ens ha trigat, com és llarg d'esperar

un alçament de llum en la tenebra!

Però hem viscut per salvar-vos els mots,

per retornar-vos el nom de cada cosa,

perquè seguíssiu el recte camí

d'accés al ple domini de la terra.

Vàrem mirar ben al lluny del desert,

davallàvem al fons del nostre somni.

Cisternes seques esdevenen cims

pujats per esglaons de lentes hores.

Ara digueu: "Nosaltres escoltem

les veus del vent per l'alta mar d'espigues."

Ara digueu: "Ens mantindrem fidels

per sempre més al servei d'aquest poble."

Salvador Espriu

Moto integrista

Tens un e.mail

Tens un e.sopo

El porc i els moltons

Es va ficar un porc dins d'un ramat de moltons, i pasturava amb ells. Però un dia el va capturar el pastor i el porc es va posar a grunyir i forcejar.
Els moltons el renyaven per cridaner dient:

- A nosaltres també ens agafa constantment i mai ens queixem.

- Ah sí - va replicar el porc -, però no és amb la mateixa finalitat. A vostès els agafen per la llana, però a mi és per la meva carn.

Perdre el que es pot reposar no ens ha de preocupar, però sí el perdre el que és irreparable.

Molt més que un simple mig

apte per a qualsevol posició

Ion

Del grec ion, (participi present d’ ienai "anar", d’aquí "el que va").

També s’anomena molècula lliure, quan es tracta d’una molècula.

Els ions són essencials per a la vida. Els ions juguen un paper determinant en la biologia cel·lular dels organismes vius.

La teoría de l'evolució (la bona)

Zona wifi

Excessivament primats

El que són les coses. Acaba de passar a millor vida (així és com en diuen els creients) Jordi Sabater Pi, científic i humanista que va dedicar tota una vida als animals i més concretament als primats. Doncs ves per on, a aquest il·lustre personatge se’l coneix principalment perquè va dur a Barcelona al Floquet de neu i que es va convertir en una icona de la ciutat durant molts anys fins a la seva mort. Floquet va ser tot un símbol i el màxim exponent d’una espècie animal molt propera a nosaltres. Tant i tant propera que a voltes es fa difícil traçar la línia que ens separa. De primats coneguts o famosos en podríem destacar quatre: al propi Floquet de neu, al Digit de la Dian Fossey , la xita del Tarzán i en un altre ordre de magnitud, en King Kong. Tots ells han estat, en un moment o altre, per un o altre motiu, protagonistes de l’actualitat i han entrat a formar part de l’imaginari col·lectiu i de les nostres pròpies vides. Fins aquí tot clar i res de nou. El que caldria saber, aleshores, per quina estranya raó es coneix també com a primats a totes aquelles persones humanes (???) que reben complements econòmics (primes) per a realitzar i aconseguir determinats objectius. Quin pervers significat s’amaga darrera aquesta definició associativa entre els dos col·lectius? Què tenen en comú els primats animals amb els primats humans? Potser el comportament o els costums? Els seus instints bàsics? La seva estructura mental? Curiosa la coincidència. Però més curiosa serà la resposta, si és que un dia la trobem.

El meu carrer del barri baix...

Quina és la pregunta?

Quan la poeta Gertrude Stein jeia al llit de mort, la seva parella, Alice B. Toklas, es va inclinar cap a ella i li va murmurar: “Quina és la resposta, Gertrude?”

Stein va contestar: “Quina és la pregunta?”

Pivot a la carrera

¿Cree usted que Xabi Alonso es el mediocentro ideal?

És la pregunta estrella de la portada de MSN a internet. I la pregunta que em faig jo és: ideal per a què? Està clar que un migcentre mai pot ser per definició, ideal per a res. Un migcentre mai arribarà al seu destí, sempre es quedarà curt. Per a ser ideal és preceptiu ser un centre complert o sencer, que arribi on ha d’arribar i que faciliti la rematada del davanter. Un migcentre només servirà per a un equip fet a retalls, de mitges tintes. Res a veure amb un centre perfecte, un centre total com el de Xavi (el bo) a Messi a la final de Roma. Això sí que és un centre ideal i que serveix per a guanyar una copa d’Europa. I és que les coses no es poden fer a mitges. O es fan bé o no es fan per molt diners que costi.

El futbol és un joc que s’executa amb els peus però es pensa amb el cap.

250-1950

Les dues imatges corresponen a Sicília. La primera pertany a uns mosaics de l'any 250 a la Vila del Casale. La segona és més actual, una fotografia presa a Strómboli l'any 1950 concretament a San Vincenzo.

1700 anys separen aquestes dues imatges. Què cony va passar durant tot aquest temps perquè es produís un canvi tan radical? Què va fer que en comptes d’anar endavant anéssim endarrere? La religió? Els talibans? La inquisició? La Yihad? El monoteisme? Déu? Hi ha cap altre explicació? L’alegria de viure a canvi de la mort en vida.

Sostrenibilitat

Fiem l’experiència

Un guerrer de la llum no solament compta amb les seves forces: també fa servir l’energia de l’adversari.

En començar el combat, l’únic que posseeix és el seu entusiasme i els cops que va aprendre quan s’instruïa; a mesura que la lluita avança, s’adona que amb l’entusiasme i la instrucció no n’hi ha prou per vèncer: també cal tenir experiència.

Aleshores, obre el seu cor a l’Univers i demana Déu que l’inspiri, de manera que cada cop de l’enemic esdevingui una lliçó de defensa per a ell.

Els companys comenten: “Que n’és, de supersticiós! Ha aturat la lluita per resar i respecta els trucs de l’adversari.”

El guerrer no respon a aquestes provocacions. Ell sap que, sense inspiració ni experiència, la instrucció no dóna cap resultat positiu.

Pluja de sol

Al servei de sa majestat

Els Uixebtis

A l’antic Egipte, aquell tan maco de les fotos de postal, de les piràmides i els colossos de Memnon. Aquell del riu daurat, el riu de la vida que ho inundava tot fertilitzant la terra. En aquell Egipte llegendari manava el Faraó (el jefe) i manava molt. De fet era el més semblant a un Déu a la terra i clar, qui gossa desobeir a un Déu.

Doncs en aquesta cultura ancestral hi havia el costum de creure que desprès de la mort es continuava vivint de forma molt similar a com es feia a la terra. Així s’embalsamava el cos i se’l momificava per a conservar la seva aparença i les seves formes per poder fer front a les petites rutines de la vida més enllà de la mateixa vida. En el mateix sentit, quan s’enterrava al faraó, s’enterrava amb ell un munt d’objectes quotidians i força pràctics per al seu desenvolupament diari. Per atendre les seves necessitats, s’acompanyava a la mòmia, d’olis, ungüents, productes de cosmètica, miralls i diferents estris per a la seva higiene personal.

El més curiós del cas és que, sent la vida desprès de la mort, vida en el més pur i estricte sentit de la paraula i donat que el Faraó no era una persona, diguem-ne, massa avesada al treball quotidià, és a dir, que no cardava brot; es feia acompanyar en la seva tomba d’unes figures que representaven als empleats que havien de fer-li fàcil i còmode la seva nova vida. Així tenia al majordom, al cuiner, al jardiner, a l’obrer, a l’artesà, al forner,...tot el personal necessari per a fer-li menys sacrificada i més planera la vida desprès de la vida. Aquestes figures/empleats s’anomenaven Uixebtis i encara els podem trobar en el nostre tecnificat i evolucionat segle XXI. De fet, és una de les poques coses que ha sobreviscut al pas dels anys, una pràctica que ha superat tots els canvis i totes les cultures per a arribar als nostres dies en plena salut i amb absoluta vigència. Seguim tenint faraons que, en vida i alguns des de l’altra vida, segueixen tenint Uixebtis que els hi fan fàcil, molt fàcil la seva “sacrificada” existència.

Promoció turística explícita

Estiu modèlic

El masculí de pena, és pene?

Encara ara arrosseguem uns tics educacionals difícils de revertir, és el que anomenaríem: conspiració femenina, que no feminista. Aquesta mena de funcionament atàvic i poc reglat, consisteix en programar als nens per a ser dependents de les dones. És a dir, els eduquem en la inutilitat domèstica per, un cop arribat a l’adulteri, perdó a l’edat adulta, veure’s obligats a obeir les ordres d’una dona com sí es tractés d’una mare. Fer homes amb pocs recursos domèstics i deshabituats en les seves tasques, els converteix en uns ineptes a mercè de dones perfectament preparades. Homes dependents de la seva mare, de la seva dona, de la seva assistenta fins el final dels seus dies. Una pena.

Sense barana

Tensar l’arc

El guerrer de la llum sap que és impossible viure en un estat de relaxament total.

L’arquer li ha ensenyat que, per disparar la sageta a molta distància, cal tenir l’arc ben tensat. Les estrelles li han ensenyat que només una explosió interior permet la seva brillantor. El guerrer es fixa que els cavalls, quan estan a punt de saltar un obstacle, contrauen tots els músculs.

Però mai no confon tensió amb nerviosisme.

Joc de pilotes

Parella en conflicte

Aprofundint una mica més però sense ànim de fer-me pesat. Insisteix-ho en la bondat de la solució Laas Vegas davant altres opinions que són partidàries d’incorporar a la disciplina del Madrit a Olias, fill d’aquell jugador del Betis de la dècada dels 90. Seria un lamentable error i una càrrega de profunditat a l’estètica madridista i del futbol en general. Un atac al bon gust de proporcions inabastables. Cada triangulació al mig camp, cada passada es convertiria en un atemptat a la integritat i honorabilitat del club blanc. Imagineu com sonaria de malament: Laas se la pasa a Olias y Olias a Kaka. Olias a Kaka! Intolerable. A part de sonar extremadament malament. Fa pudor. En definitiva, una solució de merda i que espero pel bé dels bons costums, no es doni mai.

Cames ajudeu-me!

Parella ideal

He pogut llegir darrerament en diferents mitjans de premsa que el Madrit està buscant desesperadament un acompanyat per Lass. Un soci. Una parella per fer un tàndem al mig camp. Des del més profund respecte. Des de la més humil de les posicions. M’atreveixo a recomanar un mig centre ideal i que encaixaria perfectament en els esquemes de la casa blanca. Es tracta de Antonio Vegas, un jove jugador amb un enorme futur i que seria el complement ideal pel bo d’en Lass. Lass Vegas. Aquesta parella, no ho dubteu, donaria molt de joc al Madrit i tornaria l’espectacle al Bernabeu. Lass Vegas seria com un parc d’atraccions per adults i el centre neuràlgic de l’equip per on fluirien, amb tota naturalitat, rius inesgotables de diners. Lass Vegas, un espai de luxe ple de neons i daurats per a major glòria de propis i estranys...molt estranys. Però atenció. Només un petit detall, a Lass Vegas sempre hi guanya la banca, ningú més.