Triar amb criteri

Un guerrer de la llum comparteix el seu món amb les persones que estima.

Prova d’animar-les a fer les coses que els agradaria fer però no s’hi atreveixen; en aquests moments, l’Adversari apareix amb dues taules a la mà.

En una de les taules, hi ha escrit: “Pensa més en tu mateix. Conserva les benediccions per a tu sol o ho perdràs tot.”

A l’altra taula, hi llegeix: “Qui ets tu per ajudar els altres? Però que no veus els teus propis defectes?”

Un guerrer sap de sobres que té defectes. Però també sap que no pot créixer tot sol ni distanciar-se dels seus companys.

Aleshores, llença les dues taules per terra, tot i que pensi que tenen una part de raó. Les taules esdevenen pols i el guerrer continua animant els qui té a la vora.

Com un piano

Llatinades alimentàries VII

Non facit ebrietas vitia, sed protrahit
La embriaguesa no fa vicis, només els posa en evidència.

La teranyina

No

Hi ha algun president del Barça, Laporta apart, que hagi guanyat dues copes d’Europa? Hi ha algun president del Barça, Laporta apart, que hagi aconseguit el més alt reconeixement internacional al futbol practicat per l’equip? Hi ha algun president del Barça, Laporta apart, que hagi posat al Club en el lloc més prestigiós de la seva història? Hi ha algun president del Barça, Laporta apart, que hagi fet tant per la catalanitat del Club? Hi ha algun president del Barça, Laporta apart, que hagi acabat amb els radicals i els violents a l’Estadi? Hi ha algun president del Barça, Laporta apart, que hagi encertat tant i tant en l’elecció dels tècnics? Hi ha algun president del Barça, Laporta apart, que hagi guanyat en una sola temporada tres títols (els més importants)? Hi ha algun president del Barça, Laporta apart, que hagi estat tant injustament criticat? Hi ha algun president del Barça, Laporta apart, que hagi tingut que suportar la vergonya de Minguellas, Giralts i companyia? Hi ha algú, Laporta apart, que estigui a l’alçada de l’actual president del Barça, el millor president de tota la seva història?

Llibertat. Igualtat. Fraternitat

Llatinades alimentàries VI

Si bene commemini, causae sunt quinque bibendi: hospitis adventus, praecens sitis, atque futura, aut vini bonitas, aut quaelibet altera causa
Si no recordo malament, són cinc els motius per veure: l’arribada d’un amic, la set del moment, o la futura, la bondat del vi o qualsevol altra cosa.

Sicília: estrella del mar

Cròniques sicilianes

El top ten

Dia tretzè

Per posar punt i seguit a aquesta tongada de cròniques volgudament subjectives i a l’espera d’un nou al·licient, res millor que un personal i molt meditat top ten. Una relació imprescindible perquè, si decidiu anar a Sicília (cosa que us recomano sense reserves), no us perdeu el que no s’ha de perdre. No us ho poso per ordre d’importància. És aleatori i sereu vosaltres mateixos els encarregats de valorar-ho. Aquí va.

-Catània sota la pluja. En sec no té res a veure amb la visió que s’aconsegueix quan l’aigua toca les parets dels edificis més emblemàtics. La Catània fins aleshores gris i vulgar esclata brillant amb una intensa tonalitat negre. El negre de la pedra volcànica amb la que està construïda tota la part històrica de la ciutat. I sí no plou? Sí no plou, espereu o hi torneu quan ho faci. L’espectacle bé s’ho val.

-La granita del Cafè Spinnato a Palerm. Amb tota seguretat la millor granita de l’Univers. I si us queda un foradet a l’estomac, un canolo de ricota i tindreu visions divines.

-La pujada a l’Etna. Fins a dalt de tot. Imprescindible i obligatori. És com un viatge a la Lluna però més curt i molt més econòmic.

-El bany a la Scala dei Turchi. Una platja esplèndida en un escenari singular. Bellíssima. Una muntanya de sal que descansa sobre el mar. Cal tenir la precaució de tancar la boca quan entreu a l’aigua, bocabadats com estareu podeu prendre mal.

-El conjunt de La Vall dels Temples i el seu temple estrella: el temple de la Concòrdia. Passejar sense presa. Passejar sense temps a través del temps. Amarar-se d’història i sentir que n’ets part. Perquè ens entossudim a destruir quan som capaços de construir coses tan belles?

-La posta de sol des del Cap Milazzo amb les Eòlies de fons. Cada dia igual, cada dia diferent. Cada dia sorprenent. L’espectacle natural sense efectes especials i amb persistència de retina.

-La passejada macabre per les catacumbes del caputxins a Palerm. Una visita que no us deixarà indiferents. Centenars, milers de mòmies bastant ben conservades penjades a ambdós costats de les parets dels passadissos per on camines. Llargs passadissos. Inacabables passadissos. Una imatge dantesca que us serà molt i molt difícil d’oblidar. Les mòmies no es mouen però a tu t’entren unes ganes de sortir corrent...

-L’interior de la Catedral de Monreale. Duomo en diuen els sicilians. L’interior, l’exterior, el claustre, la teulada,...Res és sobrer. Catedral normanda, construïda per normands molt lluny de casa seva i una veritable joia de l’edat mitjana. No hi ha res d’igual.

-Stromboli. Stromboli. Stromboli. Una gota de tinta negra en mig del mar. Una tinta amb la que es podrien escriure les paraules més belles i quedar-se curt.

-L’escala del Teatre Màxim. L’escala mitòmana. L’escala on es varen rodar les darreres seqüències de la trilogia d’ El Padrí. Visita i foto obligada. Reviure aquell final. Alimentar la llegenda. Tornar a casa.

Podria haver estat perfectament un top twenty, però no cal abusar. Que cadascú es faci el seu.

Amuninni, amuninni ,...

La cuina és un art

Llatinades alimentàries V

Prima cratera ad sitim pertinet, secunda ad hilaritatem, tertia ad voluptatem, quarta ad insaniam
La primera copa és per la set, la segona per l’alegria, la tercera per al plaer, la quarta per la bogeria.

Temple de la Concòrdia

Agrigento

matí

tarda

nit

Cròniques sicilianes

Les ostres i les perles

Dia dotzè

Sicília és una illa especialment rica en vestigis arqueològics. Un immens museu a l’aire lliure. Una caixa de sorpreses bellíssimes i irrepetibles. Quantitat, qualitat i varietat en un espai reduït on totes les èpoques i totes les cultures hi són presents. Illa oberta als quatre vents voltada de ponts d’aigua. Cruïlla de civilitzacions. Una prodigiosa ostra amb infinitat de perles precioses en el seu interior. De totes aquestes belleses, de totes aquestes joies, hi ha tres que sobresurten amb llum pròpia: la Catedral normanda de Monreale, el Temple de la Concòrdia a Agrigento i els mosaics de la Vila del Casale a tocar de Piazza Armerina. Tres monuments impressionants concebuts i realitzats amb una inspiració quasi sobrenatural. Tres contundents obres d’art que han mediatitzat el pas del temps per a donar testimoni de la grandesa de l’esperit humà. Tres perles perfectes que empetiteixen la gran qualitat de les altres perles que hi ha arreu de l’illa (i que en són moltes).

No cauré en l’error d’intentar descriure-les. No podria. Soc incapaç d’explicar tanta bellesa sense quedar-me extremadament curt. Estimular la vostra curiositat. Això sí. Això sí que ho puc fer.

Exterior dia

Alguns expedients del procès

Declaració de principis. Principi del final

Cròniques sicilianes

Corleone

Dia onzè

Fa una mica més de quatre anys el meu germà va morir. El varen trobar mort en estranyes circumstàncies. Res a veure amb la màfia. Estava relacionat amb una espècie de secta. Un afer fosc de drogues i bogeria...

Això m’explicava la Rosalia mentre avançàvem per l’exposició permanent dedicada a la màfia i l’anti-màfia que es pot veure a la ciutat de Corleone i de la que ella n’és la comissària. Continuava la Rosalia,

Ara fa tot just dues setmanes ens varen entrar a robar. Els meus pares tenen un estanc. Un petit estanc des de fa vint anys. I ens van robar a punta de pistola. Res a veure amb la màfia. La màfia no roba estancs. Els protegeix a canvi del pizzo. Un impost que han de pagar tots els comerciants si volen mantenir segur el seu negoci.

Escoltàvem admirats i una mica perplexes el relat de la Rosalia. Sobtats per la seva serenor. Pel seu distanciament.

Fa quatre anys, quan el meu germà va morir, vam anar a la policia per reclamar, no ja justícia, sinó simplement que esmercessin tots els esforços i recursos per aclarir els fets i arribar al fons del que realment havia passat. I el mateix hem fet arrel de l’atracament. Anar a la policia per demanar la corresponent investigació i la protecció necessària per evitar que es repetissin fets com aquests. En tots dos casos. Un molt més greu que l’altre, per la pèrdua d’una vida humana. Però tots dos fets que haurien de merèixer l’atenció i dedicació d’una policia normal en un país normal. Doncs en ambdós casos la resposta va ser pràcticament la mateixa: aquests fets, senyora, no reporten cap benefici. Ni et generen guanys econòmics, ni et serveixen per escalar posicions dins el cos. Per tant ens limitarem a complir l’expedient i seguidament l’arxivarem. Fets com aquests són el més normal a Sicília. La gent se’n cansa de reclamar justícia i això els acosta i els ha acostat, tradicionalment, a reclamar protecció i ajut a aquells que els hi podien facilitar: la màfia. A canvi d’un favor, un altre favor. A canvi d’ajut, fidelitat i silenci. La màfia no neix ni creix a Sicília per generació espontània. La màfia és el resultat d’una manera de viure (de sobreviure) i la permanent i sistemàtica corrupció dels diferents governs del país. No és pot justificar de cap manera, però davant la desatenció de la gent. Davant la negligència pertinaç de les autoritats i els organismes encarregats de l’ordre, la llei i la justícia, és fins a cert punt comprensible que la gent busqui aixopluc allà on el pot trobar. La meva família podria haver optat per aquesta solució, però no ho va fer. No ho va fer, com molts altres que no han caigut en la temptació. En el recurs fàcil. En la sang per la sang. Per això hi ha tantes actituds heroiques a Sicília. Perquè viure a Sicília i fer-ho en aquestes condicions és un acte d’heroïcitat permanent. La màfia és una realitat. Una dramàtica i dolorosa realitat. Però també ho és una anti-màfia que planta cara. Que surt dels seus caus i es presenta a pit descobert. Que cada cop té menys por i troba més suport popular.

Hores més tard marxàvem de Corleone en silenci. Intentant entendre a aquella gent. El seu dolor. La seva història. La seva realitat quotidiana. La por i el dolor que entrava i sortia de les seves vides com ho fa el vent de gregal. En silenci. Sense badar boca. En silenci mentre, al darrera, Corleone s’anava fent petit fins a perdre’s entre els camps acabats de conrear. Sentíem la Rosalia. Li veiem els ulls. L’esperança als ulls.

La gent ve a Corleone per la pel·lícula de Coppola...

Tarantella

Tres cames per poder seguir el ritme

Stromboli quan hi arribes

Stromboli quan hi ets

Llatinades alimentàries IV

Mala sine cortica bona, cum cortica meliora
Les pomes sense pell són bones, amb pell són millors

Lluny de tot

Lluny del glamour de Casablanca

STROMBOLI (Stromboli, terra di Dio) 1950 Cuando Roberto Rossellini conoció a una mujer llamada Ingrid Bergman A fines de los años ‘40, una película de Roberto Rossellini –hasta entonces uno de los nombres paradigmáticos de lo que dio en llamarse “neorrealismo”– lo enemistó definitivamente con algunos de los hermeneutas más ortodoxos de ese movimiento cinematográfico. Con películas como Roma, ciudad abierta (1945) y Paisà (1946), Rossellini había consumado dos de los hitos de esa corriente, caracterizada por el rodaje en escenarios auténticos, la utilización como actores de gente de la calle, la sencillez estilística y la atención prestada a cuestiones sociales y políticas. En 1949 Rossellini presentó Stromboli, en la que cometía lo que para los defensores de la doxa neorrealista resultaron pecados irredimibles. Si bien la película había sido filmada en escenarios reales, contaba con una mayoría de actores de la propia zona de rodaje, ostentaba el más simple de los estilos cinematográficos y tenía una fuerte presencia del entorno físico y social, había un pequeño problema con la protagonista. Se trataba nada menos que de Ingrid Bergman, una de las máximas estrellas de Hollywood. Y Rossellini parecía excesivamente interesado en explorar la intimidad del personaje protagónico, en una medida que para críticos como Guido Aristarco (gurú máximo de la doxa) fue sinónimo de aburguesamiento y abandono definitivo de la causa del cine social y político. En verdad, este juicio sumario entrañaba una serie de malentendidos, teñidos de un alto grado de dogmatismo e intolerancia ideológica. Por un lado, Rossellini ya había recurrido a estrellas anteriormente, aunque no provinieran de Hollywood: el protagonismo de la superestelar Anna Magnani era uno de los rasgos salientes de la mismísima Roma, ciudad abierta. Por otro lado, un género tan codificado (y tan esencial a la cultura italiana) como el melodrama estaba ya en la base de los films más canónicos del neorrealismo, desde la propia Roma... hasta Ladrones de bicicletas o Umberto D. Lo que sí es cierto es que Stromboli marca, en la obra de Rossellini, un decidido viraje hacia la esfera de lo íntimo, cuyo primer paso había sido L’amore (1947/48) y se consolidaría más tarde. Hasta que, en los años ‘60, Rossellini daría un nuevo golpe de timón a su carrera, con el abordaje de grandes frescos históricos. La Bergman le había enviado al cineasta una carta en la que confesaba su profunda admiración y se ofrecía a actuar para él, cuando aquél así lo dispusiera. Rossellini aceptó el convite. No bien descendida del avión la actriz de Casablanca, lo que hubo entre los dos fue flechazo. De allí al matrimonio, tres hijos en común y un puñado de películas, no hubo más que un paso; hasta que a mediados de los ‘50 todo terminó en separación. Más allá de l’amore entre ambos, si hubo en la historia del cine una actriz que invitara a la cámara a los primeros planos y la exploración de la intimidad, ésa fue Ingrid Bergman, cuya mirada era algo así como un pasaje perfecto al mundo de las historias más hondas. Sobre el final de la película, el personaje de Ingrid Bergman (una emigrada lituana de posguerra llamada Karin) atraviesa a solas la cima de un volcán para –tras despojarse de todas sus pertenencias– terminar vislumbrando la posible presencia de un orden superior. Parábola de matriz cristiana sin duda, en Stromboli Karin es presentada como una mujer mundana, soberbia y habituada a lujos y comodidades de la civilización. Para ella, la roca dura y la vida austera que caracterizan a la isla sureña de Stromboli representarán una ascesis no buscada, pero inevitable. Ese rostro y esa roca encarnan a su vez, para Rossellini, el punto exacto en que su cámara comienza a descubrir, en lo real y lo íntimo, partes de una misma verdad, de allí en más objeto primordial de sus búsquedas cinematográficas.

Confluència de somnis

Cròniques sicilianes

Stromboli

Dia desè

La idea de Stromboli era molt més que una imatge dins el meu cap. Un somni llargament reviscut. Un anhel de realitat que he acomboiat durant molts i molts anys. Un desig que s’ha anat alimentant des del record d’aquelles imatges en blanc i negre per on transitava una irreconeixible Ingrid Bergman. La desolació d’aquells personatges que es mimetitzaven amb la desolació del paisatge. La duresa de la forma i el fons. L’aspror de la terra. El mar inabastable. Immens. Pedra i aigua i una profunda i dolorosa sensació de solitud. El silenci. Una aparent quietud amb un interior en flames. El risc constant. Personatges a punt d’esclatar com el propi volcà. Una vida al llindar de l’abisme. Algun dia jo hi aniria.

Els somnis quant més vells són, quant més triguen en materialitzar-se (no sempre ho aconsegueixen) més ens deceben. És tanta la força de la imaginació i la gran quantitat de colors que tenim al cervell per pintar els somnis que, quan els tenim a tocar, resulta que no els reconeixem. Aquest no ha estat el cas de Stromboli. Superada la primera visió (en colors i no en blanc i negre com en els meus somnis), Stromboli ha complert amb escreix les expectatives. Una illa fascinant. Una porció de terra enmig d’un entorn amb més colors que en la millor de les meves preconcebudes imatges. Un volcà actiu. Permanentment actiu però estranyament civilitzat. Una força de la naturalesa en equilibri perfecte. Una illa fèrtil i bellíssima. Un paradís a la terra.

Tant de bo li trigui a arribar el seu particular “Summercat” i no es converteixi en la Formentera del Tirrè.

Ombres turístiques

Llatinades alimentàries III

Esse oportet ut vivas, non vivere ut edas
Convé menjar per viure, no viure per menjar

Moure els fils

El principi

VITO CORLEONE
Nos conocemos hace muchos años y por primera vez vienes a pedirme ayuda. Ya casi no me acuerdo de cuando dejaste de invitarme a tu casa a tomar café. Y creo que mi mujer es madrina de tu hija. Pero hablemos claro. Nunca has querido mi amistad. Te asustaba tener relación con nosotros.

BONASERA
No quería correr ningún peligro.

VITO CORLEONE
Entiendo. Tu paraíso era América. Tenías tu negocio, la vida te iba bien, la policía velaba tu sueño con la ley, y no me necesitabas. Pero ahora vienes a mí a decir: "Don Corleone, pido justicia". Y pides sin ningún respeto. No como un amigo. Ni siquiera me llamas Padrino. En cambio, vienes a mi casa, el día de la boda de mi hija a pedirme que mate por... dinero.

BONASERA
Lo que pido es justicia.

VITO CORLEONE
Eso no es justicia. Tu hija está viva.

BONASERA
¡Quiero que sufran! Como ella. ¿Qué tengo que pagar?

VITO CORLEONE
Bonasera, Bonasera. ¿Qué he hecho para que me trates con tan poco respeto? Si hubieras mantenido mi amistad, los que maltrataron a tu hija lo habrían pagado con creces. Porque cuando uno de mis amigos se crea enemigos, yo los convierto en mis enemigos. Y a ése le temen.

BONASERA
¿Amigos...? Padrino...

VITO CORLEONE
Bien. Algún día, y puede que ese día no llegue, acudiré a ti y tendrás que servirme, pero hasta entonces amigo, acepta mi ayuda en recuerdo de la boda de mi hija.

BONASERA
Gracie Padrino.

VITO CORLEONE
Prego.

[...]

VITO CORLEONE
Que se encargue de esto Clemenza, con gente de mucha confianza, que no se me emocione, porque no somos asesinos, a pesar de lo que diga ese funerario.

Velles, grans i fortes arrels