Pluja al balcó
dilluns, 23 de març del 2009
Aprendre
Ara ja no estudio per guanyar-me la vida, ara estudio només per aprendre i això sí que és un luxe.
Aprenc per saber i vull saber per seguir aprenent indefinidament i sí amb això no n’hi ha prou, tornaré a començar.
Tenir el que ja he après i neguitejar-me per aprendre el que encara no sé.
Ordenar el que sé per a deixar espai pel que ha de venir i obrir la porta i convidar-lo a entrar.
Tenir la paciència justa per entendre el que he après i no descartar mai el que se’m resisteix.
Excitar el que s’acomoda per aprendre de les seves reaccions i no caure en temptacions.
Aprendre el que cal aprendre i una mica més.
Aprendre, finalment, per a saber-se desprendre.
Ara ja no estudio per guanyar-me la vida, ara estudio només per aprendre i això sí que és un luxe.
Aprenc per saber i vull saber per seguir aprenent indefinidament i sí amb això no n’hi ha prou, tornaré a començar.
Tenir el que ja he après i neguitejar-me per aprendre el que encara no sé.
Ordenar el que sé per a deixar espai pel que ha de venir i obrir la porta i convidar-lo a entrar.
Tenir la paciència justa per entendre el que he après i no descartar mai el que se’m resisteix.
Excitar el que s’acomoda per aprendre de les seves reaccions i no caure en temptacions.
Aprendre el que cal aprendre i una mica més.
Aprendre, finalment, per a saber-se desprendre.
diumenge, 22 de març del 2009
El meu fill és molt bo. L’entrenador no el fa jugar. Per tant, l’entrenador és dolent
Està clar que el futbol, el futbol de base, aquell que veiem perquè hi juguen els nostres fills, pot ser el millor paradís possible i també el pitjor infern, sense oblidar un, a vegades, llarg i tediós purgatori. És absolutament significatiu com afecta a la paternitat i també, en menor grau, a la maternitat, l’esport que practiquen els nostres fills.
La maternitat, és a dir les mares, reben l’impacte d’un partit de futbol on juga el seu fill, d’una manera epidèrmica, com una fiblada al centre neuràlgic del sistema nerviós provocant unes reaccions espasmòdiques, irracionals, histèriques i desmesurades que les desdibuixa i les transforma en esser cridaners fins que no s’acaba el partit. Ho criden tot, ho protesten tot, ho qüestionen tot, sense tenir la més mínima idea de les normes ni el sentit mateix del joc.
La paternitat, en canvi, es veu afectada d’una manera més interioritzada, més pedant i que toca de ple a la línia de flotació del sistema immunològic. Els pares acostumen a veure els partits de futbol on juga el seu fill, en dues dimensions, una, la dimensió del seu fill, clara, nítida, definida, la única vàlida i possible; l’altra, la dels demés, una dimensió borrosa, tèrbola, indefinida i on la seva existència sempre depèn de la primera. És proverbial la capacitat d’anàlisi del pare en funció de sí el seu fill juga o no juga, sí juga molts o pocs minuts, sí està sobre el terreny de joc o a la banqueta.
També és objecte d’aquest anàlisi prodigiós la figura de l’entrenador i la percepció de la seva vàlua. Sí l’entrenador compta amb el noi, és un gran entrenador. Sí el fa jugar habitualment, el pare en qüestió, es convertirà en el fan número 1 de l’entrenador i li riurà les gràcies. En canvi sí, aquest mateix entrenador, opta per no comptar amb el jugador, el pare, humiliat, serà el seu pitjor enemic. L’equació és fàcil: l’entrenador és bo, directament proporcional als minuts que juga el seu fill.
Com a resultat final, pares agreujats, pels que el futbol és un suplici, un calvari d’inabastables dimensions i penoses conseqüències. El futbol es converteix, aleshores, en un infern on cremen i es consumeixen totes les coses bones i transforma negativament a les persones.
Està clar que el futbol, el futbol de base, aquell que veiem perquè hi juguen els nostres fills, pot ser el millor paradís possible i també el pitjor infern, sense oblidar un, a vegades, llarg i tediós purgatori. És absolutament significatiu com afecta a la paternitat i també, en menor grau, a la maternitat, l’esport que practiquen els nostres fills.
La maternitat, és a dir les mares, reben l’impacte d’un partit de futbol on juga el seu fill, d’una manera epidèrmica, com una fiblada al centre neuràlgic del sistema nerviós provocant unes reaccions espasmòdiques, irracionals, histèriques i desmesurades que les desdibuixa i les transforma en esser cridaners fins que no s’acaba el partit. Ho criden tot, ho protesten tot, ho qüestionen tot, sense tenir la més mínima idea de les normes ni el sentit mateix del joc.
La paternitat, en canvi, es veu afectada d’una manera més interioritzada, més pedant i que toca de ple a la línia de flotació del sistema immunològic. Els pares acostumen a veure els partits de futbol on juga el seu fill, en dues dimensions, una, la dimensió del seu fill, clara, nítida, definida, la única vàlida i possible; l’altra, la dels demés, una dimensió borrosa, tèrbola, indefinida i on la seva existència sempre depèn de la primera. És proverbial la capacitat d’anàlisi del pare en funció de sí el seu fill juga o no juga, sí juga molts o pocs minuts, sí està sobre el terreny de joc o a la banqueta.
També és objecte d’aquest anàlisi prodigiós la figura de l’entrenador i la percepció de la seva vàlua. Sí l’entrenador compta amb el noi, és un gran entrenador. Sí el fa jugar habitualment, el pare en qüestió, es convertirà en el fan número 1 de l’entrenador i li riurà les gràcies. En canvi sí, aquest mateix entrenador, opta per no comptar amb el jugador, el pare, humiliat, serà el seu pitjor enemic. L’equació és fàcil: l’entrenador és bo, directament proporcional als minuts que juga el seu fill.
Com a resultat final, pares agreujats, pels que el futbol és un suplici, un calvari d’inabastables dimensions i penoses conseqüències. El futbol es converteix, aleshores, en un infern on cremen i es consumeixen totes les coses bones i transforma negativament a les persones.
dissabte, 21 de març del 2009
FRAN FRAN, LA TULIPERepartiment: Fran Rios, Fran Massó
Director : Jordi Vela
Durada: ????
Estrena: setembre 2008
Vestuari: deficient
Guió: el de sempre
Música: Wagner
Tema principal: As time goes by (Torna-la a tocar Fran)
Música de fons: La cançó de l’enfadós
Gènere: aventures perilloses
Distribuidora: Manga Films
Crítiques: les dels que no saben de que va la pel·lícula
Sinopsis
La historia transcorre a la Barcelona del segle XXI, quan la gent era feliç, les dones fàcils i els homes practicaven el seu esport favorit: el futbol, per a entreteniment del Rei i del públic en general. Fran i Fran, són dos nois aventurers que fugint de la mediocritat acaben contactant amb el Coordinador de l’Club Reial que els convenç per enrolar-se a les seves files. Els hi promet un equip de primera i autonomia, dins les directrius del Club, per a treballar amb llibertat. La complexitat de les estratègies futbolístiques i varis imprevistos, compliquen la situació, però el seus desitjos d’assolir els objectius són molt poderosos. Amb la seva valentia i fortalesa, Fran i Fran descobreixen un complot contra la Casa Reial, aconseguint la glòria i convencent a tothom que amb la força de la voluntat es pot canviar el destí.
You must remember this
A kiss is just a kiss, a sigh is just a sigh.
The fundamental things apply
As time goes by.
Ho has de recordar sempre
un petó només és un petó, un sospir només un sospir.
Les coses fonamentals succeeixen
a mesura que passa el temps.
divendres, 20 de març del 2009
20 de març
M'hauria agradat estar despert
aquell matí que amb un vestit verd
entre uns bladars
ell va arribar.
Venia xiulant, com un infant.
Tenia plenes d'ocells les mans
i cel amunt
els anava escampant.
El voltaven les abelles.
Duia un barret de roselles
i a la bandolera
em duia la primavera
el vint de Març.
M'hauria agradat estar despert
o haver deixat els balcons oberts
i en el meu son
intuir com...,
teules i branques s'omplen de nius
i el roc eixut torna a mullar-se al riu
i el crit agut
d'una perdiu.
I del conill la mirada
i olorar la matinada
que a la bandolera
ens va dur la primavera
el vint de Març.
M'hauria agradat estar despert.
Jeure damunt d'un roc com um lluert
de panxa al sol
i amb un flabiol,
i haver sortit a rebre'l com cal
i guarnir amb flors de paper els portals
com si fos temps
de carnaval.
Però aquell matí jo dormia
tranquil, perquè no sabia
que a la bandolera
em duia la primavera
el vint de Març.
Joan Manuel Serrat
M'hauria agradat estar despert
aquell matí que amb un vestit verd
entre uns bladars
ell va arribar.
Venia xiulant, com un infant.
Tenia plenes d'ocells les mans
i cel amunt
els anava escampant.
El voltaven les abelles.
Duia un barret de roselles
i a la bandolera
em duia la primavera
el vint de Març.
M'hauria agradat estar despert
o haver deixat els balcons oberts
i en el meu son
intuir com...,
teules i branques s'omplen de nius
i el roc eixut torna a mullar-se al riu
i el crit agut
d'una perdiu.
I del conill la mirada
i olorar la matinada
que a la bandolera
ens va dur la primavera
el vint de Març.
M'hauria agradat estar despert.
Jeure damunt d'un roc com um lluert
de panxa al sol
i amb un flabiol,
i haver sortit a rebre'l com cal
i guarnir amb flors de paper els portals
com si fos temps
de carnaval.
Però aquell matí jo dormia
tranquil, perquè no sabia
que a la bandolera
em duia la primavera
el vint de Març.
Joan Manuel Serrat
Ni escoles, ni pies“Entreu i descobriu la nostra proposta educativa” diu el cartell. Jo us animo a que si realment voleu veure, no la proposta, sinó el resultat de la proposta, assistiu a un partit de futbol de juvenils on jugui l’equip de les Escoles Pies. Nois de 16 a 18 anys que han crescut sota la disciplina Pia i que són el producte de la seva proposta educativa. Us adverteix-ho que l’espectacle al que assistireu no és apte per a pells sensibles i, evidentment, no està recomanat per a menors d’edat, ni tan sols acompanyats.
dijous, 19 de març del 2009
Aneu a la porra!
Gossos rabiosos, gossos perillosos
Haurem de convenir que la policia és, en sí mateixa i per definició, violenta? Sí justament és el model educatiu el que està en joc, el que s’està qüestionant ara mateix, i el que ens definirà quin model de societat volem, és, en aquest marc, necessària i justificada la violència gratuïta, la violència injustificada, la violència desproporcionada, com a mesura correctora d’unes propostes democràtiques? El diàleg s’educa amb el diàleg. La paraula vol paraula i només paraula. La força ha de ser la força de la raó i dels arguments i mai, la raó de la força. L’educació, el sistema educatiu en general, està en crisi i totes les crisis generen debat i és del tot inacceptable i anti-sistema avortar el debat a cop de porra.
El pla Bolonya és, amb tota seguretat, la punta de l’ iceberg d’un conflicte molt més important. Una crisi de valors, de necessitats, d’objectius, d’encaixos, d’utilitats,...que és transversal a la resta de la nostra societat. Voldrà formar part d’aquesta societat un estudiant que veu com aquell que es ventava d’haver estat perseguit per la policia per les seves idees, ara la dirigeix amb un acarnissament desmesurat? És aquest el futur dels nostres joves. Ocupar el lloc dels seus pares reproduint models de comportament contra els que ara lluiten? És aquest el missatge que han de percebre? És aquesta tota l’esperança que ens cal?
Canviarem el color de la paret perquè sembli que hem canviat de casa. Canviarem l’uniforme de la policia per donar una altra imatge. Canviarem la forma per no canviar el fons. Canviarem perquè, en el fons, res canviï.
Quina immensa decepció!
Finalment voldria fer un APM, és a dir, alguna pregunta més.
Com és que els maltractaments als nens està justament perseguit i penat i l’apallissament del joves, incentivat, tolerat i televisat?
Com és que Brussel·les es preocupa per acotar el risc de les festes populars i tanca els ulls davant els abusos i la brutalitat de la policia?
Com és que les drogues estan prohibides i en canvi els “porreros” són els amos del carrer?
Com és que els que haurien de ser els garants dels drets civils, se’ls passen pel forro dels pantalons?
D’on prové aquesta ràbia atàvica i recurrent dels policies cap els estudiants? Serà l’expressió de la seva frustració contra aquells que representen tot allò que ells no podran ser mai?
Cal realment anys d’acadèmia i una suposada preparació tècnica, física i psicològica per acabar reaccionant a la primera de canvi amb una absència absoluta d’autocontrol?
Les agressions tenen categories? Depenent de la persona que les comet, són més o menys tolerables?
Fins i tot, en el mon del futbol, que ja és un mon prou difícil, una agressió sense pilota és targeta vermella directa. Els estudiants de la Plaça Universitat no duien pilota, tan sols llibres i somnis i malgrat això, varen ser brutalment apallissats.
Que el Comitè de Competició actuï d’ofici i un càstig exemplar caigui sobre els agressors.
Gossos rabiosos, gossos perillosos
Haurem de convenir que la policia és, en sí mateixa i per definició, violenta? Sí justament és el model educatiu el que està en joc, el que s’està qüestionant ara mateix, i el que ens definirà quin model de societat volem, és, en aquest marc, necessària i justificada la violència gratuïta, la violència injustificada, la violència desproporcionada, com a mesura correctora d’unes propostes democràtiques? El diàleg s’educa amb el diàleg. La paraula vol paraula i només paraula. La força ha de ser la força de la raó i dels arguments i mai, la raó de la força. L’educació, el sistema educatiu en general, està en crisi i totes les crisis generen debat i és del tot inacceptable i anti-sistema avortar el debat a cop de porra.
El pla Bolonya és, amb tota seguretat, la punta de l’ iceberg d’un conflicte molt més important. Una crisi de valors, de necessitats, d’objectius, d’encaixos, d’utilitats,...que és transversal a la resta de la nostra societat. Voldrà formar part d’aquesta societat un estudiant que veu com aquell que es ventava d’haver estat perseguit per la policia per les seves idees, ara la dirigeix amb un acarnissament desmesurat? És aquest el futur dels nostres joves. Ocupar el lloc dels seus pares reproduint models de comportament contra els que ara lluiten? És aquest el missatge que han de percebre? És aquesta tota l’esperança que ens cal?
Canviarem el color de la paret perquè sembli que hem canviat de casa. Canviarem l’uniforme de la policia per donar una altra imatge. Canviarem la forma per no canviar el fons. Canviarem perquè, en el fons, res canviï.
Quina immensa decepció!
Finalment voldria fer un APM, és a dir, alguna pregunta més.
Com és que els maltractaments als nens està justament perseguit i penat i l’apallissament del joves, incentivat, tolerat i televisat?
Com és que Brussel·les es preocupa per acotar el risc de les festes populars i tanca els ulls davant els abusos i la brutalitat de la policia?
Com és que les drogues estan prohibides i en canvi els “porreros” són els amos del carrer?
Com és que els que haurien de ser els garants dels drets civils, se’ls passen pel forro dels pantalons?
D’on prové aquesta ràbia atàvica i recurrent dels policies cap els estudiants? Serà l’expressió de la seva frustració contra aquells que representen tot allò que ells no podran ser mai?
Cal realment anys d’acadèmia i una suposada preparació tècnica, física i psicològica per acabar reaccionant a la primera de canvi amb una absència absoluta d’autocontrol?
Les agressions tenen categories? Depenent de la persona que les comet, són més o menys tolerables?
Fins i tot, en el mon del futbol, que ja és un mon prou difícil, una agressió sense pilota és targeta vermella directa. Els estudiants de la Plaça Universitat no duien pilota, tan sols llibres i somnis i malgrat això, varen ser brutalment apallissats.
Que el Comitè de Competició actuï d’ofici i un càstig exemplar caigui sobre els agressors.
dimecres, 18 de març del 2009
L’exemple que cou
No he acabat mai d’entendre que la tan treballada i lluitada igualtat de generes, la tan desitjada i, segurament justa, equiparació entre dones i homes es tradueixi, a la pràctica, en acabar vestint a les dones com a homes i mai a l’inrevés. Voldrà dir això que el gènere a igualar, a imitar i, en definitiva superior, serà el masculí? No seria lògic que en aquest afany d’equilibrar estendards ens igualéssim a la baixa. Qui ha determinat, doncs, que el gènere masculí és el mereixedor de ser imitat i a la postra igualat? És realment el masculí el model ideal? Les dones en el seu legítim afany de superació han d’acabar per assemblar-se als homes en el seu comportament i en el seu aspecte? Perquè no haurien de tenir els homes el desig i l’objectiu d’assemblar-se a les dones? Seria això retrocedir evolutivament? Els escocesos ho tenen clar, vesteixen faldilles i ja els hi poden anar tocant la gaita. El seu futur no passa per enfundar-se uns pantalons i ni tan sols s’ho qüestionen.
No he acabat mai d’entendre que la tan treballada i lluitada igualtat de generes, la tan desitjada i, segurament justa, equiparació entre dones i homes es tradueixi, a la pràctica, en acabar vestint a les dones com a homes i mai a l’inrevés. Voldrà dir això que el gènere a igualar, a imitar i, en definitiva superior, serà el masculí? No seria lògic que en aquest afany d’equilibrar estendards ens igualéssim a la baixa. Qui ha determinat, doncs, que el gènere masculí és el mereixedor de ser imitat i a la postra igualat? És realment el masculí el model ideal? Les dones en el seu legítim afany de superació han d’acabar per assemblar-se als homes en el seu comportament i en el seu aspecte? Perquè no haurien de tenir els homes el desig i l’objectiu d’assemblar-se a les dones? Seria això retrocedir evolutivament? Els escocesos ho tenen clar, vesteixen faldilles i ja els hi poden anar tocant la gaita. El seu futur no passa per enfundar-se uns pantalons i ni tan sols s’ho qüestionen.
dimarts, 17 de març del 2009
Si no falles, no saps el que et perds
Anar a València per falles és tot un ritual i un costum al que em costa renunciar. Justament l’altre dia, comentant-t’ho amb la Mafalda, la Mafalda és la meva dona, per veure si fèiem una escapada, es va despenjar amb un NO rotund i inesperat. -Ja n’estic farta de falles, cada any el mateix- va dir amb els ulls injectats en sang. –Falles, falles, falles! Fins i tot el nom m’avorreix – va continuar cada cop més encesa. – A més, si vull veure una falla, ja et tinc a tu, que ets capaç d’estar tot un any perdent el temps, les energies i els diners preparant un projecte per desprès cremar-ho en una nit. Tot el dia fent soroll i més soroll per acabar només en fum- va reblar. –Tens una visió grotesca de la realitat, veus a les persones com ninots estrafolaris condemnats a la foguera i ho ridiculitzes tot.- Jo me la mirava, amb la boca oberta i els ulls esbatanats. –Sonny (la meva dona em diu Sonny), ja va sent hora de créixer, de deixar de banda tanta rauxa i tanta banalitat, de construir alguna cosa que duri, d’encetar projectes que no es cremin i començar a encertar, encertar i encertar!- Però Mafalda...-vaig aconseguir articular, i abans de poder continuar, ella hi va tornar...-Sonny, has d’acabar amb aquesta música de comparsa i aquesta olor de pólvora que et persegueix per tot arreu. Posa una mica de transcendència a la teva vida i si et plau, deixa ja de fallar-me -.
Anar a València per falles és tot un ritual i un costum al que em costa renunciar. Justament l’altre dia, comentant-t’ho amb la Mafalda, la Mafalda és la meva dona, per veure si fèiem una escapada, es va despenjar amb un NO rotund i inesperat. -Ja n’estic farta de falles, cada any el mateix- va dir amb els ulls injectats en sang. –Falles, falles, falles! Fins i tot el nom m’avorreix – va continuar cada cop més encesa. – A més, si vull veure una falla, ja et tinc a tu, que ets capaç d’estar tot un any perdent el temps, les energies i els diners preparant un projecte per desprès cremar-ho en una nit. Tot el dia fent soroll i més soroll per acabar només en fum- va reblar. –Tens una visió grotesca de la realitat, veus a les persones com ninots estrafolaris condemnats a la foguera i ho ridiculitzes tot.- Jo me la mirava, amb la boca oberta i els ulls esbatanats. –Sonny (la meva dona em diu Sonny), ja va sent hora de créixer, de deixar de banda tanta rauxa i tanta banalitat, de construir alguna cosa que duri, d’encetar projectes que no es cremin i començar a encertar, encertar i encertar!- Però Mafalda...-vaig aconseguir articular, i abans de poder continuar, ella hi va tornar...-Sonny, has d’acabar amb aquesta música de comparsa i aquesta olor de pólvora que et persegueix per tot arreu. Posa una mica de transcendència a la teva vida i si et plau, deixa ja de fallar-me -.
dilluns, 16 de març del 2009
diumenge, 15 de març del 2009
Tan se val el que sembli
PACIENT: Aquesta nit, he somiat que tenia Jennifer Lopez i Angelina Jolie al llit i que tots tres ens passàvem la nit fent l’amor.
PSIQUIATRE: Evidentment, vostè té un desig profundament arrelat d’anar-se’n al llit amb la seva mare.
PACIENT: Què?! Cap d’aquestes dues dones s’assembla ni de lluny a la meva mare.
PSIQUIATRE: Ho veu? Una formació reactiva! Evidentment, vostè reprimeix els seus desitjos reals.
PACIENT: Aquesta nit, he somiat que tenia Jennifer Lopez i Angelina Jolie al llit i que tots tres ens passàvem la nit fent l’amor.
PSIQUIATRE: Evidentment, vostè té un desig profundament arrelat d’anar-se’n al llit amb la seva mare.
PACIENT: Què?! Cap d’aquestes dues dones s’assembla ni de lluny a la meva mare.
PSIQUIATRE: Ho veu? Una formació reactiva! Evidentment, vostè reprimeix els seus desitjos reals.
L’altre cara de la moneda
Júpiter 1 – Europa C 2
Juvenil, primera divisió, grup 3
Per a guanyar, d’entrada s’ha de voler, desprès, la sort, les habilitats, les qualitats faran la resta, però l’objectiu i el propòsit són fonamentals per encetar el camí de l’èxit. El Juvenil C ho té clar i ho ha tingut clar des del principi, algunes vegades la sort o la vàlua del rival han fet la missió impossible però mai s’ha deixat d’intentar i aquest és un dels trets característics d’un equip ambiciós i amb una personalitat guanyadora cada cop més definida. Potser aquesta Lliga se’ls hi farà curta i no s’arribarà a atrapar a un Sants llepat que compta els seus partits per victòries, però estic convençut que amb aquest esperit, aquesta filosofia de treball i aquesta mentalitat, els resultats no trigaran en fer-se realitat, sí és que ja no ho són ara.
El Júpiter ha estat el darrer equip, de moment, en patir les conseqüències d’una proposta abassegadora, en tastar la fam d’un grup fagocitador de rivals i en rendir-se davant l’evidència d’una superioritat tècnica i mental contra la que no han pogut oposar cap resistència. Només un gol a les acaballes del partit ha maquillat, injustament, un resultat que hauria pogut ser d’escàndol. Un camp lleig, incòmode i en pèssimes condicions no ha estat obstacle perquè, el juvenil C, sumi una nova victòria que el manté a tir i a l’expectativa de qualsevol errada del líder.
Per a arribar s’hi ha d’estar i per a guanyar s’ha de voler, sembla fàcil però no tothom és capaç d’entendre-ho. Coses de la vida.
Júpiter 1 – Europa C 2
Juvenil, primera divisió, grup 3
Per a guanyar, d’entrada s’ha de voler, desprès, la sort, les habilitats, les qualitats faran la resta, però l’objectiu i el propòsit són fonamentals per encetar el camí de l’èxit. El Juvenil C ho té clar i ho ha tingut clar des del principi, algunes vegades la sort o la vàlua del rival han fet la missió impossible però mai s’ha deixat d’intentar i aquest és un dels trets característics d’un equip ambiciós i amb una personalitat guanyadora cada cop més definida. Potser aquesta Lliga se’ls hi farà curta i no s’arribarà a atrapar a un Sants llepat que compta els seus partits per victòries, però estic convençut que amb aquest esperit, aquesta filosofia de treball i aquesta mentalitat, els resultats no trigaran en fer-se realitat, sí és que ja no ho són ara.
El Júpiter ha estat el darrer equip, de moment, en patir les conseqüències d’una proposta abassegadora, en tastar la fam d’un grup fagocitador de rivals i en rendir-se davant l’evidència d’una superioritat tècnica i mental contra la que no han pogut oposar cap resistència. Només un gol a les acaballes del partit ha maquillat, injustament, un resultat que hauria pogut ser d’escàndol. Un camp lleig, incòmode i en pèssimes condicions no ha estat obstacle perquè, el juvenil C, sumi una nova victòria que el manté a tir i a l’expectativa de qualsevol errada del líder.
Per a arribar s’hi ha d’estar i per a guanyar s’ha de voler, sembla fàcil però no tothom és capaç d’entendre-ho. Coses de la vida.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)