Tanca els ulls i el veuràs, et veuràs
dilluns, 2 de març del 2009
Thank you
Gràcies Mahler per fer-me dolç el tràngol de morir a Venècia.
Gràcies Groucho per fer de les paraules l’argument més punyent.
Gràcies King Kong per ensenyar-me que es pot morir per amor sense por a fer el ridícul.
Gràcies Hitchcock per obrir-me una finestra des d’on veure una realitat plena de matisos i textures.
Gràcies Marilyn per les teves corbes perfectes i la teva desesperació imperfecta.
Gràcies Lubitsch per l’art de la subtilesa.
Gràcies Bogart per saber guanyar fins i tot quan perdies.
Gràcies John Ford per omplir de paisatges els meus somnis infantils.
Gràcies Woody Allen per fer-me addicte a Manhattan.
Gràcies Ginger i Fred per donar-me ales quan tot era fosc.
Gràcies Fellini per regalar-me els teus records.
Gràcies Michael Curtiz per bastir-me el refugi al que sempre torno.
Gràcies Howard Hawks per l’elogi del grup, per l’equip invencible.
Gràcies Mr. Belvedere per tot i em quedo curt.
Gràcies Mahler per fer-me dolç el tràngol de morir a Venècia.
Gràcies Groucho per fer de les paraules l’argument més punyent.
Gràcies King Kong per ensenyar-me que es pot morir per amor sense por a fer el ridícul.
Gràcies Hitchcock per obrir-me una finestra des d’on veure una realitat plena de matisos i textures.
Gràcies Marilyn per les teves corbes perfectes i la teva desesperació imperfecta.
Gràcies Lubitsch per l’art de la subtilesa.
Gràcies Bogart per saber guanyar fins i tot quan perdies.
Gràcies John Ford per omplir de paisatges els meus somnis infantils.
Gràcies Woody Allen per fer-me addicte a Manhattan.
Gràcies Ginger i Fred per donar-me ales quan tot era fosc.
Gràcies Fellini per regalar-me els teus records.
Gràcies Michael Curtiz per bastir-me el refugi al que sempre torno.
Gràcies Howard Hawks per l’elogi del grup, per l’equip invencible.
Gràcies Mr. Belvedere per tot i em quedo curt.
diumenge, 1 de març del 2009
Desequilibri
Júpiter 1 – Catalònia 3
Dom Bosco 4 – L’Hospitalet 3
Juvenils Primera Divisió, grup 3
Pots fer el mateix i obtenir resultats diferents. Tan el Catalònia com l’Hospitalet varen fer 3 gols en els seus respectius desplaçaments. Però mentre al Catalònia li servia per guanyar el seu partit davant un desdibuixat Júpiter immers en una irregularitat força regular, a l’Hospitalet fer 3 gols fora de casa no li va servir de res. Fer gols no és el més fàcil, tal i com està el futbol, i fer-los fora de casa encara menys, per això ha de ser frustrant perforar tres vegades la porteria rival i tanmateix perdre el partit. L’Hospitalet va complir només amb la meitat de la proposta, cert que va fer els mateixos gols que el Catalònia, que en l’aspecte ofensiu va estar bé, però per contra se’n va deixar fer quatre, cosa que diu molt poc dels seus fonaments defensius i de la seva concentració, absència de concentració en aquest cas. I és que un dels secrets per assolir resultats positius i/o satisfactoris, tan en el futbol com en altres àmbits, resideix en l’equilibri, en la solvència i capacitat de no cometre errors. I recordar sempre que per guanyar només cal 1 gol, en canvi si te’n fan 1, n’hauràs de fer 2. És molt fàcil però no tothom ho entén.
Júpiter i l’Hospitalet, dos clàssics que han oblidat alguns principis bàsics d’aquest esport i estan en franca regressió. Altres equips amb menys història, recursos i qualitats, però amb les quatre regles ben apreses els hi treuen els colors cada setmana. Els equips que tenen tendència a fer el futbol difícil tenen l’estranya virtut de posar les coses fàcils al rival; qüestió d’equilibri.
Júpiter 1 – Catalònia 3
Dom Bosco 4 – L’Hospitalet 3
Juvenils Primera Divisió, grup 3
Pots fer el mateix i obtenir resultats diferents. Tan el Catalònia com l’Hospitalet varen fer 3 gols en els seus respectius desplaçaments. Però mentre al Catalònia li servia per guanyar el seu partit davant un desdibuixat Júpiter immers en una irregularitat força regular, a l’Hospitalet fer 3 gols fora de casa no li va servir de res. Fer gols no és el més fàcil, tal i com està el futbol, i fer-los fora de casa encara menys, per això ha de ser frustrant perforar tres vegades la porteria rival i tanmateix perdre el partit. L’Hospitalet va complir només amb la meitat de la proposta, cert que va fer els mateixos gols que el Catalònia, que en l’aspecte ofensiu va estar bé, però per contra se’n va deixar fer quatre, cosa que diu molt poc dels seus fonaments defensius i de la seva concentració, absència de concentració en aquest cas. I és que un dels secrets per assolir resultats positius i/o satisfactoris, tan en el futbol com en altres àmbits, resideix en l’equilibri, en la solvència i capacitat de no cometre errors. I recordar sempre que per guanyar només cal 1 gol, en canvi si te’n fan 1, n’hauràs de fer 2. És molt fàcil però no tothom ho entén.
Júpiter i l’Hospitalet, dos clàssics que han oblidat alguns principis bàsics d’aquest esport i estan en franca regressió. Altres equips amb menys història, recursos i qualitats, però amb les quatre regles ben apreses els hi treuen els colors cada setmana. Els equips que tenen tendència a fer el futbol difícil tenen l’estranya virtut de posar les coses fàcils al rival; qüestió d’equilibri.
Pepe Rubianes
Els altres no sé que faran i la veritat és què no m’importa, però jo personalment no t’oblidaré mai. Espero que no et passis tot el temps al cel i que de tant en tant, només de tant en tant, baixis a l’ infern per donar-li canya a Satanàs i companyia.
Ja fa temps que aquest món nostre se t’havia quedat petit i tothom sap del teu gust per viatjar i ampliar horitzons. Et desitjo molta sort en aquesta nova aventura que avui encetes i no t’oblidis d’escriure sempre que puguis. Bon viatge Pepe i fins la propera funció.
dissabte, 28 de febrer del 2009
El millor gol de Thierry Henry
L’elegant, intel·ligent, culte, preparat, civilitzat, educat, competent, instruït i obert jugador francès Thierry Henry ha marcat un dels millors gols de la seva vida i ho ha fet fora dels terrenys de joc. Que una persona filla del país de la il·lustració, que ha viscut molts anys a Anglaterra i que per la seva professió ha voltat mig mon hagi captat, entès i explicat públicament que Catalunya no és Espanya, que en les seves pròpies paraules: “Catalunya és una altra cosa i s’ha de viure aquí per entendre-ho”, diu molt de la seva persona. Que un nou vingut amb poc més d’un any de convivència entre nosaltres tingui aquesta capacitat de copsar una realitat que d’altres maldant per amagar és una bona, una gran noticia. Clar que per això s’ha de ser elegant, intel·ligent, culte, preparat, civilitzat, educat, competent, instruït i obert. Com el Thierry Henry i els seus gols per l’escaire.
L’elegant, intel·ligent, culte, preparat, civilitzat, educat, competent, instruït i obert jugador francès Thierry Henry ha marcat un dels millors gols de la seva vida i ho ha fet fora dels terrenys de joc. Que una persona filla del país de la il·lustració, que ha viscut molts anys a Anglaterra i que per la seva professió ha voltat mig mon hagi captat, entès i explicat públicament que Catalunya no és Espanya, que en les seves pròpies paraules: “Catalunya és una altra cosa i s’ha de viure aquí per entendre-ho”, diu molt de la seva persona. Que un nou vingut amb poc més d’un any de convivència entre nosaltres tingui aquesta capacitat de copsar una realitat que d’altres maldant per amagar és una bona, una gran noticia. Clar que per això s’ha de ser elegant, intel·ligent, culte, preparat, civilitzat, educat, competent, instruït i obert. Com el Thierry Henry i els seus gols per l’escaire.
Sense baixar del burro
Dos homes preparen l’esmorzar. Mentre un s’unta la torrada de mantega, diu:
-T’has adonat que si et cau una torrada a terra sempre et cau del costat de la mantega?
-No –diu l’altre home-, segur que si ens ho sembla és perquè desprès és molt empipador de netejar. Que t’hi jugues que cau amb el costat de la mantega cap per amunt les mateixes vegades.
El primer home diu:
-Ah, sí? Mira.
Deixa caire la torrada, que queda a terra amb el costat de la mantega cap per amunt.
El segon home diu:
-Ho veus? Ja t’ho deia.
El primer home insisteix:-No, ja veig què ha passat. En untar la torrada m’he equivocat de costat!
Dos homes preparen l’esmorzar. Mentre un s’unta la torrada de mantega, diu:
-T’has adonat que si et cau una torrada a terra sempre et cau del costat de la mantega?
-No –diu l’altre home-, segur que si ens ho sembla és perquè desprès és molt empipador de netejar. Que t’hi jugues que cau amb el costat de la mantega cap per amunt les mateixes vegades.
El primer home diu:
-Ah, sí? Mira.
Deixa caire la torrada, que queda a terra amb el costat de la mantega cap per amunt.
El segon home diu:
-Ho veus? Ja t’ho deia.
El primer home insisteix:-No, ja veig què ha passat. En untar la torrada m’he equivocat de costat!
dijous, 26 de febrer del 2009
No em vinguis amb histories
Peronella: el principi del final
Per a la nostra història d’avui ens haurem de remuntar a la gens menyspreable xifra de 900 anys en el passat per trobar el que, vulgarment s’anomena: mare dels ous, el quid de la qüestió o el perquè de tot plegat. I és que en contra de la creença més popular i estesa, els mals que tenallen el nostre país i l’han convertit indefectible i tristament en una província espanyola en l’actualitat, no comencen aquella fatídica data de l’11 de Setembre de 1714, ni tan sols amb el casori de la Isabel i el Ferran, ni tampoc amb el nefast compromís de Casp. Tot prové d’ encara més lluny, de quan el rei Ramir II d’Aragó va fer un regal enverinat al llavors Comte de Catalunya Ramón Berenguer IV en forma de dona, que responia al nom de Peronella i per acabar-ho d’adobar era la seva filla. El pobre Ramir, enterbolit per les circumstàncies, amb la pressió de la veïna Castella i amb una ganes boges per tornar al convent d’on havia sortit per fer-se càrrec d’un regne en franca decadència i que ningú volia, va decidir regalar l’Aragó, com aquell que regala una corbata o una ampolla de colònia, com a dot pel casament de la seva filla amb el fadrí Ramón. Aquest, sense capacitat de resposta, es va trobar, de la nit al dia, casat amb una desconeguda i rei d’un regne que al final i amb l’esdevenir dels anys acabaria sent decisiu per a l’assimilació de Catalunya dins Espanya i la pèrdua d’identitat més salvatge.
Sense aquell casament desafortunat, sense aquell error històric, mai s’hagués consumat l’aliança entre Catalunya i Aragó i arribat el decisiu moment, en que el darrer Compte de la casa de Barcelona Martí l’Humà morí sense descendència i fora necessari buscar un successor, aquest no hagués estat escollit entre els nobles aragonesos, votació que es va produir a Casp i on els representants aragonesos i valencians varen encetar el camí sense retorn, de moment, al que ens va avocar la Història.
Vigileu doncs amb els casaments i si a més, us regalen un regne, fugiu d’estudi, la història segur que no acabarà bé.
Peronella: el principi del final
Per a la nostra història d’avui ens haurem de remuntar a la gens menyspreable xifra de 900 anys en el passat per trobar el que, vulgarment s’anomena: mare dels ous, el quid de la qüestió o el perquè de tot plegat. I és que en contra de la creença més popular i estesa, els mals que tenallen el nostre país i l’han convertit indefectible i tristament en una província espanyola en l’actualitat, no comencen aquella fatídica data de l’11 de Setembre de 1714, ni tan sols amb el casori de la Isabel i el Ferran, ni tampoc amb el nefast compromís de Casp. Tot prové d’ encara més lluny, de quan el rei Ramir II d’Aragó va fer un regal enverinat al llavors Comte de Catalunya Ramón Berenguer IV en forma de dona, que responia al nom de Peronella i per acabar-ho d’adobar era la seva filla. El pobre Ramir, enterbolit per les circumstàncies, amb la pressió de la veïna Castella i amb una ganes boges per tornar al convent d’on havia sortit per fer-se càrrec d’un regne en franca decadència i que ningú volia, va decidir regalar l’Aragó, com aquell que regala una corbata o una ampolla de colònia, com a dot pel casament de la seva filla amb el fadrí Ramón. Aquest, sense capacitat de resposta, es va trobar, de la nit al dia, casat amb una desconeguda i rei d’un regne que al final i amb l’esdevenir dels anys acabaria sent decisiu per a l’assimilació de Catalunya dins Espanya i la pèrdua d’identitat més salvatge.
Sense aquell casament desafortunat, sense aquell error històric, mai s’hagués consumat l’aliança entre Catalunya i Aragó i arribat el decisiu moment, en que el darrer Compte de la casa de Barcelona Martí l’Humà morí sense descendència i fora necessari buscar un successor, aquest no hagués estat escollit entre els nobles aragonesos, votació que es va produir a Casp i on els representants aragonesos i valencians varen encetar el camí sense retorn, de moment, al que ens va avocar la Història.
Vigileu doncs amb els casaments i si a més, us regalen un regne, fugiu d’estudi, la història segur que no acabarà bé.
dimecres, 25 de febrer del 2009
Els premis Europa
Coincidint amb la cerimònia d’entrega dels Oscars i des de fa cinc anys, l’Europa també celebra un lliurament de premis molt especial que consisteix en relacionar dos mons aparentment distants i que moltes vegades competeixen per captar l’atenció del gran públic com són el cinema i el futbol i ho fa destacant a persones i col·lectius que han sobreeixit per damunt de la majoria pel seu paper i/o destacada interpretació.
Els guardonats amb els premis “Europa” en aquesta edició han estat:
A la Junta Directiva per “Dotze homes sense pietat”
A Guils de Bode per “Pandora i l’holandès errant”
A Carlos Sendra per “L’amenaça fantasma”
A Javier Latorre per “Infiltrats”
A Xavi Lucas per “Pots comptar amb mi”
A Jordi Dellago per “Els blancs no la saben ficar”
A Arturo Ramírez per “Rebel·lió a les aules”
A Jaume Inglés per “El quart protocol”
A Pep Gràcia per “La tempesta perfecta”
A Pepe Iserte per “Amb ell va arribar l’escàndol”
A Angel Garreta per “El fotògraf del pànic”
A Mariano per “Atrapa’l com puguis”
A Carles Anguela per “Tots els homes del President”
A Angel Gómez per “A vida o mort”
A Albert Ruiz per “Ultimàtum a la terra”
A Juanjo Isern per “L’apartament”
A Francesc Ozerans per “El discret encant de la burgesia”
A Manolo Ayala per “Les amistats perilloses”
A Diego, Serafin i Jesús per “El bo, el lleig i el dolent”
A Jordi Vela per “Europa, Europa”
A Sergi Ciurana per “Best-Seller”
A Jose Angel Valero per “En un lloc solitari”
A Germán Mestre per “El tresor de Sierra Madre”
A Elhagi “Drogba” per “Ha nascut una estrella”
A Taka per “Lost in translation”
A Carlos Pablos per “L’home que sabia massa”
A Javier Otano per “La mosca”
A Carles (fisio) per “Els paraigües de Chesburg”
A Roman Golobart per “Toro salvatge”
A Pedro Garcia per “Pierrot el loco”
Al Juvenil B per “A la corda fluixa”
A la Penya Pep Rovira per “Quan els dinosaures dominaven la terra”
A Jaume Nadal per “El planeta del simis”
A Chus per “La taberna de l’irlandès”
A l'Infantil C per “Esplendor damunt l’herba”
A “Papi” Anglada per “Amarcord”
A la bandera espanyola de l’Estadi per “Poltergeist, fenòmens paranormals”
Al Forum de Futbolcatalunya per “La llavor del diable”
A J.L. per “El talp”
La gala va transcórrer en un ambient distes i força divertit i en acabar tots els guardonats, convidats i acompanyants varen anar a fer un sopar de germanor, al més pur estil de Hollywood, a un conegut Restaurant de Sarrià, molt freqüentat pel sr. De Bode i on se’l pot veure habitualment tancant fitxatges amb les representants dels jugadors. El que calgui per l’Europa!
Fins la propera edició, bona nit i bona sort.
Coincidint amb la cerimònia d’entrega dels Oscars i des de fa cinc anys, l’Europa també celebra un lliurament de premis molt especial que consisteix en relacionar dos mons aparentment distants i que moltes vegades competeixen per captar l’atenció del gran públic com són el cinema i el futbol i ho fa destacant a persones i col·lectius que han sobreeixit per damunt de la majoria pel seu paper i/o destacada interpretació.
Els guardonats amb els premis “Europa” en aquesta edició han estat:
A la Junta Directiva per “Dotze homes sense pietat”
A Guils de Bode per “Pandora i l’holandès errant”
A Carlos Sendra per “L’amenaça fantasma”
A Javier Latorre per “Infiltrats”
A Xavi Lucas per “Pots comptar amb mi”
A Jordi Dellago per “Els blancs no la saben ficar”
A Arturo Ramírez per “Rebel·lió a les aules”
A Jaume Inglés per “El quart protocol”
A Pep Gràcia per “La tempesta perfecta”
A Pepe Iserte per “Amb ell va arribar l’escàndol”
A Angel Garreta per “El fotògraf del pànic”
A Mariano per “Atrapa’l com puguis”
A Carles Anguela per “Tots els homes del President”
A Angel Gómez per “A vida o mort”
A Albert Ruiz per “Ultimàtum a la terra”
A Juanjo Isern per “L’apartament”
A Francesc Ozerans per “El discret encant de la burgesia”
A Manolo Ayala per “Les amistats perilloses”
A Diego, Serafin i Jesús per “El bo, el lleig i el dolent”
A Jordi Vela per “Europa, Europa”
A Sergi Ciurana per “Best-Seller”
A Jose Angel Valero per “En un lloc solitari”
A Germán Mestre per “El tresor de Sierra Madre”
A Elhagi “Drogba” per “Ha nascut una estrella”
A Taka per “Lost in translation”
A Carlos Pablos per “L’home que sabia massa”
A Javier Otano per “La mosca”
A Carles (fisio) per “Els paraigües de Chesburg”
A Roman Golobart per “Toro salvatge”
A Pedro Garcia per “Pierrot el loco”
Al Juvenil B per “A la corda fluixa”
A la Penya Pep Rovira per “Quan els dinosaures dominaven la terra”
A Jaume Nadal per “El planeta del simis”
A Chus per “La taberna de l’irlandès”
A l'Infantil C per “Esplendor damunt l’herba”
A “Papi” Anglada per “Amarcord”
A la bandera espanyola de l’Estadi per “Poltergeist, fenòmens paranormals”
Al Forum de Futbolcatalunya per “La llavor del diable”
A J.L. per “El talp”
La gala va transcórrer en un ambient distes i força divertit i en acabar tots els guardonats, convidats i acompanyants varen anar a fer un sopar de germanor, al més pur estil de Hollywood, a un conegut Restaurant de Sarrià, molt freqüentat pel sr. De Bode i on se’l pot veure habitualment tancant fitxatges amb les representants dels jugadors. El que calgui per l’Europa!
Fins la propera edició, bona nit i bona sort.
dimarts, 24 de febrer del 2009
CE Eurobama
“…El que no entenen els cínics és que el terreny que trepitgen ha canviat i que els arguments estèrils que ens han consumit durant massa temps ja no serveixen. La pregunta que ens fem avui no és si el nostre Club és massa gran o petit, sinó si funciona...
...La nostra economia està greument afeblida, com a conseqüència de la cobdícia i la irresponsabilitat d’alguns, però també pel fracàs col·lectiu a l’hora de triar opcions difícils i de preparar el Club per a una nova era...
...Però tot això està canviant i seguirà canviant en els propers anys. No hi ha marxa enrere. I per això volem inocular el virus de l’optimisme a totes aquelles persones de bona voluntat que s’estimen aquest Club i trenar amb elles un present sòlid que ens dugui, sense estridències, cap a un futur on no tinguin cabuda ni els miserables ni els voltors...”
“…El que no entenen els cínics és que el terreny que trepitgen ha canviat i que els arguments estèrils que ens han consumit durant massa temps ja no serveixen. La pregunta que ens fem avui no és si el nostre Club és massa gran o petit, sinó si funciona...
...La nostra economia està greument afeblida, com a conseqüència de la cobdícia i la irresponsabilitat d’alguns, però també pel fracàs col·lectiu a l’hora de triar opcions difícils i de preparar el Club per a una nova era...
...Però tot això està canviant i seguirà canviant en els propers anys. No hi ha marxa enrere. I per això volem inocular el virus de l’optimisme a totes aquelles persones de bona voluntat que s’estimen aquest Club i trenar amb elles un present sòlid que ens dugui, sense estridències, cap a un futur on no tinguin cabuda ni els miserables ni els voltors...”
dilluns, 23 de febrer del 2009
Elogi de la rauxa
Un guerrer de la llum estudia amb molta atenció la posició que vol conquerir.
Per més difícil que sigui el seu objectiu, sempre hi ha alguna manera de superar els obstacles. Ell comprova els camins alternatius, esmola l’espasa i mira d’omplir el seu cor amb la perseverança que cal per enfrontar-se al desafiament.
Però, a mesura que avança, el guerrer s’adona que hi ha dificultats amb que no comptava.
Si espera que arribi el moment ideal, mai no sortirà d’on és; necessita una mica de bogeria per fer el pas següent.
El guerrer la necessita, aquesta mica de bogeria. Perquè –en l’amor i en la guerra- no es pot preveure tot.
Un guerrer de la llum estudia amb molta atenció la posició que vol conquerir.
Per més difícil que sigui el seu objectiu, sempre hi ha alguna manera de superar els obstacles. Ell comprova els camins alternatius, esmola l’espasa i mira d’omplir el seu cor amb la perseverança que cal per enfrontar-se al desafiament.
Però, a mesura que avança, el guerrer s’adona que hi ha dificultats amb que no comptava.
Si espera que arribi el moment ideal, mai no sortirà d’on és; necessita una mica de bogeria per fer el pas següent.
El guerrer la necessita, aquesta mica de bogeria. Perquè –en l’amor i en la guerra- no es pot preveure tot.
diumenge, 22 de febrer del 2009
dissabte, 21 de febrer del 2009
La partida d’escacs
Si els veiéssiu alineats, tots ordenats, la veritat és que fan patxoca. Abans de començar la partida fan tota la pinta d’un equip compacte, sòlid, sense fissures, impenetrable, invencible,...Dues línies ben disposades i perfectament preparades pel combat. Amb una estratègia intel·ligent, ben trenada i un únic objectiu: guanyar la partida.
Però, ai las! Comença el joc i les abans figuretes exemplarment tallades, prenen vida i amb la vida, el conflicte. I totes les misèries s’escampen pel tauler a una velocitat de vertigen, empastifant-ho tot.
Veiem com el peó encarregat de donar el primer pas, d’obrir la partida, se’ns torna covard i els seus dubtes fan trontollar la seguretat de tot l’equip. Un primer pas tímid, que dóna arguments al rival per créixer inesperadament. El peó, empès pels companys, finalment s’avança i al veure’s sol, es desfà en un mar de llàgrimes. Els peons 3 i 6, en un atac de compassió gremial, intenten consolar-lo, mentre la reina, des de les alçades, els crida a l’ordre perquè no abandonin les seves posicions.
L’alfil altiu, aprofitant el desconcert, un xic inconscient i envalentint pel gintònic que s’acaba d’endrapar, surt embogit més enllà de la línia de seguretat, deixant enrere una estela d’insults i amenaces contra propis i estranys que escampa la crispació per tots els racons del tauler. El rei impàvid i esfereït se’l mira sense entendre res.
L’altre alfil, bastant més prudent que el seu company, intenta reconduir la situació i li demana que torni a l’estratègia de grup i que deixi les iniciatives personals per al seu temps lliure. Cap resposta. Tancat en una espiral d’autisme, ha decidit apagar el mòbil perquè res l’aparti del camí cap a la immolació.
El rei, veient cada cop més a prop la caiguda de l’alfil, ordena al peó 1 que deixi sortir a la torre, en un intent desesperat per recuperar el control de la situació. Però la torre no respon. El rei insisteix, però segueix sense rebre cap resposta. Donada la gran distància que els separa, el rei decideix utilitzar un intermediari per tal de saber que cony li passa a la torre. Intenta parlar amb el cavall, però aquest és difícil de localitzar, mai s’està quiet i sempre volta pels camps.
Finalment aconsegueix parlar amb el peó 2 i aquest, fidel com pocs, li confessa que la torre té un atac de phishing. Un atac de què?- pregunta el rei-. De phishing -repeteix el peó-. El phishing és una suplantació d’identitat en línia, molt habitual a internet i que és utilitzada per elements indesitjables amb l’objectiu d’obtenir informació per a finalitats fraudulentes. La torre –segueix el peó- no se’n sap avenir i veu fantasmes per tot arreu. Diu que no hi ha dret, que ja s’ha cansat d’estar tan allunyat d’ on es prenen les decisions, que ja en té prou d’estar sempre en un racó del tauler i que vol optar clarament per l’enroc i sí això no és possible, que està disposat, fins i tot, a pactar amb l’equip rival per posar en escac a aquest rei que no li dóna bola.
Davant la greu i inesperada situació, el rei crida a corts. Hem de tancar files i fer-nos forts i si cal canviarem d’estratègia per assolir els nostres objectius –comença dient el rei- a un auditori ple a vessar. No hi falta ningú, ni tan sols la torre que s’ho mira des de la darrera fila molt a prop de la porta. Som els que som –continua dient el rei- i ara ja ens coneixem tots. La meva idea i la de la reina, era comptar amb tots i cadascú de vosaltres, perquè tots sou importants. Però ho sou, en la mesura que desenvolupeu la vostra tasca amb compromís, lleialtat i fidelitat. No guanyarem la partida pel fet de ser molts, la guanyarem sí els que som, estem junts i hi creiem. Ens haurem d’acostumar, a partir d’ara, a jugar sense les torres atacades de phishing i ho haurem de fer amb intel·ligència, una enorme dosi de solidaritat i un gran, un immens sentit de l’ humor.
L’acte s’acaba, es tanquen els llums de la sala, tothom marxa, be tothom no, la torre resta a la seva cadira, la torre no es mou, la torre sempre es queda.
Si els veiéssiu alineats, tots ordenats, la veritat és que fan patxoca. Abans de començar la partida fan tota la pinta d’un equip compacte, sòlid, sense fissures, impenetrable, invencible,...Dues línies ben disposades i perfectament preparades pel combat. Amb una estratègia intel·ligent, ben trenada i un únic objectiu: guanyar la partida.
Però, ai las! Comença el joc i les abans figuretes exemplarment tallades, prenen vida i amb la vida, el conflicte. I totes les misèries s’escampen pel tauler a una velocitat de vertigen, empastifant-ho tot.
Veiem com el peó encarregat de donar el primer pas, d’obrir la partida, se’ns torna covard i els seus dubtes fan trontollar la seguretat de tot l’equip. Un primer pas tímid, que dóna arguments al rival per créixer inesperadament. El peó, empès pels companys, finalment s’avança i al veure’s sol, es desfà en un mar de llàgrimes. Els peons 3 i 6, en un atac de compassió gremial, intenten consolar-lo, mentre la reina, des de les alçades, els crida a l’ordre perquè no abandonin les seves posicions.
L’alfil altiu, aprofitant el desconcert, un xic inconscient i envalentint pel gintònic que s’acaba d’endrapar, surt embogit més enllà de la línia de seguretat, deixant enrere una estela d’insults i amenaces contra propis i estranys que escampa la crispació per tots els racons del tauler. El rei impàvid i esfereït se’l mira sense entendre res.
L’altre alfil, bastant més prudent que el seu company, intenta reconduir la situació i li demana que torni a l’estratègia de grup i que deixi les iniciatives personals per al seu temps lliure. Cap resposta. Tancat en una espiral d’autisme, ha decidit apagar el mòbil perquè res l’aparti del camí cap a la immolació.
El rei, veient cada cop més a prop la caiguda de l’alfil, ordena al peó 1 que deixi sortir a la torre, en un intent desesperat per recuperar el control de la situació. Però la torre no respon. El rei insisteix, però segueix sense rebre cap resposta. Donada la gran distància que els separa, el rei decideix utilitzar un intermediari per tal de saber que cony li passa a la torre. Intenta parlar amb el cavall, però aquest és difícil de localitzar, mai s’està quiet i sempre volta pels camps.
Finalment aconsegueix parlar amb el peó 2 i aquest, fidel com pocs, li confessa que la torre té un atac de phishing. Un atac de què?- pregunta el rei-. De phishing -repeteix el peó-. El phishing és una suplantació d’identitat en línia, molt habitual a internet i que és utilitzada per elements indesitjables amb l’objectiu d’obtenir informació per a finalitats fraudulentes. La torre –segueix el peó- no se’n sap avenir i veu fantasmes per tot arreu. Diu que no hi ha dret, que ja s’ha cansat d’estar tan allunyat d’ on es prenen les decisions, que ja en té prou d’estar sempre en un racó del tauler i que vol optar clarament per l’enroc i sí això no és possible, que està disposat, fins i tot, a pactar amb l’equip rival per posar en escac a aquest rei que no li dóna bola.
Davant la greu i inesperada situació, el rei crida a corts. Hem de tancar files i fer-nos forts i si cal canviarem d’estratègia per assolir els nostres objectius –comença dient el rei- a un auditori ple a vessar. No hi falta ningú, ni tan sols la torre que s’ho mira des de la darrera fila molt a prop de la porta. Som els que som –continua dient el rei- i ara ja ens coneixem tots. La meva idea i la de la reina, era comptar amb tots i cadascú de vosaltres, perquè tots sou importants. Però ho sou, en la mesura que desenvolupeu la vostra tasca amb compromís, lleialtat i fidelitat. No guanyarem la partida pel fet de ser molts, la guanyarem sí els que som, estem junts i hi creiem. Ens haurem d’acostumar, a partir d’ara, a jugar sense les torres atacades de phishing i ho haurem de fer amb intel·ligència, una enorme dosi de solidaritat i un gran, un immens sentit de l’ humor.
L’acte s’acaba, es tanquen els llums de la sala, tothom marxa, be tothom no, la torre resta a la seva cadira, la torre no es mou, la torre sempre es queda.
divendres, 20 de febrer del 2009
Subscriure's a:
Missatges (Atom)