Contrapicat
dissabte, 25 d’octubre del 2008
El Goytisolo t'ho dirà millor
PALABRAS PARA …
Tú no puedes volver atrás
porque la vida ya te empuja
como un aullido interminable.
Hija mía es mejor vivir
con la alegría de los hombres
que llorar ante el muro ciego.
Te sentirás acorralada
te sentirás perdida o sola
tal vez querrás no haber nacido.
Yo sé muy bien que te dirán
que la vida no tiene objeto
que es un asunto desgraciado.
Entonces siempre acuérdate
de lo que un día yo escribí
pensando en ti como ahora pienso.
La vida es bella, ya verás
como a pesar de los pesares
tendrás amigos, tendrás amor.
Un hombre solo, una mujer
así tomados, de uno en uno
son como polvo, no son nada.
Pero yo cuando te hablo a ti
cuando te escribo estas palabras
pienso también en otra gente.
Tu destino está en los demás
tu futuro es tu propia vida
tu dignidad es la de todos.
Otros esperan que resistas
que les ayude tu alegría
tu canción entre sus canciones.
Entonces siempre acuérdate
de lo que un día yo escribí
pensando en ti
como ahora pienso.
PALABRAS PARA …
Tú no puedes volver atrás
porque la vida ya te empuja
como un aullido interminable.
Hija mía es mejor vivir
con la alegría de los hombres
que llorar ante el muro ciego.
Te sentirás acorralada
te sentirás perdida o sola
tal vez querrás no haber nacido.
Yo sé muy bien que te dirán
que la vida no tiene objeto
que es un asunto desgraciado.
Entonces siempre acuérdate
de lo que un día yo escribí
pensando en ti como ahora pienso.
La vida es bella, ya verás
como a pesar de los pesares
tendrás amigos, tendrás amor.
Un hombre solo, una mujer
así tomados, de uno en uno
son como polvo, no son nada.
Pero yo cuando te hablo a ti
cuando te escribo estas palabras
pienso también en otra gente.
Tu destino está en los demás
tu futuro es tu propia vida
tu dignidad es la de todos.
Otros esperan que resistas
que les ayude tu alegría
tu canción entre sus canciones.
Entonces siempre acuérdate
de lo que un día yo escribí
pensando en ti
como ahora pienso.
Divuit
Sis i sis són dotze i sis, divuit.
Tres al quadrat, més tres al quadrat, divuit.
Sis per tres, divuit.
Dos cents setanta dividit per quinze, divuit.
Cinquanta menys trenta dos, divuit.
La rel quadrada de tres cents vint i quatre, divuit.
Miro el rellotge, les divuit divuit.
Hi ha algú que avui en fa divuit.
Està molt clar que, faci el que faci avui, el resultat sempre serà divuit.
Pren-te els divuit, no com una línia d’arribada, ans el contrari, com una línia de sortida des de on començar a menjar-te el món.
Sis i sis són dotze i sis, divuit.
Tres al quadrat, més tres al quadrat, divuit.
Sis per tres, divuit.
Dos cents setanta dividit per quinze, divuit.
Cinquanta menys trenta dos, divuit.
La rel quadrada de tres cents vint i quatre, divuit.
Miro el rellotge, les divuit divuit.
Hi ha algú que avui en fa divuit.
Està molt clar que, faci el que faci avui, el resultat sempre serà divuit.
Pren-te els divuit, no com una línia d’arribada, ans el contrari, com una línia de sortida des de on començar a menjar-te el món.
divendres, 24 d’octubre del 2008
Pare nostre que estàs al cel...
En el transcórrer dels anys i en la lluita per trobar el teu lloc al Paradís, vas aconseguint algunes fites interessants i, en la majoria dels casos, sorprenents. Així, a mesura que et fas gran, en edat i saber, comences a ocupar càrrecs de certa rellevància, bé en el teu entorn laboral o en el teu entorn social, que et col·loquen en una posició de privilegi que mai abans havies somiat. Arribat a aquest punt, no pots deixar de preguntar-te si els èxits assolits són per mèrits propis o bé per incapacitat aliena. Sí aquell lloc que ocupes a l’empresa, aquell lloc fins fa poc tan allunyat del teu centre vital, és el lloc que realment et correspon o bé és el que et toca perquè no hi havia ningú mitjanament capaç per exercir-lo. De la mateixa manera no deixa d’estar sota sospita el flamant càrrec que t’ofereixen a la teva comunitat de veïns, al teu esplai, al teu club esportiu o al teu club social. Serà perquè els altres possibles candidats han renunciat, han abandonat, s’han mort o senzillament “no tenen temps”? O potser, ras i curt, són uns incompetents? Vull dir, més que tu.
Com ha d’estar el món si una persona com tu o com jo, amb el superàvit de limitacions més gran per metre quadrat de l’Univers pot accedir a escometre càrrecs de certa responsabilitat i notorietat dins aquesta societat? Com és possible que jo sigui el menys dolent de la pel·lícula quan el meu pare no es cansava de recordar-me la meva extrema inutilitat dia darrera dia? Que ha passat des d’aleshores, que ha canviat? S’equivocava el meu pare o bé us equivoqueu tots vosaltres en oferir-me aquests privilegis?
En el transcórrer dels anys i en la lluita per trobar el teu lloc al Paradís, vas aconseguint algunes fites interessants i, en la majoria dels casos, sorprenents. Així, a mesura que et fas gran, en edat i saber, comences a ocupar càrrecs de certa rellevància, bé en el teu entorn laboral o en el teu entorn social, que et col·loquen en una posició de privilegi que mai abans havies somiat. Arribat a aquest punt, no pots deixar de preguntar-te si els èxits assolits són per mèrits propis o bé per incapacitat aliena. Sí aquell lloc que ocupes a l’empresa, aquell lloc fins fa poc tan allunyat del teu centre vital, és el lloc que realment et correspon o bé és el que et toca perquè no hi havia ningú mitjanament capaç per exercir-lo. De la mateixa manera no deixa d’estar sota sospita el flamant càrrec que t’ofereixen a la teva comunitat de veïns, al teu esplai, al teu club esportiu o al teu club social. Serà perquè els altres possibles candidats han renunciat, han abandonat, s’han mort o senzillament “no tenen temps”? O potser, ras i curt, són uns incompetents? Vull dir, més que tu.
Com ha d’estar el món si una persona com tu o com jo, amb el superàvit de limitacions més gran per metre quadrat de l’Univers pot accedir a escometre càrrecs de certa responsabilitat i notorietat dins aquesta societat? Com és possible que jo sigui el menys dolent de la pel·lícula quan el meu pare no es cansava de recordar-me la meva extrema inutilitat dia darrera dia? Que ha passat des d’aleshores, que ha canviat? S’equivocava el meu pare o bé us equivoqueu tots vosaltres en oferir-me aquests privilegis?
dijous, 23 d’octubre del 2008
PERQUÈ UN DIA TORNI LA CANÇÓ A SINERA
El meu somni lent
de la gran pau blanca
sota el cel clement.
Passo pels camins
encalmats que porten
la claror dels cims.
És un temps parat
a les vinyes altes,
per damunt del mar.
He parat el temps
i records que estimo
guardo de l'hivern.
Però tu riuràs,
car veus com es tanquen
llavis catalans.
I es baden al sol
boques de captaires,
plagues de leprós.
Ningú no ha comprès
el que jo volia
que de mi es salvés.
Mai no ha entès ningú
per què sempre parlo
del meu món perdut.
Les paraules són
forques d'on a trossos
penjo la raó.
Branden a ple vent
cordes que no poden
suportar més pes.
El càntic és lluny,
i la greu campana
toca pels difunts.
Ha cessat el ball
de l'altiva monja
i de l'embriac.
La dansa també
del pelut dimoni
amb la reina Esther.
Ja no volta l'ós.
He llegit el llibre
del Predicador.
Deso a poc a poc
dintre de la capsa
tots els meus ninots.
Ara he de callar,
que no tinc prou força
contra tant de mal.
D'un mal tan antic
aquesta veu feble
no et sabrà guarir.
En un estany buit,
manen el silenci
i la solitud.
Sols queden uns noms:
arbre, casa, terra,
gleva, dona, solc.
Només fràgils mots
de la meva llengua,
arrel i llavor.
La mar, el vell pi,
pressentida barca.
La por de morir.
Salvador Espriu
El meu somni lent
de la gran pau blanca
sota el cel clement.
Passo pels camins
encalmats que porten
la claror dels cims.
És un temps parat
a les vinyes altes,
per damunt del mar.
He parat el temps
i records que estimo
guardo de l'hivern.
Però tu riuràs,
car veus com es tanquen
llavis catalans.
I es baden al sol
boques de captaires,
plagues de leprós.
Ningú no ha comprès
el que jo volia
que de mi es salvés.
Mai no ha entès ningú
per què sempre parlo
del meu món perdut.
Les paraules són
forques d'on a trossos
penjo la raó.
Branden a ple vent
cordes que no poden
suportar més pes.
El càntic és lluny,
i la greu campana
toca pels difunts.
Ha cessat el ball
de l'altiva monja
i de l'embriac.
La dansa també
del pelut dimoni
amb la reina Esther.
Ja no volta l'ós.
He llegit el llibre
del Predicador.
Deso a poc a poc
dintre de la capsa
tots els meus ninots.
Ara he de callar,
que no tinc prou força
contra tant de mal.
D'un mal tan antic
aquesta veu feble
no et sabrà guarir.
En un estany buit,
manen el silenci
i la solitud.
Sols queden uns noms:
arbre, casa, terra,
gleva, dona, solc.
Només fràgils mots
de la meva llengua,
arrel i llavor.
La mar, el vell pi,
pressentida barca.
La por de morir.
Salvador Espriu
dimecres, 22 d’octubre del 2008
dilluns, 20 d’octubre del 2008
Realment vols que perdi el teu propi equip?
Quin abisme entre la raó mental i la raó verbal, entre el que pensem i el que finalment acabem dient. Alguns cops per prudència, altres per no ferir, altres per estratègia i d’altres, els que més, per ser socialment correctes. Quantes vegades fem contenció i no verbalitzem allò que en realitat creiem? Quantes paraules sacrificades que no naixeran mai per culpa d’un joc d’equilibris despersonalitzant?
Si, posat per cas, ets pare d’un noi que practica el futbol i juga habitualment, pensaràs: el meu fill juga perquè és molt millor que els seus companys i per tant es mereix jugar sempre. En canvi el que verbalitzaràs serà: el més important en un joc d’equip és el col·lectiu i si el meu fill ha d’estar a la banqueta no passa res.
En cas contrari, en cas de que el noi no jugui habitualment, pensaràs: que injust és el món del futbol i aquest entrenador ... (aquí deixo espai per algun adjectiu desqualificatiu) no en té ni idea. En canvi voldràs ser correcte i diràs: tot això li va bé, referint-te al noi, aquestes coses el faran madurar i acabaràs el discurs afegint –sempre han de jugar els que estiguin en millor forma i l’entrenador és el que més elements de judici té-
La processó, com habitualment es diu, anirà per dins. Aquest trencament entre el discurs mental i el discurs verbal, aquesta desconnexió, pot desembocar en comportaments malaltissos si no es processen correctament, fins el punt extrem, en alguns casos, de voler el fracàs del teu propi equip pel sol fet de que no jugui el teu fill. Voler el mal al teu propi grup de joc, de treball, o de qualsevol altre àmbit és mesquí. Prioritzar l’individu egoistament per damunt del col·lectiu, menysprear, infravalorar i desprestigiar la feina d’altres simplement perquè el teu fill no ha jugat és una manera de pensar molt més estesa del que seria desitjable i decididament reprovable.
Quatre mil anys de civilització han servit per posar interruptors i filtres entre els nostres pensaments, les nostres creences més profundes i la manera d’expressar-les però no han aconseguit canviar la nostra mentalitat primitivament egocèntrica i destructiva.
Quin abisme entre la raó mental i la raó verbal, entre el que pensem i el que finalment acabem dient. Alguns cops per prudència, altres per no ferir, altres per estratègia i d’altres, els que més, per ser socialment correctes. Quantes vegades fem contenció i no verbalitzem allò que en realitat creiem? Quantes paraules sacrificades que no naixeran mai per culpa d’un joc d’equilibris despersonalitzant?
Si, posat per cas, ets pare d’un noi que practica el futbol i juga habitualment, pensaràs: el meu fill juga perquè és molt millor que els seus companys i per tant es mereix jugar sempre. En canvi el que verbalitzaràs serà: el més important en un joc d’equip és el col·lectiu i si el meu fill ha d’estar a la banqueta no passa res.
En cas contrari, en cas de que el noi no jugui habitualment, pensaràs: que injust és el món del futbol i aquest entrenador ... (aquí deixo espai per algun adjectiu desqualificatiu) no en té ni idea. En canvi voldràs ser correcte i diràs: tot això li va bé, referint-te al noi, aquestes coses el faran madurar i acabaràs el discurs afegint –sempre han de jugar els que estiguin en millor forma i l’entrenador és el que més elements de judici té-
La processó, com habitualment es diu, anirà per dins. Aquest trencament entre el discurs mental i el discurs verbal, aquesta desconnexió, pot desembocar en comportaments malaltissos si no es processen correctament, fins el punt extrem, en alguns casos, de voler el fracàs del teu propi equip pel sol fet de que no jugui el teu fill. Voler el mal al teu propi grup de joc, de treball, o de qualsevol altre àmbit és mesquí. Prioritzar l’individu egoistament per damunt del col·lectiu, menysprear, infravalorar i desprestigiar la feina d’altres simplement perquè el teu fill no ha jugat és una manera de pensar molt més estesa del que seria desitjable i decididament reprovable.
Quatre mil anys de civilització han servit per posar interruptors i filtres entre els nostres pensaments, les nostres creences més profundes i la manera d’expressar-les però no han aconseguit canviar la nostra mentalitat primitivament egocèntrica i destructiva.
diumenge, 19 d’octubre del 2008
Juvenils amb poca trempera
Dissabte gris amb resultats previsibles i, perquè no dir-ho, avorrits. La pluja, l’ensopiment del públic, la inhibició d’alguns equips, el desinterès de molts jugadors, ens ha deixat una primera part de la quarta jornada, insípida i amb molt poques possibilitats de passar a l’ història.
Començava la tarda amb un Sants-Muntanyesa d’alt risc, per l’estat del terreny de joc i per l’especial idiosincràsia de l’equip visitant. En una polèmica decisió, en la que segurament va influir l’aspecte econòmic , l’àrbitre va fer començar el partit sobre un terreny de joc impracticable. Si el Mpal. Iberia ja no és cap meravella en sec, imagineu desprès de les pluges de divendres i el mateix dissabte, un fangar o una cor de porcs per ser més explícit. No puguen seguir negant l’evidència de l’error i davant l’enorme desgavell dels primers 45 minuts, arribat al descans, l’àrbitre va decidir que ja en tenia prou i cadascú cap a casa seva. Amb una ajustada avantatja local per 1 a 0 el partit queda totalment obert esperant un desenllaç que promet, sinó bon joc, com a mínim, emoció. Serà molt difícil que el Sants perdi punts a casa seva, l’estat del terreny de joc és un handicap absolutament determinant en el resultat final. En aquesta superfície no és necessari jugar a futbol, simplement cal adaptar-se i treure rendiment de les especials característiques d’aquest camp de cols. I en això l’equip local sempre hi duu les de guanyar. Per altra banda cal destacar, per un o altre motiu, el costum que està assolin la Muntanyesa de no acabar els seus partits, espero que només sigui fruit de la coincidència i d’ara endavant es trenqui aquesta inèrcia.
El Trajana-Catalónia era, a priori, l’altre partit de la jornada. Més per veure com reaccionaria el Trajana a casa desprès de perdre incomprensiblement la setmana passada en la seva visita a La Salut , que per la suposada qualitat futbolística dels contendents. Fàcil d’inici per a un Catalònia més posat en el partit aconseguint una avantatge que semblava definitiva però que acabaria sent simplement un miratge. El Catalònia ja ens va tenint acostumats a avançar-se en el marcador per acabar llençant tot l’esforç de les primeres parts, en unes segones de baix to físic i poca concentració. El Trajana, amb les seves armes habituals, ha recuperat els tres punts que es va deixar a Badalona. Veurem la setmana que ve si manté el to o torna a fer-se l’absent.
A la mateixa hora que el partit anterior començava l’Anguera-Unibellvitge. La veritat és que us estalviaré el comentari perquè el meu informador es va adormir quan portaven tan sols 20 minuts de partit i es va assabentar del resultat per altres mitjans que ara no esmentaré. No serveix d’excusa que el dinar fos abundant i plaent, que el vi estava deliciós, que l’hora era difícil,... quan es va a veure un partit s’ha d’aguantar fins el darrer minut encara que els dos equips no juguin a res i sigui l’espectacle més tediós del món. Per a la vostra informació us diré que aquest informador ha estat despatxat.
El Pere Gol aprofitant que li estan fent la ciutat de la Penya al costat i donats els resultats tan abundosos que està recollint es podria, la temporada que ve que ja no estarà a primera, inscriure’s a una lliga de basquet. Canviant el nom n’hi hauria prou: Pere Cistella.
Dissabte gris amb resultats previsibles i, perquè no dir-ho, avorrits. La pluja, l’ensopiment del públic, la inhibició d’alguns equips, el desinterès de molts jugadors, ens ha deixat una primera part de la quarta jornada, insípida i amb molt poques possibilitats de passar a l’ història.
Començava la tarda amb un Sants-Muntanyesa d’alt risc, per l’estat del terreny de joc i per l’especial idiosincràsia de l’equip visitant. En una polèmica decisió, en la que segurament va influir l’aspecte econòmic , l’àrbitre va fer començar el partit sobre un terreny de joc impracticable. Si el Mpal. Iberia ja no és cap meravella en sec, imagineu desprès de les pluges de divendres i el mateix dissabte, un fangar o una cor de porcs per ser més explícit. No puguen seguir negant l’evidència de l’error i davant l’enorme desgavell dels primers 45 minuts, arribat al descans, l’àrbitre va decidir que ja en tenia prou i cadascú cap a casa seva. Amb una ajustada avantatja local per 1 a 0 el partit queda totalment obert esperant un desenllaç que promet, sinó bon joc, com a mínim, emoció. Serà molt difícil que el Sants perdi punts a casa seva, l’estat del terreny de joc és un handicap absolutament determinant en el resultat final. En aquesta superfície no és necessari jugar a futbol, simplement cal adaptar-se i treure rendiment de les especials característiques d’aquest camp de cols. I en això l’equip local sempre hi duu les de guanyar. Per altra banda cal destacar, per un o altre motiu, el costum que està assolin la Muntanyesa de no acabar els seus partits, espero que només sigui fruit de la coincidència i d’ara endavant es trenqui aquesta inèrcia.
El Trajana-Catalónia era, a priori, l’altre partit de la jornada. Més per veure com reaccionaria el Trajana a casa desprès de perdre incomprensiblement la setmana passada en la seva visita a La Salut , que per la suposada qualitat futbolística dels contendents. Fàcil d’inici per a un Catalònia més posat en el partit aconseguint una avantatge que semblava definitiva però que acabaria sent simplement un miratge. El Catalònia ja ens va tenint acostumats a avançar-se en el marcador per acabar llençant tot l’esforç de les primeres parts, en unes segones de baix to físic i poca concentració. El Trajana, amb les seves armes habituals, ha recuperat els tres punts que es va deixar a Badalona. Veurem la setmana que ve si manté el to o torna a fer-se l’absent.
A la mateixa hora que el partit anterior començava l’Anguera-Unibellvitge. La veritat és que us estalviaré el comentari perquè el meu informador es va adormir quan portaven tan sols 20 minuts de partit i es va assabentar del resultat per altres mitjans que ara no esmentaré. No serveix d’excusa que el dinar fos abundant i plaent, que el vi estava deliciós, que l’hora era difícil,... quan es va a veure un partit s’ha d’aguantar fins el darrer minut encara que els dos equips no juguin a res i sigui l’espectacle més tediós del món. Per a la vostra informació us diré que aquest informador ha estat despatxat.
El Pere Gol aprofitant que li estan fent la ciutat de la Penya al costat i donats els resultats tan abundosos que està recollint es podria, la temporada que ve que ja no estarà a primera, inscriure’s a una lliga de basquet. Canviant el nom n’hi hauria prou: Pere Cistella.
Els Nois d’Història
Ara que ja roden les classes i qui més qui menys s’està adaptant al nou curs escolar, és un bon moment per fer una escapada al teatre Goya i deixar-se seduir per aquests Nois d’Història de la mà d’un excepcional Josep Maria Pou. Un text mil·limetrat d’Alan Bennett que farà les delícies de ments inquietes com les vostres. Una posada en escena que funciona com un rellotge de precisió i unes interpretacions molt ajustades i a un gran nivell fan que el missatge de Bennett arribi clarament al nostre centre de gravetat per mantenir-nos en perfecte equilibri. L’esport, l’exercici físic és basic per mantenir el cos en forma, alhora que ens obra els porus per una correcta oxigenació, aprofiteu aquest moment d’obertura per assimilar el missatge intel·ligent d’aquest monument efímer. Correu al Goya com correu a l’entrenament, és obligatori.
dissabte, 18 d’octubre del 2008
Glories passades
Pel Martinenc perdre contra l’Europa s’està convertint en un costum de cap de setmana. No parlo dels Primers Equips, que no coincideixen a la mateixa categoria, sinó del futbol base. I és que setmana sí i setmana també, i alguns cops dues vegades el mateix dia, els diferents equips dels dos clubs s’enfronten en un, cada cop més desigual, duel de rivals històrics. Sense anar més lluny i a tall d’exemple, la setmana passada el juvenil D de l’Europa apallissava al Martinenc per un contundent 6 a 1 i aquest mateix dissabte el Cadet C del club escapulat ha derrotat a domicili al Cadet del Martinenc per un altre contundent i inapel·lable 0 a 3. Que lluny queda aquella igualtat, aquell frec a frec entre veïns. D’aquelles tardes d’alternança, ara tu, ara jo, s’ha passat a aquest abassegador i clar domini de l’Europa sobre una de les etapes més fosques en la història del Club del Guinardó. Els fums del Martinenc s’han esvaït, el foc s’ha apagat i les brases, de remullades que estan, no serveixen ni per a fer costellades.
Pel Martinenc perdre contra l’Europa s’està convertint en un costum de cap de setmana. No parlo dels Primers Equips, que no coincideixen a la mateixa categoria, sinó del futbol base. I és que setmana sí i setmana també, i alguns cops dues vegades el mateix dia, els diferents equips dels dos clubs s’enfronten en un, cada cop més desigual, duel de rivals històrics. Sense anar més lluny i a tall d’exemple, la setmana passada el juvenil D de l’Europa apallissava al Martinenc per un contundent 6 a 1 i aquest mateix dissabte el Cadet C del club escapulat ha derrotat a domicili al Cadet del Martinenc per un altre contundent i inapel·lable 0 a 3. Que lluny queda aquella igualtat, aquell frec a frec entre veïns. D’aquelles tardes d’alternança, ara tu, ara jo, s’ha passat a aquest abassegador i clar domini de l’Europa sobre una de les etapes més fosques en la història del Club del Guinardó. Els fums del Martinenc s’han esvaït, el foc s’ha apagat i les brases, de remullades que estan, no serveixen ni per a fer costellades.
Pels pèls
Els cabells, en la religió musulmana són un tema tabú, em refereixo al cabell de les dones, és clar. Els homes no tenen aquest problema, ans el contrari, l’acostumen a lluir amb desimboltura i una punteta d’orgull i quan més cabell més sant és considerat el portador. La dona en canvi és obligada a ocultar-lo a la vista de propis i estranys i comet pecat aquella que el mostra.
És més religiosa aquella dona que a més de dur el cap tapat també hi duu la cara? No, senzillament és que té bigoti i mostrar-lo va en contra dels principis bàsics de l’ Islam.
Els cabells, en la religió musulmana són un tema tabú, em refereixo al cabell de les dones, és clar. Els homes no tenen aquest problema, ans el contrari, l’acostumen a lluir amb desimboltura i una punteta d’orgull i quan més cabell més sant és considerat el portador. La dona en canvi és obligada a ocultar-lo a la vista de propis i estranys i comet pecat aquella que el mostra.
És més religiosa aquella dona que a més de dur el cap tapat també hi duu la cara? No, senzillament és que té bigoti i mostrar-lo va en contra dels principis bàsics de l’ Islam.
divendres, 17 d’octubre del 2008
El manifest marxista IV
La política és l’art de buscar problemes, trobar-los, fer un diagnòstic fals i aplicar desprès un remei equivocat.
Teniu present que estem lluitant per l’honra d’aquesta dona, i que segurament és molt més del que ella ha fet mai per ella mateixa.
Servei d’habitacions? Enviïn una habitació més gran.
Epitafi: Perdonin que no m’aixequi.
La política és l’art de buscar problemes, trobar-los, fer un diagnòstic fals i aplicar desprès un remei equivocat.
Teniu present que estem lluitant per l’honra d’aquesta dona, i que segurament és molt més del que ella ha fet mai per ella mateixa.
Servei d’habitacions? Enviïn una habitació més gran.
Epitafi: Perdonin que no m’aixequi.
Un cop de cap
Més important que l’èxit és fer les coses amb ganes i passió. Una persona que fracassa no és la persona que no aconsegueix una cosa sinó la que no ho intenta.
Mai deixis que les pors s’interposin en els teus somnis i si malgrat tot, finalment has de caure, que sigui en l’ intent.
Que feu llegint encara, aneu i foteu un cop de cap, que ja és hora.
Més important que l’èxit és fer les coses amb ganes i passió. Una persona que fracassa no és la persona que no aconsegueix una cosa sinó la que no ho intenta.
Mai deixis que les pors s’interposin en els teus somnis i si malgrat tot, finalment has de caure, que sigui en l’ intent.
Que feu llegint encara, aneu i foteu un cop de cap, que ja és hora.
dimecres, 15 d’octubre del 2008
Art en descomposició
Com reaccionarieu si durant un inofensiu passeig pel MACBA de cop us trobeu davant una obra d’art que degenera? Les anomenades obres d’art estan o han d’estar per definició protegides del pas del temps i restaurades quan els hi cal. Doncs aquest no és el cas de “Mar de xocolata” obra especialment “dolça” de Dieter Roth. Una escultura feta a base de pastilles de xocolata formant unes estructures simples de la que pengen escrits en tires de paper i que el temps ha anat alterant, millor dit, deteriorant fins el punt que l’obra és, en aquests moments, molt diferent de quan va ser creada i escapa a la pròpia idea de l’autor en la seva concepció. Un debat apassionant envolta l’escultura sobre la necessitat de mantenir l’art o deixar-lo envellir. Si actuar per preservar-lo o presenciar passivament la seva descomposició.
La xocolata s’està podrint atacada per bacteris, el paper s’està descolorint i l’estructura s’ha esfondrat donant al conjunt de l’obra un aspecte “humà” excepcional i alhora inquietant. Si les persones envelleixen i moren, que fa que l’art sigui diferent? És lícit conservar l’art més enllà de la seva pròpia vida?
Com reaccionarieu si durant un inofensiu passeig pel MACBA de cop us trobeu davant una obra d’art que degenera? Les anomenades obres d’art estan o han d’estar per definició protegides del pas del temps i restaurades quan els hi cal. Doncs aquest no és el cas de “Mar de xocolata” obra especialment “dolça” de Dieter Roth. Una escultura feta a base de pastilles de xocolata formant unes estructures simples de la que pengen escrits en tires de paper i que el temps ha anat alterant, millor dit, deteriorant fins el punt que l’obra és, en aquests moments, molt diferent de quan va ser creada i escapa a la pròpia idea de l’autor en la seva concepció. Un debat apassionant envolta l’escultura sobre la necessitat de mantenir l’art o deixar-lo envellir. Si actuar per preservar-lo o presenciar passivament la seva descomposició.
La xocolata s’està podrint atacada per bacteris, el paper s’està descolorint i l’estructura s’ha esfondrat donant al conjunt de l’obra un aspecte “humà” excepcional i alhora inquietant. Si les persones envelleixen i moren, que fa que l’art sigui diferent? És lícit conservar l’art més enllà de la seva pròpia vida?
Subscriure's a:
Missatges (Atom)