Mar de xocolata
dimecres, 15 d’octubre del 2008
Art en descomposició
Com reaccionarieu si durant un inofensiu passeig pel MACBA de cop us trobeu davant una obra d’art que degenera? Les anomenades obres d’art estan o han d’estar per definició protegides del pas del temps i restaurades quan els hi cal. Doncs aquest no és el cas de “Mar de xocolata” obra especialment “dolça” de Dieter Roth. Una escultura feta a base de pastilles de xocolata formant unes estructures simples de la que pengen escrits en tires de paper i que el temps ha anat alterant, millor dit, deteriorant fins el punt que l’obra és, en aquests moments, molt diferent de quan va ser creada i escapa a la pròpia idea de l’autor en la seva concepció. Un debat apassionant envolta l’escultura sobre la necessitat de mantenir l’art o deixar-lo envellir. Si actuar per preservar-lo o presenciar passivament la seva descomposició.
La xocolata s’està podrint atacada per bacteris, el paper s’està descolorint i l’estructura s’ha esfondrat donant al conjunt de l’obra un aspecte “humà” excepcional i alhora inquietant. Si les persones envelleixen i moren, que fa que l’art sigui diferent? És lícit conservar l’art més enllà de la seva pròpia vida?
Com reaccionarieu si durant un inofensiu passeig pel MACBA de cop us trobeu davant una obra d’art que degenera? Les anomenades obres d’art estan o han d’estar per definició protegides del pas del temps i restaurades quan els hi cal. Doncs aquest no és el cas de “Mar de xocolata” obra especialment “dolça” de Dieter Roth. Una escultura feta a base de pastilles de xocolata formant unes estructures simples de la que pengen escrits en tires de paper i que el temps ha anat alterant, millor dit, deteriorant fins el punt que l’obra és, en aquests moments, molt diferent de quan va ser creada i escapa a la pròpia idea de l’autor en la seva concepció. Un debat apassionant envolta l’escultura sobre la necessitat de mantenir l’art o deixar-lo envellir. Si actuar per preservar-lo o presenciar passivament la seva descomposició.
La xocolata s’està podrint atacada per bacteris, el paper s’està descolorint i l’estructura s’ha esfondrat donant al conjunt de l’obra un aspecte “humà” excepcional i alhora inquietant. Si les persones envelleixen i moren, que fa que l’art sigui diferent? És lícit conservar l’art més enllà de la seva pròpia vida?
dimarts, 14 d’octubre del 2008
Indefinicions 21
Esquivar: esquiar sortejant obstacles
Enganxar-se: tenir dependència
Equip de veterans: un miracle
Primer equip: ruïna. Insostenible
Equip arbitral: barroeria en grup
Fora de casa: quan no et portes bé
Equip nazional: xenofòbia regulada
Escalfar: preliminar sexual
Escapar-se: tallar-se el penis
Escorpí: esputar. Llençar una escorpinada
Espanyolista: botifler
Espanyolisme: virus letal
D’esquena a la porteria: porter
Folha seca: que necessita vaselina
Ésser un gana: bulímic
Fitxar: desfogament orinari
Forçar un corner: violentar una cantonada
Estar en línia: parlar per telèfon
Estavellar-se: fer-se vell
Esquerra: costat fosc de la força
Estripar el carnet: impossible, estan plastificats
Expulsar: fer una pedra
Extracomunitari: doble ració de comunitari
Falta directa: no anar a treballar perquè sí
Falta indirecta: no anar a treballar per estar malalt
Fase prèvia: sopar
Fase final: coit
Esquivar: esquiar sortejant obstacles
Enganxar-se: tenir dependència
Equip de veterans: un miracle
Primer equip: ruïna. Insostenible
Equip arbitral: barroeria en grup
Fora de casa: quan no et portes bé
Equip nazional: xenofòbia regulada
Escalfar: preliminar sexual
Escapar-se: tallar-se el penis
Escorpí: esputar. Llençar una escorpinada
Espanyolista: botifler
Espanyolisme: virus letal
D’esquena a la porteria: porter
Folha seca: que necessita vaselina
Ésser un gana: bulímic
Fitxar: desfogament orinari
Forçar un corner: violentar una cantonada
Estar en línia: parlar per telèfon
Estavellar-se: fer-se vell
Esquerra: costat fosc de la força
Estripar el carnet: impossible, estan plastificats
Expulsar: fer una pedra
Extracomunitari: doble ració de comunitari
Falta directa: no anar a treballar perquè sí
Falta indirecta: no anar a treballar per estar malalt
Fase prèvia: sopar
Fase final: coit
ROCK’N’ROLL
Una recomanació –si se’m permet- no us deixeu perdre ROCK’N’ROLL al Teatre Lliure, la flipareu, com diu el meu fill. Un monument teatral imprescindible, un text irrepetible, una posada en escena espaterrant i unes interpretacions emocionants i, alhora, emotives. Un luxe a tocar de casa i a l’abast de tothom. Aprofiteu l’ocasió i la vida us canviarà...a millor. Ja m’ho direu.
diumenge, 12 d’octubre del 2008
La presa del Palau d’hivern
Vilazar 2 – Europa C 4
Els nois del Sardenya s’han quedat sols al capdamunt de la classificació. Desprès de les tres primeres jornades –amb tres victòries i 9 punts- han obert un petit forat amb els seus immediats perseguidors. Aquesta tarda en el seu desplaçament a Vilazar –més conegut com el Palau d’Hivern, històrica residència dels Romanov- han aconseguit un nou i treballat triomf enfront un equip local que –malgrat la derrota final- no ha posat les coses fàcils. Si bé és cert que a la primera part, l’Europa no ha donat cap opció als de casa amb un joc de manual ( o de llibre, si ho preferiu) que ha tenallat qualsevol iniciativa del Vilazar, a l’ inici de la segona les coses han canviat i –segurament producte del cansament i un excés de confiança dels visitants- l’equip local ha aconseguit l’empat mitjançant un Becari (que no deu cobrar, però que corria molt). Amb un 2 a 2 al marcador (eufemisme, ja que de marcador no n’hi havia) i amb un Vilazar crescut i quan tot feia pensar en una desfeta de l’equip visitant producte del desconcert, ha arribat la reacció dels escapulats (avui de color caca d’oca) que amb dos gols de contraatac han col·locat el definitiu 2 a 4 a la llibreteta de l’àrbitre i en l’imaginari col·lectiu. Una nova victòria producte de la sorprenent maduresa d’un equip tan jove i que ha estat capaç de reaccionar, positivament, en un moment molt complicat i davant un equip –el Vilazar- amb molt d’ofici.
Justament aquesta setmana pren molt més valor la victòria aconseguida per l’Europa a la primera jornada al camp del Pere Gol, un camp on ahir es va deixar els tres punts un irregular Trajana, que sembla –fins el moment- no pair gaire bé les sortides (2 derrotes en els dos desplaçaments). Un –a priori- favorit per endur-se el campionat queda amb només tres punts dels nou possibles, un mal començament, es miri com es miri.
Un dels altres outsiders –el Sants- no va passar de l’empat a can Don Bosco, on una sobredosi de confiança els va deixar a punt del col·lapse. Els pecats de joventut tard o d’hora s’acaben pagant i el Sants ho ha experimentat en la seva pròpia carn al campitxo de l’Escola Industrial.
El Sant Gabriel, per la seva banda, ha caigut a la gàbia, on se l’han menjat els lleons. Els catalàunics, enrabiats per la derrota de la setmana passada al Nou Sardenya, no han donat cap opció als angelicals visitants, que ara queden a tres punts del líder.
L’Hospi sembla que reacciona just una setmana abans de visitar l’Europa en, el que segurament serà, el partit de la jornada. Un plis plas sense pietat i el Masnou a la cua.
La Muntanyesa, en la seva línia, vivint del conflicte i guanyant clarament, això sí, una innocent Anguera que cau al fons de la classificació fent-li companyia al Masnou i al Santa Eulàlia que segueix avorrint a les ovelles.
El que no acaba de reaccionar –malgrat tenir tots els números per fer-ho- és la Barceloneta que pel que es veu, naufraga bastant lluny de casa. Deu patir enyorança o el mal de la distància que no el contraresta ni tan sols el cor de grills que l’acompanya a la grada.
En fi, qui setmana passa any empeny i la propera jornada més...o menys.
Vilazar 2 – Europa C 4
Els nois del Sardenya s’han quedat sols al capdamunt de la classificació. Desprès de les tres primeres jornades –amb tres victòries i 9 punts- han obert un petit forat amb els seus immediats perseguidors. Aquesta tarda en el seu desplaçament a Vilazar –més conegut com el Palau d’Hivern, històrica residència dels Romanov- han aconseguit un nou i treballat triomf enfront un equip local que –malgrat la derrota final- no ha posat les coses fàcils. Si bé és cert que a la primera part, l’Europa no ha donat cap opció als de casa amb un joc de manual ( o de llibre, si ho preferiu) que ha tenallat qualsevol iniciativa del Vilazar, a l’ inici de la segona les coses han canviat i –segurament producte del cansament i un excés de confiança dels visitants- l’equip local ha aconseguit l’empat mitjançant un Becari (que no deu cobrar, però que corria molt). Amb un 2 a 2 al marcador (eufemisme, ja que de marcador no n’hi havia) i amb un Vilazar crescut i quan tot feia pensar en una desfeta de l’equip visitant producte del desconcert, ha arribat la reacció dels escapulats (avui de color caca d’oca) que amb dos gols de contraatac han col·locat el definitiu 2 a 4 a la llibreteta de l’àrbitre i en l’imaginari col·lectiu. Una nova victòria producte de la sorprenent maduresa d’un equip tan jove i que ha estat capaç de reaccionar, positivament, en un moment molt complicat i davant un equip –el Vilazar- amb molt d’ofici.
Justament aquesta setmana pren molt més valor la victòria aconseguida per l’Europa a la primera jornada al camp del Pere Gol, un camp on ahir es va deixar els tres punts un irregular Trajana, que sembla –fins el moment- no pair gaire bé les sortides (2 derrotes en els dos desplaçaments). Un –a priori- favorit per endur-se el campionat queda amb només tres punts dels nou possibles, un mal començament, es miri com es miri.
Un dels altres outsiders –el Sants- no va passar de l’empat a can Don Bosco, on una sobredosi de confiança els va deixar a punt del col·lapse. Els pecats de joventut tard o d’hora s’acaben pagant i el Sants ho ha experimentat en la seva pròpia carn al campitxo de l’Escola Industrial.
El Sant Gabriel, per la seva banda, ha caigut a la gàbia, on se l’han menjat els lleons. Els catalàunics, enrabiats per la derrota de la setmana passada al Nou Sardenya, no han donat cap opció als angelicals visitants, que ara queden a tres punts del líder.
L’Hospi sembla que reacciona just una setmana abans de visitar l’Europa en, el que segurament serà, el partit de la jornada. Un plis plas sense pietat i el Masnou a la cua.
La Muntanyesa, en la seva línia, vivint del conflicte i guanyant clarament, això sí, una innocent Anguera que cau al fons de la classificació fent-li companyia al Masnou i al Santa Eulàlia que segueix avorrint a les ovelles.
El que no acaba de reaccionar –malgrat tenir tots els números per fer-ho- és la Barceloneta que pel que es veu, naufraga bastant lluny de casa. Deu patir enyorança o el mal de la distància que no el contraresta ni tan sols el cor de grills que l’acompanya a la grada.
En fi, qui setmana passa any empeny i la propera jornada més...o menys.
dissabte, 11 d’octubre del 2008
2001: UNA ODISEA A L'ESPAI (1968)
Aquest any en fa quaranta i encara recordo –com si fos ahir- la perplexitat barrejada amb entusiasme a la sortida del cinema, la certesa de que alguna cosa extraordinària havia passat, que ja res seria com abans i que un mecanisme estrany i fins aleshores latent s’havia activat en el meu interior. Hal 9000 havia decidit posar fi a la meva innocència tancant la darrera porta d’infantesa. A canvi m’oferia tot un univers d’experiències excitants al que no vaig ser capaç de renunciar. Quaranta anys desprès –ella i jo- ens hem retrobat, com quan es retroben dos vells amants i els sentiments es desbaraten sense mesura. Hem recorregut la mateixa distància com dos rius paral·lels i el mar que ens espera té forma de monòlit palplantat en una dimensió llunyana . 2001 és una part molt important de la meva història, és un referent hipnòtic absolutament vigent que em porta els sons de Zaratustra en els moments més dolços quan tinc el convenciment que el futur em pertany i l’infinit està a tocar dels dits.
Tinc una anècdota curiosa relacionada amb 2001. Fa anys –i per treure’m unes pesetes- vaig fer el reportatge d’un casament al poble de Gelida. La parella –molt convencional- em va encarregar la feina a través d’un amic comú –fotògraf de professió- que estava de baixa laboral per uns problemes oculars. En aquell temps –ho he de reconèixer- tenia una creativitat poc ortodoxa, més aviat desconcertant, producte de la qual els hi vaig fer un vídeo –diríem atípic- on apareixien imatges de la primera part de 2001, aquella on surten les famílies de ximpanzés i que conclou amb la baralla entre clans, la mort d’un dels líders i el llançament a l’aire de l’arma del crim i aquesta –en un pla extraordinari- es transforma en una nau espacial. La idea era la de relacionar l’etapa d’abans del casament amb una situació salvatge i que gràcies al feliç enllaç aquesta situació es civilitzava. Així el llançament de l’os –l’arma- sintetitzava aquest pas i es transformava en el ram de flors en mans de la núvia. No cal dir que ningú ho va entendre i mai, mai em varen encarregar una copia. Em puc imaginar la cara de sorpresa dels pares i familiars dels nuvis quan en lloc de veure a la tieta de Ripoll o a l’oncle de Matadepera al vídeo, apareixien una colla de primats sense evolucionar lluitant per la supervivència. Un fracàs sonat que va marcar profundament la meva trajectòria creativa, això i que des de llavors no he tornat mai més a Gelida.
La família
El nuvi cabrejatTITOL ORIGINAL
2001: A Space Odyssey
ANY
1968
1968
GUIÓ
Stanley Kubrick & Arthur C. Clarke (Novel.la curta: Arthur C. Clarke)
Stanley Kubrick & Arthur C. Clarke (Novel.la curta: Arthur C. Clarke)
MÚSICA
Varis (Richard Strauss, Johann Strauss)
FOTOGRAFÍA
Geoffrey UnswortH
REPARTIMENT
Keir Dullea, Gary Lockwood, William Sylvester, Daniel Richter, Douglas Rain (HAL 9000 voice), Laonard Rossiter, Margaret Tyzack, Robert Beatty, Sean Sullivan, Frank Miller, Penny Brahms, Alan Gilfford, Vivian Kubrick
PRODUCTORA
MGM
Nota: encara conservo el vídeo, si algú vol una copia li podria arreglar el preu.
divendres, 10 d’octubre del 2008
Una gran llengua en boques equivocades
Dins el marc del conflicte de llengües on creix l’absurda i malaltissa croada per anorrear les més dèbils en favor de les més esteses o poderoses, de fer taula rasa eliminant la particularitat, la diferència, la riquesa en benefici del monolingüisme més brutal i castrador. Doncs, en aquest debat avorrit i esgotador, llegia una idea que pot ser interessant per aquells que saben llegir i també pels que saben pensar, deia així: Quina gran llengua la llengua espanyola, ara només falta que Espanya estigui a l’alçada de la seva llengua. Demolidor, llàstima que al país veí hi hagi encara un índex d’analfabetisme militant tan gran i utilitzin la llengua només per llepar-se el cul.
Dins el marc del conflicte de llengües on creix l’absurda i malaltissa croada per anorrear les més dèbils en favor de les més esteses o poderoses, de fer taula rasa eliminant la particularitat, la diferència, la riquesa en benefici del monolingüisme més brutal i castrador. Doncs, en aquest debat avorrit i esgotador, llegia una idea que pot ser interessant per aquells que saben llegir i també pels que saben pensar, deia així: Quina gran llengua la llengua espanyola, ara només falta que Espanya estigui a l’alçada de la seva llengua. Demolidor, llàstima que al país veí hi hagi encara un índex d’analfabetisme militant tan gran i utilitzin la llengua només per llepar-se el cul.
dijous, 9 d’octubre del 2008
828
La meva bogeria gramatical, el meu deliri sil·làbic, la meva set de paraules em du, sovint, per camins indestriables. En aquesta cerca obsessiva he trobat el que no buscava, un mot que defineix amb precisió el que sento per tu: evitern.
828, és la pàgina on habita i on es mostra orgullós.
Evitern: Que ha tingut principi, però no tindrà fi.
La meva bogeria gramatical, el meu deliri sil·làbic, la meva set de paraules em du, sovint, per camins indestriables. En aquesta cerca obsessiva he trobat el que no buscava, un mot que defineix amb precisió el que sento per tu: evitern.
828, és la pàgina on habita i on es mostra orgullós.
Evitern: Que ha tingut principi, però no tindrà fi.
dimecres, 8 d’octubre del 2008
La vacuna
Que és una vacuna sinó la inoculació d’un virus perquè el propi cos generi anticossos per defensar-se. Està clar que si l’organisme no passa pel tràngol d’enfrontar-se a l’enemic no serà mai capaç de fer-li front ni trobar els mecanismes adequats per destruir-lo.
De la mateixa manera quan parlem d’educació és contraproduent i decididament anti pedagògic fer viure els nens en una bombolla que els aïlli del mon exterior i dels problemes que es generen. No serveix per a res, ans al contrari, és totalment perjudicial, estalviar als joves viure situacions conflictives i tastar en pròpia carn la frustració. Com sinó podran generar les defenses necessàries per superar determinades crisis i fer front a les adversitats sinó les viuen? Per aprendre a resoldre problemes t’hi has de trobar amb els problemes. Només així desenvolupem els anticossos, les capacitats per combatre amb èxit els contratemps que la vida ens va plantejant.
Que és una vacuna sinó la inoculació d’un virus perquè el propi cos generi anticossos per defensar-se. Està clar que si l’organisme no passa pel tràngol d’enfrontar-se a l’enemic no serà mai capaç de fer-li front ni trobar els mecanismes adequats per destruir-lo.
De la mateixa manera quan parlem d’educació és contraproduent i decididament anti pedagògic fer viure els nens en una bombolla que els aïlli del mon exterior i dels problemes que es generen. No serveix per a res, ans al contrari, és totalment perjudicial, estalviar als joves viure situacions conflictives i tastar en pròpia carn la frustració. Com sinó podran generar les defenses necessàries per superar determinades crisis i fer front a les adversitats sinó les viuen? Per aprendre a resoldre problemes t’hi has de trobar amb els problemes. Només així desenvolupem els anticossos, les capacitats per combatre amb èxit els contratemps que la vida ens va plantejant.
dimarts, 7 d’octubre del 2008
dilluns, 6 d’octubre del 2008
Una jornada particular
Segona jornada i segueixen les golejades. Aquest cop amb algunes dades sorprenents. El Trajana que venia de perdre clarament amb la Unificació Bellvitge ha estat implacable amb el santa Eulàlia, que segurament haurà pagat els plats trencats de la primera jornada. Un Santa Eulalia que, per cert ja va perdre a casa la setmana passada davant un solvent Sant Gabriel i que amb dues victòries molt significatives, l’última precisament per golejada enfront un desesperant Pere Gol (13 gols encaixats), comparteix liderat amb l’Europa i el Sants. L’altre resultat espectacular ens l'ha ofert un recuperat Jupiter que venia d’encaixar una estrepitosa derrota per 8 a 2 al camp de la Muntanyesa i que aquesta setmana ha desballestat a la Unificació Bellvitge, vencedor del Trajana en la primera jornada. Tot plegat un cercle capriciós on els equips passen d’una setmana a l’altre de ser golejadors a ser golejats. Irregularitat, manca de concentració, excés de confiança,...un començament imprevisible.
Pel que fa als altres resultats, cap sorpresa. Potser el mal inici de l’Hospitalet amb dues derrotes consecutives seria una de les coses més destacables, així com la bona arrencada del Sants, el Sant Gabriel i l’Europa. Del Masnou i de la Barceloneta m’esperava una mica més, encara que és cert que estem començant i els equips aniran patint les transformacions pròpies del rodatge i el pas de les jornades.
El campionat és molt llarg i encara queda marge per corregir errors, però tinc la sensació que hi ha equips que no estaran disposats a donar treva i la recuperació de punts serà molt complicada aquesta Temporada.
Segona jornada i segueixen les golejades. Aquest cop amb algunes dades sorprenents. El Trajana que venia de perdre clarament amb la Unificació Bellvitge ha estat implacable amb el santa Eulàlia, que segurament haurà pagat els plats trencats de la primera jornada. Un Santa Eulalia que, per cert ja va perdre a casa la setmana passada davant un solvent Sant Gabriel i que amb dues victòries molt significatives, l’última precisament per golejada enfront un desesperant Pere Gol (13 gols encaixats), comparteix liderat amb l’Europa i el Sants. L’altre resultat espectacular ens l'ha ofert un recuperat Jupiter que venia d’encaixar una estrepitosa derrota per 8 a 2 al camp de la Muntanyesa i que aquesta setmana ha desballestat a la Unificació Bellvitge, vencedor del Trajana en la primera jornada. Tot plegat un cercle capriciós on els equips passen d’una setmana a l’altre de ser golejadors a ser golejats. Irregularitat, manca de concentració, excés de confiança,...un començament imprevisible.
Pel que fa als altres resultats, cap sorpresa. Potser el mal inici de l’Hospitalet amb dues derrotes consecutives seria una de les coses més destacables, així com la bona arrencada del Sants, el Sant Gabriel i l’Europa. Del Masnou i de la Barceloneta m’esperava una mica més, encara que és cert que estem començant i els equips aniran patint les transformacions pròpies del rodatge i el pas de les jornades.
El campionat és molt llarg i encara queda marge per corregir errors, però tinc la sensació que hi ha equips que no estaran disposats a donar treva i la recuperació de punts serà molt complicada aquesta Temporada.
Valero y yo
Valero es pequeño, ¿peludo?, suave; tan blando por fuera, que se diría todo de algodón, que no lleva huesos. Sólo los espejos de azabache de sus ojos son duros cual dos escarabajos de cristal negro.
Lo dejo suelto y se va al prado, y acaricia tibiamente con su hocico, rozándolas apenas, las florecillas rosas, celestes y gualdas... Lo llamo dulcemente: "¿Valero?", y viene a mí con un trotecillo alegre que parece que se ríe, en no sé qué cascabeleo ideal...
Come cuanto le doy. Le gustan las naranjas mandarinas, las uvas moscateles, todas de ámbar; los higos morados, con su cristalina gotita de miel...
Es tierno y mimoso igual que un niño, que una niña...; pero fuerte y seco por dentro, como de piedra... Cuando paso sobre él, los domingos, por las últimas callejas del pueblo, los hombres del campo, vestidos de limpio y despaciosos, se quedan mirándolo:
— Tiene acero...
Tiene acero. Acero y plata de luna, al mismo tiempo.
Adaptació molt lliure de Platero y yo de Juan Ramón Jiménez
Valero es pequeño, ¿peludo?, suave; tan blando por fuera, que se diría todo de algodón, que no lleva huesos. Sólo los espejos de azabache de sus ojos son duros cual dos escarabajos de cristal negro.
Lo dejo suelto y se va al prado, y acaricia tibiamente con su hocico, rozándolas apenas, las florecillas rosas, celestes y gualdas... Lo llamo dulcemente: "¿Valero?", y viene a mí con un trotecillo alegre que parece que se ríe, en no sé qué cascabeleo ideal...
Come cuanto le doy. Le gustan las naranjas mandarinas, las uvas moscateles, todas de ámbar; los higos morados, con su cristalina gotita de miel...
Es tierno y mimoso igual que un niño, que una niña...; pero fuerte y seco por dentro, como de piedra... Cuando paso sobre él, los domingos, por las últimas callejas del pueblo, los hombres del campo, vestidos de limpio y despaciosos, se quedan mirándolo:
— Tiene acero...
Tiene acero. Acero y plata de luna, al mismo tiempo.
Adaptació molt lliure de Platero y yo de Juan Ramón Jiménez
ASSAIG DE CÀNTIC EN EL TEMPLE
Oh, que cansat estic de la meva
covarda, vella, tan salvatge terra,
i com m'agradaria d'allunyar-me'n,
nord enllà,
on diuen que la gent és neta
i noble, culta, rica, lliure,
desvetllada i feliç!
Aleshores, a la congregació, els germans dirien
desaprovant: "Com l'ocell que deixa el niu,
així l'home que se'n va del seu indret",
mentre jo, ja ben lluny, em riuria
de la llei i de l'antiga saviesa
d'aquest meu àrid poble.
Però no he de seguir mai el meu somni
i em quedaré aquí fins a la mort.
Car sóc també molt covard i salvatge
i estimo a més amb un
desesperat dolor
aquesta meva pobra,
bruta, trista, dissortada pàtria.
Espriu, Salvador Espriu
Oh, que cansat estic de la meva
covarda, vella, tan salvatge terra,
i com m'agradaria d'allunyar-me'n,
nord enllà,
on diuen que la gent és neta
i noble, culta, rica, lliure,
desvetllada i feliç!
Aleshores, a la congregació, els germans dirien
desaprovant: "Com l'ocell que deixa el niu,
així l'home que se'n va del seu indret",
mentre jo, ja ben lluny, em riuria
de la llei i de l'antiga saviesa
d'aquest meu àrid poble.
Però no he de seguir mai el meu somni
i em quedaré aquí fins a la mort.
Car sóc també molt covard i salvatge
i estimo a més amb un
desesperat dolor
aquesta meva pobra,
bruta, trista, dissortada pàtria.
Espriu, Salvador Espriu
Subscriure's a:
Missatges (Atom)