De més verdes en maduren

El plàtan

Em consta que, l’energumen que li va llençar un plàtan a Dani Alves durant el partit de futbol entre el Vila-real i el Barça, no ho tornarà a fer. I no ho tornarà a fer perquè estigui penedit de la seva conducta, del seu inadmissible racisme, sinó per les conseqüències que el seu desafortunat acte va tenir en l’esdevenir del joc i en el resultat final. 

Tothom coneix les bondats del plàtan, les seves propietats nutritives, la capacitat per generar dopamina i els efectes reconstituents que causa en els organismes que l’ingereixen. Doncs així va anar; i un fet, aparentment intranscendent i de mal gust, va acabar per ser el punt d’inflexió que va donar la volta a un partit que estava perdut i va permetre al Barça una remuntada impensable fins aquell moment. 

Poc s’imaginava, el groguet racista, que el seu plàtan acabaria als budells de Dani Alves i el seu ràpid metabolisme capgiraria una situació que el Vila-real semblava tenir perfectament controlada. 

La saviesa popular ja ens ho avisava: “a l’enemic ni aigua”. Perquè doncs alimentar-lo? A partir d’ara, qui més qui menys, s’ho pensarà dues vegades a l’hora de donar de menjar a qui et pot fer la guitza. 

Doneu-li espinacs al Popeye i patireu les conseqüències. Avisats esteu!

L'evidència

La pipa 

Espanya, l’Espanya vertebral, em recorda cada cop més aquell quadre de Magritte en el que es veu la imatge d’una pipa amb un text al peu que diu: “això no és una pipa”. El que, a primera vista, pot semblar una contradicció o una “boutade” per part de l’artista, no és més que una veritat de l’alçada d’un campanar.

Efectivament, la pipa pintada per Magritte no és una pipa real, sinó la representació d’una pipa. Un quadre, una fotografia, una escultura o qualsevol altre representació d’un determinat objecte, paisatge o persona, només és una interpretació de la realitat que mai es podrà convertir en l’original. 

Per això, i des d’aquesta perspectiva, Espanya em recorda tant aquesta pintura. Las Cortes, els seus polítics, el Tribunal Constitucional i qualsevol altre col•lectiu espanyol que se’ns vingui al cap, només són representacions de la realitat que haurien de ser i a la que volen assemblar-se. 

Un Parlament que nega el dret de vot als seus ciutadans, conculcant així els principis bàsics de la democràcia, no és un Parlament democràtic sinó una perversa representació d’un Parlament democràtic. Uns polítics que segresten el dret a decidir dels seus conciutadans, no són uns polítics democràtics, sinó una barroera representació d’uns polítics democràtics. Un Govern que nega sistemàticament la representació ciutadana i no respecta les seves decisions, no és, des de cap punt de vista, un govern democràtic, sinó una esperpèntica representació d’un Govern democràtic. Un Tribunal Constitucional que impugna els drets essencials de les persones i obvia la voluntat popular, no és un Tribunal Constitucional democràtic, sinó una calamitosa representació d’un autèntic Tribunal Constitucional democràtic. 

I així anar fent fins que la pipa pintada tregui fum o nosaltres, escèptics de mena, decidim deixar de fumar.

videoclip 6B amb subtitols

Per a exemplars evolucionats

Submissió impossible

En tot aquest procés, llarg, feixuc, però imparable procés, cap a la independència, hi ha un aspecte que em desconcerta per damunt de qualsevol altre: la defensa aferrissada de la dependència. No entenc, per molt que m’hi esforci, l’argument i les justificacions que fan servir aquells i aquelles que, ja no en el marc actual, sinó en qualsevol mena de marc, són partidaris de la submissió, del tutelatge, de la delegació de competències, de l’administració de la caixa i de la renúncia a la presa de decisions. 

Si entenem, hi així ho hem d’entendre, que la lluita per l’emancipació i l’aspiració a aconseguir les més altes cotes de llibertat ens són inherents i estan impreses a foc en el nostre ADN, haurem de convenir que tot allò que no vagi en aquest sentit, no pot ser més que una alteració de la conducta o un trastorn genètic amb greus conseqüències involucionistes. 

No estem parlant d’acords, de col·laboració entre iguals i de suma de competències i esforços. Estem parlant de plegar-se a la voluntat de l’altre, renunciant a la pròpia personalitat i cedint el control absolut sense cap mena de reserva. La dependència d’Espanya que defensen algunes persones des de Catalunya no és una relació voluntària entre subjectes sobirans, ans al contrari, és la conseqüència lògica d’unes personalitats immadures a mig camí entre la por i la inseguretat. 

La independència, i la seva recerca, és un dels objectius bàsics de l’espècie. La dependència només està justificada en individus immadurs, dèbils, necessitats, amb limitacions físiques i/o mentals, amb mobilitat reduïda o mancats de recursos econòmics. La dependència, es miri com es miri, és un estat abominable que sotmet a les persones (i als pobles) a una subsistència indigna. 

A manera d’epíleg, coneixeu alguns sinònims de dependència? Us els recordo. Dependència: subordinació, supeditació, submissió, inferioritat, esclavitud, captivitat, pertinença, domini,... 

I per acabar en positiu. Independència: autonomia, llibertat, manumissió, emancipació, integritat, fermesa, resolució,... 

Les coses pel seu nom.

Versió lliure

La consulta 

Sona el telèfon. Llegeix-ho a la pantalla: 9174371.. Despenjo. 

A l’altra costat de la línia: 

-Buenas tardes don José Luis. Le llamo de Bankia para un asunto de su interés. No le robaré (molt escaient, penso: aquest paio se n'en fot) más de tres minutos de su tiempo. Tenemos un fondo de inversión que, sin ningún riesgo para sus ahorros, le garantiza...i bla bla bla bla bla...¿Le parece una propuesta atractiva? 

-No suena nada mal, pero lo tendré que meditar. ¿Me permite usted que haga una consulta?

-¡Faltaría más! ¿Le parece bien, don José Luis, que le llame el jueves? 

- Si, el jueves, el jueves está bien. Y por cierto, aprovechando su buena predisposición, ¿no podría hablar con sus representantes políticos y conseguir que, ellos también, me permitan hacer la consulta?

 

-… 

Silenci a l’altra banda. 

-Oiga, oiga, ¿sigue usted ahí? 

...

No sé perquè, però tinc la desagradable sensació que no em trucarà el dijous. Bé, ni el dijous, ni el divendres, ni…

Onze de Setembre - Estem preparats (Adaptació Pep Sala- ANC)