dijous, 31 de març del 2011

Esperant el canvi
No utilitzeu en cas d’incendi

“El català s’ha de promocionar com a ascensor social, però no des de l’obligació”
Hassan (gastant) Saliba
Secretari d’immigració de CCOO

Bé pel senyor Gastant, perdó Hassan, les coses clares. On s’ha vist que l’ idioma propi d’un país sigui obligatori. Quin país mitjanament avançat, i ja no parlo dels capdavanters, obliga als seus habitants a conèixer la seva llengua? Faltaria més! Cap país, ni cap Govern estan autoritzats a forçar l’aprenentatge de la llengua pròpia del país i, molt menys, exigir-ne l’ús. Tots els ciutadans són lliures de viure en la llengua que vulguin i triïn, sense la intervenció de l’Administració. Catalunya no pot ni ha de ser una excepció. Els seus habitants i els seus residents no han de ser menys que els seus homòlegs d’altres països civilitzats en els que no s’exigeix el coneixement de la llengua pròpia del país. Si a França, Anglaterra, Alemanya, Itàlia, Espanya,...països del nostre entorn i amb un pes específic cultural important, es pot viure perfectament sense el coneixement del seu idioma, perquè Catalunya hauria de ser diferent? El català, com be diu l’amic Saliba, s’hauria de limitar a ser un ascensor, com ho és el francès a França, l’anglès a Anglaterra, l’espanyol a Espanya. I qui no ho vulgui entendre, que tragui saliva. Clar com l’aigua.
Petits crims conjugals

El matrimoni afegeix dos dimensions que no tenen les relacions breus: l’absència de la il•lusió i el sofriment.
Absència d’il•lusions? Durant sis mesos o dos anys, podem seguir ignorant a l’altre, embellint-lo, minimitzant els seus errors, la incompatibilitat de caràcters; més enllà la realitat s’imposa, l’amor es torna lúcid.
El sofriment? Mentre tot és plaer, hi ha l’exaltació en els primers moments d’un flirteig –quan s’està més enamorat de l’amor que de la persona estimada- intervenen després els altres sentiments. Els arranjaments i compromisos que exigeix la vida en comú obren el camp a altres derrotes i dols. Per alguns individus, la gelosia creix al mateix temps que l’afecte, per altres les absències resulten més doloroses, i, sobretot, l’harmonia de la parella crea un nou sentiment: la por a l’abandonament i l’obsessió per a la solitud.

E-E Schmitt

dimecres, 30 de març del 2011

'Son of Belvedere' a



Llenguatge corporal
He vist un directiu!

Ens hem de felicitar, tots plegats, d’un fet poc habitual que s’ha produït aquest passat cap de setmana i que ens ha de reconciliar amb una manera de fer que estranyàvem i enyoràvem. El fet en qüestió: la presència institucional d’un directiu del Club en alguns partits del futbol base. La tria ha estat prou encertada: Juvenil A (com a visitant a Cornellà), Cadet A (a casa amb el Manresa), Infantil A ( en un partit transcendent), Juvenil D (en un partit decisiu),...però més enllà de l’encert en la tria, cal destacar l’encert de la iniciativa.
Vull creure que aquesta mesura correspon a un interès real pels afers dels diferents equips de futbol base, a una nova política engegada des del convenciment i la complicitat cap a un segment del Club que mereix molta més atenció de la que darrerament se li dispensa, i no pas a una reacció impulsiva i estacional provocada pels meus laments al respecte. Em nego a atribuir-me tanta responsabilitat. Vull creure que les decisions que es prenen des de la direcció del Club tenen més calat, base, fonaments i recorregut del que, des de fora, sembla i se li atribueix. Molt important el fons que inspira el discurs, però molt important també, les formes que s’adopten per exemplificar allò que es vol transmetre. Sense sintonia no hi ha entesa, ni confiança. Sense confiança no hi ha convivència i els interessos es dispersen, s’individualitzen i allunyen.
Endegat el camí a seguir, ara només cal persistir i que els màxims responsables de La Fundació es donin a conèixer als seus afillats i que, de tant en tant, només de tant en tant, es donin una volta per veure algun equip dels que els hi donen nom i càrrecs. El futbol base de l’Europa és molt important, oi? El futbol base de l’Europa és una de les seves raons de ser, oi? El futbol base de l’Europa no és una fàbrica de fer diners per tapar forats i mantenir el primer equip, oi? L’Àliga no és una deixalleria, oi? No cal que m’envieu les respostes.

dimarts, 29 de març del 2011

A pa(s) de tortuga amb cua de pa(lla)
Mari ano

Posem com exemple, triat a l’atzar, a Mariano, un militant conservador d’un partit conservador espanyol. Fixem-nos en la seva actitud davant el sexe. Passant de puntetes sobre el que és obvi: la monogàmia oficial, aturem-nos un moment en el vessant relacional. Mariano no entén una relació de parella, de parella sexual és clar, sinó és amb femelles, perdó, amb femella (singular) com a única possible, orgànica, natural i cristiana. Tot el que s’allunyi d’aquest model és una aberració, producte d’un comportament malaltís i abominable. Per al bo d’en Mariano l’única parella sexual possible és la d’un home i una dona amb totes les seves diferències físiques, morfològiques i mentals. La parella mixta és l’única fórmula que garanteix el designi diví de la supervivència de l’espècie. Tot el que no vagi per aquest camí és anar contra natura i els que gosin desviar-se, cremaran a l’ infern per a la resta de l’eternitat. Perquè? em pregunto aleshores, com no és possible traslladar aquesta actitud davant la relació de parella, on prima la diferència i es defensa com a complementaria, a altres àmbits del quefer quotidià? Perquè en Mariano es nega a relacionar-se amb altres llengües que no siguin la seva? Perquè, no només les nega, sinó que hi posa tots els mitjans al seu abast per anorrear-les? Perquè combat aferrissadament contra cultures que no li són pròpies i, en conseqüència, són diferents? Perquè en Mariano entén que se n’ha d’anar al llit amb una persona de l’altre gènere per tenir una relació sexual “normal” i en canvi, en l’àmbit de la llengua es comporta com un homosexual amb l’únic desig de donar pel cul? Esquizofrènia o una sexualitat mal resolta? Veurem, finalment, qui acaba cremant a l’ infern.

dilluns, 28 de març del 2011

Naturalment
Jo hi sóc

Jo hi sóc si també vols ser-hi
tan sols per fer un camí junts,
pel goig de seguir petjades
que ens han dut molt lluny.
Pel plaer d'un demà que engresqui
perquè ens hi trobem a gust
refent l'art de viure
poder conviure
el somni d'un món més just.

LL LL
Quan el camp és immens, totes les jugades són possibles
Estació d’enllaç

Cornellà 0 – Europa A 0

Lliga Nacional Juvenil

Un punt d’or i dos de ràbia. Un punt que era bo abans de començar el partit, va acabar sent poca recompensa als mèrits d’un equip que va merèixer la victòria. L’Europa va ser superior en joc i en ocasions a l’equip local i només el desencert davant porta (buida) van privar als escapulats treure un millor resultat en una visita, a priori, força complicada. Un punt que suma, i suma molt, però deixa un gust agredolç pels dos que s’escapen i que haurien permès un cop d’efecte d’extraordinari valor. A aquestes alçades de la temporada, tal i com estan les coses, qualsevol incidència, qualsevol factor és determinant per a la confiança d’un equip. Que la resposta a l’esforç sigui positiva o no, pot ser vital per a la dinàmica del grup. La mitjana anglesa que, en altre temps era decisiva per aconseguir títols, ha passat a la història. Les lligues de tres punts penalitzen els empats i ja no n’hi ha prou amb no perdre. Cal sumar de tres en tres fins el final per no haver de dependre del que facin o deixin de fer els rivals. Serà dur, però estic convençut que aquest equip ho provarà.

diumenge, 27 de març del 2011


L'altre Iniesta
Orgasmos evidentes
Un veterinari per al futbol

Andreu Subies és el nou president de la Federació Catalana de Futbol. Ha derrotat a les urnes, per un estret, però suficient marge de vots, a l’etern Jaume Llauradó que, vista la seva trajectòria, sembla que s’hagi especialitzat en perdre totes les eleccions a les que es presenta. Si una cosa té clara el rival de Llauradó és que, passi el que passi, sortirà guanyador. El bo de Llauradó s’ha erigit en un candidat fetitxe per als seus contrincants. A la seva proverbial incapacitat de convèncer a l’electorat, de l’àmbit que sigui, se li ha d’afegir la inconsistència de les seves propostes i la turpitud en comunicar-les. En definitiva, un candidat xollo per a qualsevol alternativa per mediocre que sigui. Així ha estat que ha guanyat Subies. Era el millor? No n’hi havia un altre. I la seva candidatura? Feta de retalls, pedaços, arribistes i rebaixes. Si coneixeu de primera mà alguns dels integrants d’aquesta candidatura guanyadora, sabreu de que parlo. Se li hauran de donar, faltaria més, els cent dies de cortesia per començar a valorar la seva tasca, però molt hauran de canviar les coses perquè el futbol sigui el gran beneficiat i no les persones que el dirigeixen. Subies, veterinari de vocació, té enfront un enorme repte, però, i això va en el seu favor, podrà aplicar amb naturalitat els seus coneixements professionals en un món amb un gran dèficit de racionalitat.

dissabte, 26 de març del 2011

Ninots
Dr. Jeckyll i Mr. Hyde

Ahir Espanya, millor dit, la selecció espanyola de futbol, va guanyar el seu partit contra la República Txeca. Ho va fer, una vegada més, amb una aportació decisiva dels jugadors del Barça, és a dir, d’uns jugadors sota sospita de dopatge. Ves com són les coses, ahir ningú se’n va recordar. Cap comentari, cap referència, cap al•lusió. Ahir el color de la camiseta d’aquests mateixos jugadors era diferent i el que defensaven no tenia res a veure amb el que defensen habitualment. Espanya no es toca ni s’embruta. El dòping és un afer local i només actua, curiosament, quan els jugadors vesteixen els colors del Barça. Prou pena té l’Espanya racial d’haver de transigir amb una realitat que no els hi és gens satisfactòria, amb jugadors “enemics” com a referents, com per haver d’afegir sospites de dopatge als seus darrers èxits internacionals. Espanya guanya amb uns jugadors modèlics, tot el demés és culpa de Mr. Hyde.
Univers paral·lel
El tramvia blau

Europa D 3 – Poble Sec 0

Lliga Segona Divisió Juvenil, grup 17

Allà per on passa el tramvia blau hi ha un equip que se li assembla i se li assembla molt. Com ell, no fa soroll i assoleix els objectius. No se’n surt de la via i no contamina. Utilitza energia neta i és respectuós amb el medi ambient. Està perfectament integrat a l’entorn fins a ser una part imprescindible del seu paisatge. És efectiu i tremendament útil. No té contraindicacions remarcables ni contradiccions conegudes. S’adapta als desnivells i fa bon ús de la seva mecànica. No li espanten els reptes i funciona bé en mig de la pluja. Té una sòlida carcassa i una ventilació excel•lent. Uns frens a prova de pendents i una acceleració fiable. Seients espartans per cobrir l’expedient i no acomodar-se. Un horari ordenat i un camí ben traçat. I aquest tramvia blau, perdó, aquest equip que s’assembla al tramvia blau, avui ha fet un pas de gegant. A un punt de l’estació definitiva, de l’estació on reben els herois, de l’estació a la que tots volen arribar i només un ho aconsegueix. Un equip que fa temps que puja i està, si res no es torça, a punt (a 1 punt) de fer el cim. Glòria al territori dels tramvies blaus i lloada sigui la seva determinació i el seu exemple.

divendres, 25 de març del 2011

Si no ho veus clar, enfoca bé
L’amor de les foques

Amb quina facilitat es fan públics pensaments privats. Amb quina manca de pudor es mostren sentiments personals en espais oberts a tothom. Quina perversió de la intimitat! Facebook ve a ser com les antigues orgies dels anys setanta, on tothom s’ho feia amb tothom a la vista de tothom i amb el consentiment de tothom. A Facebook les relacions de parella estan exposades, sense cap mena de prevenció, al coneixement general. Tot el que passa entre una parella és de domini públic i la, en altre temps, preuada intimitat, es compartida per centenars de voyers que poden, en el pitjor dels casos, donar la seva opinió i participar sense rubor en la correspondència. Una parella ara, ja no són dues persones unides per un sentiment comú i gelosos de la seva privacitat, per dir-se a cau d’orella, tot allò que només es pot dir a cau d’orella a la persona que estimes. Una parella a Facebook, és una espècie de camp obert, de mercat de les emocions on tothom hi participa de manera indiscriminada. Tothom hi pot ficar cullerada i quedar-se tan ample. Una parella, per obra i gràcia de les xarxes socials, s’ha convertit en un espectacle públic amb la mateixa intimitat que tenen les foques del zoo. I jo que pensava que el menage a trois era la hòstia!

dijous, 24 de març del 2011

Amunt i avall
Algú ho dubtava?

Però, què us pensàveu? La meva relació amb el Club sempre ha estat una relació d’interès. Única i exclusivament d’interès. Mai he enganyat ningú. Una altra cosa és que algú hagi pogut pensar el contrari. Atribuir-me propòsits i comportaments altruistes que mai m’han passat pel cap. Des de bon principi ho he tingut clar i no he fet res per amagar-ho. Tothom sabia o, havia de saber, que els meus avals no eren gratuïts, que eren una moneda de canvi per poder treure’n rendiment. Jo posava els avals, sempre i quan, me’n pogués beneficiar. I així ha estat durant tot aquest temps. Vosaltres heu complert i jo també. Ara les coses han canviat. M’heu apartat del centre de poder d’on es remenen les cireres i la nostra relació contractual s’ha extingit. Me’n vaig i m’emporto els avals. Una conseqüència lògica i que no mereix cap explicació, ni cap interpretació. Vosaltres heu triat i heu d’assumir les vostres decisions. Teniu la responsabilitat sobre els vostres actes i la caixa més buida que mai. No tinc mala consciència, tots sabíem a que jugàvem i, per tant, ningú s’ha de fer el sorprès. El que no acabo d’entendre és perquè heu esperat tant. Fa sis mesos ja us vaig posar contra l’espassa i la paret i, aleshores, vàreu triar els avals i, ara, sense cap pressió, heu canviat d’opinió. Les vostres raons tindreu.

dimecres, 23 de març del 2011

DDHH: drets humans. Sortir del pou
Un estimulant precedent

Ara si que estem salvats. No cal patir. S’ha acabat viure penjant d’un fil o, com diria Cervantes: contra l’espasa i la paret. Les darreres declaracions del president de Govern espanyol, justificant la intervenció a Líbia, així ens ho clarifiquen. Segons Zapatero la participació de l’exèrcit espanyol en els atacs al país nord africà són només per garantir que Gadafi no esclafi al seu poble revoltat. La revolta dels rebels libis, ha estat una revolta armada, però això no és cap obstacle perquè l’Estat espanyol es signifiqui com el seu protector. Tot per afavorir un canvi, diuen, “d’arrel popular”. S’ha establert un precedent, poca broma, que pot canviar la nostra història, el nostre futur immediat de manera irreversible. Quan el poble de Catalunya decideixi “revoltar-se” democràticament (res d’armes) i aposti unilateralment per la seva independència, Espanya s’ho mirarà amb calma i, seguint el mateix assenyat criteri, no esclafarà la revolta, sinó que li donarà cobertura en defensa dels dret humans, com ho ha fet amb Líbia. Tots tranquils, la cosa està feta.

dimarts, 22 de març del 2011

L'última frontera
Propera parada: Poble Sec

Esteu segurs que cal matxucar al rival, i més quan aquest rival es limita a fer la seva feina amb honradesa i de la millor manera possible? Esteu segurs que aquesta és la millor actitud davant un duel d’iguals amb objectius comuns? És necessari humiliar al rival que, com a únic delicte, vol aconseguir el mateix que vosaltres? Cal tensar sempre la corda davant situacions determinants que poden descontrolar les emocions, tenallar les aptituds i provocar l’efecte contrari al desitjat? Per afrontar els reptes, aquells més difícils, no s’ha de canviar res. La trajectòria és tan il•lustrativa que permet una gran dosi d’optimisme, sempre i quan es facin les coses com sempre i no es caigui en l’error de la sobre excitació. Guanyar amb humilitat i respecte al rival, acostuma a tenir un plus de valoració emocional molt satisfactori. Cal afrontar els moments decisius amb naturalitat, sense oblidar tot allò que us ha portat on ara sou i buscar la victòria contra un digne rival que no posarà, i aquesta és la seva obligació, les coses fàcils.
Amb llum prestada
De més verdes en maduren

Encara que sembla que no pugui ser, l’admirada societat japonesa, també té els seus clarobscurs. Una cultura basada en l’ordre i el respecte pateix, com qualsevol altra, perversions en el seu comportament. Comportaments anòmals que la desmitifiquen i la fan més terrenal, més humana, amb la seva quota d’imperfecció corresponent. Tepco, la companyia japonesa encarregada de la gestió de la central nuclear accidentada, té un historial gens modèlic. S’ha sabut que, en els darrers anys, ha falsificat informes sobre l’estat i la seguretat de la pròpia central, amagant a l’opinió pública les seves deficiències. La catàstrofe ha estat provocada per un desastre natural, però s’ha agreujat, possiblement, per la naturalitat del desastre. La incapacitat de la societat japonesa per admetre les males notícies actua, en la majoria d’ocasions, com a tap per amagar certes irregularitats i els fa maquillar situacions del tot denunciables.