diumenge, 28 de novembre del 2010
Qui té memòria té un tresor
Recordeu aquell espot publicitari, d’ara fa quatre anys, per donar suport a les seleccions catalanes on es veien uns nens jugant a futbol? Doncs, recordareu també, que va ser impugnat (el verb que més els hi agrada) pel PP i pel lerrouxista Rivera al•legant que no es podien utilitzar nens amb finalitats propagandístiques. El tribunal de torn, un d’aquells tribunals que acostumen a votar sistemàticament contra tot allò que ensuma català, doncs un d’aquells tribunals va fer retirar l’anunci en una decisió absolutament arbitrària i demencial. Com s’ho havien de fer, aleshores, el senyor Danone, la senyora Dodotis o el simpàtic Bollycao per fer arribar el seu missatge a la seva potencial clientela? Evidentment que no va passar res, va quedar clar que l’únic objectiu era tombar l’espot de les seleccions catalanes amb qualsevol pretext, per inversemblant que fos. Doncs, ves per on, l’espot de campanya del lerrouxista Rivera ha begut de la seva pròpia medicina. Amb poca memòria, o amb molta cara, ens posa en primera fila un nen, i no només un nen, sinó que, per reblar el clau, el fa sortir despullat. Però, incoherent Rivera, no havíem quedat que no es podien utilitzar nens amb finalitats publicitàries? Ja ho diu la saviesa popular: abans s’atrapa a un mentider que a un coix. Enyorem, lerrouxista Rivera, aquell nuu seu de la primera campanya, encara que entenem que en aquests quatre anys vostè s’hagi pogut comprar un vestit de marca, però esperem, sincerament, que no hagi estat a canvi de despullar a tots els innocents que li van al darrera.
Recordeu aquell espot publicitari, d’ara fa quatre anys, per donar suport a les seleccions catalanes on es veien uns nens jugant a futbol? Doncs, recordareu també, que va ser impugnat (el verb que més els hi agrada) pel PP i pel lerrouxista Rivera al•legant que no es podien utilitzar nens amb finalitats propagandístiques. El tribunal de torn, un d’aquells tribunals que acostumen a votar sistemàticament contra tot allò que ensuma català, doncs un d’aquells tribunals va fer retirar l’anunci en una decisió absolutament arbitrària i demencial. Com s’ho havien de fer, aleshores, el senyor Danone, la senyora Dodotis o el simpàtic Bollycao per fer arribar el seu missatge a la seva potencial clientela? Evidentment que no va passar res, va quedar clar que l’únic objectiu era tombar l’espot de les seleccions catalanes amb qualsevol pretext, per inversemblant que fos. Doncs, ves per on, l’espot de campanya del lerrouxista Rivera ha begut de la seva pròpia medicina. Amb poca memòria, o amb molta cara, ens posa en primera fila un nen, i no només un nen, sinó que, per reblar el clau, el fa sortir despullat. Però, incoherent Rivera, no havíem quedat que no es podien utilitzar nens amb finalitats publicitàries? Ja ho diu la saviesa popular: abans s’atrapa a un mentider que a un coix. Enyorem, lerrouxista Rivera, aquell nuu seu de la primera campanya, encara que entenem que en aquests quatre anys vostè s’hagi pogut comprar un vestit de marca, però esperem, sincerament, que no hagi estat a canvi de despullar a tots els innocents que li van al darrera.
dissabte, 27 de novembre del 2010
Jornada d’inflexió
És rigorosament cert que, tal i com manen els bons costums, ens trobem davant d’una nova jornada de reflexió que ha de precedir, així ho espero, una històrica jornada d’inflexió. Han passat moltes coses en els darrers anys i algunes d’elles molt importants, diria que, transcendentals, i estic convençut d’haver arribat a aquell punt on no hi ha retorn possible. Ara només cal que els que n’han d’extreure les conclusions adients en facin la lectura correcta i que la facin en clau de país. És rigorosament cert que la política ens civilitza i, malgrat determinades conductes inapropiades, és l’eina més poderosa que tenim al nostre abast per avançar en el progrés. És rigorosament cert que ens ha costat déu i ajuda arribar fins aquí (com dirien els Manel) i segueix sent rigorosament cert que no és gens fàcil poder viure en democràcia, per a molt països encara avui segueix sent una llunyana quimera i un desig irrealitzable. És rigorosament cert que demà tots, i n’és un dret irrenunciable, tenim el futur a les nostres mans i hauríem d’actuar en conseqüència. La perfecció no existeix i d’existir, seria monstruosa. Per tant, fem costat a la imperfecció més honesta, la més valenta i la que representi, encara que amb matisos i discrepàncies, la nostra voluntat de ser.
És rigorosament cert que, tal i com manen els bons costums, ens trobem davant d’una nova jornada de reflexió que ha de precedir, així ho espero, una històrica jornada d’inflexió. Han passat moltes coses en els darrers anys i algunes d’elles molt importants, diria que, transcendentals, i estic convençut d’haver arribat a aquell punt on no hi ha retorn possible. Ara només cal que els que n’han d’extreure les conclusions adients en facin la lectura correcta i que la facin en clau de país. És rigorosament cert que la política ens civilitza i, malgrat determinades conductes inapropiades, és l’eina més poderosa que tenim al nostre abast per avançar en el progrés. És rigorosament cert que ens ha costat déu i ajuda arribar fins aquí (com dirien els Manel) i segueix sent rigorosament cert que no és gens fàcil poder viure en democràcia, per a molt països encara avui segueix sent una llunyana quimera i un desig irrealitzable. És rigorosament cert que demà tots, i n’és un dret irrenunciable, tenim el futur a les nostres mans i hauríem d’actuar en conseqüència. La perfecció no existeix i d’existir, seria monstruosa. Per tant, fem costat a la imperfecció més honesta, la més valenta i la que representi, encara que amb matisos i discrepàncies, la nostra voluntat de ser.
divendres, 26 de novembre del 2010
Algú té una pregunta?
Hi ha un tipus de persona que, per a desesperació del seu interlocutor, davant d’una pregunta directa i que busca la corresponent resposta, sempre fugen d’estudi. Voluntària o involuntàriament, ho tenen tan integrat, que t’expliquen amb tot luxe de detalls la pregunta que se’l s’hi ha formulat, però en la seva al•locució no hi ha cap aproximació a la resposta i, evidentment, cap resposta. Es perden en la descripció de la pregunta, en el seu aprofundiment i en plantejar ramificacions de la mateixa, però en cap cas, aporten una solució que satisfaci mínimament les expectatives de la persona que pregunta. Aquesta forma d’actuar és especialment greu quan, la persona en qüestió, ocupa llocs de responsabilitat i que per correspondència amb el seu càrrec ha de donar respostes i, en la mesura que es pugui, el més entenedores possibles. Ja n’hi ha prou de guarnir preguntes, decorar-les i omplir-les de llevat; algú s’hauria d’arriscar a donar respostes, deixar la comoditat del limbe i agafar el toro per les banyes. Algú té una pregunta?
Hi ha un tipus de persona que, per a desesperació del seu interlocutor, davant d’una pregunta directa i que busca la corresponent resposta, sempre fugen d’estudi. Voluntària o involuntàriament, ho tenen tan integrat, que t’expliquen amb tot luxe de detalls la pregunta que se’l s’hi ha formulat, però en la seva al•locució no hi ha cap aproximació a la resposta i, evidentment, cap resposta. Es perden en la descripció de la pregunta, en el seu aprofundiment i en plantejar ramificacions de la mateixa, però en cap cas, aporten una solució que satisfaci mínimament les expectatives de la persona que pregunta. Aquesta forma d’actuar és especialment greu quan, la persona en qüestió, ocupa llocs de responsabilitat i que per correspondència amb el seu càrrec ha de donar respostes i, en la mesura que es pugui, el més entenedores possibles. Ja n’hi ha prou de guarnir preguntes, decorar-les i omplir-les de llevat; algú s’hauria d’arriscar a donar respostes, deixar la comoditat del limbe i agafar el toro per les banyes. Algú té una pregunta?
dijous, 25 de novembre del 2010
Sí senyor
Sí senyor!
Que sí senyor!
Sí senyor!
Te la raó, senyor!
Sí senyor!
Digui’m, senyor!
Ben cert, senyor!
Tot un senyor!
Sí senyor!
Vostè és senyor!
Molt bé, senyor!
Quin senyor!
Mane'm, senyor!
Ja ho sap, senyor!
A disposar, senyor!
Sí senyor!
Re-sí senyor!
Recontra-sí senyor!
No es preocupe, senyor!
Vostè és un senyor!
No em fa mal el senyor!
Endavant, senyor!
Visca el senyor!
Vostè és l'amo, senyor!
A les ordres, senyor!
Sí senyor!
Està content, senyor?
Puc marxar, ja, senyor?
Gràcies, senyor!
Gràcies, senyor!
Gràcies, senyor!
(Ovidi Montllor - Carlos Boldori - Yosu Belmonte)
Sí senyor!
Que sí senyor!
Sí senyor!
Te la raó, senyor!
Sí senyor!
Digui’m, senyor!
Ben cert, senyor!
Tot un senyor!
Sí senyor!
Vostè és senyor!
Molt bé, senyor!
Quin senyor!
Mane'm, senyor!
Ja ho sap, senyor!
A disposar, senyor!
Sí senyor!
Re-sí senyor!
Recontra-sí senyor!
No es preocupe, senyor!
Vostè és un senyor!
No em fa mal el senyor!
Endavant, senyor!
Visca el senyor!
Vostè és l'amo, senyor!
A les ordres, senyor!
Sí senyor!
Està content, senyor?
Puc marxar, ja, senyor?
Gràcies, senyor!
Gràcies, senyor!
Gràcies, senyor!
(Ovidi Montllor - Carlos Boldori - Yosu Belmonte)
dimecres, 24 de novembre del 2010
Iniciativa desastrosa
Imagineu un paviment de cautxú pensat per a us esportiu i, per ajustar-se a aquesta aplicació, amb un aspecte matisat que no distregui l’atenció. Seguiu imaginant un responsable de neteja encarregat del manteniment del paviment en qüestió que, en exercici de les seves funcions, decideix unilateralment saltar-se el protocol donant per fet que a aquell paviment li falta brillantor. Sense conèixer el producte, la seva composició i fent gala d’una absoluta ignorància i un menyspreu imperdonable a milers d’hores d’investigació, el nostre inesperat protagonista procedeix a aplicar una capa de cera a tota la superfície amb un resultat espatarrant. Allò ja no és un paviment esportiu, allò, per obra i gràcia d’un geni de la química aplicada, s’ha convertit en un mirall de reflexes inquietants. Al tercer dia, i davant la sorpresa general, el paviment comença a degradar-se i a mostrar un aspecte velat. La brillantor va desapareixent paulatinament per zones i es comença a tacar d’una manera escandalosa i neguitejant . La cera que havia de millorar (segons el seu criteri) l’aspecte d’un paviment natural, pensat per no brillar, ha acabat sent perjudicial i ha provocat l’efecte contrari al desitjat. Persones que amb poca preparació, s’excedeixen en les seves responsabilitats llençant per terra el treball i els coneixements de profesionals molt més qualificats, és una conducta massa habitual i gens tolerable. El donar brillantor artificial a les coses quan aquestes no estan pensades perquè brillin és un error de conseqüències, generalment, contraproduents. Un paviment esportiu ha de fer una feina molt concreta per al que ha estat concebut i ningú l’hauria d’alterar amb iniciatives que malmeten el seu aspecte i posen en dubte la professionalitat dels que l’han ideat.
Imagineu un paviment de cautxú pensat per a us esportiu i, per ajustar-se a aquesta aplicació, amb un aspecte matisat que no distregui l’atenció. Seguiu imaginant un responsable de neteja encarregat del manteniment del paviment en qüestió que, en exercici de les seves funcions, decideix unilateralment saltar-se el protocol donant per fet que a aquell paviment li falta brillantor. Sense conèixer el producte, la seva composició i fent gala d’una absoluta ignorància i un menyspreu imperdonable a milers d’hores d’investigació, el nostre inesperat protagonista procedeix a aplicar una capa de cera a tota la superfície amb un resultat espatarrant. Allò ja no és un paviment esportiu, allò, per obra i gràcia d’un geni de la química aplicada, s’ha convertit en un mirall de reflexes inquietants. Al tercer dia, i davant la sorpresa general, el paviment comença a degradar-se i a mostrar un aspecte velat. La brillantor va desapareixent paulatinament per zones i es comença a tacar d’una manera escandalosa i neguitejant . La cera que havia de millorar (segons el seu criteri) l’aspecte d’un paviment natural, pensat per no brillar, ha acabat sent perjudicial i ha provocat l’efecte contrari al desitjat. Persones que amb poca preparació, s’excedeixen en les seves responsabilitats llençant per terra el treball i els coneixements de profesionals molt més qualificats, és una conducta massa habitual i gens tolerable. El donar brillantor artificial a les coses quan aquestes no estan pensades perquè brillin és un error de conseqüències, generalment, contraproduents. Un paviment esportiu ha de fer una feina molt concreta per al que ha estat concebut i ningú l’hauria d’alterar amb iniciatives que malmeten el seu aspecte i posen en dubte la professionalitat dels que l’han ideat.
dimarts, 23 de novembre del 2010
No és el mateix
No és el mateix veure la llum que mirar la làmpada.
No és el mateix jugar amb el llenguatge que jugar amb la llengua.
No és el mateix menjar granotes que menjar-se un “sapo”
No és el mateix tenir calor que estar calent.
No és el mateix trencar una llança que trencar-les totes.
No és el mateix viure amb els teus principis que no arribar mai al final.
No és el mateix veure la llum que mirar la làmpada.
No és el mateix jugar amb el llenguatge que jugar amb la llengua.
No és el mateix menjar granotes que menjar-se un “sapo”
No és el mateix tenir calor que estar calent.
No és el mateix trencar una llança que trencar-les totes.
No és el mateix viure amb els teus principis que no arribar mai al final.
El llop estepari (1)
S’han vist molts homes que tenien a dins una bona part de gos o de guineu, de peix o de serp, sense que això els causés massa problemes. En ells, l’home i la guineu o el peix aconseguien conviure sense fer-se nosa, fins i tot ajudant-se mútuament, i s’han arribat a donar casos d’homes que han ascendit fins a llocs cobejats, la sort dels quals s’ha degut més a la guineu o al simi que no pas a l’home.
S’han vist molts homes que tenien a dins una bona part de gos o de guineu, de peix o de serp, sense que això els causés massa problemes. En ells, l’home i la guineu o el peix aconseguien conviure sense fer-se nosa, fins i tot ajudant-se mútuament, i s’han arribat a donar casos d’homes que han ascendit fins a llocs cobejats, la sort dels quals s’ha degut més a la guineu o al simi que no pas a l’home.
dilluns, 22 de novembre del 2010
Esprémer la mamella
Un matí, Sa Majestat el Rei Joan Carles I, Rei d'Espanya,
queda gratament sorprès al llegir una notícia a la premsa:
Maria, una jove mare madrilenya, bateja a les bessones recent
nascudes, amb el nom de Catalunya i Espanya.
Honrat per aquesta circumstància, el monarca decideix fer una visita
a la mare en qüestió, com a mostra del seu agraïment.
En arribar a casa, troba a Maria donant el pit a Espanya;
el Rei reitera constantment la seva profunda satisfacció
i pregunta a la mare de les bessones:
On és Catalunya, la germaneta d'aquesta golafre
i preciosa que no deixa de mamar?
Maria li respon que està profundament adormida des de fa molta estona ...
Estranyat per la resposta, el Rei es permet
aconsellar a la mare que la desperti i així ell podria
tenir l'oportunitat de veure-la.
La resposta de Maria deixa a Sa Majestat sense parla ...
Rei meu, no li aconsello despertar Catalunya
perquè si Catalunya desperta ...
Espanya deixaria de mamar ...
Un matí, Sa Majestat el Rei Joan Carles I, Rei d'Espanya,
queda gratament sorprès al llegir una notícia a la premsa:
Maria, una jove mare madrilenya, bateja a les bessones recent
nascudes, amb el nom de Catalunya i Espanya.
Honrat per aquesta circumstància, el monarca decideix fer una visita
a la mare en qüestió, com a mostra del seu agraïment.
En arribar a casa, troba a Maria donant el pit a Espanya;
el Rei reitera constantment la seva profunda satisfacció
i pregunta a la mare de les bessones:
On és Catalunya, la germaneta d'aquesta golafre
i preciosa que no deixa de mamar?
Maria li respon que està profundament adormida des de fa molta estona ...
Estranyat per la resposta, el Rei es permet
aconsellar a la mare que la desperti i així ell podria
tenir l'oportunitat de veure-la.
La resposta de Maria deixa a Sa Majestat sense parla ...
Rei meu, no li aconsello despertar Catalunya
perquè si Catalunya desperta ...
Espanya deixaria de mamar ...
Montilla, el millor argument de Mas
Seguint el debat electoral a TV3 entre els sis candidats a la Presidència de la Generalitat, és evident que des de dins del PSC hi ha algú, i de pes, que no vol que guanyi el seu propi partit. És a dir, i per fer-ho entenedor, al PSC, i no sé per quina estranya raó, l’interessa perdre aquestes eleccions. Sinó com s’entén, primer, el candidat que presenten i, segon, el paper tan galdós que li fan fer. El bo del Montilla fa patir i per moments desitjaries que el debat s’acabi per estalviar-li més angunies. Definitivament no se’n surt. Independentment (vocable tabú per al senyor Montilla) de les seves limitacions oratòries, els arguments que algú li prepara són d’una inconsistència penosa i les preguntes clau que li fan fer als altres candidats, sobretot al senyor Mas, se li giren en contra com un bumerang deixant al descobert les seves pròpies vergonyes. Feia temps que no veia un candidat tan vulnerable i tan despullat (i no parlo del cínic Rivera) davant l’opinió pública com el desvalgut Montilla. Hi ha altres maneres de perdre i, segurament, no tan crues com aquesta. No cal que ens facin passar pel lamentable tràngol de sentir vergonya del que encara és, president de Catalunya. I demà “mas”.
Seguint el debat electoral a TV3 entre els sis candidats a la Presidència de la Generalitat, és evident que des de dins del PSC hi ha algú, i de pes, que no vol que guanyi el seu propi partit. És a dir, i per fer-ho entenedor, al PSC, i no sé per quina estranya raó, l’interessa perdre aquestes eleccions. Sinó com s’entén, primer, el candidat que presenten i, segon, el paper tan galdós que li fan fer. El bo del Montilla fa patir i per moments desitjaries que el debat s’acabi per estalviar-li més angunies. Definitivament no se’n surt. Independentment (vocable tabú per al senyor Montilla) de les seves limitacions oratòries, els arguments que algú li prepara són d’una inconsistència penosa i les preguntes clau que li fan fer als altres candidats, sobretot al senyor Mas, se li giren en contra com un bumerang deixant al descobert les seves pròpies vergonyes. Feia temps que no veia un candidat tan vulnerable i tan despullat (i no parlo del cínic Rivera) davant l’opinió pública com el desvalgut Montilla. Hi ha altres maneres de perdre i, segurament, no tan crues com aquesta. No cal que ens facin passar pel lamentable tràngol de sentir vergonya del que encara és, president de Catalunya. I demà “mas”.
diumenge, 21 de novembre del 2010
Un canal que porta llana
Una pizza amb poca gràcia i uns arguments de fal•làcia.
Un dia fent de nit i un amic mal parit.
Una torre sense guaita i un paranoic que t’empaita.
Un fossar que fa de pont i un pàrquing amb son.
Una muntanya sense sort i un turó a tocar del port.
Un mestre que no en sap i per sopar cama de rap.
Un guia perdut dins un cercle boterut.
Una presa incontinent i el silenci del vent.
Un riu amb peixos tristos i un munt de creus sense cristos.
Un canal que porta llana i té ordit i té trama.
Un gos amb botes d’aigua i un bolet sense paraigua.
Una aventura programada i una dolçaina salada.
Una ovella amb esperit jove i un gran buit per omplir el cove.
Un que puja mentre baixa i un forat dins de la caixa.
Una raó sense audiència i un grenyut amb alopècia.
Un sol acompanyat i un re per duplicat.
Una sortida sense porta per mostrar una naturalesa morta.
Una pizza amb poca gràcia i uns arguments de fal•làcia.
Un dia fent de nit i un amic mal parit.
Una torre sense guaita i un paranoic que t’empaita.
Un fossar que fa de pont i un pàrquing amb son.
Una muntanya sense sort i un turó a tocar del port.
Un mestre que no en sap i per sopar cama de rap.
Un guia perdut dins un cercle boterut.
Una presa incontinent i el silenci del vent.
Un riu amb peixos tristos i un munt de creus sense cristos.
Un canal que porta llana i té ordit i té trama.
Un gos amb botes d’aigua i un bolet sense paraigua.
Una aventura programada i una dolçaina salada.
Una ovella amb esperit jove i un gran buit per omplir el cove.
Un que puja mentre baixa i un forat dins de la caixa.
Una raó sense audiència i un grenyut amb alopècia.
Un sol acompanyat i un re per duplicat.
Una sortida sense porta per mostrar una naturalesa morta.
Taules per a un bon espectacle
Europa A 1 - El Prat 1
Lliga Nacional Juvenil
El matx hagués estat rodó, al menys per a mi, si els tres punts s’haguessin quedat a casa, però això no treu que l’espectacle ofert pels dos equips fos poderós, intens, emocionant i, en alguns moments, brillant. Dos equips que ens van fer passar una bona tarda de futbol a la que s’hi va voler sumar el mateix àrbitre amb una actuació quasi perfecte que va donar, si cap, més lluentor a dues hores de pura delícia. Els empats acostumen a deixar un mal sabor de boca i, sovint, no acontenten a ningú. Ahir, en canvi, i malgrat els interessos d’uns i altres, el resultat em va semblar que feia justícia als mèrits proposats per tots dos equips. Potser amb una mica més de finalització, l’equip local hagués pogut guanyar, però els visitants també van disposar d’ocasions clares per sentenciar el partit. En definitiva, un duel entre dos molt bons equips que ens van fer més suportable l’intens fred que ahir vam patir a la graderia del Nou Sardenya.
Europa A 1 - El Prat 1
Lliga Nacional Juvenil
El matx hagués estat rodó, al menys per a mi, si els tres punts s’haguessin quedat a casa, però això no treu que l’espectacle ofert pels dos equips fos poderós, intens, emocionant i, en alguns moments, brillant. Dos equips que ens van fer passar una bona tarda de futbol a la que s’hi va voler sumar el mateix àrbitre amb una actuació quasi perfecte que va donar, si cap, més lluentor a dues hores de pura delícia. Els empats acostumen a deixar un mal sabor de boca i, sovint, no acontenten a ningú. Ahir, en canvi, i malgrat els interessos d’uns i altres, el resultat em va semblar que feia justícia als mèrits proposats per tots dos equips. Potser amb una mica més de finalització, l’equip local hagués pogut guanyar, però els visitants també van disposar d’ocasions clares per sentenciar el partit. En definitiva, un duel entre dos molt bons equips que ens van fer més suportable l’intens fred que ahir vam patir a la graderia del Nou Sardenya.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)