diumenge, 22 de febrer del 2009

Diumenge 22 de Febrer de 2009

Una esquerda en el temps.


Un forat negre.

Una falla tel·lúrica.

Uns juguesca subtil.

Un retorn al passat.

Un 22 de Febrer de 1959...



Reclams publicitaris
d’un temps fosc, sense
nostàlgia, superat i que
tant de bo, no torni mai
més.




dissabte, 21 de febrer del 2009

Where is the tower?
o jugar sense torres

La partida d’escacs

Si els veiéssiu alineats, tots ordenats, la veritat és que fan patxoca. Abans de començar la partida fan tota la pinta d’un equip compacte, sòlid, sense fissures, impenetrable, invencible,...Dues línies ben disposades i perfectament preparades pel combat. Amb una estratègia intel·ligent, ben trenada i un únic objectiu: guanyar la partida.

Però, ai las! Comença el joc i les abans figuretes exemplarment tallades, prenen vida i amb la vida, el conflicte. I totes les misèries s’escampen pel tauler a una velocitat de vertigen, empastifant-ho tot.

Veiem com el peó encarregat de donar el primer pas, d’obrir la partida, se’ns torna covard i els seus dubtes fan trontollar la seguretat de tot l’equip. Un primer pas tímid, que dóna arguments al rival per créixer inesperadament. El peó, empès pels companys, finalment s’avança i al veure’s sol, es desfà en un mar de llàgrimes. Els peons 3 i 6, en un atac de compassió gremial, intenten consolar-lo, mentre la reina, des de les alçades, els crida a l’ordre perquè no abandonin les seves posicions.

L’alfil altiu, aprofitant el desconcert, un xic inconscient i envalentint pel gintònic que s’acaba d’endrapar, surt embogit més enllà de la línia de seguretat, deixant enrere una estela d’insults i amenaces contra propis i estranys que escampa la crispació per tots els racons del tauler. El rei impàvid i esfereït se’l mira sense entendre res.

L’altre alfil, bastant més prudent que el seu company, intenta reconduir la situació i li demana que torni a l’estratègia de grup i que deixi les iniciatives personals per al seu temps lliure. Cap resposta. Tancat en una espiral d’autisme, ha decidit apagar el mòbil perquè res l’aparti del camí cap a la immolació.

El rei, veient cada cop més a prop la caiguda de l’alfil, ordena al peó 1 que deixi sortir a la torre, en un intent desesperat per recuperar el control de la situació. Però la torre no respon. El rei insisteix, però segueix sense rebre cap resposta. Donada la gran distància que els separa, el rei decideix utilitzar un intermediari per tal de saber que cony li passa a la torre. Intenta parlar amb el cavall, però aquest és difícil de localitzar, mai s’està quiet i sempre volta pels camps.

Finalment aconsegueix parlar amb el peó 2 i aquest, fidel com pocs, li confessa que la torre té un atac de phishing. Un atac de què?- pregunta el rei-. De phishing -repeteix el peó-. El phishing és una suplantació d’identitat en línia, molt habitual a internet i que és utilitzada per elements indesitjables amb l’objectiu d’obtenir informació per a finalitats fraudulentes. La torre –segueix el peó- no se’n sap avenir i veu fantasmes per tot arreu. Diu que no hi ha dret, que ja s’ha cansat d’estar tan allunyat d’ on es prenen les decisions, que ja en té prou d’estar sempre en un racó del tauler i que vol optar clarament per l’enroc i sí això no és possible, que està disposat, fins i tot, a pactar amb l’equip rival per posar en escac a aquest rei que no li dóna bola.

Davant la greu i inesperada situació, el rei crida a corts. Hem de tancar files i fer-nos forts i si cal canviarem d’estratègia per assolir els nostres objectius –comença dient el rei- a un auditori ple a vessar. No hi falta ningú, ni tan sols la torre que s’ho mira des de la darrera fila molt a prop de la porta. Som els que som –continua dient el rei- i ara ja ens coneixem tots. La meva idea i la de la reina, era comptar amb tots i cadascú de vosaltres, perquè tots sou importants. Però ho sou, en la mesura que desenvolupeu la vostra tasca amb compromís, lleialtat i fidelitat. No guanyarem la partida pel fet de ser molts, la guanyarem sí els que som, estem junts i hi creiem. Ens haurem d’acostumar, a partir d’ara, a jugar sense les torres atacades de phishing i ho haurem de fer amb intel·ligència, una enorme dosi de solidaritat i un gran, un immens sentit de l’ humor.

L’acte s’acaba, es tanquen els llums de la sala, tothom marxa, be tothom no, la torre resta a la seva cadira, la torre no es mou, la torre sempre es queda.


divendres, 20 de febrer del 2009

SEÑOR PRESIDENTE

Patti smith

Pa ti angela

Pa ti jose luis

Impressionisme angelic

Sol i amb timidesa

Potser

Aquest potser és el lloc, i la resposta
a totes les preguntes tal vegada
la té el rellotge que no diu cap hora
i és un ull sempre obert que tot ho escruta.
Aquest potser és el lloc, i la bellesa
potser és només l’absència de desig,
el buit en que la veu es torna cant
i la claror penetra cada cosa
com un vel de misteri que no altera
la cadència secreta dels objectes.


Miquel Martí i Pol

dijous, 19 de febrer del 2009

Ajuda a agafar el son

Trastorns del son

Evidentment, malgrat l’aparent normalitat, que pateixo trastorns. Tants que, fins i tot, la meva mare es mostra preocupada. Els meus trastorns són força arrauxats i amb una clara tendència aïllacionista que em fan perdre el món de vista i puc passar dies sencers sense menjar ni veure el sol. Dormo poc i quan dormo, dormo malament, tinc problemes de son.

El son que no em ve, el son que no em reconforta ni em regenera, és el son que es revolta. El son sense son és un son inquiet. El son que no descansa és un son àcid i punyent, un son que a falta de son omple les hores amb idees plenes de son. Paraules encadenades sorgides de l’absència de son i que el son es fa seves, desvergonyidament. Textos de son que el son aprofita per omplir pàgines desvetllades. Son que no arriba, son que escriu a la lluna missatges de reconciliació i pau. Son que es nega i son que es deixa anar amb espetecs de fúria i venjança. Son lleuger que no acaba mai de ser profund que fa aflorar un son amb desitjos de transcendència.

El meu son és fràgil i molt sensible a agents externs. Son en permanent vigília que no tolera bé l’arribada del malson. Son que, a força de no dormir, a originat un son despert que mira d’entretenir a tots aquells que pateixen un saludable insomni. Son de pau, son de guerra, son a totes hores per mantenir viu el trastorn fins que ens arribi el son etern. Aleshores, ja descansarem.

Espero no destorbar el vostre son amb el meu son...


dimecres, 18 de febrer del 2009

Catàrsi col·lectiva

JO HI SÓC SI TU VOLS SER-HI

Jo hi sóc només si tu vols ser-hi,
no tinc altra veritat,
ni enganys ni cap gran misteri,
si tu hi vas, també hi vaig.
No tinc país
sense tu, tampoc tinc demà...
així doncs per sempre
mantinc el repte,
només si hi vas jo hi vaig.

Jo hi sóc si també vols ser-hi
tan sols per fer un camí junts,
pel goig de seguir petjades
que ens han dut molt lluny.
Pel plaer d'un demà que engresqui
perquè ens hi trobem a gust
refent l'art de viure
poder conviure
el somni d'un món més just.

Tens les mans, tens el cor,
tens les claus per obrir l'horitzó de llum.

Jo hi sóc perquè tu vols ser-hi
i res no serà senzill
però tot el camí que esperi
tindrà un nom i un sentit.
El goig d'enlairar aquest somni
on tots hi trobem un lloc,
bastir una drecera
que ja per sempre
ens porti a un món millor joiós.

Tens les mans, tens el cor,
tens les claus per obrir l'horitzó de llum.

Per als meus companys de JD

Hi ha una manera millor de trencar el silenci?

Anar a remolc

L’embaràs de l’ós

Un home de noranta anys va anar al metge i li va dir:
-Doctor, la meva dona, que té divuit anys, s’ha quedat embarassada.
El metge li va contestar:
-Deixi’m que li expliqui una història. Un home va anar a caçar, però en lloc d’una escopeta, es va emportar per error un paraigua. Quan de sobte un ós se li va tirar a sobre, va agafar el paraigua, va disparar a l’ós i el va matar.
L’home va dir:
-Impossible. L’ós el devia matar algú altre.
-Exactament el que jo penso! –va dir el metge.
Armonia de fons
...quan l'herba té el teu color,
quan el riu diu el teu nom,
quan l'arbre parla amb la teva veu,
quan el paisatge ets tu...
Pas obert

Ostia divina!
Eluana Englaro, un cas com un cabàs


L’ anomenat cas Eluana ha posat de manifest, una vegada més, la hipocresia vergonyant de l’Església. Una vegada més l’animalitat, la irracionalitat, la insensibilitat, la crueltat, la incommiseració, la inclemència i l’absència absoluta de tendresa s’ha fet dolorosament evident en un segment, segment important de la societat, que diu vetllar per la nostra salvació espiritual.

No ens hauria de sorprendre, donada la seva trajectòria històrica, l’actitud i la posició d’una Església que només serveix als seus interessos gremials i personals amb la precària excusa de servir “interessos divins” i la promesa d’un paradís per a ovelles manses.


Que se’n podia esperar d’una Església de la que el seu principal valedor, la persona sobre la qual està edificat aquest sinistre edifici, no era més que un esser amb clares tendències suïcides.


Com es pot entendre que aquesta Església, la mateixa Església, rebutgi qualsevol intervenció de la ciència a l’hora de crear, a l’hora d’ajudar a la reproducció, a l’hora de corregir embarassos no desitjats, a l’hora d’utilitzar mitjans preventius per evitar malalties de transmissió sexual,...Com és possible que aquesta mateixa prevenció, aquest mateix rebuig cap a la intervenció de la ciència, es converteixi en exigència innegociable d’intervenció per mantenir “artificialment viu” un esser humà mitjançant tècniques purament científiques.


Si la filosofia o el criteri ha de ser: que sigui el que Déu vulgui, ho ha de ser en tot cas i en tot moment. No val l’estratègia d’utilitzar la ciència només en aquells casos que afavoreixen els teus interessos.

Si una persona no pot utilitzar un condó en les seves relacions sexuals, per expressa prohibició divina, també hauria de poder morir de forma natural i sense la intervenció de medis artificials que allarguin la seva agonia indefinida i inhumanament.


dilluns, 16 de febrer del 2009

Tanta llum per no trobar-te

Esteu segurs?

Com que Déu és totpoderós i moralment perfecte, ha d’haver creat el millor món possible. Ben mirat, ateses les circumstàncies, era l’únic món possible. Tenint en compte que Déu és totpoderós i moralment perfecte, Déu no pot haver creat un món que no fos el millor.

Davant aquesta asseveració un optimista creu que aquest, efectivament, és el millor de tots els mons possibles. En canvi, un pessimista, té por que sigui així.
Amb la flor al cul

Com enyoro el vent que s’ho enduia tot
Juvenils Primera Divisió, grup 3


Una Muntanyesa que es fa petita davant d’un Sants que es fa gran. Una Muntanyesa amb síndrome de turó foradat per tots els costats que no pot evitar esfondrar-se, una setmana més, donant una pobríssima imatge del que havia de ser el millor equip de la Lliga. Una Muntanyesa deslligada com un all i oli negat amb l’únic objectiu, ara ja sí, d’acompanyar un rap en ple procés fagocitari. Una Muntanyesa que fa aigües per totes bandes com aquelles velles regadores afectades d’incontinència.

El Sants ha salvat un escull, un sobrevalorat i poc consistent escull, en el seu camí inexorable cap al títol. Una sortida que alguns preveien complicada i no ha estat més que un agradable passeig pel camp, vull dir, per la muntanya. Una excursió familiar amb regust a carn a la brasa i una magnifica migdiada sota els pins. Buff! quina mandra tornar a casa.


El Santa Eulàlia no es resigna al seu destí tràgic i enfonsa a un impotent Barceloneta que fa aigües per damunt la línia de flotació. Un Santa Eulàlia disposat a trencar tots els pronòstics i reconduir una trajectòria força perillosa i que l’abocava irremeiablement al descens. Resta molt i tot és encara possible. L’ombra de Micky és allargada i sembla que l’esperit de Walt Disney a tornat al carrer Aprestadora. Tant de bo!

No voldria deixar passar l’ocasió de fer referència al partidàs del Pere Gol que només ha perdut per la mínima davant un Júpiter reforçat amb 3 malabaristes, 2 ensinistradors de foques sud-africanes, 4 saltimbanquis i 5 lleons de Kenia. Tota una gesta pels nois de la Salut que, avui sí, s’han trobat en la seva salsa.

I finalment, la golejada del Dom Bosco enfront un Masnou al que ha desarborat sense pietat. Ventdelplà no, ventdelbosco, un vent huracanat que ha empès les barques visitants de retorn a casa, això sí, passant primer per Itaca per veure si podien fer alguna cosa per la Penélope. D’Odissea només en va haver una i aquests dos equips no faran història, a molt estirar una tira gràfica en algun suplement del diari de Diumenge.


diumenge, 15 de febrer del 2009

Angel

Per a tots els angels

El petit detall


Aquest podria haver estat el nostre estendard si en comptes de Guifré el Pilós el que, amb els quatres dits tacats de sang, pintés l’escut d’or, hagués estat el Juan Porras l’autor. Com hauria canviat la nostra Història i sobretot...els nostres símbols.



Nota: en Juan Porras té, de naixement, els dos dits centrals de la mà enganxats i n’està molt cofoi.
Sol nou, sol que enlluerna

Juvenils CE Europa
Qui l’encerta, l’endevina


Realment cal ser molts per guanyar? Diria que no, n’hi hauria prou en que els que són estiguin junts, persegueixin el mateix objectiu i treballin en sintonia.

Així ha estat un cop més. Unes voluntats aixoplugades sota el mateix paraigua han aconseguit el que semblava pràcticament impossible fa poques setmanes. La suma d’esforços, el anar tots a una deixant de banda els petits conflictes personals, aparcant les discrepàncies i fent valer l’interès col·lectiu per damunt del personal ha fet possible el miracle.

Miracle que començava dissabte a les 16,30 h. al Nou Sardenya on el Juvenil A de l’Europa se la jugava davant un Cornellà hipermotivat. Gesta que es va anar desgranant al llarg de 90 minuts memorables, plens d’intensitat, dramatisme i emoció. Un partit èpic dels que fan història i segur que quedarà imprès en l’imaginari col·lectiu del CE Europa com a exemple viu de tot allò que és possible, malgrat semblar impossible. Un Juvenil A que començava amb 11 per quedar-se poc desprès amb 10 però que va comptar, en tot moment, amb el suport i l’escalf d’un corrent positiu, d’una energia invisible com feia molt de temps no es visualitzava. Un Juvenil A que, a força d’autoestima, va posar potes enlaire els pronòstics més pessimistes reconvertint-los en una magnifica explosió d’eufòria que serà molt difícil d’oblidar. Un Juvenil A capaç de dominar sempre en el marcador i quan, desprès de 72 minuts amb inferioritat numèrica sobre el terreny de joc, tot semblava que acabaria en taules, va arribar l’èxtasi en forma de gol, el gol de la victòria absoluta i definitiva. El Juvenil A va ser ahir l’exemple del que ha de ser, la fletxa que ens mostra el camí. Va ser un EQUIP amb majúscules, amb un Àngel blanc dirigint i un àngel negre definint. I va passar el que havia de passar quan tothom fa força en la mateixa direcció, que acabes per obtenir la recompensa que et mereixes. Un equip orgullós i ambiciós, amb la V de victòria al pit que ens ha fet recuperar, a tots plegats, alguna cosa més que la fe.

La tarda continuava a l’Hospitalet on, casualment, jugaven el Juvenil B davant l’ Unificació Bellvitge i a pocs metres, el Juvenil C s’enfrontava a L’Hospitalet CE. El B va guanyar per 1 a 3. Un resultat molt meritori i que el fa concebre esperances de salvació pel tram final de la Lliga. Per la seva banda, el C feia el mateix, però amb una victòria encara més abundada, 1 a 7 que el permet seguir aspirant a l’ascens de categoria al final de Temporada. Dos resultats que, per damunt dels estrictament numèrics, donen aire i confiança a un projecte global molt esperançador.

Tres de tres, ple absolut. Èxits que ens fan pensar que, en el futbol, intervenen altres factors determinants més enllà dels purament tècnics o estratègics. L’ordre dels factors no altera el producte, però la qualitat dels elements i la suma de tots ells sempre dóna resultats positius.

Com deia Jack Kerouac, On the Road, estem en el camí.


dissabte, 14 de febrer del 2009

Gras, gres, gris,...

El malson de la nit

La son. La son regula pràcticament totes les funcions del cos. Dormir bé és viure millor. No obstant això, cada vegada dormim menys i una persona de cada tres pateix problemes de son. De vegades aquests trastorns poden indicar un problema més seriós. La pràctica d’una bona higiene de la son contribueix a millorar aquests problemes.
Embrancats

Tom Cruise a Gironella