Talla, digues prou! 

En una relació de parella hi ha dos patrons que cal tenir en compte. Un: t’involucres en la passió de l’altre, la vius. Dos: te’n desentens, mires cap a un altre lloc. Tots dos són vàlids si hi ha acord mutu previ! Però hi ha un tercer patró, molt habitual...i inadmissible! Quin? Doncs, deplorar l’afició de la teva parella, criticar-la, mortificar-la, dissuadir-la, fer-la canviar. 

Davant d’aquest darrer patró cal aplicar un concepte que es fa servir a la borsa: l’stop loss. O sigui, tallar la pèrdua, deixar de perdre. 

No s’entén que moltes parelles s’obsedeixin en continuar amargant la vida l’un a l’altre. No té cap sentit. Ningú no t’obliga a estar amb una altra persona. Si no t’agrada, si trobes que hi perds...talla, digues prou!

Sense cortina

Molta merda! 

La rosa tatuada, El policia de las ratas, El crèdit, Marry me a little, À la ville de...Barcelona, El nom, Barcelona, La família irreal, Els Feréstecs, Terra de ningú, Celobert, Els jugadors, Incendis, Cop de rock, Agost, Dispara/agafa tresor/repeteix, Llum de guàrdia, Aventura, L’habitació blava, Luces de bohemia,... 

Aquestes són algunes de les obres de teatre que s’han representat a Barcelona en el darrer any. Són, només, les que he tingut el plaer de veure i, per tant, en tinc una idea bastant aproximada de la qualitat de la proposta. Sense entrar a valorar les que no he vist, caldrà convenir que el nivell ha estat extraordinàriament alt. Ves que no sigui cert allò de que els temps difícils estimulen la creativitat i la precarietat econòmica fa que la tria sigui més acurada i s’optimitzin els recursos. Sigui com sigui, el cert és que hem pogut gaudir d’una de les millors temporades teatrals dels darrers anys i que, a força de qualitat, han escurat les nostres butxaques amb propostes imperdibles. 

Tan de bo aquesta inèrcia no s’aturi i la gent de teatre ens segueixi obsequiant amb propostes tan interessants i satisfactòries com les que hem assaborit els darrers mesos. Hi ha fusta perquè això no es dilueixi i les noves incorporacions fan que el futur es vegi amb un justificat optimisme. La rosa tatuada del TNC és un exemple, el darrer exemple, de les coses ben fetes i confirma la confiança en aquest futur que es preveu força estimulant. Molta merda!

Un mur d'escales

La impostura dels reis

Algú els hi hauria de dir a aquells nens que ploren desconsoladament perquè no poden veure els reis d’orient a la cavalcada, que tot és una farsa, una intencionada i enorme mentida. Que no s’amoïnin, que el seu maldol no està justificat perquè els reis són uns impostors i que no han d’esperar res d’ells perquè res serà el que obtindran. Algú els hi hauria d’eixugar les llàgrimes que enterboleixen els seus innocents ulls per poder veure la realitat sense parafernàlia, globus de colors i barbes postisses. 

Els reis no han estat mai màgics, ni generosos, ni honrats, ni tan sols bones persones. Tot el que han fet ha estat en benefici propi, sempre han servit els seus interessos i els interessos dels seus. Tant és així que, davant de tanta ineptitud, gasiveria, avarícia, desídia i incompetència, els pares han hagut d’ocupar, per amor i sentit de responsabilitat, la vacant que ells mai han habitat.

Democràcia espanyola

Boicot 

La resposta d’un partit profundament democràtic com el PP davant la celebració de la consulta popular no és un altra que el boicot. Així ho han decidit els seus democràtics dirigents i així ho faran efectiu els seus democràtics alcaldes. Si amb l’argumentació, amb la raó o amb els instruments democràtics no n’hi ha prou per sortir-se amb la seva, que els hi queda? Doncs, el boicot autocràtic i la negació del cens. Sort en tenim que encara no han parlat (temps al temps) de treure els tancs al carrer per demolir la democràcia amb les úniques armes amb les que es veuen capaços de frenar-la. 

A veure si hauré d’acabar reconeixent el vell adagi de que el temps posa cadascú al seu lloc, alhora que treu i dóna raons. No hagués dit mai que un partit que s’omple la boca amb la rigorosa observació de les lleis, del seu compliment, de respectar el marc democràtic i amb una llarga, llarguíssima i contrastada trajectòria democràtica com el PP, hauria de recórrer al boicot i a tàctiques més pròpies de la kale borroca o dels grups extraparlamentaris per aconseguir els seus dubtosos propòsits. No voldria pensar que la impotència i la ràbia d’un infant consentit són les úniques eines que disposa el PP per fer sentir la seva veu. 

Boicot al cava, boicot als productes catalans, boicot a la llengua, boicot a facilitar el cens, boicot al referèndum, boicot a la democràcia,...queda clar quina és la postura i la manera de fer d’Espanya, del seu Govern i dels seus partits de referència. Una lliçó que anem aprenent i que el món es va mirant amb absoluta perplexitat.

Doble via al meu tram

...i si hi ha doble via, ja hi pot passar el tramvia

Europa se la juga 

Europa podrà fer veure que es desentén del procés sobiranista català tant com li plagui, però a l’hora de la veritat, i no falta gaire, s’haurà de manifestar. I ho haurà de fer perquè la posició que prengui comprometrà la seva credibilitat democràtica. És davant de fets com el que ens ocupa (i els preocupa) on Europa ha de mostrar la seva veritable naturalesa. I no val a badar. Hi ha molt en joc i tot penja d’un fil. Europa, la comunitat europea, es pot fer l’orni de portes en fora per no ferir sensibilitats, però ha de ser, i crec que ho és, molt conscient del repte que té al davant. El seu esperit fundacional i el seu discurs democràtic són incompatibles amb posicionaments autocràtics que comportin la negació del dret a decidir d’una part dels seus membres. 

Catalunya vol decidir de quina manera ha de seguir pertanyent a la Unió i Europa, sense ambigüitats i amb contundència, ha de demostrar que està a l’alçada d’aquest excitant desafiament. El “fet català” no és només un afer local, és, agradi o no, un fet d’una extraordinària importància i marcarà el futur d’Europa en funció de la seva resposta.

Nota a peu de pàgina: creieu realment que si Letònia, amb tots els respectes, ha entrat a l’euro, Catalunya en sortirà?

Com una moto

El joc del negat 

Cal seguir fent el que toca. Cal cremar totes les etapes i esgotar totes les vies establertes per aconseguir els nostres propòsits. Cal seguir apostant pel referèndum i la seva celebració perquè així ho exigeix el dret internacional. Una vegada dit això i amb la certesa que Espanya s’hi oposarà i farà tot el que estigui a la seva mà per evitar-ho, caldrà encetar el següent pas i saltar a una nova pantalla. El dret de petició ens avala democràticament i ens permet accedir d’una manera més directa a la independència sense haver de sol•licitar el permís d’Espanya. Amb aquesta petició individual el Parlament podrà proclamar unilateralment, i acollida a llei, la independència de Catalunya. 

Si hem de ser pràctics, i crec que ho som, ens convé que Espanya impedeixi la celebració del referèndum. Una prohibició que posarà al descobert el veritable esperit antidemocràtic de l’Estat espanyol i deixarà clara quina és la seva postura davant els organismes internacionals. Negant el dret democràtic a decidir mitjançant el vot, no quedarà, a ulls de tothom, cap altra sortida que la declaració unilateral d’un Parlament sobirà que té el suport majoritària de la seva ciutadania. 

Les separacions poden ser de dues maneres: o de mutu acord entre les dos parts o bé, més complexa però igualment contemplada i justa, la separació en discòrdia per exigència d’una de les parts. Cal aprofitar la ceguesa i, perquè no, l’estupidesa d’Espanya per escurçar el camí traçat i estalviar-nos etapes que no fan més que allargar un procés que ja no té retorn. Espanya ens fa el joc i cal obtenir el millor rèdit de les cartes que reparteix.

ANC - Signa un Vot per la Independència

Toy (bad) story

T’odio amor meu 

Curiosa la manera que té Espanya de voler convèncer Catalunya de que no marxi. Si en qualsevol relació de parella és bàsic l’enteniment, la confiança mútua, el respecte, l’empatia i l’estima perquè la cosa funcioni; Espanya sembla que no ho té gens clar. En comptes de potenciar tots aquests aspectes positius ha optat, en una ostentació d’intel•ligència emocional fora de tota mida, per tot el contrari. Espanya pretén que Catalunya desisteixi de les seves legítimes aspiracions d’independència a força d’atonyinar-la, de menysprear-la, d’insultar-la, de vexar-la, de intimidar-la, d’atemorir-la, de manllevar-li la llengua i d’espoliar-la. Trobo que, i no cal ser massa espavilat, que aquesta és la millor manera perquè una relació sigui plaent i duradora. Espanya posseeix una curiosa ment privilegiada que sap que s’ha de fer en cada moment i com tractar a la parella perquè no se li esvaloti. L’Espanya del no, fa cada cop més forta la Catalunya del sí.

Una comèdia àcida

El discurs del rei...Artur 

Què Artur Mas, president de la Generalitat de Catalunya per aquells que encara no ho sàpiguen, faci referència a la consulta en el seu discurs de Cap d’Any, és el que toca. Toca per actualitat, per transcendència, per sentit de país i per voluntat popular. El procés sobiranista és el major repte dels darrers 300 anys i la gran oportunitat que hem estat esperant. No es pot negar que, en aquesta estimulant conjuntura, no hi ha un altre tema més recurrent que el debat sobre la independència de Catalunya. Un debat democràtic i il•lusionant que ha calat profundament en la societat catalana i que recorre el país en tots els sentits i totes les direccions. 

Catalunya té un projecte col•lectiu i aquest ha de ser protagonista en el discurs del President. Una altra cosa és, i en això es veu la transcendència de l’aspiració catalana, que la gran majoria de presidents autonòmics i el propi rei espanyol en facin referència en els seus discursos. Cal que els mandataris espanyols facin del procés català el tema estrella del seu missatge? Qui realment està obsessionat amb que Catalunya sigui independent? Qui tem pel seu futur? Qui té pànic per perdre els seus privilegis i allunyar-se definitivament de l’estat del benestar? 

El procés cap a la independència de Catalunya no és una iniciativa o un caprici del senyor Artur Mas. El senyor Artur Mas, com a president de la Generalitat, recull el testimoni transversal d’una ciutadania mobilitzada i se’n fa ressò en el seu discurs. Tot el contrari que els politics espanyols, amb la monarquia al capdavant, que, des de la ignorància, la intolerància i l’autocràcia, intoxiquen i perverteixen els seus administrats amb idees totalitàries de conflicte i confrontació.

L'equilibrista

El gran mar 

Vet aquí la meva sorpresa, sorpreses en plural, en voler comprar el darrer assaig històric de David Abulafia que porta per títol “El gran mar”. 

La primera d’elles, i la que menys m’ha sorprès per reiterativa, és la no edició en català. Un “oblit” que, no per habitual, deixa de ser descoratjador. I més si tenim en compte que el gran mar al que fa referència el llibre no és un altre que la mediterrània, un mar que ens toca molt de prop i amb el que tenim lligams indelebles. 

La segona sorpresa, sorpresa relativa, és que no hi ha edició en català però si en anglès. I que aquesta edició té 80 pàgines més que la seva versió original en espanyol. O bé en anglès costa una mica més explicar les mateixes coses o bé la versió espanyola ha patit una retallada inexplicable. Això o que en anglès es puguin narrar fets que en espanyol millor no tocar perquè podrien ferir sensibilitats que no convé mortificar. 

I la tercera sorpresa: el preu. En la versió espanyola el llibre costa 38 euros, mentre que en l’anglesa el cost es redueix quasi bé a la meitat: 20,20 euros. Una diferència difícil de justificar a no ser que la lletra impresa anglesa o la seva tipografia tinguin un valor exponencialment molt més econòmic. Això o que les editorials espanyoles es vulguin enriquir a la velocitat de la llum o tinguin la consigna de fer-nos prohibitiva la cultura per mantenir-nos estacats en la ignorància. Qualsevol cosa és possible.

Fràgil equilibri

Religió a la carta

La moto del sij 

Vagi per endavant la meva animadversió, la meva justificada animadversió, per la que considero la xacra més gran que ha patit i pateix la humanitat: la religió. I quan em refereixo a la religió no ho faig pensant en una o altra en funció del Déu que serveixen, sinó al concepte de Religió en majúscules que fa els homes (i també a les dones) fanàtics integristes i llops per als de la seva pròpia espècie. 

La religió és al progrés com el pal ho és a la roda. I, malgrat tot, seguim avançant. Si pel que es veu no podem eradicar aquesta xacra i hem de conviure amb aquesta plaga, caldria que tinguéssim molt clar que s’hauria de restringir l’exercici del culte a l’àmbit estrictament privat i que, aquesta despersonalitzadora pràctica, no envaís, en cap cas, l’espai públic. 

Dit això, em sembla injustificable la negativa dels sijs residents al nostre país a posar-se el casc per conduir motos amb la peregrina excusa de que la seva religió els hi prohibeix. Posats a ser pietosos i a observar els preceptes de la religió, segur que en trobem alguna que ens eximeix de pagar impostos, que ens obliga a amputar el clítoris a les dones, que ens ordena matar a l’infidel o cremar a la foguera al que pensa diferent. La religió sempre ha estat la perfecta coartada per servir uns irracionals interessos que perjudiquen el bé comú i la llibertat de l’individu i amb ella, el seu progrés. 

Quina necessitat tenen els sijs de fer ostentació de les seves creences personals? Si són incapaços de mantenir-ho en un àmbit estrictament privat, s’hauran de conformar a no passejar-ho en moto.

Descriptiu

Paradoxa 

Tota la vida sent “polacos” i ara resulta que, en realitat, som nazis. En un obrir i tancar d’ulls els catalans hem passat de ser vistos pels nostres veïns espanyols com irrecuperables jueus: garrepes, avars, usurers, gasius,...i altres adjectius per l’estil, a ser percebuts com a uns autèntics nazis. O realment els catalans tenim una capacitat camaleònica digna d’admiració o els espanyols tenen unes particulars dots d’interpretació fora de tota mida. 

Com o per quin estrany misteri un poble pot ser jueu i nazi a l’hora? Quina transformació genètica o quin extraordinari mecanisme ha obrat aquest miracle, aquest prodigi de mutació? 

Si els catalans, segons els espanyols, tenim aquesta habilitat per interpretar tots els papers de l’auca: fer de víctima i al mateix temps fer de botxí, no ens hauríem guanyat el dret de no necessitar cap altre actor en la representació i fer el nostre camí en solitari?

Paradoxa, contradicció? Es veu que no, que la paradoxa és inherent a la nostra manera de ser i portem la contradicció en l’ADN. Els catalans som per als espanyols la materialització dels seus fantasmes infantils (i no tan infantils) i el mirall que els hi retorna la seva insuportable inharmonia.

Vampirs

Ho porten a la sang 

Quina estranya curiositat la d’algunes persones que surten en aquest vídeo i que aposten tan clarament pel dret a decidir de les dones i en canvi no tenen cap mena d’escrúpol en negar-li el dret a decidir als catalans. Curiosa manera d’entendre el dret a decidir en funció de que aquest serveixi els seus interessos o s’ajusti a la seva ideologia. O s’està a favor del dret a decidir o s’està en contra. No val només estar-ho segons el vent que bufa i d’on bufa. Si les dones tenen tot el dret a decidir sobre una qüestió tan controvertida com l’avortament, perquè els catalans no tenim el dret a decidir sobre una qüestió tan poc discutible com l’exercici de la democràcia? Són les dones, per als participants d’aquest vídeo, un col•lectiu amb més pedigrí i més drets que no pas els catalans? Perquè es nega a uns el que es veu tan normal en els altres? Quina mena de democràcia practiquem que segrega grups en funció de les seves expectatives i aspiracions? 

Espanya sempre s’ha significat per patir un endèmic dèficit democràtic i no passa dia que no se’ls hi vegi el llautó. Ho porten a la sang.

Mireu quants espanyols pel dret a decidir

Un mar de dubtes

Avortar 

Poc a poc es van establint les bases perquè la consulta sigui tot el legal que calgui. Que compleixi tots els requisits necessaris per emmarcar-la dins la llei i es pugui celebrar sense cap entrebanc. Aquestes bases, contràriament al que es podia pensar, estan arribant del govern espanyol en un desplegament de sensibilitat cap al nostre país, fins fa poc, difícil de preveure. 

El darrer cas el tenim en la proposta i aprovació de la nova llei de l’avortament que, per a molts es retrograda i restrictiva, però per a Catalunya i les seves aspiracions sobiranes és un bé de Déu que aplana el camí cap a la independència. Amb aquesta llei, i seguint el seu esperit, Catalunya està legitimada per abandonar Espanya basant-se en arguments irrefutables. 

La nova llei de l’avortament aprovada unilateralment pel PP espanyol preveu que una dona, qualsevol dona, podrà avortar si hi ha perill per a la seva vida o bé pateixi danys psicològics. I això també és extrapolable a les comunitats de dones i a les seves aspiracions col•lectives. 

Com podeu veure, en tots dos supòsits, Catalunya està legitimada a avortar d’Espanya per pura supervivència. Qui, a aquestes alçades de la gestació, no té clar que Catalunya està en situació de risc i que l’única sortida possible és la interrupció de l’embaràs? 

Catalunya està (em)prenyada per culpa d’una violació i d’un esperma amoïnós i no desitjat i davant aquesta contingència que posa en perill la seva vida i la pròpia pervivència com a país té, ara per llei, tot el dret a desfer-se d’un fetus amb malformacions endèmiques i incurables. 

Cal avortar d’Espanya perquè en la decisió/acció, ens va la vida.

Guardeu-vos del dimoni

Coses que vaig aprenent 

Estic convençut, i a l’observació em remeto, que el PP, Ciutadans i el PSC són per la Independència de Catalunya com Bershka, Osho i Stradivarius per Zara. Tres marques, aparentment diferenciades però del mateix grup industrial, que amb el seu posicionament i la suposada competència no fan més que millorar els resultats de la marca original. Crear falsos adversaris que, al mateix temps que ocupen un espai que li correspondria a la veritable competència, ofereixen alternatives discutibles que optimitzen la proposta que teòricament volen erosionar, és una estratègia que els mercats utilitzen habitualment amb excel•lents números. Una calculada oferta i una simulada varietat que satisfà i tranquil•litza a l’ingenu consumidor. Aquesta manera de fer ja ha arribat a la política amb uns resultats força interessants. Si en teniu algun dubte podeu analitzar, des d’aquesta perspectiva, totes i cada una de les decisions del PP, de Ciutadans i del PSC i veureu quina idea afavoreixen i qui en surt reforçat. 

Estic igualment convençut, en aquesta línia d’observació, que Pere Navarro no fa tot el que fa perquè és un inepte, un incompetent o un ignorant. Res d’això, i als fets em remeto. En Pere Navarro ha rebut l’encàrrec, per qui dóna els encàrrecs, de desmantellar el PSC fins que no en quedi ni el més petit rastre i, aplicat com és, està complint amb solvència les directrius que li han assignat. Feu el mateix anàlisi que amb el cas anterior i veureu, sense sorpresa, a qui i a que afavoreix la seva galdosa gestió.

No és un muntatge