Queda clar?

Per un grapat de lleis

El fora de la llei 

Ara que mola tant referir-se a la sagrada Constitución Española fins per triar el paper higiènic amb el que ens netejarem el cul, us colaré 2 articles constitucionals: 

Artículo 56 3.

La persona del Rey es inviolable y no está sujeta a responsabilidad. 

Artículo 64 2. 

De los actos del Rey serán responsables las personas que los refrenden. 

Del que es dedueix, que el rei és sagrat, intocable. El rei no està subjecte a cap Tribunal, ni està sotmès a cap llei i gaudeix d’impunitat absoluta. El rei està per damunt de qualsevol jerarquia perquè ell, i només ell, és la mesura de tota llei i si la caga, cosa pràcticament impossible, la responsabilitat sempre serà dels altres. Conclusió: si el rei no està subjecte a la llei, aleshores, està fora de la llei. I, també segons la Constitució, si el rei no està subjecte a responsabilitat, és, aleshores, un irresponsable*: carente de responsabilidad. Que actúa sin medir las consecuencias de sus actos. Ep! Que ho diu la Constitució. 

*Antònim de responsabilitat: irresponsabilitat (ep! Que ho diu el diccionari)

Sense cap ni peus

Cromos

Cromo 9

I ara la veritat: Els fets als que fa referència Joaquin Leguina, són una taca negre, una més, en la fràgil història de la democràcia d’aquest país. Un país, per cert, molt donat a episodis colpistes i casernaris. Va ser Lerroux, president en aquell moment de la República Espanyola, el que va donar l’ordre d’atacar amb foc de canons el Palau de la Generalitat i sotmetre per les armes un Govern legítimament escollit per les urnes. Amb aquesta particular exaltació de la desraó i la força il•legítima, el senyor Leguina queda absolutament retratat i exemplifica la seva veritable naturalesa. La democràcia per als espanyols, per a molts espanyols d’esquerres i de dretes, és un mal necessari que no dubten en subvertir sempre que no s’ajusti als seus particulars interessos absolutistes i nazionals. Enviant a la divisió Brunete o a una humil parella de guardi civils, el fet és el mateix: la voluntat de sotmetre la voluntat d’un poble en ús dels seus drets democràtics. Per cert, si esteu interessats en aprofundir sobre Lerroux, l’heroi de Leguina, només cal que consulteu la seva biografia. Coneixereu el personatge i entendreu moltes coses.

Peus de glaç

Pedro el Cruel 

Any 1359 de la nostra era. Ens trobem en plena baixa edat mitjana. A Barcelona es crida el via fora! I s’aixeca en armes a totes les poblacions veïnes per defensar el territori davant de les agressions castellanes de Pedro el Cruel. Habitants de Santa Coloma, Sant Andreu del Palomar, Sant Boi, Sant Adrià, Sants, Sant Gervasi, Sant Cugat, Sant Joan Despí, Sant Just Desvern, Sant Andreu de la Barca, Sant Feliu,...tots acudeixen a la crida sense reserves. En ella els hi va la vida i la pervivència del seu model. Catalunya es defensa, com ho ha fet anteriorment i ho seguirà fent en totes i cadascuna de les ocasions històriques, amb la societat civil. Serà la seva gent, més enllà dels militars o l’exèrcit, l’encarregada de lluitar en primera línia per defensar els drets innegociables d’una nació sobirana. La Barcelona envoltada de sants, va aturar, en aquell gloriós episodi, les ordes salvatges de Pedro el Cruel i la tragèdia es va posposar.

El Barça estira

Cromos

Cromo 8 

I ara la veritat: la Catalunya antiespanyola, no existeix. En tot cas, si existís, seria el producte d’una Espanya anticatalana que genera un variat espectre d’anticossos defensius per fer front a una agressió permanent i salvatge. La supervivència de qualsevol organisme està condicionada a un bon sistema immunitari que garanteixi el seu estatus. No hi ha col•lectiu, país o nació que pugui suportar la pluja constant sense obrir el paraigua. El sobiranisme català no va en contra de res ni de ningú. El independentisme català no va en contra d’Espanya, tal com Espanya es pensa. El sobiranisme català pretén una nació independent d’Espanya, però no contra Espanya. El possible antiespanyolisme a Catalunya no és més que el resultat de la conducta agressiva, colonialista i genocida de l’Espanya de sempre. A Catalunya hi ha paletos, ignorantes y ladrones, com a tot arreu, però està per veure quin país trien quan hagin de decidir.

Casablanca

No totes les cases són iguals

Tens un e.mail

Tens un e.sopo

La guineu i la serp 

Hi havia una figuera a la vora d'un camí, i una guineu va veure al seu costat una serp adormida. Envejant aquell cos tan llarg, i pensant en que el podria igualar, es va ajeure la guineu a terra al costat de la serp i va intentar estirar-se tant com va poder. Tant esforç va fer, fins que a la fi, per vanitosa, es va rebentar. 

No imitis als més grans, si encara no tens les condicions per fer-ho.

Quan la mona esdevé símbol

Qui paga? 

Diuen, des del Govern del PP, que l’Estat no pagarà la defensa de la Infanta imputada. Ho diuen i pretenen que ens ho creiem. Hem arribat a tal punt de cinisme i de presa de pèl que res sembla tenir aturador. Clar que no pagarem la defensa de la Infanta, perquè ja l’hem pagada per avançat i amb interessos. D’on sortiran els diners per fer front a la defensa de la filla del rei d’Espanya? En el supòsit que surtin de la Casa Reial, qui manté i finança la Casa Reial? L’Estat espanyol, que destina una suculenta (i immoral) assignació anual per mantenir la monarquia i a tots els seus membres, infantes incloses. Per tant, si els diners de la Casa Reial són diners dels espanyols, qui paga realment la defensa de la Infanta imputada? La resposta és tan senzilla que, fins i tot, fa vergonya escriure-la. Els paràsits no generen cap mena de riquesa i s’aprofiten del treball, de la closca i de la sang d’aquells que la generen amb el seu esforç i el seu sacrifici. La Casa Reial es sosté amb els diners públics. Diners que ho paguen tot. També la seva defensa quan se’ls imputa en casos de corrupció.

Ponts que perdurin

Simplement volem estar 

Himne per no guanyar 

Un himne per no guanyar 

per no vèncer mai fent la guerra 

que malmena tota raó que ens pugui fer lluitar... 

Deixa'm doncs cantar 

aquest himne per no guanyar. 

Només som si vosaltres sou vida, 

sols tenim si podem compartir-la. 

Que de res no ens val 

la vida en la mort, 

la pau en la por... 

Deixeu-me així doncs cantar... 

Lluis Llach

Enquadrar la llum

Els brots verds

Europa Benjamí E 7- Muntanyesa Benjamí A 1 

Un gran resultat (abundós resultat) no sempre és sinònim d’un gran partit. El futbol, com tantes d’altres coses, no es mesura, i és bo que es faci, per la quantitat, sinó per la seva qualitat. Una significativa diferència entre els dos contendents és, sovint, un element de distorsió que altera i condiciona qualsevol expectativa. Si bé és cert que l’equip de menys nivell desplega amb tenacitat els seus limitats recursos, no és menys cert que, l’equip de més nivell o més preparat, s’acostuma a deixar influir, en excés, per la manca de competència i per la poca exigència a que els sotmet el rival. Si a tot això li afegim la inactivitat, l’obligada aturada per les vacances de Setmana Santa, la insubstancialitat està servida: malgrat el resultat, un partit per oblidar, un partit per tornar a començar. Si un dels aspectes fonamentals de l’aprenentatge és la repetició, una repetició clau per assolir mitjançant les rutines, els mecanismes del coneixement, és evident que qualsevol interrupció del procés ha d’afectar el rodatge i fa que es desaprengui amb molta facilitat allò que tant ha costat d’assimilar. Avui ha estat un clar exemple de com i de quina manera s’han de valorar els progressos i de quin ha de ser el criteri que permeti analitzar l’estat real de maduració d’un equip. El futbol és un joc d’equip i aquesta obvietat no s’ha de perdre mai de vista. La llavor està sembrada, només cal seguir regant-la amb regularitat perquè tornin a aparèixer els brots verds i, amb ells, l’esperada primavera.

La foto perduda del Barça-Milan

Amistats perilloses 

No entenc, per més que m’esforço, l’obsessió d’alguns mitjans de comunicació, de l’oposició política i d’una gran part de l’opinió pública per defenestrar al bo d’Alberto Núñez Feijóo pel simple fet d’haver mantingut una relació de “cordialitat” amb el contrabandista y narcotraficant Marcial Dorado. Una relació, per altra banda, que es va acabar fa més de quinze anys i que no ha tingut cap episodi de rebrotament des d’aleshores. És just castigar a les persones pels seus pecats de joventut? No s’han de perdonar aquells moments de debilitat en que les relacions i les amistats no són les més adequades i/o convenients? Qui no ha passat per aquesta etapa en algun moment de la seva vida? Si som tan estrictes i tan poc tolerants i ens entossudim a aplicar amb rigor aquest criteri, no hauriem de fer el mateix amb el rei Juan Carlos I i la seva prolongada i sostinguda relació amb Francisco Franco? Ningú pot pensar que el lloc rellevant que ocupa Alberto Nuñez és producte d’aquella llunyana amistat. De la mateixa manera que ningú, amb 2 dits de front, pot pensar que el dictador té res a veure amb l’estatus de l’actual rei d’Espanya. Oi que no? Doncs deixem-ho aquí. 

Nuñez i el narcotraficant

Juan Carlos i el dictador

A cavall del temps

Los recuerdos

Después, inflexible, el olvido 

irá carcomiendo la historia; 

y aquellos que nos han querido 

restaurarán nuestra memoria

a su gusto y a su medida 

con recuerdos 

de sus vidas. 

JM Serrat

Cromos

Cromo 7 

I ara, la veritat: no crec que l’activisme de les sufragistes de principis del segle XX per accedir al dret a decidir, és a dir, a poder votar en unes eleccions, cosa que la llei els hi prohibia i que estava reservat única i exclusivament als homes, fos una màscara per poder erosionar la legalitat sense semblar un feixista. 

No crec que l’abolicionisme dels EEUU i l’activisme de la segona part del segle XX per la igualtat entre blancs i negres i derogar les lleis racistes fos una màscara per poder erosionar la legalitat sense semblar un feixista. 

No crec que el moviment pacifista/sobiranista de la India per emancipar-se de la Gran Bretanya fos una màscara per poder erosionar la legalitat sense semblar un feixista. 

No crec que tots aquells que reclamen el dret a decidir sobre l’eutanàsia i lluiten pel dret a decidir sobre una mort digne, siguin portadors d’una màscara per poder erosionar la legalitat sense semblar un feixista. 

No crec que els partits polítics que democràticament fan lleis i canvien lleis per aprofundir la convivència i avançar en el progrés, facin ús d’una màscara per poder erosionar la legalitat sense semblar un feixista. 

La llei ha d’estar al servei de la civilització i no la civilització al servei de la llei.

Sinònim d'ejacular

Tan de bo

Albert Boadella: "Catalunya és irrecuperable, en tres o quatre anys serà independent" 

Que Dionís t’escolti!

Més rar que un colom blau

El test

Prenem el manual DSM-IV-TR de diagnòstic de trastorns mentals, el més reconegut entre psiquiatres i psicòlegs i, per conèixer els trets o les característiques de la personalitat d’un individu, formulem un senzill test.

Podríem començar per sis preguntes bàsiques: 

Té un grandiós sentit de la seva importància? 

Està preocupat per fantasies d’èxit il•limitat, poder, brillantor, bellesa o amor imaginaris?

Creu que és especial i únic i que només pot ser comprès o pot relacionar-se amb d’altres que són especials o d’alt estatus? 

Exigeix una admiració excessiva? És mol pretensiós? 

És interpersonalment explotador? Li falta empatia? Freqüentment enveja els altres o creu que els altres l’envegen a ell?

Presenta actituds arrogants o superbes? 

Si a mesura que el test avançava heu anat pensant en algun individu en concret i heu identificat alguna mena de conducta que us és familiar, esteu en el bon camí. 

Si la resposta és afirmativa en la totalitat de les preguntes o en una gran majoria d’elles, ens trobem davant d’un cas provat de greu trastorn narcisista. 

Sense dir noms que condicionin o predisposin les opinions, ho deixarem aquí i que cadascú tregui les seves pròpies conclusions. 

Ah! I teniu en compte que no es tracta d’apreciacions subjectives, sinó d’un test objectiu amb rigor científic.

El dia de la mona

El retrat de Dorian Gray 

Es pot comprar o vendre el sobiranisme? Alguns es pensen que sí. Que l’ independentisme a Catalunya només és qüestió de diners. I axó ho pensen tant els que el volen comprar com el que el volen vendre. Potser sí que darrerament s’ha donat la impressió que tot es centra en el tema econòmic, però el sobiranisme no es queda, ni es pot quedar, simplement en un tema material. Aquells que ho teníem clar abans de la crisi econòmica i ho seguirem tenint clar quan, tant de bo, la crisi retrocedeixi, no entenem que les aspiracions històriques d’una nació estiguin subjectes a un preu de mercat. Ni que la concessió de més o menys diners pugui afectar el procés legítim cap a la independència i comprometi el futur i la supervivència de tot un poble. Si ho centrem tot plegat als diners, si reduïm la nostra aspiració a la caritat espanyola, si som incapaços de veure més enllà de les primeres necessitats, aleshores, estarem condemnats a viure permanentment de la beneficència i al caprici del botxí. Hi ha, al respecte, una dita castellana que és prou significativa: pan para hoy y hambre para mañana. Renunciar al sobiranisme per diners és, ras i curt, vendre’s l’ànima al diable i acceptar passar-se la resta de l’eternitat cremant a l’ infern.

Per donar-hi voltes

On és l'Antonio?