Ja m'està bé

La Independència serà un mal negoci 

Manuel Campo Vidal acaba d’afirmar que “la Independència serà un mal negoci”

Sense que serveixi de precedent, no hi puc estar més d’acord amb les declaracions del veterà periodista. La Independència de Catalunya serà, sens dubte, el pitjor negoci que haurà fet Espanya en la seva controvertida Història. Perdre un dels seus principals actius, per no dir, el principal, ha de fer estremir, per força, els fonaments d’un Estat que ha viscut “a cuerpo de rey” durant els quatre darrers segles. Un Estat que tradicionalment s’ha nodrit de l’espoli dels territoris conquerits per la força, ha d’estar molt preocupat per la situació que se li presenta i que cada cop va prenent més forma. Espanya va perdre la mamella americana i ara està a un pas de perdre la catalana. Sense mamelles d’on mamar, el futur i les perspectives que tindrà Espanya per regir, són tota una incògnita. La viabilitat d’un Estat depèn, entre altres coses, de la capacitat de generar recursos, de la seva solvència, de la seva capacitat de treball, del seu esforç i, també, de la seva intel•ligència emocional. Cap d’aquests trets formen part del patrimoni espanyol. No ho han estat històricament, no ho estant en l’actualitat i tinc seriosos dubtes de que ho estiguin a curt o llarg termini. Espanya està massa acostumada a viure de la recaptació dels impostos dels que els generen que no té integrats els mecanismes per viure del seu propi esforç. Davant d’aquest preocupant panorama està més que justificat l’atac de pànic que pateixen i les seves reaccions desesperades per mantenir una situació que els hi és extremadament favorable per la seva supervivència. La Independència de Catalunya, efectivament, serà un mal negoci per Espanya i, espero expectant, que sigui aviat.

Bocamolls

El dia desprès

13.03.13 

Fa unes setmanes… 

La prensa italiana elogió hoy la actuación del AC Milan y sobre todo de su entrenador, Massimiliano Allegri, tras conseguir "aniquilar" ayer al Barcelona por 2-0 en San Siro con los goles de Kevin Prince Boateng y Sulley Muntari. 

El principal diario deportivo de Italia, el milanés "La Gazzetta dello Sport", titula con "Milan de ensueño" y elogia la "obra maestra táctica" de Allegri en el partido de ida de octavos de final de la Liga de Campeones. Un Allegri quien, según el diario, fue "capaz de adivinarlo todo, a quién cubrir y a quién hacer daño" y que dio una "lección, devolviendo a los marcianos a la tierra", en referencia a los azulgranas. 

"La Gazzeta dello Sport" también se muestra crítica con la actuación del Barcelona y cuestiona el juego "lento y previsible del equipo". "Barça, tanta posesión para nada". "Este 2-0 del Barcelona más estéril y gris de la era moderna -que quede claro que ha sido un mérito del Milan hacerlo así- es un resultado que hará mucho ruido en Europa: el equipo más fuerte no es ya tan fuerte", afirma el periódico, quien añade que "el Barcelona está aniquilado". El diario milanés dedica su portada a una fotografía de Boateng y Muntari, los dos protagonistas de la noche encargados de endosar el 2-0 al equipo de Tito Vilanova. 

El también deportivo "Corriere dello Sport", en su versión digital, destaca "Milan, lección al Barça ¡Qué show en San Siro!" "Corriere dello Sport" coincide con la "La Gazzeta dello Sport" en el que Leo Messi fue anulado gracias a la actuación de los jugadores del Milan, que estuvieron en todo momento encima de él. 

"Messi no ha sido marcado al hombre, como habría querido su presidente - Silvio Berlusconi-, pero ha sido vigilado de una manera especial: siempre redoblado, acorralado por tres o cuatro hombres cuando tomaba la posesión del balón, dándole poco margen de juego". 

El diario generalista "Repubblica" coincide con la línea de los principales diarios deportivos al afirmar que el de ayer "fue el partido perfecto del Milan", mientras que el "Barça y Leo Messi estuvieron anulados".

También el "La Stampa" destaca el "extraordinario" encuentro del Milan, así como el escaso riesgo que Messi supuso para los hombres de Massimilliano Allegri durante los 90 minutos de juego. 

El temps posa a cadascú al lloc que li pertoca. Així de fàcil.

Poderoso caballero es don dinero

Homosexuals i capellans 

Fernández Díaz critica el matrimoni gai perquè no garanteix la "pervivència de l'espècie" 

Vol dir amb això el senyor Fernández Díaz que posa en el mateix sac a homosexuals i capellans? Què potser els capellans, amb el vot de celibat, no posen en seriós perill la supervivència de l’espècie? Perquè els capellans ho poden fer i els homosexuals no? És l’Església amb la seva pràctica de negar la procreació un dels principals i més actius obstacles perquè l’espècie es perpetuï? Fa l’Església apologia, amb el seu exemple, del final de la raça humana? Quina estranya doble moral. Quina reflexió més esbiaixada que no s’agafa ni amb pinces. Faria bé el senyor Fernández Díaz d’aclarir si, de la mateixa manera que acusa als homosexuals de posar en perill la pervivència de l’espècie, també està acusant, veladament, a tota l’Església catòlica per la seva negativa a tenir relacions sexuals amb membres de l’altre sexe amb la conseqüent impossibilitat de reproducció. Capellans i homosexuals no són iguals. Els homosexuals, en el millor dels caos, poden adoptar qualsevol fill de puta abandonat per la seva mare, qualsevol orfe africà de la sida o qualsevol accident producte d’una nit boja de vodka i disbauxa.

Caminar sense risc

Mòbil immòbil 

Un projecte de llei preveu multes de fins a 250 dòlars als que escriguin amb l'smartphone' als carrers de Nevada. D’una lògica inapel•lable. Si en algun lloc del planeta és extremadament perillós jugar amb el mòbil mentre es camina, aquest no és un altre que Nevada. Amb Nevada, a poc que et descuidis, tens garantida la relliscada. Una relliscada que et durà a l’hospital amb la costosa despesa que el desgraciat incident ocasionarà. Cal prevenir els accidents, minimitzar els riscos, vetllar per la salut dels ciutadans i reduir, en la mesura del possible, qualsevol desviació en l’economia pública. S’ha de dissuadir als ciutadans de conductes inapropiades i que puguin ser un perill per al propi individu, alhora que un mal exemple per a les generacions futures. El model d’un comportament imprudent amb el consegüent risc per a la pròpia integritat i la del pròxim, ha de ser foragitat, no només dels carrers de Nevada, sinó de tots els carrers, de totes les ciutats, de tots els continents, del nostre planeta ideal. Qualsevol altra opció, no s’entendria. Bravo per Nevada!

I l'Oscar és per...

Sòlids principis del senyor Marcet 

En una recent entrevista a La Vanguardia, Javier Marcet, artífex de la Fundació que porta el seu nom, declara que, malgrat viatjar per tot el món, no n’ha tret res. Que res ha après i que res li ha servit per avançar en allò que ja sabia. O bé el senyor Marcet va néixer, com popularment es diu, ensenyat, i aleshores no li calien més coneixements, o la seva capacitat d’aprenentatge és del tot qüestionable. Que una persona, encara que es digui Marcet, sigui incapaç d’integrar una sola competència, per petita que sigui, desprès de voltar mig món, no és precisament un motiu d’orgull i diu molt poc a favor de la persona en qüestió. Sempre he desconfiat dels individus que ho saben tot, que estan en possessió de la veritat absoluta i neguen qualsevol possibilitat de nous aprenentatges. Javier Marcet ha edificat el seu imperi sobre aquest principi i, per tant, no és d’estranyar que, en un altre moment de l’entrevista, afirmi que cada dia li demostra l’amor a la seva dona agraint-li que li faci l’esmorzar, el dinar i el sopar. Sòlids principis els del senyor Marcet.

Llevantada

Tres turons fan una serra

S’han entès,

amb el ben entès, 

que es farà bé, 

que anirà bé, 

que tot sortirà bé. 

I aixecaran una casa, 

un sòlid edifici

amb ofici, 

sense desfici, 

amb benefici 

i provada destresa. 

Amb una gran terrassa, 

amb força traça, 

oberta, 

desperta, 

amb un posat optimista 

i l’ompliran de festa.

Penjar al rei com cal

Felip IV d'Aragó i V de Castella

El que desconeix la Història, diuen, està condemnat a repetir-la. Així ens va la cosa i així caiem, una i altra vegada, en els mateixos errors que ens escarneixen. Felip V, el Felip V d’ingrata memòria, resulta que, a efectes catalans, no era Felip V, sinó Felip IV. Per mor del decalatge i aquelles històries inversemblants de les monarquies, el V de la corona de Castella, corresponia al IV de la corona d’Aragó. Si fa o no fa, com li passa a les Canàries amb el rellotge. Les illes afortunades amb una hora menys que a la península i nosaltres, els catalans, amb un rei menys que a la cort dels miracles (castellana, of course). Què vol dir això? Què si algú no hi posa remei, d’aquí a no res tornarem a tenir, aquest cop sí, un Felip V, amargant-nos l’existència. Si ja va ser prou dur tenir-ne un, imagineu que serà patir-ne dos. Com que no hi ha casualitats, sinó, causalitats, espero que amb aquesta broma del destí es tanqui un cercle que no s’hauria d’haver obert mai. Tant de bo que el que va començar amb un Felip V de Castella i Lleó s’acabi, definitivament, amb l’efímer Felip V de Catalunya i Aragó.

Un túnel anomenat Espanya

Cava, cava, que això s’acaba 

Cau el consum de cava català a Espanya. Tant de bo que no sigui l’única cosa catalana que caigui a Espanya. I ja va sent hora que els espanyols es vagin acostumant a anar perdent “coses” catalanes i que es vagin fent a la idea que el seu xollo va tocant a la fi. Les exportacions de cava a Espanya baixen, mentre que al món civilitzat, pugen significativament. La balança de vendes és incontestablement positiva. El boicot d’Espanya als productes catalans no és nou. De fet, ja estem força acostumats, no només als boicots comercials, sinó als politics, econòmics, socials, culturals, d’infraestructures, d’ensenyament, sanitaris, fins i tot, ens boicotegen l’aire que respirem, l’aigua que bevem i les decisions que prenem. Ens hem sortit i ens en sortirem. El nostre futur, millor dit, el nostre present, passa per Europa i molt lluny d’Espanya i les seves rebequeries de nen malcriat, prepotent i consentit. Què no volen cava? Doncs ja s’ho faran. I que es vagin preparant per unes “festes” insubstancialment avorrides.

Cool

Hırsızlık

Hırsızlık, Hırsızlık, Hırsızlık, Hırsızlık, Hırsızlık, Hırsızlık, Hırsızlık, Hırsızlık, Hırsızlık, Hırsızlık, Hırsızlık, Hırsızlık, Hırsızlık, Hırsızlık, Hırsızlık, Hırsızlık, Hırsızlık, Hırsızlık, Hırsızlık, Hırsızlık, Hırsızlık, Hırsızlık, Hırsızlık, Hırsızlık, Hırsızlık, Hırsızlık, Hırsızlık, Hırsızlık, Hırsızlık, Hırsızlık, Hırsızlık, Hırsızlık, Hırsızlık, Hırsızlık, Hırsızlık, Hırsızlık, Hırsızlık, Hırsızlık, Hırsızlık, Hırsızlık, Hırsızlık, Hırsızlık, Hırsızlık, Hırsızlık, Hırsızlık, Hırsızlık, Hırsızlık, Hırsızlık, Hırsızlık, Hırsızlık, Hırsızlık, Hırsızlık, Hırsızlık, Hırsızlık, Hırsızlık, Hırsızlık, Hırsızlık, Hırsızlık, Hırsızlık, Hırsızlık, Hırsızlık, Hırsızlık, Hırsızlık, Hırsızlık, Hırsızlık, Hırsızlık, Hırsızlık, Hırsızlık, Hırsızlık, Hırsızlık, Hırsızlık, Hırsızlık, Hırsızlık, Hırsızlık, Hırsızlık, Hırsızlık, Hırsızlık, Hırsızlık, Hırsızlık, Hırsızlık, Hırsızlık, Hırsızlık, Hırsızlık, Hırsızlık, Hırsızlık, Hırsızlık, Hırsızlık, Hırsızlık, Hırsızlık, Hırsızlık, Hırsızlık, Hırsızlık, Hırsızlık, Hırsızlık, Hırsızlık, Hırsızlık, Hırsızlık, Hırsızlık, Hırsızlık, Hırsızlık, Hırsızlık...

El retrovisor

Gas Gas 

"Un grup inversor israelià compra l’empresa Gas Gas"

No em negareu que la noticia, de ser certa, que tot fa pensar que sí, és una desconcertant broma macabra. Que justament siguin els jueus, poble massacrat als camps d’extermini nazi sota els efectes del gas letal, els que comprin la catalana Gas Gas, és, com a mínim, inquietant. Hi ha coses que mereixen un tacte especial i que s’han de tractar amb extrema precaució i un decorós respecte. Però el destí és perversament cruel i el seu sentit de l’ humor és tan negre com la gola d’un carboner. Si això fos una broma, seria, sens dubte, de molt mal gust i, la seva oportunitat, poc més que inadequada. La sorpresa, en aquest cas, és que no és cap broma i la cruesa dels fets superen amb escreix qualsevol situació inimaginable. Gas Gas serà jueva i amb el ronc del motor, espantaran els dimonis.

Sol? No. Parella

Irresponsabilitat

Amb Grècia revoltada, amb Itàlia revoltada i, ara, amb Portugal revoltat, la situació està arribant a límits insostenibles. La legitimitat de la protesta no està exempta de culpa. Diuen els indignats, que ells no són responsables de la crisi, ni de les seves formes, ni del seu fons. No s’identifiquen amb les mesures preses, ni amb les maneres, ni amb els motius que han desembocat en  aquesta conjuntura. S’obliden, però, que els dirigents, els responsables directes d’aquesta angoixant situació, han estat escollits democràticament pels que ara fan sentir la seva protesta. S’obliden, però, que els encarregats de prendre les decisions, són els seus delegats, aquells als que han cedit voluntària, lliure i democràticament la seva representació. Responsabilitat? Tota. Trobo a faltar una mica d’autocrítica i un “molt” de propostes i alternatives.

Diferències bàsiques

Mal d'ull

Fumata blanca 

Des de que Benet XVI ha anunciat que se’n va, que plega, les coses no li han anat gaire be al Barça. Casualitat o no, el cert és que, de la nit al dia, la situació s’ha trastocat. Res és per sempre, ni tan sols el mandat del Papa, però la precipitació dels esdeveniments han agafat per sorpresa a un Barça desconcertat. Si no s’ha de tocar allò que funciona, perquè carai el sant Benet havia de saltar-se imprudentment la norma? Què no estàvem bé? Amb el que ens costa adaptar-nos a una determinada situació, ara haurem de tornar a començar. Desitjo, de tot cor, que l’hora sigui curta i el tràngol sigui blanenc. Que l’harmonia s’imposi a l’actual desgovern, perquè les experiències tornin a ser tan plaents com abans i seguim gaudint del millor dels escenaris possibles. Sauron, el senyor fosc i les forces del mal no poden ser, de cap manera, el referent que guiï els nostres dies. Que torni el Papa! I amb ell l’ordre natural de les coses. El món no es pot permetre un Barça emèrit. Fumata blanca, ja!

La màgia dels reis

Progressa adequadament 

Sense fer soroll. Sense estridències. Pas a pas, cop a cop i vers a vers, aquest equip va prenent forma. Una forma ben definida, amb uns fonaments sòlids, fruit d’una proposta clara, coherent i valenta. La forma exterior que prenen i acaben tenint les coses, són el resultat d’un procés interior de maduració complex i feixuc. Tenir la paciència suficient per gestionar l’ansietat de la immediatesa, no és una tasca fàcil, és més, sovint es sacrifica la possibilitat d’un futur compacte a canvi d’un present de recompenses inconsistents i efímeres. Picar pedra, i no deixar de fer-ho, malgrat les inclemències del temps, és una aposta incòmoda i difícil de sostenir. Per això és d’admirar la fidelitat a unes idees i la confiança en un projecte davant la persistent temptació de diluir-se en una uniformitat mediocre. Molta és la pressió per deixar-ho córrer. Moltes són les veus que advoquen pel resultadisme. Molts els cants de sirena. Per això és tan necessària, alhora que valuosa, la fortalesa de caràcter per encarar, de manera decidida, allò en el que es creu. Malgrat que, com en qualsevol àmbit d’aprenentatge, hi ha moltes coses a millorar, el Benjamí E del CE Europa fa molt bona pinta. I és en el seu mètode de treball i la seva evident evolució, on resideixen les millors expectatives de futur. Cada setmana, un pas de gegant.

Camí d'Oz

Les sabatetes vermelles 

Realment calia que el Papa sortint fes unes declaracions on es comprometia a observar una obediència incondicional al Papa entrant? Què potser no és la obediència cega un dels principis bàsics del gremi parroquial? Què ens ha volgut colar el dimissionari Benet amb aquest subratllat? Què potser, amb aquesta declaració sobrera, ha volgut marcar diferències entre el que s’ha de fer i d’altres no han fet, ni fan, ni faran? Hi ha encara algú, a aquestes alçades de la pel•lícula, que no tingui clar que l’Església és un ramat de pastura, on totes les seves ovelles han de fer cas del pastor si es que volen evitar l’encalç dels gossos? El Papa se’n va deixant el corral ben endreçat, llàstima que en la seva espantada no es pugui tornar a calçar les sabatetes vermelles que tant l’afavorien.

MARÍA DOLORES DE COSPEDAL - GROUCHO MARX