Mòbil immòbil 

Un projecte de llei preveu multes de fins a 250 dòlars als que escriguin amb l'smartphone' als carrers de Nevada. D’una lògica inapel•lable. Si en algun lloc del planeta és extremadament perillós jugar amb el mòbil mentre es camina, aquest no és un altre que Nevada. Amb Nevada, a poc que et descuidis, tens garantida la relliscada. Una relliscada que et durà a l’hospital amb la costosa despesa que el desgraciat incident ocasionarà. Cal prevenir els accidents, minimitzar els riscos, vetllar per la salut dels ciutadans i reduir, en la mesura del possible, qualsevol desviació en l’economia pública. S’ha de dissuadir als ciutadans de conductes inapropiades i que puguin ser un perill per al propi individu, alhora que un mal exemple per a les generacions futures. El model d’un comportament imprudent amb el consegüent risc per a la pròpia integritat i la del pròxim, ha de ser foragitat, no només dels carrers de Nevada, sinó de tots els carrers, de totes les ciutats, de tots els continents, del nostre planeta ideal. Qualsevol altra opció, no s’entendria. Bravo per Nevada!

I l'Oscar és per...

Sòlids principis del senyor Marcet 

En una recent entrevista a La Vanguardia, Javier Marcet, artífex de la Fundació que porta el seu nom, declara que, malgrat viatjar per tot el món, no n’ha tret res. Que res ha après i que res li ha servit per avançar en allò que ja sabia. O bé el senyor Marcet va néixer, com popularment es diu, ensenyat, i aleshores no li calien més coneixements, o la seva capacitat d’aprenentatge és del tot qüestionable. Que una persona, encara que es digui Marcet, sigui incapaç d’integrar una sola competència, per petita que sigui, desprès de voltar mig món, no és precisament un motiu d’orgull i diu molt poc a favor de la persona en qüestió. Sempre he desconfiat dels individus que ho saben tot, que estan en possessió de la veritat absoluta i neguen qualsevol possibilitat de nous aprenentatges. Javier Marcet ha edificat el seu imperi sobre aquest principi i, per tant, no és d’estranyar que, en un altre moment de l’entrevista, afirmi que cada dia li demostra l’amor a la seva dona agraint-li que li faci l’esmorzar, el dinar i el sopar. Sòlids principis els del senyor Marcet.

Llevantada

Tres turons fan una serra

S’han entès,

amb el ben entès, 

que es farà bé, 

que anirà bé, 

que tot sortirà bé. 

I aixecaran una casa, 

un sòlid edifici

amb ofici, 

sense desfici, 

amb benefici 

i provada destresa. 

Amb una gran terrassa, 

amb força traça, 

oberta, 

desperta, 

amb un posat optimista 

i l’ompliran de festa.

Penjar al rei com cal

Felip IV d'Aragó i V de Castella

El que desconeix la Història, diuen, està condemnat a repetir-la. Així ens va la cosa i així caiem, una i altra vegada, en els mateixos errors que ens escarneixen. Felip V, el Felip V d’ingrata memòria, resulta que, a efectes catalans, no era Felip V, sinó Felip IV. Per mor del decalatge i aquelles històries inversemblants de les monarquies, el V de la corona de Castella, corresponia al IV de la corona d’Aragó. Si fa o no fa, com li passa a les Canàries amb el rellotge. Les illes afortunades amb una hora menys que a la península i nosaltres, els catalans, amb un rei menys que a la cort dels miracles (castellana, of course). Què vol dir això? Què si algú no hi posa remei, d’aquí a no res tornarem a tenir, aquest cop sí, un Felip V, amargant-nos l’existència. Si ja va ser prou dur tenir-ne un, imagineu que serà patir-ne dos. Com que no hi ha casualitats, sinó, causalitats, espero que amb aquesta broma del destí es tanqui un cercle que no s’hauria d’haver obert mai. Tant de bo que el que va començar amb un Felip V de Castella i Lleó s’acabi, definitivament, amb l’efímer Felip V de Catalunya i Aragó.

Un túnel anomenat Espanya

Cava, cava, que això s’acaba 

Cau el consum de cava català a Espanya. Tant de bo que no sigui l’única cosa catalana que caigui a Espanya. I ja va sent hora que els espanyols es vagin acostumant a anar perdent “coses” catalanes i que es vagin fent a la idea que el seu xollo va tocant a la fi. Les exportacions de cava a Espanya baixen, mentre que al món civilitzat, pugen significativament. La balança de vendes és incontestablement positiva. El boicot d’Espanya als productes catalans no és nou. De fet, ja estem força acostumats, no només als boicots comercials, sinó als politics, econòmics, socials, culturals, d’infraestructures, d’ensenyament, sanitaris, fins i tot, ens boicotegen l’aire que respirem, l’aigua que bevem i les decisions que prenem. Ens hem sortit i ens en sortirem. El nostre futur, millor dit, el nostre present, passa per Europa i molt lluny d’Espanya i les seves rebequeries de nen malcriat, prepotent i consentit. Què no volen cava? Doncs ja s’ho faran. I que es vagin preparant per unes “festes” insubstancialment avorrides.

Cool

Hırsızlık

Hırsızlık, Hırsızlık, Hırsızlık, Hırsızlık, Hırsızlık, Hırsızlık, Hırsızlık, Hırsızlık, Hırsızlık, Hırsızlık, Hırsızlık, Hırsızlık, Hırsızlık, Hırsızlık, Hırsızlık, Hırsızlık, Hırsızlık, Hırsızlık, Hırsızlık, Hırsızlık, Hırsızlık, Hırsızlık, Hırsızlık, Hırsızlık, Hırsızlık, Hırsızlık, Hırsızlık, Hırsızlık, Hırsızlık, Hırsızlık, Hırsızlık, Hırsızlık, Hırsızlık, Hırsızlık, Hırsızlık, Hırsızlık, Hırsızlık, Hırsızlık, Hırsızlık, Hırsızlık, Hırsızlık, Hırsızlık, Hırsızlık, Hırsızlık, Hırsızlık, Hırsızlık, Hırsızlık, Hırsızlık, Hırsızlık, Hırsızlık, Hırsızlık, Hırsızlık, Hırsızlık, Hırsızlık, Hırsızlık, Hırsızlık, Hırsızlık, Hırsızlık, Hırsızlık, Hırsızlık, Hırsızlık, Hırsızlık, Hırsızlık, Hırsızlık, Hırsızlık, Hırsızlık, Hırsızlık, Hırsızlık, Hırsızlık, Hırsızlık, Hırsızlık, Hırsızlık, Hırsızlık, Hırsızlık, Hırsızlık, Hırsızlık, Hırsızlık, Hırsızlık, Hırsızlık, Hırsızlık, Hırsızlık, Hırsızlık, Hırsızlık, Hırsızlık, Hırsızlık, Hırsızlık, Hırsızlık, Hırsızlık, Hırsızlık, Hırsızlık, Hırsızlık, Hırsızlık, Hırsızlık, Hırsızlık, Hırsızlık, Hırsızlık, Hırsızlık, Hırsızlık, Hırsızlık, Hırsızlık, Hırsızlık...

El retrovisor

Gas Gas 

"Un grup inversor israelià compra l’empresa Gas Gas"

No em negareu que la noticia, de ser certa, que tot fa pensar que sí, és una desconcertant broma macabra. Que justament siguin els jueus, poble massacrat als camps d’extermini nazi sota els efectes del gas letal, els que comprin la catalana Gas Gas, és, com a mínim, inquietant. Hi ha coses que mereixen un tacte especial i que s’han de tractar amb extrema precaució i un decorós respecte. Però el destí és perversament cruel i el seu sentit de l’ humor és tan negre com la gola d’un carboner. Si això fos una broma, seria, sens dubte, de molt mal gust i, la seva oportunitat, poc més que inadequada. La sorpresa, en aquest cas, és que no és cap broma i la cruesa dels fets superen amb escreix qualsevol situació inimaginable. Gas Gas serà jueva i amb el ronc del motor, espantaran els dimonis.

Sol? No. Parella

Irresponsabilitat

Amb Grècia revoltada, amb Itàlia revoltada i, ara, amb Portugal revoltat, la situació està arribant a límits insostenibles. La legitimitat de la protesta no està exempta de culpa. Diuen els indignats, que ells no són responsables de la crisi, ni de les seves formes, ni del seu fons. No s’identifiquen amb les mesures preses, ni amb les maneres, ni amb els motius que han desembocat en  aquesta conjuntura. S’obliden, però, que els dirigents, els responsables directes d’aquesta angoixant situació, han estat escollits democràticament pels que ara fan sentir la seva protesta. S’obliden, però, que els encarregats de prendre les decisions, són els seus delegats, aquells als que han cedit voluntària, lliure i democràticament la seva representació. Responsabilitat? Tota. Trobo a faltar una mica d’autocrítica i un “molt” de propostes i alternatives.

Diferències bàsiques

Mal d'ull

Fumata blanca 

Des de que Benet XVI ha anunciat que se’n va, que plega, les coses no li han anat gaire be al Barça. Casualitat o no, el cert és que, de la nit al dia, la situació s’ha trastocat. Res és per sempre, ni tan sols el mandat del Papa, però la precipitació dels esdeveniments han agafat per sorpresa a un Barça desconcertat. Si no s’ha de tocar allò que funciona, perquè carai el sant Benet havia de saltar-se imprudentment la norma? Què no estàvem bé? Amb el que ens costa adaptar-nos a una determinada situació, ara haurem de tornar a començar. Desitjo, de tot cor, que l’hora sigui curta i el tràngol sigui blanenc. Que l’harmonia s’imposi a l’actual desgovern, perquè les experiències tornin a ser tan plaents com abans i seguim gaudint del millor dels escenaris possibles. Sauron, el senyor fosc i les forces del mal no poden ser, de cap manera, el referent que guiï els nostres dies. Que torni el Papa! I amb ell l’ordre natural de les coses. El món no es pot permetre un Barça emèrit. Fumata blanca, ja!

La màgia dels reis

Progressa adequadament 

Sense fer soroll. Sense estridències. Pas a pas, cop a cop i vers a vers, aquest equip va prenent forma. Una forma ben definida, amb uns fonaments sòlids, fruit d’una proposta clara, coherent i valenta. La forma exterior que prenen i acaben tenint les coses, són el resultat d’un procés interior de maduració complex i feixuc. Tenir la paciència suficient per gestionar l’ansietat de la immediatesa, no és una tasca fàcil, és més, sovint es sacrifica la possibilitat d’un futur compacte a canvi d’un present de recompenses inconsistents i efímeres. Picar pedra, i no deixar de fer-ho, malgrat les inclemències del temps, és una aposta incòmoda i difícil de sostenir. Per això és d’admirar la fidelitat a unes idees i la confiança en un projecte davant la persistent temptació de diluir-se en una uniformitat mediocre. Molta és la pressió per deixar-ho córrer. Moltes són les veus que advoquen pel resultadisme. Molts els cants de sirena. Per això és tan necessària, alhora que valuosa, la fortalesa de caràcter per encarar, de manera decidida, allò en el que es creu. Malgrat que, com en qualsevol àmbit d’aprenentatge, hi ha moltes coses a millorar, el Benjamí E del CE Europa fa molt bona pinta. I és en el seu mètode de treball i la seva evident evolució, on resideixen les millors expectatives de futur. Cada setmana, un pas de gegant.

Camí d'Oz

Les sabatetes vermelles 

Realment calia que el Papa sortint fes unes declaracions on es comprometia a observar una obediència incondicional al Papa entrant? Què potser no és la obediència cega un dels principis bàsics del gremi parroquial? Què ens ha volgut colar el dimissionari Benet amb aquest subratllat? Què potser, amb aquesta declaració sobrera, ha volgut marcar diferències entre el que s’ha de fer i d’altres no han fet, ni fan, ni faran? Hi ha encara algú, a aquestes alçades de la pel•lícula, que no tingui clar que l’Església és un ramat de pastura, on totes les seves ovelles han de fer cas del pastor si es que volen evitar l’encalç dels gossos? El Papa se’n va deixant el corral ben endreçat, llàstima que en la seva espantada no es pugui tornar a calçar les sabatetes vermelles que tant l’afavorien.

MARÍA DOLORES DE COSPEDAL - GROUCHO MARX

Uniformitat

Repensar l’estratègia 

Què nassos els hi passa als espanyols del segle XXI? Què ha mudat en el seu ADN que els fa tan desconcertadament irreconeixibles? Segles d’estigmatització, persecució i expulsió de tots aquells que no eren com ells, per acabar volent mantenir per la força, en el seu territori i sota el seu jou, a gent que no hi vol ser-hi. Pagans, musulmans, jueus,...tots varen patir, en les seves pròpies carns, la intolerància d’un poble avesat a la puresa de raça, l’única religió i l’uniat de la llengua. A que ve doncs aquesta renuncia incomprensible a no fer fora als catalans del seu monolític territori? Perquè s’entesten a sostenir una situació insostenible? Què ens fa diferents als musulmans o jueus, perquè, amb totes les nostres particularitats, els espanyols no ens expulsin dels seus dominis? Serà que els espanyols no poden viure sense nosaltres i no volen repetir els errors monumentals que varen cometre amb les històriques i desafortunades expulsions? Hauran après finalment la lliçó? Musulmans i jueus no volien marxar del país i Espanya no va tenir pietat. Amb l’expulsió, el territori va perdre els seus millors actius. Els catalans maldem per marxar i Espanya, presa del pànic, es repensa l’estratègia.

Noble

Matèria noble 

A pocs de vosaltres el nom d’Albert Puigdellivol us dirà res. És més, em consta que heu viscut feliçment en aquesta amable desconeixença. Però ha arribat el moment d’explicar la seva exemplar història. L’Albert és un laboriós artesà que ha dedicat els millors anys de la seva vida (i els altres també) al món de la fusta i les seves inevitables estelles. Les circumstàncies del moment o l’oportunitat del lloc el van anar orientant cap a el parquet d’exteriors. De la nit al dia, les terrasses i els jardins, es varen convertir en el seu habitat natural. Allí va aprendre tot el que calia saber i, la seva estimulant curiositat, va fer la resta. Però, la fusta per a exteriors, millor dit, la seva fixació, tenia un problema endèmic. Una manera de fer que s’anava repetint mecànicament sense atendre l’estudi de possibles millores. Sense entrar en detalls que allarguin en excés el desenllaç de la història, us diré que el sistema de muntatge “de tota la vida” es va col•lapsar. Un bon dia, millor dit, un mal dia, l’Albert es va trobar davant d’un client que es va negar a pagar-li la feina feta per deficiències d’acabats amb les que no estava en absolut d’acord. Una obra de 1500 metres quadrats, feta com sempre, amb un import molt respectable, va posar en perill la mateixa pervivència del seu negoci. L’Albert no va cobrar aquella feina, però, en lloc d’enfonsar-se i maleir la seva sort, no va defallir fins a trobar una solució al problema. Va pensar, va idear i va desenvolupar un nou sistema de fixació que va ser un rotund i inapel•lable èxit. Tant és així, que tota la fusta d’exteriors es col•loca actualment amb la solució de l’Albert. El que podria haver estat, sens dubte, una tragèdia, es va convertir, gràcies a una actitud positiva, en un gran avenç.

El far que ens guia

Odioses comparacions 

El tema religiós, a fe de ser sincer, no em fa perdre el son. Però, les seves rellevants i evidents contradiccions, són un constant escàndol que no ens pot deixar indiferents. A primera vista, i sense voler aprofundir gaire, diria que qualsevol comparació entre els orígens del cristianisme i la situació actual no deixa cap mena de dubte sobre la seva profunda degeneració. 

Veiem.

 

Si Jesús era pobre, com és que el seu actual representat sobre la Terra és immensament ric i no para d’acumular patrimoni i amassar fortunes? 

Si Jesús amava els nens, com és que l’ inquilí del vaticà dóna cobertura als pederastes i protegeix a tots aquells que n’abusen d’ells? 

Sí Jesús pagava puntualment els seus tributs, com és que l’actual Papa no només està exempt de fer-ho, sinó que els cobra religiosament? 

Si Jesús va nàixer en un estable, va viure en una fusteria i va passar llargues estades en un desert, com és que el màxim dirigent de la seva Església viu en un Palau envoltat de comoditats i luxe?

Si Jesús va expulsar sense miraments als mercaders del Temple, com és que el vicari de Déu ha fet del mercantilisme el seu modus operandi i el seu modus vivendi? 

Si Jesús predicava la pau, com és que el seu principal deixeble és un cap d’Estat i beneeix dictadors i guarda silenci davant la guerra? 

Si Jesús va ser coronat amb un trenat d’espines, com s’explica l’escandalosa i ofensiva mitra d’or que llueix el senyor de Roma? 

Si Jesús va donar la vida per una idea, com és que Beneit XVI dimiteix de les seves responsabilitats? 

No seré jo qui respongui a aquestes preguntes. Reconec la més absoluta incapacitat per fer-ho.

De perdidos al rio