El retrovisor

Gas Gas 

"Un grup inversor israelià compra l’empresa Gas Gas"

No em negareu que la noticia, de ser certa, que tot fa pensar que sí, és una desconcertant broma macabra. Que justament siguin els jueus, poble massacrat als camps d’extermini nazi sota els efectes del gas letal, els que comprin la catalana Gas Gas, és, com a mínim, inquietant. Hi ha coses que mereixen un tacte especial i que s’han de tractar amb extrema precaució i un decorós respecte. Però el destí és perversament cruel i el seu sentit de l’ humor és tan negre com la gola d’un carboner. Si això fos una broma, seria, sens dubte, de molt mal gust i, la seva oportunitat, poc més que inadequada. La sorpresa, en aquest cas, és que no és cap broma i la cruesa dels fets superen amb escreix qualsevol situació inimaginable. Gas Gas serà jueva i amb el ronc del motor, espantaran els dimonis.

Sol? No. Parella

Irresponsabilitat

Amb Grècia revoltada, amb Itàlia revoltada i, ara, amb Portugal revoltat, la situació està arribant a límits insostenibles. La legitimitat de la protesta no està exempta de culpa. Diuen els indignats, que ells no són responsables de la crisi, ni de les seves formes, ni del seu fons. No s’identifiquen amb les mesures preses, ni amb les maneres, ni amb els motius que han desembocat en  aquesta conjuntura. S’obliden, però, que els dirigents, els responsables directes d’aquesta angoixant situació, han estat escollits democràticament pels que ara fan sentir la seva protesta. S’obliden, però, que els encarregats de prendre les decisions, són els seus delegats, aquells als que han cedit voluntària, lliure i democràticament la seva representació. Responsabilitat? Tota. Trobo a faltar una mica d’autocrítica i un “molt” de propostes i alternatives.

Diferències bàsiques

Mal d'ull

Fumata blanca 

Des de que Benet XVI ha anunciat que se’n va, que plega, les coses no li han anat gaire be al Barça. Casualitat o no, el cert és que, de la nit al dia, la situació s’ha trastocat. Res és per sempre, ni tan sols el mandat del Papa, però la precipitació dels esdeveniments han agafat per sorpresa a un Barça desconcertat. Si no s’ha de tocar allò que funciona, perquè carai el sant Benet havia de saltar-se imprudentment la norma? Què no estàvem bé? Amb el que ens costa adaptar-nos a una determinada situació, ara haurem de tornar a començar. Desitjo, de tot cor, que l’hora sigui curta i el tràngol sigui blanenc. Que l’harmonia s’imposi a l’actual desgovern, perquè les experiències tornin a ser tan plaents com abans i seguim gaudint del millor dels escenaris possibles. Sauron, el senyor fosc i les forces del mal no poden ser, de cap manera, el referent que guiï els nostres dies. Que torni el Papa! I amb ell l’ordre natural de les coses. El món no es pot permetre un Barça emèrit. Fumata blanca, ja!

La màgia dels reis

Progressa adequadament 

Sense fer soroll. Sense estridències. Pas a pas, cop a cop i vers a vers, aquest equip va prenent forma. Una forma ben definida, amb uns fonaments sòlids, fruit d’una proposta clara, coherent i valenta. La forma exterior que prenen i acaben tenint les coses, són el resultat d’un procés interior de maduració complex i feixuc. Tenir la paciència suficient per gestionar l’ansietat de la immediatesa, no és una tasca fàcil, és més, sovint es sacrifica la possibilitat d’un futur compacte a canvi d’un present de recompenses inconsistents i efímeres. Picar pedra, i no deixar de fer-ho, malgrat les inclemències del temps, és una aposta incòmoda i difícil de sostenir. Per això és d’admirar la fidelitat a unes idees i la confiança en un projecte davant la persistent temptació de diluir-se en una uniformitat mediocre. Molta és la pressió per deixar-ho córrer. Moltes són les veus que advoquen pel resultadisme. Molts els cants de sirena. Per això és tan necessària, alhora que valuosa, la fortalesa de caràcter per encarar, de manera decidida, allò en el que es creu. Malgrat que, com en qualsevol àmbit d’aprenentatge, hi ha moltes coses a millorar, el Benjamí E del CE Europa fa molt bona pinta. I és en el seu mètode de treball i la seva evident evolució, on resideixen les millors expectatives de futur. Cada setmana, un pas de gegant.

Camí d'Oz

Les sabatetes vermelles 

Realment calia que el Papa sortint fes unes declaracions on es comprometia a observar una obediència incondicional al Papa entrant? Què potser no és la obediència cega un dels principis bàsics del gremi parroquial? Què ens ha volgut colar el dimissionari Benet amb aquest subratllat? Què potser, amb aquesta declaració sobrera, ha volgut marcar diferències entre el que s’ha de fer i d’altres no han fet, ni fan, ni faran? Hi ha encara algú, a aquestes alçades de la pel•lícula, que no tingui clar que l’Església és un ramat de pastura, on totes les seves ovelles han de fer cas del pastor si es que volen evitar l’encalç dels gossos? El Papa se’n va deixant el corral ben endreçat, llàstima que en la seva espantada no es pugui tornar a calçar les sabatetes vermelles que tant l’afavorien.

MARÍA DOLORES DE COSPEDAL - GROUCHO MARX

Uniformitat

Repensar l’estratègia 

Què nassos els hi passa als espanyols del segle XXI? Què ha mudat en el seu ADN que els fa tan desconcertadament irreconeixibles? Segles d’estigmatització, persecució i expulsió de tots aquells que no eren com ells, per acabar volent mantenir per la força, en el seu territori i sota el seu jou, a gent que no hi vol ser-hi. Pagans, musulmans, jueus,...tots varen patir, en les seves pròpies carns, la intolerància d’un poble avesat a la puresa de raça, l’única religió i l’uniat de la llengua. A que ve doncs aquesta renuncia incomprensible a no fer fora als catalans del seu monolític territori? Perquè s’entesten a sostenir una situació insostenible? Què ens fa diferents als musulmans o jueus, perquè, amb totes les nostres particularitats, els espanyols no ens expulsin dels seus dominis? Serà que els espanyols no poden viure sense nosaltres i no volen repetir els errors monumentals que varen cometre amb les històriques i desafortunades expulsions? Hauran après finalment la lliçó? Musulmans i jueus no volien marxar del país i Espanya no va tenir pietat. Amb l’expulsió, el territori va perdre els seus millors actius. Els catalans maldem per marxar i Espanya, presa del pànic, es repensa l’estratègia.

Noble

Matèria noble 

A pocs de vosaltres el nom d’Albert Puigdellivol us dirà res. És més, em consta que heu viscut feliçment en aquesta amable desconeixença. Però ha arribat el moment d’explicar la seva exemplar història. L’Albert és un laboriós artesà que ha dedicat els millors anys de la seva vida (i els altres també) al món de la fusta i les seves inevitables estelles. Les circumstàncies del moment o l’oportunitat del lloc el van anar orientant cap a el parquet d’exteriors. De la nit al dia, les terrasses i els jardins, es varen convertir en el seu habitat natural. Allí va aprendre tot el que calia saber i, la seva estimulant curiositat, va fer la resta. Però, la fusta per a exteriors, millor dit, la seva fixació, tenia un problema endèmic. Una manera de fer que s’anava repetint mecànicament sense atendre l’estudi de possibles millores. Sense entrar en detalls que allarguin en excés el desenllaç de la història, us diré que el sistema de muntatge “de tota la vida” es va col•lapsar. Un bon dia, millor dit, un mal dia, l’Albert es va trobar davant d’un client que es va negar a pagar-li la feina feta per deficiències d’acabats amb les que no estava en absolut d’acord. Una obra de 1500 metres quadrats, feta com sempre, amb un import molt respectable, va posar en perill la mateixa pervivència del seu negoci. L’Albert no va cobrar aquella feina, però, en lloc d’enfonsar-se i maleir la seva sort, no va defallir fins a trobar una solució al problema. Va pensar, va idear i va desenvolupar un nou sistema de fixació que va ser un rotund i inapel•lable èxit. Tant és així, que tota la fusta d’exteriors es col•loca actualment amb la solució de l’Albert. El que podria haver estat, sens dubte, una tragèdia, es va convertir, gràcies a una actitud positiva, en un gran avenç.

El far que ens guia

Odioses comparacions 

El tema religiós, a fe de ser sincer, no em fa perdre el son. Però, les seves rellevants i evidents contradiccions, són un constant escàndol que no ens pot deixar indiferents. A primera vista, i sense voler aprofundir gaire, diria que qualsevol comparació entre els orígens del cristianisme i la situació actual no deixa cap mena de dubte sobre la seva profunda degeneració. 

Veiem.

 

Si Jesús era pobre, com és que el seu actual representat sobre la Terra és immensament ric i no para d’acumular patrimoni i amassar fortunes? 

Si Jesús amava els nens, com és que l’ inquilí del vaticà dóna cobertura als pederastes i protegeix a tots aquells que n’abusen d’ells? 

Sí Jesús pagava puntualment els seus tributs, com és que l’actual Papa no només està exempt de fer-ho, sinó que els cobra religiosament? 

Si Jesús va nàixer en un estable, va viure en una fusteria i va passar llargues estades en un desert, com és que el màxim dirigent de la seva Església viu en un Palau envoltat de comoditats i luxe?

Si Jesús va expulsar sense miraments als mercaders del Temple, com és que el vicari de Déu ha fet del mercantilisme el seu modus operandi i el seu modus vivendi? 

Si Jesús predicava la pau, com és que el seu principal deixeble és un cap d’Estat i beneeix dictadors i guarda silenci davant la guerra? 

Si Jesús va ser coronat amb un trenat d’espines, com s’explica l’escandalosa i ofensiva mitra d’or que llueix el senyor de Roma? 

Si Jesús va donar la vida per una idea, com és que Beneit XVI dimiteix de les seves responsabilitats? 

No seré jo qui respongui a aquestes preguntes. Reconec la més absoluta incapacitat per fer-ho.

De perdidos al rio

Els vostres gossos 

Em declaro territori català, lliure i sobirà. Ho faig des de la majoria d’edat, conscient i lliurement. Ho plantejo des de la voluntat indestructible, des del convenciment absolut i la determinació inalterable. Ho assumeixo des de la història que em justifica, des de la raó que m’assisteix i la legalitat que construirem. Em sento capaç de prendre les meves pròpies decisions, de triar el meu futur i equivocar-me tantes vegades com calgui. Em declaro independent, m’he calçat les botes de fer camí i he penjat l’estelada al balcó. El meu territori és, des d’ara mateix, irreductible. I ja podeu enviar, si us convé, els vostres gossos que em bordin els somnis i m’encalcin l’ombra.

Camí d'aprenentatge

Present per invertir

Al marge del resultat, que pot ser més o menys just, un partit de futbol de benjamins només es pot analitzar, sí o sí, des d’una perspectiva pedagògica. L’aprenentatge és, o ha de ser, l’única raó de ser a edats tan tendres. Res és comparable i res justifica estalviar-se la docència per aconseguir bons resultats a curt termini. Les urgències són el pitjor enemic per a uns fonaments que es volen sòlids i duradors. Res pot substituir tot allò que s’aprèn amb insistència, paciència i convicció. 

Quan veus que un nen de 9 anys posa la pilota endarrere per tornar a començar la jugada des d’una zona menys congestionada. Quan aixeca el cap per buscar la millor opció. Quan s’associa amb el company més proper i defuig la pilota llarga. Quan surt sistemàticament amb la pilota jugada des de la seva pròpia àrea prenent riscos evidents. Quan desxifra les cobertures i es desplega eixamplant el camp. Quan demana la pilota, no la rifa i gestiona la pausa. Quan veus aquests esbossos, imperfectes encara, però esperançadorament significatius, tens l’agradable sensació que s’està en el bon camí.

Mentider compulsiu

Pinocchio a la foguera 

Quina metàfora sublim. Quina coincidència perfecta. Quina broma més oportuna. El còmic, Beppe Grillo, no només es presenta a les eleccions encapçalant el Moviment 5 Estrelles, sinó que té moltes possibilitats de desembarcar massivament al Parlament italià. Curiós, o no, que sigui justament un còmic (més enllà del pallasso Berlusconi) qui hagi d’actuar de revulsiu per remoure les consciències anestesiades dels seus conciutadans. Carlo Collodi, autor de Pinocchio, estaria encantat que l’esperit d’un dels seus personatges més famosos, Peppe Grillo, fos l’inesperat protagonista de l’actualitat conjuntural del seu país. Que Grillo sigui l’assot, la consciència de politics corruptes als que no els hi deixa de créixer el nas per les seves repetides mentides, és una mostra de l’oportunitat i la visió de futur del fabulador Collodi, alhora que una descomunal tragèdia pel bon funcionament de la nostra societat. És bo saber, però, que mentre hi hagi malfactors fills de fusta amb nassos quilomètrics, hi haurà Grillos que fustiguin les seves perverses consciències. Pinocchio a la foguera.

Mimetisme

Circumloqui 

Perquè, quan em parles en nom de “tots”, sé que només ho fas en el teu propi? Perquè quan t‘atribueixes la representació del grup, només et preocupa el teu interès personal? Perquè quan planteges problemes generals, en el fons només m’estàs explicant el teu problema? Perquè quan m’exposes situacions col•lectives, només hi veig el neguit de la teva situació? Perquè quan em dius que no vols parlar de noms, m’estàs cridant desesperadament el teu nom? Perquè quan et perds pel general només és per la por de concretar, per la covardia de donar la cara i dir les coses pel seu nom? Perquè t’amagues darrera d’excuses que no tenen excusa i arguments més vells que l’anar a peu? No veus que et conec. Ets un model estàndard que es repeteix tediosament sense cap mena d’originalitat. Molts abans que tu i molts desprès de tu, ho provaran fins l’avorriment. Les persones com tu seguiran amagant-se darrera del grup per vestir de públiques les seves reivindicacions privades. Vine, treu-te la careta i digues senzillament allò que em vols dir. Deixa’t de circumloquis que no duen enlloc i que em cansen una barbaritat. Digues, simplement, que vols que el teu fill jugui més que cap altre dels seus companys. Que ha de tenir un tracte preferent per damunt del grup i que totes les situacions que es plantegin l’han d’afavorir. Evidentment que no et faré cas, però com a mínim, tindrem les coses clares i no perdrem el temps.

En un tres i no res

L’era digital 

Definitivament, ara sí, hem entrat de ple a l’era digital. El dit de Mourinho, furgant l’ull de Tito Vilanova, no només ens va assenyalar quin era el camí, tal com va reivindicar joiosament la graderia del Bernabeu, sinó quina havia de ser la conducta de tots aquells que pretenien fer-se un lloc en una societat de malfactors, immorals, gàngsters i corruptes. Quan una acció deplorable és celebrada, aprovada, justificada i encoratjada per una part important de l’opinió pública que dóna cobertura a actituds d’aquesta mena i que troba en el seu sí un entorn per a la seva pervivència i multiplicació, ha de tenir, per força, conseqüències indesitjables. I és en aquest escenari on tot és possible. Aquella pluja ens ha portat aquest fang. Aquells vents, aquestes tempestes. El dit de Bárcenas, irrespectuós i ofensiu, no és més que un nou episodi d’immoralitat del que no som del tot aliens. Personatges infrahumans com Mourinho i Bárcenas no són exemples aïllats, rares avis, ni flors d’un dia. Són producte d’una permissivitat còmplice i d’un suport social gens dissimulat. La tolerància vers aquestes conductes no fa més que afavorir i estimular l’aparició de comportaments destructius, insolidaris i antisocials. Els dits de Mourinho i de Bárcenas són els dits d’una mateixa mà. Una mà que, si la deixes fer, cometrà totes les ignomínies que estan escrites i, amb tota certesa, les que encara no ho estan. Benvinguts a l’era digital.

Quin morro!

Escac al rei 

El tauler preparat. L’escaquer desplegat. Tot a punt per a la gran partida (tant de bo). El rei del carnestoltes, la reina gregària, els alfils i les seves vertiginoses diagonals, els cavalls i els que munten els cavalls, les torres que s’enroquen i els peons donant pel cul. Un, dos, tres, temps. Perquè no em sorprèn, no ja l’oportunitat de les declaracions de Diego Torres, ex soci d’Urdangarin, sinó la possible implicació dels membres de la Casa Reial Espanyola, rei inclòs, en els “negocis” de l’ Institut Nóos? Perquè és tan fàcil de creure que la persona que comparteix llit amb Iñaki i és còmplice de jocs, també ho sigui en els altres àmbits quotidians? I posats a fer actes de fe, si un rei és capaç de cometre els errors de bulto que ha comés davant de les càmeres de televisió i la premsa internacional, què no serà capaç de fer en la intimitat? Com en un tauler, les torres fan escac, i no només al rei, sinó a tota la Casa Reial. I l'oportú i clarivident Pere Navarro, demanant públicament l'abdicació!