Un pla genial
Quan les coses s’encallen o, simplement, no funcionen,
és molt important tenir un pla. I encara més, tenir un pla genial.
dimecres, 6 de febrer del 2013
La metamorfosi
Què què li passa a Xabi Alonso? Quelcom de tan senzill i, alhora, tan destructiu, com patir la síndrome de la mediocritat. A Xabi Alonso li han fet creure, i ell hi ha caigut de quatre grapes, que és un superclasse. Un jugador fora de sèrie i que està entre el bo i millor de l’elit del futbol. Que el seu nivell és superior i que està molt per damunt de la resta de mortals. I és en aquest punt que arriba el drama. El drama en forma de partit contra el Barça i, de cop, com per art de màgia, se li apareixen tots els fantasmes. Espectres amb el rostre de Xavi, Iniesta, Busquets, Cesc, Thiago,...i ell, al vell mig d’un rondo cruel, veient impotent com es passen la pilota. Apareix, aleshores, la frustració, l’enveja malsana i la sagnant evidència d’una realitat inapel•lable. Les seves mancances, la seva vulgaritat i les seves limitacions desbocades acaben per fer la resta. S’allibera la bèstia i els baixos instints el posseeixen. Les passades llargues es converteixen en puntades curtes, generalment als turmells del rivals, i la desitjable continència es destil•la en violència, fatxenderia, i malevolència. I allí tenim al primitiu, a l’ordinari Xabi Alonso clavat davant del mirall que li retorna la seva pròpia mediocritat i, el pitjor, la seva incapacitat innata per revessar-la.
dimarts, 5 de febrer del 2013
Arrels quadrades (o no)
Estava cantat. Ho vaig intuir, i així ho vaig intentar explicar. La plataforma alternativa, Arrels Europeistes, cada cop ho té més cru. Malgrat la seva estimulant presentació en públic i la curiositat que va despertar en alguns mitjans de comunicació, el cert és que les alegries dels inicis s’han anat diluint com un terrós de sucre en un café calent. La seva fogositat, la seva animositat, la seva combativitat i la seva il•lusió original han derivat cap a una relaxació i, en el pitjor dels casos, cap a una resignació que fa tota la pinta de ser llarga i duradora. La seva activitat cada cop és més espaiada i discontinua. La seva presència cada cop més imperceptible i irrellevant. Els seus lloables objectius, cada cop més dispersos i llunyans. Tot ho tenen en contra. Tot s’ha girat o, millor dit, res s’ha girat com pretenien. Cap esquerda on clavar el piolet, cap fissura en el morter, cap finestra per obrir, cap catifa per aixecar. I és que la situació actual del CE Europa no deixa marge a aventures de canvi, ni a alternatives, a hores d’ara, innecessàries i arriscades. Els resultats acompanyen, els números surten, l’escola funciona com un rellotge. Hi ha llistes d’espera, hi ha pau social, hi ha tranquil•litat en la gestió, estabilitat en les emocions i un futur certament interessant. Amb aquest panorama, Arrels Europeistes o qualsevol altra plataforma alternativa, ho ha de tenir, per força, molt difícil. L’estratègia del “acoso y derribo” acostuma a funcionar quan les coses no van bé i, la seva acció, provoca la precipitació dels esdeveniments. Però quan la situació és generosament satisfactòria i l’alternativa no proposa arguments constructius de millora, aleshores, no hi ha res a fer. L’actual direcció del CE Europa només caurà si les coses van maldades, però no crec que cap europeista vulgui arribar a aquest extrem per aconseguir els seus respectables objectius.
dilluns, 4 de febrer del 2013
Assumptes interns
La Casa Blanca sobre el procés català: "La situació de Catalunya és un assumpte intern espanyol"
Fins que deixi de ser-ho, companys, fins que deixi de ser-ho! I en això, senyors de Washington, estem compromesos. Em permeto recordar-los, des de la més humil de les modèsties, que la situació de les colònies americanes al segle XVIII, no era més que un assumpte intern britànic. Malgrat aquesta subtilesa, les colònies americanes no varen desistir en el seu objectiu, alhora que s’aplicaven en buscar aliats internacionals i donar a conèixer al món la seva voluntat d’independència. Va ser gràcies al suport d’algunes potències europees, junt amb la determinació dels colons, que l’emancipació de la Gran Metròpoli va ser una realitat. Totes les independències són, en un principi, un assumpte intern dels països que s’hi veuen compromesos. Però un afer intern no és, n’hi ha de ser, un afer aïllat per la comunitat internacional. Els actuals EEUU varen voler crear, del no res, una nova realitat a partir d’un canvi de la seva situació de dependència mitjançant la secessió. No és el cas de Catalunya. Catalunya no es planteja la independència des de la secessió, sinó des de la recuperació de l’Estat que va ser i que Espanya es va annexar per la força de les armes. EEUU va aconseguir la seva independència amb una ínfima part dels arguments que té Catalunya per aconseguir la seva. Estaria bé que el democràtic poble americà ho comencés a entendre.
diumenge, 3 de febrer del 2013
Maleïdes comparacions!
Jerusalem, segle I
Primera negació: Una criada acusa Pere de ser un deixeble de Jesús. Pere respon: no se de que m’estàs parlant. La primera negació es la temptació de la ambigüitat, de la vida doble.
Segona negació: La criada insisteix obertament. Assenyalant Pere i dirigint-se al públic: Aquest és un d’ells. Pere, aquest cop, ho nega en rodó.
Tercera negació: Ara ja no és la criada, sinó un grup d’homes els que acusen Pere: No hi ha cap dubte. Tu ets un d’ells. Pere, atrapat, nega novament: No conec a aquest home del que em parleu.
De l’ambigüitat al pecat
Tothom coneix la historia i tothom sap com va acabar.
Madrid, segle XXI
Primera negació: Mariano Rajoy en compareixença davant els seus acòlits (única i exclusivament) afirma: mai he rebut diner negre.
Segona negació: Mariano Rajoy, sense ser interpel•lat per cap periodista (no n’hi havia), repeteix: mai, mai, he rebut diner negre.
Tercera negació: Mariano Rajoy, tenint por de que la seva posició no hagués quedat prou clara, insisteix: mai, mai, mai, he rebut diner negre.
Ningú coneix la història, encara que s’intueix com acabarà.
Pere va mentir i va negar tres cops l’evidència. Mariano és catòlic, apostòlic i romà.
Déu n’hi do!
BALADA DEL QUE NUNCA FUE A GRANADA
¡Qué lejos por mares, campos y montañas!
Ya otros soles miran mi cabeza cana. Nunca fui a Granada.
Mi cabeza cana, los años perdidos.
Quiero hallar los viejos, borrados caminos.
Nunca vi Granada.
Dadle un ramo verde de luz a mi mano.
Una rienda corta y un galope largo.
Nunca entré en Granada.
¿Qué gente enemiga puebla sus adarves?
¿Quién los claros ecos libres de sus aires?
Nunca fui a Granada.
¿Quién hoy sus jardines aprisiona y pone
cadenas al habla de sus surtidores?
Nunca vi Granada.
Venid los que nunca fuisteis a Granada.
Hay sangre caída, sangre que me llama.
Nunca entré en Granada.
Hay sangre caída del mejor hermano.
Sangre por los mirtos y aguas de los patios.
Nunca fui a Granada.
Del mejor amigo, por los arrayanes.
Sangre por el Darro, por el Genil sangre.
Nunca vi Granada.
Si altas son las torres, el valor es alto.
Venid por montañas, por mares y campos.
Entraré en Granada.
Rafael Alberti
dissabte, 2 de febrer del 2013
Les mans de les dones
Hi ha una cosa que s’anomena llenguatge corporal o llenguatge no verbal. És en aquesta reveladora manera d’expressar-se en la que he reparat per confirmar el mimetisme entre les dones i el seu contratipus en els homes. Postures i gestos aparentment insignificants però que són reveladors d’una manera de ser i d’un model educatiu força descriptiu i al que no es pot, ni es vol, renunciar.
Les dones, les quatre dones, totes les dones de la foto, apareixen amb les mans tapant-se el sexe. Protegint instintivament les seves parts púdiques i deixant ben clar quin és el seu capital i la caixa que el guarda.
Els homes, per la seva banda (sense doble intenció), apareixen firmes com un pal. Els braços al costat del tronc i deixant, en el seu cas, les vergonyes a l’aire. Coneixedors de que els genitals són, i seran, el timó que ha de guiar la seva singladura, no tenen cap vergonya en mostrar-los públicament sense la més mínima reserva. Mirant a càmera semblen dir, com un sol home: "aquests són els nostres arguments i tot s’ha de fer segons els seus manaments".
Dones i homes junts en una eloqüent foto de família i on tots semblen estar d’acord en destacar els seus atributs genitals i les seves intencions sexuals.
Os vamos a joder! Os vamos a joder! Os vamos a joder!
Que passi el següent.
Callejón sin salida
Qui havia de ser sinó l’il•luminat Callejón, l’altre titella de Mou, alhora que el seu incomprensible protegit, l’únic testimoni de tot el que va passar al Bernabeu? Coneixent Callejón, la seva trajectòria, el seu perfil i el seu coeficient intel•lectual, un està en condicions d’acceptar tot, absolutament tot, el que aquest sensible visionari afirmi. Crec cegament que Callejón va veure, i sentir, com Messi li deia “bobo” a Arbeloa al parquing. Crec cegament que Callejón va veure, i va sentir, com Messi li deia “muñeco de Mou” a Karanka al túnel. Crec cegament que Callejón va veure, i va sentir, com Messi li deia “eres un barato y la tienes pequeña” a Cristiano al vestuari. Crec cegament que Callejón va veure, i va sentir, com Messi, a la dutxa, li fregava l’esquena a Di Maria mentre l’estovava amb paraules tendres. Crec cegament que Callejón va veure, i va sentir com Messi, en un racó de la capella del Bernabeu, es treia la màscara de pell que li cobria la cara i es convertia en un llangardaix verd, alhora que plorava al cel la seva condemna terrenal. Ho crec cegament perquè ho afirma Callejón, un personatge íntegre i amb una reputació sense màcula, i ho crec perquè tot el que es diu és cruament versemblant. És meritori i absolutament admirable els esforços d’un fosc “callejón” per arribar, algun dia, a ser una respectable i lluminosa “avenida”. Paraula de Callejón, et lloem Senyor.
divendres, 1 de febrer del 2013
El Magdrid d’Oz
Però no havíem quedat que el Real Madrid és el Club més gran del món, que té el millor equip, el millor entrenador, el millor joc, els millors jugadors, la millor afició i a Cristiano Ronaldo que és l’encarnació terrenal de la divinitat? Com és doncs que amb totes aquestes evidències, que no gosaré posar en dubte, és incapaç de guanyar al Barça al Bernabeu? I no només no el pot guanyar, sinó que empata de miracle, es mostra poruc, inferior, cedint en tot moment la iniciativa i vivint dels errors del rival? Com és que el millor equip del món pren un paper de subaltern, d’actor secundari en l’acte més crucial de la representació més transcendent? Com és que els millors jugadors del món (els del Madrid, of course) tenen una conducta patibulària, es comporten com delinqüents, canalles xulescos, violents i perdonavides? És aquesta la veritable grandesa del Madrid? Quina estranya finalitat persegueix el Club més gran del món, el millor equip del món, el millor entrenador del món, els millors jugadors del món i la millor afició del món en esforçar-se per desmentir aquesta, cada cop menys creïble, reputació? Després passa el que passa i, amb el temps i les certeses, un descobreix que el Mag d’Oz era un farsant i els seus poders, un absolut i rotund frau.
dijous, 31 de gener del 2013
Infern de covards
Però de veritat us creieu que Messi es va molestar a baixar al pàrquing del Bernabeu per dir-li a Arbeloa el que tothom ja sap i ja sabia? De veritat us creieu, coneixent el pa que es dóna, que Messi perdria el temps confraternitzant amb un error de la naturalesa? De veritat penseu, coneixent Messi i el seu amor pel futbol, que pot tenir alguna cosa en comú amb individus que maltracten i desacrediten aquest bell esport, com per dedicar-li un sol instant de la seva estimulant vida desprès d’un partit? Quina decepció! Us feia més intel•ligents, si més no, un pèl menys babaus. De la mateixa manera que la baixada al pàrquing de Mourinho al Camp Nou per increpar a l’àrbitre va ser captada per les càmeres de televisió i tots els mitjans de comunicació presents a l’Estadi, algú es pot creure que el suposat assetjament de Messi a Arbeloa només podia ser presenciat per la “privilegiada” paparazzi? On eren tots els altres periodistes? La maledicència i la fabulació d’una picalletres del Marca amb ànsies de notorietat van acabar de fer la resta. La pobra noia, cansada de l’anonimat, la indiferència i de ser una trista menja-merda, va decidir inventar-se una història que bé podria ser un dels contes inèdits dels germans Grimm, sinó fos perquè és una barroera mentida i, en conseqüència, anirà de cap a l’ infern, si és que ja no ho està.
dimecres, 30 de gener del 2013
El mico
L' Iran assegura que ha enviat un mico a l'espai.
Tot i que no n'ha aportat cap prova, l'agència oficial assegura que ha enviat un mico en un coet a 120 quilòmetres de la terra, i que ha l'ha retornat amb èxit a la Terra.
Hi dono fe. Si ha estat a 120 ó 130 quilòmetres de la Terra és una dada que no estic en condicions de confirmar, però que el mico ha tornat, d’això en podeu estar segurs. Només cal, per a tots aquells descreguts, que vegin els telenotícies de les diferents cadenes de tv o llegeixin la premsa. Trigarà més o trigarà menys, però, si teniu paciència, l’acabareu veient enfilat en una tribuna, davant d’un micro, arengant a un poble que se l’escolta embadalit.
De fonts ben informades hem pogut saber , però, que la idea no era ben bé aquesta. L’AEIOU (Agència Espacial Iraniana per l'Observació de l'Univers) ha reconegut veladament el seu fracàs. La missió pretenia enviar a l’espai al superdotat mico i que no tornés. A hores d’ara encara s’està analitzant en quin punt l’objectiu es va torçar i quines varen ser les causes d’una tragèdia de tal magnitud. Les mateixes fonts insisteixen en que no estalviaran esforços ni recursos en esbrinar els motius del fiasco i, si hi ha culpables, depurar les responsabilitats que pertoquin.
L’objectiu d’exportar micos iranians a altres planetes haurà d’esperar una nova oportunitat i l’Univers no podrà ser, de moment, més mono del que actualment és. Paciència, temprança i resignació.
dimarts, 29 de gener del 2013
Churchill i la infàmia
Que al senyor Winston Churchill se li aixequi un monument a la ciutat de Barcelona, i que es faci amb diners públics, és una aberració de l’alçada d’un campanar. Un despropòsit que no té cap explicació raonable sinó està basada en el desconeixement i/o la desmemòria. Winston Churchill, el sacralitzat Winston Churchill, al marge de patir seriosos problemes mentals, va tenir un comportament força desafortunat, per dir-ho en termes suaus, amb el nostre país i de conseqüències desastroses. El ara homenatjat prohom anglès va ser un dels principals artífex i un actiu militant per la no intervenció de les democràcies europees a la Guerra civil espanyola, una postura que va permetre que la participació d’Alemanya i Itàlia en el conflicte fos decisiva en el desenllaç de la guerra, en l’hegemonia del feixisme a Europa i en la gestació de la Segona Guerra Mundial. La ceguesa, la incapacitat política i la neciesa del senyor Churchill en aturar el feixisme a temps van contribuir de manera decisiva a una de les pitjors tragèdies de la Humanitat. El suport que posteriorment donaria a Franco i al seu règim de terror va ser una conseqüència lògica i terrible de la seva inacceptable estratègia. Winston Churchill va nedar en alcohol gran part de la seva nefasta vida. Contemplem com una tragèdia col•lectiva el fet de que sabés nedar i no s’ofegués a temps d’evitar tanta calamitat innecessària. Un monument a Churchill? Sí, a la galeria dels horrors.
dilluns, 28 de gener del 2013
Càsting de luxe
Per molts anys que passin, estic en condicions d’afirmar, que serà molt difícil trobar una Junta Directiva del CE Europa tan preparada, tan internacional, tan potent i tan ben posicionada institucional i socialment com l’actual. Amb un president holandès deutor d’Albert Lewin i fascinat per Pandora. Amb un vicepresident gallec amb el software de la Curiosity i l’ ideari del príncep de Salina. Amb un vocal que no parla perquè està gaudint d’un exili daurat, i merescut, a la Patagònia. Amb un secretari amb un peu i mig al Brasil i l’obsessió (sana, evidentment) de ser virrei de les amèriques. Amb un president de la Fundació, alhora vicepresident (sense incompatibilitat) de la Federació Catalana de Futbol i valuós expert en el fascinant món de les titelles de corda. Amb un gerent pluriempleat en excedència, presidint un Centre Moral i reconegut comediant de la Vila de Gràcia. Amb un directiu d’última generació que viu a la llotja de ca’n Barça i és cap del seu cap i maldecap dels seus maldecaps...En resum, un mosaic policromat d’extraordinària subtilesa i lluminositat. Culs a totes les cadires, caps a tots els barrets, peus a tots els pedals i mans a tots els calaixos. Una troupe selecta, un càsting de luxe, un elenc de campanetes i minuciosament triat, cridat a donar continuades tardes de glòria al modest, però orgullós, CE Europa. I és que no hi ha res de tan sublim, com que el teu destí el guiï gent que es sap fer el nus de la corbata i muntar circs de tres pistes en qualsevol esplanada disponible per a gaudi de propis, impropis i algun que altre estrany.
diumenge, 27 de gener del 2013
Subscriure's a:
Missatges (Atom)