Anem pel bon camí

Un excel•lent cap de setmana de futbol. Per una banda, el Barça es passeja per Tànger i guanya per 0 a 8 al Raja de Casablanca amb actuació estel•lar de Messi i una digníssima i esperançadora participació de la pedrera. Per l’altra, la meva selecció de futbol favorita, Hondures, guanya a Espanya i l’elimina dels Jocs Olímpics. El que ja es va veure contra Japó, s’ha tornat a repetir contra la potentíssima Hondures. Dos partits, dues derrotes, dos gols en contra, cap gol a favor i cap a casa. Un extraordinari balanç per a la millor selecció del món. Ha quedat clar, per si algú encara ho dubtava, que l’Espanya que guanya no és Espanya sinó el Barça. I quan el Barça no juga, Espanya fa el que ha fet sempre, el ridícul. M’encanten els jocs de Londres. Tot apunta que poden ser els millors jocs de la Història. De moment anem pel bon camí.

Alguna cosa fa olor de podrit a la Casa Blanca

Blancs amb el futur negre

Mentre el Barça segueix apostant per la pedrera i, fins al moment, totes les incorporacions que ha fet per al primer equip són de futbolistes fets a casa i s’ha plantejat jugar la supercopa de Catalunya amb el Barça B, senyal inequívoc de coherència i confiança absoluta en la valoració de la seva base, el Madrid, per contra, aprofita qualsevol oportunitat, encara que sigui de canto, per desacreditar, menysprear i atonyinar a la seva. No ho diu un altre que el propi Mourinho que, en la línia de sempre i referint-se a l’estrepitosa i merescuda derrota davant el Benfica, ha comentat: “el partido de hoy es también importante para todos los iluminados que piensan que los canteranos están preparados para jugar en el primer equipo". Una frustrant declaració de principis i un clar missatge per als joves que volen progressar al Madrid i que, un cop més, s’hauran de buscar la vida lluny del seu somni. Mourinho segueix confirmant dia a dia el que tots sabem i el que ja fa temps ha deixat de ser una sorpresa. Mourinho només es mou per la seva glòria personal, pels seus propis èxits. És ell el que guanya títols i és ell, única i exclusivament ell, el que els vol seguir guanyant. Els col•lectius, els grups, els clubs són mers instruments per acomplir els seus desitjos i ho cremarà tot per aconseguir-ho. El Madrid té el que es mereix i jo que me’n felicito.

Sondheim

A la vista del logo,

 ja es veia venir

 que alguna cosa

 no encaixava

La cerimònia de l’escarnio

És clar que, per la seva pròpia naturalesa i per tot allò que és protocol•lari, la cerimònia d’inauguració dels Jocs Olímpics es divideixen en tres categories: avorrides, molt avorrides i, finalment, la de Londres. Ja sé que tothom vol aprofitar l’ocasió per mostrar-se al món de la millor manera possible i que d’oportunitats com aquesta n’hi ha molt poques, de fet, hi ha ciutats que no la gaudiran mai. Però, esteu segurs que no hi ha una altra forma de fer-ho? És absolutament necessari que ens estaborneixin amb un “espectacle” sense ritme, carregós, monòton i que va aconseguir, fins i tot, adormir a les ovelles que pasturaven pel prat de l’Estadi? No hi ha cap alternativa digerible que no sigui el bellugueig nerviós de centenars de persones movent-se amunt i avall sense parar? L’auto homenatge al camp, a la revolució industrial, a les sufragistes, als sindicats, a la mineria,...tot de dubtosa poètica i fora de lloc. Hi ha d’haver, per força, altres àmbits i altres moments pel record i l’autocomplaença que no castiguin als soferts espectadors tan severament com ho va fer ahir Londres. Salvable? Només la pujada al cel de les anelles olímpiques i la brillant idea del pebeter. Poc bagatge per a més de tres hores de flagel•lació i martiri. On era l’emoció, la imaginació, l’enginy, la sorpresa,...? A la vista del resultat, proposo que, independentment d’on es facin els jocs, la cerimònia d’inauguració l’organitzin sempre els EEUU. Per cert, no vull deixar passar per alt la commoció que em va causar la “comentarista” de tve: Maria Escarnio (hacer mofa). No en va encertar ni una, però va aconseguir, això si, que estesi’m pendents dels seus comentaris amb els que va acabar de trinxar la cerimònia.

La descoberta del foc

Terra cremada

Sap Espanya que Catalunya guanya cada any 3 milions de metres cúbics de massa forestal? Si no ho sabia, ara ja ho sap. Sap Espanya que aquesta particular “anècdota” ens fa un país amb molta fusta? Si no ho sabia, ara ja és hora que se’n vagi fent a la idea. Sap Espanya que Catalunya no es crema i que la vida sempre rebrota tossuda des de la desolació i la cendra? Ho sap? És conscient Espanya que, malgrat sobreviure a la crema, Catalunya està cada cop més cremada? Cremada per la piromania d’una Espanya incendiària que escampa el foc i nega sistemàticament l’aigua. Política d’espoli i terra erma. Política de fum que atordeix els sentits, obstrueix el camí i desestructura el paisatge. Sap Catalunya qui és la responsable de les seves tragèdies? Ho sap? Doncs si ho sap, abans no s’assequin els rius i desapareguin els boscos, té el deure ineludible de vetllar per tot allò que ens configura com a país i ens explica com a poble. Que el foc sigui la flama i que mai més s’apagui.

Orgullo: 

Exceso de estimación de sí mismo y de los propios méritos, 
por lo cual se cree uno superior a los demás.

Diccionario de la Real Academia Española de la Lengua

La “rojita”, grogueja

Curiosa la semàntica i les seves formes encriptades. Si durant tota la preparació per als jocs olímpics de Londres la representació espanyola de futbol ha sigut “la selección”, altrament anomenada “rojita”, tot ha estat perdre estrepitosa i justament en el seu debut contra el Japó, per deixar de ser automàticament “la selección” i, per mor de l’eufemisme, passar a ser simplement “la delegación española de futbol”. Ha de ser molt dur per a la caspa espanyola veure com n’és de cruel la realitat. Passar del tot al res en qüestió de dies no és fàcil de digerir, i menys, per a un país sobrat de prepotència i ridícula supèrbia. No s’adonen, o se’n volen adonar, que la veritable Espanya futbolística és la del jocs olímpics, l’altra, la dels mundials i l’Eurocopa, és només un miratge. Un miratge amb ADN Barça i que no té res a veure amb el tarannà, la idiosincràsia i la tradició espanyola. Espanya ha tornat a fer el ridícul més galdós, que és la forma més racial de reivindicar davant del món la seva particular incompetència.

La bossa de Louis

Re-formes

Com es diu pujar en una subhasta? Licitar. I els manguitos que es posen els nens petits de flotadors? Maniguets o maneguins. I fer un salt de tijereta? Fer una tisorada. No és que vulgui fer-me el setciències, jo les sé perquè les busco, i precisament aquí està el drama, perquè és molt trist que hi hagi tantes paraules col•loquials que només haguem après en castellà. I de vegades, com deia, sí que les sabem, però estem tan acomplexats que ens sona millor la versió castellana. Diem més borde que no pas malcarat, papanatas que bajoc o toca-sons, cantamañanas que baliga-balaga o taral•lirot, mandanga que històries, parafernalia que faramalla, caradura que penques, santiguarse que senyar-se o persignar-se, o finiquito que quitança o finiment. També n'hi ha moltes d'aquelles que, en fred, ens costen de treure, i després, quan ens les diuen, deixem anar allò de 'ara que ho dius, sí que la sabia': Estribillo /tornada, atiborrarse/ataconar-se, de carrerllia/de cor o de memòria, estar en un aprieto/trobar-se en un destret, i tenir patxorra/ no posar-se pedres al fetge o prendre-s'ho a la fresca.

Heces exquisitas

Sublimació de la femta

Més formes, més fons

Com també existeix donar la lata, perquè dir que aquest paio és una lata és una frase del tot correcta. I sacar, fer una sacada -en futbol, per exemple-, també. Ara, si vols dir que algú té molt de saque amb el menjar, has de dir que té un bon davallant. Txungu eh! Veus, aquesta és una altra, el fet de catalanitzar-nos les paraules encara que sovint en coneguem la traducció correcta. Els hi fiquem una u al final i ens quedem tan amples. Txungu, guarru, cuentus txinus (sopars de duro és fantàstic!), tingladu, arreglu, apanyu, txantxullu (martingala o tripijoc), txulu, txivatu (delator, espieta o portanoves), sueltu (xavalla o, si vols fer-ho més fàcil, canvi), i la nostra preferida: el buenu. Aquesta la diu tot Cristu. Jo també eh! Com vale, o catxundeig, o txurrada, o escaquejar-se, com si quedés malament dir d'acord, desori, poca-soltada o desentendre's. I els nens, volen que els portis als caballitos, no als cavallets.

Dos colores distintos y un solo idioma verdadero

A la capital d'Espanya tenen molt clar el tema del bilingüisme

Cibeles, no conduzcas

La forma del fons

Fa uns dies, la pregunta 'com coi es deu dir això en català?' em va envestir a mitja dutxa, i vaig sortir tot xop i amb el cap ensabonat per anotar-la i no oblidar-me'n. Era la paraula retortijón, que es diu retortilló o torçó. Fa poc també vaig aprendre que chiringuito es diu guingueta, hortera xaró, mequetrefe manefla i tirachinas tirador. Tots coneixem la paraula habladuríes i en canvi enraonies o parlaries ens sonen estranyes. La paraula inmiscuirse potser no ens grinyola, però és incorrecta, i s'hauria de dir immiscir-se o maneflejar, i tothom sap què és una cosa de pacotilla però no sap què és una cosa de nyigui-nyogui. I res d'entre pitus i flautes sinó entre naps i cols, i una cosa que no és ni chicha ni limoná, és una cosa que és mitja figa. Un gangós, en català, no és res, i així, el Carod o el Trias el que tenen és la veu ennassada. Un casamentero és un matrimonier i una alcahueta és una alcavota. El rocío sabem que es diu rosada, però quan es glaça i es fa escarcha? Llavors es diu gebre o gebrada. Armar la marimorena és armar un sagramental. O bé armar un sarau, que en català, encara que sembli estrany, també existeix.

L'hora estàtica

El mundo de los demás

El mundo es como aparece

ante mis cinco sentidos,

y ante los tuyos que son

las orillas de los míos.

El mundo de los demás

no es el nuestro: no es el mismo.

Imágenes de la vida:

cada vez las recibimos, 

nos reciben entregados

más unidamente a un ritmo.

Pero las cosas se forman

con nuestros propios delirios.

Ciegos para los demás,

oscuros, siempre remisos,

miramos siempre hacia adentro,

vemos desde lo más íntimo.

Trabajo y amor me cuesta

conmigo así, ver contigo:

aparecer, como el agua

con la arena, siempre unidos.

Nadie me verá del todo

ni es nadie como lo miro. 

Somos algo más que vemos,

algo menos que inquirimos. 

Algún suceso de todos

pasa desapercibido.

Nadie nos ha visto. A nadie

ciegos de ver, hemos visto.

Ciegos para los demás,

oscuros, siempre remisos, 

miramos siempre hacia adentro,

vemos desde lo más íntimo.

Miguel Hernández 

Mitges cames

Táctica y estrategia

Mi táctica es

mirarte

aprender como sos

quererte como sos

mi táctica es

hablarte

y escucharte

construir con palabras

un puente indestructible

mi táctica es

quedarme en tu recuerdo

no sé cómo ni sé

con qué pretexto

pero quedarme en vos

mi táctica es

ser franco

y saber que sos franca

y que no nos vendamos

simulacros

para que entre los dos

no haya telón

ni abismos

mi estrategia es

en cambio

más profunda y más

simple

mi estrategia es

que un día cualquiera

no sé cómo ni sé

con qué pretexto

por fin me necesites.

Mario Benedetti

La finestra discreta

Ustedes y nosotros

Ustedes cuando aman

exigen bienestar

una cama de cedro

y un colchón especial

nosotros cuando amamos

es fácil de arreglar

con sábanas qué bueno

sin sábanas da igual

ustedes cuando aman

calculan interés

y cuando se desaman

calculan otra vez

nosotros cuando amamos

es como renacer

y si nos desamamos

no la pasamos bien

ustedes cuando aman

son de otra magnitud

hay fotos chismes prensa

y el amor es un boom

nosotros cuando amamos

es un amor común

tan simple y tan sabroso

como tener salud

ustedes cuando aman

consultan el reloj

porque el tiempo que pierden

vale medio millón

nosotros cuando amamos

sin prisa y con fervor

gozamos y nos sale

barata la función

ustedes cuando aman

al analista van

él es quien dictamina

si lo hacen bien o mal

nosotros cuando amamos

sin tanta cortedad

el subconsciente piola

se pone a disfrutar

ustedes cuando aman

exigen bienestar

una cama de cedro

y un colchón especial

nosotros cuando amamos

es fácil de arreglar

con sábanas qué bueno

sin sábanas da igual.

Mario Benedetti

Una barrera de merda

Gràcies Lidia

L’altra tarda, una persona que m’escolto perquè té seny i criteri, em deia: últimament m’avorreix el teu blog, només parles de l’Europa. Sense ser del tot cert, per excessiu, vaig pensar: doncs, calla, té raó. Si aquesta és la percepció que es té des de fora, no soc qui per esmenar la plana a tots aquells que ho pensen. No sé si serà tant, la quantitat de vegades que m’hi refereix-ho a l’Europa, com la densitat o pesantor del tema en sí. Sigui com sigui, la sensació és d’embafament, de saturació i això no pot ser bo per a persones d’esperit sensible. No vull assumir la responsabilitat de neguitejar les seves lectures i trasbalsar els seu merescut descans. Ja no. De tant en tant, no és sobrer, atendre les opinions d’aquells que s’interessen per tu de manera desinteressada i, perquè no, condescendent. Un té la geometria que té. L’espai que el delimita i, de vegades, l’empresona. Calen, aleshores, altres perspectives que repensin les línies de fuga i encertin en el diagnòstic de la seva intersecció. Gràcies Lidia per la teva estimable triangulació. Provaré a fer, en la mesura que pugui, línies clares amb angles sensiblement més oberts.

Ben cardats

Enveja malsana

Tinc la sensació, no, no, la sensació no, la certesa perquè ho conec, que el futbol anomenat modest ho és més per limitació que no pas per vocació. No sé de cap club petit que estigui satisfet amb la seva realitat. Cap club es conforma amb la seva condició i tots, absolutament tots, voldrien estar en una situació que sovint, hipòcritament, critiquen. No conec cap club que no volgués estar en la mateixa pell dels clubs súper professionals que tant menyspreen. Tot el romanticisme amb el que es vesteix la pertinença a un club modest no és més que una coartada per justificar una conducta victimista pròpia de persones amb dèficits d’autoestima. Els clubs petits són la casa dels que se saben mediocres i se senten còmodes dins de la seva grisor endèmica. Hi ha d’haver de tot, faltaria més, però seria bo que cadascú acceptés la seva realitat i el perquè de la seva elecció sense excuses ni justificacions. Insignificants, sí, però amb consciència de ser-ho i respectant la decisió dels que no ho volen ser.

A pany i forrellat

Integrisme espanyol

Si hi ha un integrisme històric que resumeix perfectament quin és el modus operandi, aquest no és un altre, que l’espanyol. Espanya sempre s’ha caracteritzat per saber integrar en el seu sí, en el seu comportament, les tres branques del integrisme sense que cap d’elles grinyolés. Les expulsions del territori d’àrabs i jueus varen ser uns petits experiments del que, més tard, portarien a terme en el gran laboratori americà. Integrisme religiós, polític i lingüístic, tots de la mà, tots junts per doblegar uns pobles que havien de ser “civilitzats” mitjançant la creu, l’espassa i la llengua. Un genocidi, en tota regla, que va recórrer de nord a sud i d’est a oest tot el territori del que es coneix com Amèrica llatina. Anorrear pobles, cultures, costums, tradicions, llengües,...tot des del integrisme més devastador i ferotge. Espanya va esdevenir un veritable mestre de la desraó uniformitzadora i del model únic. Un tarannà que ja forma part del seu ADN i que no pot, ni vol, canviar de seqüència. El meu país ho pateix cada dia.

Cap a la nuesa