Sí, vull pagar

Sí, jo vull pagar. Vull pagar per unes autopistes àgils, modernes i en condicions òptimes. Vull pagar per unes autopistes amb un manteniment acurat i amb millores constants que ens facin els desplaçaments més fàcils, ràpids i segurs.

Vull pagar per una escola potent, efectiva i eficient. Per una escola plena de continguts i coneixements i que els sàpiga transmetre. Vull pagar per una escola oberta, a l’abast de tothom i arriscada en les seves propostes. Una escola avançada al seu temps que ensenyi tot el que s’ha de saber i que ensenyi a aprendre. Vull pagar per una escola amb valors i sensibilitat, en permanent evolució. Sí, vull pagar.

Vull pagar per una sanitat universal, inquieta i de qualitat. Vull pagar per una sanitat en millora constant, compromesa en la investigació i permeable als avenços. Sí, vull pagar per una sanitat que combati la malaltia i faci les paus amb el malalt. Per una sanitat humanista que tracti persones més enllà de les seves circumstàncies. Una sanitat que sigui un servei públic que garanteixi els drets inalienables dels ciutadans en una societat civilitzada.

Tot això val diners i s’ha de pagar. No hi vull renunciar. Vull pagar per garantir el seu funcionament i la seva optimització. Per això vull que tots els diners vagin allà on han d’anar i no es perdin pel camí o agafin trencalls que no es corresponen amb l’objectiu que es persegueix. Sí, evidentment, que vull pagar, però no per la corbata del ministre de sanitat, pel cotxe oficial del ministre d’educació o per les vacances a les Maldives del ministre de transports. A veure si algú se n’assabenta.

Què has fet Teresa?

Desplomar

Seny perico

La cúpula de l’Español acaba de fer unes declaracions, no ja encertades, sinó encertadíssimes, perquè en elles hi va el ser o no ser dels banc i blaus, la seva pervivència. L’Español, han dit, no estirarà més el braç que lla màniga i si no podem fitxar jugadors d’Alemanya ja els trobarem a casa. Una decisió que aplaudeix-ho i subscric des del primer punt fins la darrera coma. Si l’Español vol seguir existint ha de ser extremadament curós amb la despesa i realista (com el seu nom indica) amb les seves possibilitats. Si no creix exponencialment el seu número de socis. Si no es fa gran en número de seguidors i aficionats. Si no augmenta en molt el seu volum d’ingressos, haurà d’adaptar-se a allò que la seva economia li permeti. Si els socis i aficionats volen fitxatges de renom, si volen aspirar a fites més ambicioses no queda un altre remei que fer més caixa. En cas contrari, com ha passat la darrera setmana amb més de 3000 baixes de socis, l’Español haurà de fer el que exacta i clarament ha proposat la seva direcció. Una gran noticia pels pericos tenir persones amb seny al front del club i que vetllaran en tot moment perquè no desaparegui. Serà capaç el CE Europa de seguir l’exemple? Deixarà definitivament de llençar els diners que no té en fitxatges de fora, o es decidirà d’una vegada per totes a confiar en la gent de casa? A veure si ara resulta que l’Español tindrà més seny que el CE Europa.

Bufar i fer ampolles

La razón de ser de los reyes Codos

L'im-pacte fiscal

Uns demanen la caixa. D’altres demanen la caixa i la clau de la caixa. D’altres demanen la caixa, la clau de la caixa i el pis que guarda la caixa. D’altres demanen la caixa, la clau de la caixa, el pis que guarda la caixa i, fins i tot, el solar on està el pis que guarda la caixa. D’altres demanen la caixa compartida amb el veí. D’altres fan veure que la volen, però en realitat no la volen. D’altres no saben que volen. D’altres que no la volen, perquè prefereixen viure de la caritat i de la providència. D’altres s’abstenen i fugen d’estudi. D’altres…Tot plegat, una olla de grills! És com viure a casa dels pares i intentar negociar, sense la més mínima possibilitat d’èxit, amb qui té la paella pel mànec. Amb lo fàcil que seria canviar el pany de la porta i deixar de discutir per collonades. El pis és meu, jo el pago, jo l’administro i el que hi ha en el seu interior forma part del meu patrimoni. I si algun dia, per estranyes raons decideix-ho llogar una habitació, ho faré cobrant i jo posaré les condicions d’ús. Faltaria més.

Dures relacions

Per tota l'esquadra

Guanyar i perdre al mateix temps

Es pot guanyar i perdre al mateix temps? Al Nou Sardenya, sí. A l’escola del CE Europa, desconec si a altres escoles també, hi ha una norma escrita on es pot llegir que si l’assistència per als partits no arriba a un mínim de 6 (parlem de futbol 7) jugadors, l’equip en inferioritat, encara que desprès guanyi el partit sobre el terreny de joc, el perd als despatxos. Si amb aquesta norma es pretén incentivar l’assistència i deixar clar que el compromís és, al marge d’important, transcendent per al resultat i que qualsevol jugador ha d’entendre que l’absentisme penalitza a tot l’equip, el que no tinc tan clar és que, aquesta manca d’assistència, penalitzi als que, fent gala d’aquest compromís, si que s’han presentat. Caldria preguntar-se quina de les decisions és més formativa que, en definitiva i fins que no es demostri el contrari, és el que pretén l’escola del CE Europa, com totes les altres escoles amb un mínim de sensibilitat. La manca de compromís, el mateix relaxament de la implicació i la no assumpció de responsabilitats, han de ser educades i corregides, però en cap cas sacrificant i penalitzant a aquells que tenen aquests valors plenament integrats. Donar per perdut un partit a un equip per manca d’efectius pot ser alliçonador en un primer moment, però a la llarga genera desunió, retrets i mala maror entre els companys. Al marge, i no és poc, de provocar una sensació d’injustícia, poc reconeixement i desmotivació per a tots aquells que s’aixequen molt d’hora, molt d’hora, encara que faci fred, faci vent, plogui o faci molta, molta son.

Preparant la nova temporada

Clàssics d'actualitat

Retallar la llengua

Quan els ignorants s’ajunten, la ignorància creix

El TSJC ha decretat que 4 nens siguin escolaritzats en espanyol a Catalunya. No cal dir que aquesta ha estat la resposta de l’organisme competent (?) a la sol•licitud de les 4 famílies que així ho havien demanat. La més sincera felicitació al Tribunal per l’encertada decisió de provocar la marginació d’uns nens que no s’ho mereixen i avalar, amb la seva inversemblant sentència, el foment de la ignorància i l’analfabetisme en una societat que es pressuposa avançada. En segon lloc, felicitar igualment, als pares dels respectius nens per fer-los ciutadans de segona categoria, limitant el seu aprenentatge, els seus coneixements, la seva preparació i la seva solvència acadèmica. Mancances que els deixaran, sense solució de continuïtat, en inferioritat de condicions respecte a la resta de companys de cara al seu futur professional i amb seriosos problemes de comunicació i de relació amb el seu entorn. Qui és el beneit que s’ha cregut que la justícia vetllava pels interessos dels ciutadans? I qui és el beneit que pot seguir pensant que els pares sempre volen el millor pels seus fills? Demostrat ha quedat. El ressentiment, la ignorància i l’odi d’uns pares egoistes cap a un país i la seva llengua ha pogut més que no pas el desitjable i exigible interès que haurien de tenir per procurar les millors condicions de futur dels seus fills, en tots els aspectes. Pares que retallen l’accés a la cultura i el coneixement als seus propis fills no poden rebre el suport còmplice d’un Tribunal que es fa dir: de justícia. Ni per cap altre.

El teló de fons de la truita de verdures
vista des de la cuina

Un paso corto, un trago largo

El Quixot, una traducció de Cervantes

El Quijote, millor dit, el Quixot, va ser una novel•la escrita originalment en català i, desprès, traduïda a l’espanyol (cobrant) per un tal Cervantes (el Google de l’època). Si us he de ser sincer, jo ja intuïa alguna cosa estranya, alguna cosa no encaixava. Els espanyols no han tingut mai sentit d’auto parodia. Mai s’han destacat especialment per riure-se’n d’ells mateixos. El seu sentit de l’ humor sempre ha estat centrífug i mai centrípet. La seva inseguretat i manca d’autoestima els ha fet intolerants amb qualsevol intent d’ironitzar sobre els seus costums i la seva idiosincràsia. Han sigut, i ho són encara, bel•ligerants contra tot allò que qüestioni el seu tarannà i la seva manera (particular) d’entendre el món. En un marc de rebuig sistemàtic cap a les idees foranies i de blindatge contra la critica, era impensable que, del seu sí, sorgís un monument tan demolidor contra la línia de flotació de la més pura essència hispànica. I el Quixot és, per damunt de qualsevol altre anàlisi, una descomunal critica a la manera de ser i de fer de l’espanyolitat més autèntica i profunda. Només és des de la perspectiva exterior, d’haver estat escrit en una altra llengua i per una persona sense els tics d’espanyolitat, que el Quixot es pot entendre amb tota la seva plenitud. Si en teniu algun dubte, feu vosaltres mateixos la prova. Agafeu Google, traduïu un capítol al català i al•lucinareu.

A la banca 

Clàssics d'actualitat

Tantes puntes com estrelles

La cara i les creus

Ha quedat clar que Madrid és, de llarg, una de les ciutats més segures d’Europa i, per extensió, del món. Ho hem pogut comprovar arrel de la celebració de la final de la Copa del Rei i on un centenar de nazis s’han pogut manifestar amb símbols feixistes i creus gamades sense el menor incident. La policia diligent i amablement els ha escortat amb la més gran de les subtileses sense reparar en despeses, públiques, evidentment. És tot un luxe i, motivo de honda satisfacción, comprovar el nivell avançat d’evolució en el que ens hem instal•lat i que ens honora com a persones intel•ligents i civilitzades. Llàstima però, de l’eixelebrat de torn, sempre n’hi ha d’haver un, que, saltant-se les mínimament exigibles normes de conducta, va voler entrar a l’Estadio Vicente Calderón amb un xiulet i una estelada. Evidentment, com no podia ser d’una altra manera, va ser reduït i apallissat per 6 enormes policies armats en l’exercici de les seves funcions. Una acció exemplar i profundament democràtica de la policia d’un país que venera les creus gamades i vexa les estrelles.

La temporada del juvenil B del CE Europa

Clàssics d'actualitat

La temporada del juvenil A del CE Europa

Clàssics d'actualitat

Abonar per crèixer

Un club de serveis

Què té la US Quevilly que no tingui el CE Europa? Què fa que l’equip francès, militant a la tercera divisió, sigui l’única passió d’un poble d’obrers convertit en ciutat dormitori de l’extraradi de Rouen i el CE Europa sigui incapaç d’arrossegar un barri popular del que diu sentir-se profundament arrelat? Que li atorga la sentida representació al Quevilly que no somiarà mai l’Europa? Excusar-se en la proximitat del Barça per tapar la seva manca de suport popular i la poc menys que testimonial penetració en l’entorn, no és la millor manera d’analitzar una situació cada cop més decebedora. És evident que el CE Europa ha estat un Club de referència en el passat, però la seva poca capacitat d’adaptació i una inadequada gestió dels recursos materials i humans han dibuixat el desolador present. Si s’accepta que, en l’àmbit geogràfic de Barcelona, no hi pot haver més que dos clubs importants. Si s’accepta que només hi ha clients per a 2 equips. Perquè un d’ells no ha estat l’Europa? Un error històric o una ceguesa congènita? És molt trist que, mentre l’afició d’equips com la US Quevilly creix, traspassa generacions i s’enforteix, la del CE Europa s’està convertint en residual i cada cop més aïllada i desconnectada de l’entorn que li seria propi. Actualment, el gruix del que representa la seva massa social la composen, en la seva gran majoria, famílies que tenen com a únic lligam amb el club, la participació dels seus nens en el futbol base o a l’escola. Lligam que deixa de ser-ho, just en el moment que aquests nens abandonen el club. La seva marxa va acompanyada del conseqüent oblit. El CE Europa s’ha convertit, i això l’aguanta, en un club de serveis. Res a veure amb la passió, afició, lligam sentimental,...condicionants mínimament exigibles en un club que pretén transcendir en el temps, com per exemple, el US Quevilly francès.

A la pedrera del RCD Español

Clàssics d'actualitat

Més enllà dels contes

La rateta que escombrava l’escaleta

Perquè de ben petits ens fascina el compte de la rateta que escombrava l’escaleta i el podem escoltar fins l’extenuació i en canvi, de grans, ens horroritza trobar una rateta a l’escaleta de casa? Que coi ha passat durant aquest temps? Que fa que la nostra concepció de la rateta variï d’un extrem a l’altre sense cap motiu aparent que ho expliqui? Serà perquè de petits som uns feliços ignorants vivint en un món de fantasia i només podem créixer cap al pànic? Som uns inconscients que maldem per mantenir eternament aquest estat de ficció amb línies dolces i colors pastel? O senzillament, quan ens fem grans prenem consciència de la crua realitat? Una rateta que de petits ens acompanya en el son més plàcid i tranquil•litzador i en canvi de grans, ens atemoreix i ens provoca fàstic. La rateta és la mateixa, però el compte és molt diferent.

Tard o d'hora, arriba l'hora

La venjança catalana

Heu sentit a parlar de la venjança catalana? Doncs aquell fet històric es quedarà curt amb el que passarà aquest estiu a l’Eurocopa de futbol. Els constants i injustos atacs contra els jugadors del Barça des de fa 4 temporades. Els greuges soferts amb nocturnitat i traïdoria. El permanent setge i el qüestionament de la seva honorabilitat. Tot això no pot, ni quedarà impune. La venjança és un plat que es serveix fred. I els jugadors del Barça ho saben i han tingut prous arguments i temps per preparar-ho. Serà a la propera Eurocopa, on els del Barça són majoria i peces clau en l’esquema de la “roja”. És allí, justament allí, on es perpetrarà la més que justa venjança d’unes sofertes víctimes al llindar de la paciència. Un torpede a la línia de flotació d’Espanya, allà on més mal li fa: la selección. L’orgull nacional fet miques per culpa d’una actuació desastrosa boicotejada des de dins per unes jugadors que han sofert escarni públic més enllà dels límits del sistema solar. Qui juga amb foc acaba per cremar-se. I des d’Espanya han actuat com a veritables piròmans sense tenir en compte que on hi ha hagut foc sempre queden les barses, perdó, les brases. Com dirien ells: con su pan se lo coman.

...hase falta desir nada más?

...i l'Oscar és per...