Més enllà de les 4 hores

Un estudi canadenc, publicat en el Journal of Preventive Medicine, ha destacat que els adolescents adopten més conductes multirisc pel fet d’estar més de quatre hores davant de l’ordinador (en funcionament, és clar). Aquestes conductes són:

-Tenir relacions sexuals abans dels 13 anys.
-Tenir relacions sexuals sense protecció.
-Tristesa i apatia persistents.
-Pensaments o intents de suïcidi.
-Trastorns de la conducta alimentària (anorèxia, bulímia).
-Disminució de l’exercici físic (més obesitat).
-Fumar freqüentment.
-Consum exagerat d’alcohol.
-Consum de drogues, en especial marihuana.
-Baralles constants amb companys o agressions.
-Portar armes.

L'estudi conclou que internet permet arribar, sense control, a indrets especialment perillosos per a persones en procés de formació, és a dir, per a nens amb una gran capacitat d’absorció i aprenentatge, però amb un criteri encara poc selectiu.

Amb el respecte que mereixen tots els estudis, m'atreviria a dir que el problema real no està a la xarxa, perquè en ella no trobem res que no estigui al carrer. El problema, segurament, és la facilitat d’accés i, segons el experts, el temps que emprem en fer una mateixa cosa. Hi ha risc a partir de les 4 hores? Doncs, posem un avisador un quart d’hora abans i disposem-nos a observar com es comporten tots aquells que ara dirigeixen els nostres destins i que, de petits, mai van estar quatre hores diàries davant d’un ordinador, senzillament perquè no n’hi havia.

Visió ondulant

La pregunta

Oportuna la pregunta, significativa la resposta. He pogut veure el tall de TV3 on se li preguntava al soci i/o simpatitzant del Barça si preferia guanyar la lliga o la renovació de Guardiola. La pregunta té una certa mala llet i, en altre temps o en altres circumstàncies, poca gent dubta que la resposta hagués estat unànime: la lliga. Però com han canviat les coses! Tots, absolutament tots els preguntats, han donat la mateixa resposta: Guardiola. És a dir, cosa inaudita fins fa poc, la parròquia culer prefereix la continuïtat del tècnic, per damunt d’un títol pel que molts matarien (en sentit figurat, és clar). El soci i/o afeccionat del barça ho té clar, per damunt de qualsevol altre proposta, per engrescadora que aquesta sigui, es queda amb la persona que li ha donat l’estabilitat que el Club necessitava, l’autoestima que tant costa d’aconseguir i, per damunt de tot, el respecte i l’admiració del món del futbol. El culer se sent tan orgullós i tan identificat amb aquest equip i amb la forma com s’explica, que és capaç de renunciar a recompenses puntuals i immediates a canvi d’invertir en bons a llarg termini. M’agradaria, només per curiositat, que aquesta mateixa pregunta se li fes als socis del Madrid: preferiu guanyar la lliga o que renovi Mourinho? Intuïu la resposta? Jo la tinc, no clara, claríssima.

Testimoni ocular

Dilluns
26 de Maig de 2011

Bon dia Toni,

Intento parlar amb tu per telèfon, perquè no m’atreveix-ho a fer-ho cara a cara. És més, et truco a determinades hores quan se que estàs ocupat i no em despenjaràs el telèfon. Així, estimat Toni, m’estalvio la vergonya que sento i faig honor a la pusil·lanimitat que em caracteritza. Em veig obligat, en contra dels meus interessos i els de la JD, a donar-te les gràcies per haver-nos tret les castanyes del foc en les dues darreres temporades. Per haver assumit un “marrón” que ningú volia i que tu vas acceptar sense reserves. Aquesta, estimat Toni, és la meva/nostra manera d’agrair-t’ho i aquesta, la manera de comunicar-t’ho. Vagi per endavant el nostre reconeixement a la teva tasca i al teu servei impagable i, per això, tindràs les portes del Club sempre obertes per a quan tornem a tenir problemes i necessitem els serveis d’un altre ingenu com tu que ens solucioni el merder. Serveixi aquest sincer i emotiu correu per donar per acabada la teva activitat al Club i desitjar-te molta sort en la teva futura carrera. Si vols algun aclariment o alguna altra cosa, no em truquis, no penso agafar-te el telèfon.

Una abraçada

A.

La pilota de sempre

Dólera sentenciat

Res farà canviar d’opinió a aquells que ja la tenen presa. Pedro Dólera no continuarà a la banqueta del CE Europa la propera temporada. Amb mals resultats, com el d’avui, però també si la situació millora. Dólera està sentenciat. Qui més qui menys sap com va tot això del futbol i la poca paciència, la incoherència, la manca de criteri i la tremolor de cames són les especials característiques que defineixen a la gran majoria de directius de Club. I el CE Europa no és l’excepció. La solució, permeteu-me la gosadia, no està en canviar d’entrenador cada 2, 3 o 4 anys, en funció de com vagin les coses i de la sort que es tingui. La solució passa per triar una proposta coherent i ajustada a la pròpia idiosincràsia del Club i esmerçar tots els esforços en aplicar-la i, sobretot, en mantenir-la. El problema de l’Europa, i torneu-me a permetre la gosadia, no està en encertar els canvis sinó en trobar un model de Club que expliqui la seva essència i el faci recognoscible siguin quines siguin les cares que el representin.

Per a no perdre la memòria

Condició humana

L’eròtica del poder

Mireu que n’és d’il•lustrativa la política que ens deixa, un cop sí i un altre també, clars exemples de la condició humana. En el procés d’elecció del successor o successora de Zapatero, les dues candidatures que opten al càrrec s’han estirat els cabells i s’han acusat mútuament de pressions i joc brut. Això ha passat dins d’un mateix partit (PSOE), on se suposa que la ideologia i els objectius generals són coincidents. On tothom treballa o ha de treballar en el mateix sentit i el teòric enemic està fora. Un cop més ha quedat demostrat que, el que realment importa, és el poder per damunt de qualsevol altre alternativa. Davant, o a les portes, d’aconseguir el poder, no hi ha amic possible encara que es professi, sobre el paper, la mateixa visió del món i es tingui el carnet del mateix partit polític. Lluita d’idees? No. Només baixos instints, emmarcats en una descarnada i indecent eròtica del poder.

Invictus

La vida és una equivocació

I per mantenir aquesta afirmació, només cal observar el mecanisme que fa d’una mentida una veritat irrefutable. Es llença una idea, es planteja un argument amb molta gent al voltant que digui el mateix, sense cap veu que s’hi oposi, sense cap discrepància, sense cap contradicció i feina feta. La realitat acabarà sent la que aquesta gent proposa i així ho recollirà la història. El convenciment serà de tal envergadura que no admetrà cap altre raó. Una mentida consensuada i repetida fins a l’extenuació, passa a ser, en poc temps, una veritat incontestable.

Petita immodesta

Modèstia a part

Modèstia: virtut de qui no sent ni mostra una alta opinió de si mateix.
Modest: que té modèstia.

És bo recórrer, de tant en tant, al diccionari per aclarir conceptes i definicions que en el seu esdevenir quotidià es van pervertint. Significats que poc a poc van mudant com la pell d’alguns animalons fins al punt que es fan irreconeixibles. Modèstia i modest han estat, en aquest sentit, dues de les paraules més maltractades i són, possiblement, les que més s’han allunyat de la seva essència. Parlar de futbol modest en referir-se a tot aquell futbol que es practica de Tercera cap avall, no és del tot exacte. Només cal veure i escoltar la reivindicació que els seguidors d’aquest futbol en fan. L’exaltació, l’orgull i l’alta estima que d’ell en tenen. Tots els afeccionats, independentment del club al que pertanyen, se senten molt identificats amb els seus colors i en tenen una alta opinió de si mateixos. Cosa que, per definició, es contradiu amb l’autèntic concepte de modèstia. Es pot buscar una altra paraula, o un conjunt de paraules, per anomenar el futbol que no acostuma a sortir per la tele, però, en cap cas, se’l pot titllar de modest per la mateixa idiosincràsia dels seus protagonistes. Poca modèstia hi ha en aquells que sistemàticament reivindiquen el seu futbol com l’únic futbol autèntic i, al mateix temps, menyspreen i desautoritzen qualsevol altre opció. Podríem parlar de qualitat, però mai de modèstia.

Olor a colònia

Podridura
"Something is rotten in the state of Denmark"

Cada dia que passa, em genera més rebuig Espanya i la manera de ser dels espanyols. Lluny de ser un país virtuós, on poder trobar exemples d’honestedat i decència, s’ha convertit, si és que no ho ha estat mai, en un país corrupte, hipòcrita, violent, viciós, on sobresurten les conductes impròpies i on la disbauxa és norma. Un país primitiu, sense valors i on el mirall és el despropòsit. Com entendre sinó, el veredicte de no culpabilitat de Camps, la trama Gurtel, l’afer Blanco, la casa Reial, els innombrables casos de corrupció, el genocidi persistent i obsessiu contra “les altres identitats”, la canonització d’un personatge verinós com Mourinho i el seguidisme que se’n fa, la conducta del jutge únic de la Lliga de Futbol que no actua d’ofici contra Pepe perquè a Messi no li varen amputar dos dits, la tolerància d’alguns mitjans de comunicació en vers l’agressivitat desfermada, la hipocresia generalitzada que carrega contra el que denuncia la violència i no contra el que sistemàticament la practica. L’escàndol que provoca el que una persona parli la seva pròpia llengua (el català, of course!) en recollir un premi internacional. L’enaltiment d’actes indignes i la conversió d’aquests en patrons de conducta. La requisa d’estelades a les portes del Bernabeu argumentant que són símbols inconstitucionals que inciten al terrorisme, el mateix dia que el Madrid, amb només banderes espanyoles a la grada, dóna un recital de bestialisme i brutalitat sense límits. Ja ho va dir Shakespeare per boca de Marcelo (no és un acudit) a Hamlet: alguna cosa fa olor de podrit a Dinamarca. Sens dubte, Shakespeare no coneixia Espanya.

Originalitat prohibida

El defecte Greco

Perquè quan algú es manifesta de forma diferent, quan la seva expressió se’n surt dels límits marcats, quan percep la realitat des d’una perspectiva alternativa, se l’acusa de tenir un defecte? Sense anar més lluny, qui no coneix el cas del Greco, pintor amb una visió avançada al seu temps i que, la seva evolució artística, el va portar a desproporcionar i allargar les figures que pintava. Davant d’aquesta agosarada proposta, l’única explicació possible que crítics i experts van trobar, va ser que el Greco, per força, havia de patir un defecte visual que el feia pintar d’aquella manera. No es contemplava, en cap cas, l’opció de que fos el producte d’una proposta personal i trencadora per enriquir l’art. Encara ara es manté majoritàriament aquesta idea que permet explicar, de forma tranquil•litzadora, l’originalitat de certes persones. La normalitat som tu i jo. La genialitat és una anomalia i neix, en tots els casos, d’un pertorbador defecte.

Ara que encara tinc força...

Seria fantàstic

Seria fantàstic
que res no fos urgent.
No passar mai de llarg i servir per quelcom.
Anar per la vida sense compliments
anomenant les coses pel seu nom.
Cobrar en espècies i sentir-se ben tractat
i pixar-se de riure i fer volar
coloms.

JM Serrat

Ele, no. Doble ele

Puta Barça eo oe!

Imagineu un estadi de futbol ple a vessar. Al gol nord els seguidors de l’Espanyol que, embogits, comencen a cridar: puta Barça eo oe, puta Barça eo oe. Des del gol sud, ocupat integrament per seguidors del Real Madrid, es respon a l’uníson: puta Barça eo oe, puta Barça eo oe. Us ho imagineu? Doncs millor, perquè a la vida real això no passarà, al menys aquest any. Tant l’Espanyol, com el totpoderós Real Madrid, han sigut eliminats de la copa del rei per dos equips revelació, en el que ha estat, possiblement, la sorpresa més gran dels darrers anys. Quina paradoxa! Els dos equips reials, foragitats de la competició reial per excel•lència i que han deixat dues aficions orfes de futbol, estacades en un estadi desolat i agermanades per un diàleg hiper intel•ligent, mentre ells es disposen a veure les semifinals instal•lats còmodament al sofà de casa. Tot un privilegi i, no cal dir-ho, una enorme satisfacció (que diria el mismísimo rei). Us ho imagineu? Doncs, ja podeu deixar d’imaginar-ho perquè és el que, realment, passarà.

La força de la raó

Déu la caga i li dóna la raó a Caín

Fa temps, molt de temps, hi havia dos germans de nom Caín i Abel que vivien prop del paradís. No es pot dir, precisament, que fossin dos germans ben avinguts, ans al contrari, les seves disputes eren repetides i constants. En veient aquesta pertorbadora relació, Déu va optar per intercedir. Amb la seva omnipotència va sacrificar un xai, li va extreure una costella (pràctica habitual de l’època) i d’ella en va fer un mediador. Un jutge que arbitrés els seus encontres i evités, en la mesura del possible, que la sang arribés als rius (Tigris i Èufrates, per a ser més exactes). Va fer unes normes que va gravar en pedra (com era habitual a l’època) i les va donar a l’àrbitre perquè li servissin de guia en la seva presa de decisions. Però la cosa no va acabar de funcionar. Caín, el germà violent, envejós i manipulador, va entabanar a l’àrbitre amb ofertes que no va poder rebutjar. El jutge va oblidar la imparcialitat per a la que havia estat creat i va caure en la temptació. Es va aliar amb Caín i li varen fer la vida impossible al bo d’Abel. Des d’aquell precís moment, totes i cada una de les decisions que l’àrbitre prenia afavorien a Caín amb l’única idea de soscavar la moral d’Abel. Però res va sortir com havien planejat i, quan més i més grans eren les injustícies, més s’enfortia el caràcter d’Abel. Veient el fracàs de la seva estratègia i comptant amb la tolerància i permissivitat de l’àrbitre, Caín en un atac de ràbia, va matar Abel. Embogit pel que acabava de fer, va amagar el cos sense vida en un forat del bosc. Passats uns dies, Déu va trobar a faltar Abel i anant a cercar a Caín, li va preguntar: On és Abel, Caín? No ho sé senyor, potser soc jo el guardià del meu germà? va contestar ofès Caín. Al no trobar el cos del delicte, Déu, erigit en jutge únic, va decidir no actuar d’ofici i deixar les coses com estaven. Però la cosa no va acabar aquí. Caín, trastornat profundament, va acusar a l’àrbitre de la seva desgràcia, el va denunciar davant Déu i aquest no va tenir més remei que expulsar-lo de Mesopotàmia.

Un futur incert

El drama

Va ser a Espanya on la meva generació va aprendre que hom pot tenir raó i ser derrotat. Que la força pot destruir l’ànima i que hi ha vegades que el coratge no obté cap recompensa. Això és, sens dubte, el que explica perquè tanta gent, tot el món sencer, sent el drama d’Espanya com a tragèdia pròpia.

Albert Camus 1946

La creu del Barça

De desagraïts està el món ple

Fonts properes a Texeira Vitienes, l’àrbitre de l’últim (pel moment) Barça –Madrid, ens fan arribar el seu profund malestar. Diuen que Teixeira està desfet, que no entén res i plora amargament la ingratitud del Madrid vers la seva persona arrel de la seva actuació al Camp Nou. El Madrid l’ha recusat davant el Comitè d’àrbitres i, aquest diligentment, ha cedit a la petició i Texeira no tornarà a arbitrar a l’equip de la “llàgrima perenne”. Sent com és una bona notícia pel Barça, perquè el Madrid perd un aliat, Texeira no entén l’amarga moneda amb la que els blancs li paguen els seus serveis. Texeira està desconcertat perquè, a canvi de no expulsar a Lass, a Pepe, a Arbeloa i aguantar a Ramos fins a les acaballes del partit quan hauria d’haver deixat el camp molt abans, el Madrid li agraeix “els favors” amb una denúncia injustificable i totalment arbitrària (mai millor dit). Texeira mai s’ha destacat per afavorir al Barça i sí, en canvi, al Madrid, cosa que va quedar suficientment demostrada al darrer partit de copa. Per això Teixeira no se’n sap avenir i ha confessat als seus familiars que si arriba a saber per on han anat les coses no hagués estat tan condescendent amb el Madrid, hagués xiulat bé i el Barça hauria guanyat per golejada. L’espiral d’irracionalitat i demència del Madrid està arribant a tal punt que, fins i tot, es regiren contra els seus aliats històrics i més fidels. Veure-ho per creure-ho.

Zombies de blanc...i negre

Nosotros te queremos, Mourinho quedate!
The walking dead

El Barça no està precisament sobrat d’aliats dins del futbol espanyol, per això és tan important que, els pocs que té, els mantingui per damunt de qualsevol altre supòsit. En aquest sentit, no hi ha dubte que Mourinho és, a hores d’ara, un dels actius més valuosos que té el Barça per enfortir el seu present i engrandir el seu llegat. El Barça ha arribat a tal punt de refinament i sofisticació que la seva arquitectura mental és un prodigi d’expertesa. Domina a la perfecció tots i cadascun dels ressorts que hi ha al voltant del futbol amb un control absolut de l’espai i del tempo que no deixa cap serrell a l’atzar. L’exemple més recent d’aquesta solvència el tenim en el darrer enfrontament de copa amb el Madrid. El Barça no s’ha plantejat mai la seva estratègia a un partit, ni tan sols a una eliminatòria d’anada i tornada, el Barça ha pensat en gran. En cap moment la seva proposta ha estat resultadista, sinó tenint sempre present els seus interessos a mig i llarg termini. I aquests interessos passen, evidentment, perquè Mourinho segueixi tant de temps com sigui possible com a entrenador del Madrid. Així ho entén el Barça i així ho va cantar la grada del Camp Nou en el partit de tornada: nosotros te queremos, Mourinho quedate. Tota una declaració d’intencions (i de principis) que, a la vista de les reaccions de l’entorn madridista, semblen haver donat el resultat esperat. Està clar que si algú pot desconstruir el Madrid i ocasionar-li danys irreparables per sota de la seva línia de flotació, aquest no és un altre que el propi Mourinho. El portuguès ha esdevingut, sense proposar-s’ho, una autèntica i devastadora arma bacteriològica que actua impunement dins del sistema immunològic del Madrid debilitant el seu organisme. És clar que el Madrid guanyarà, tard o d’hora, algun títol. Per a un club ric i poderós, no fer-ho és un veritable fracàs, però, més enllà dels possibles i exigibles títols (encara que siguin sense voler), el paisatge es presenta desolador i la terra desconsoladament erma. El Barça ha encertat, un cop més, en l’estratègia de no fer caure al portuguès i Mourinho podrà continuar estenent la seva particular gangrena en un madridisme contaminat, fins que la pell se’ls hi caigui a trossos.