Desigual
dimecres, 30 de novembre del 2011
Una dona com jo
Si la pretesa, justa i més que necessària igualtat de sexes ha de passar per que les dones s’assemblin cada cop més als homes, que es posin pantalons, es tallin curts els cabells i siguin agressives, no anem bé. Es tracta, sense reserves, d’aconseguir l’ igualtat, però en drets i en deures i no tant en comportament. Si el got dóna la forma del que hi ha dins, és evident, que la dona i l’home són diferents i és, justament aquesta diferencia, la que hauríem d’explotar. Iguals en oportunitats, faltaria més, però sense reproduir els mateixos esquemes que ens han anat regint durant segles. Si per reeixir, la dona ha d’ocupar el lloc de l’home exercint el seu mateix rol, l’únic que aconseguirem és més quantitat de persones fent les mateixes coses, de diferent sexe això si, però el resultat serà el mateix. No es tracta de que la dona s’emmiralli en el seu company biològic, sinó, més aviat, que desenvolupi la seva pròpia manera de ser, la que millor s’adapti a les seves característiques, per aportar una nova perspectiva sobre una vella realitat amb preocupants símptomes d’artrosi.
Si la pretesa, justa i més que necessària igualtat de sexes ha de passar per que les dones s’assemblin cada cop més als homes, que es posin pantalons, es tallin curts els cabells i siguin agressives, no anem bé. Es tracta, sense reserves, d’aconseguir l’ igualtat, però en drets i en deures i no tant en comportament. Si el got dóna la forma del que hi ha dins, és evident, que la dona i l’home són diferents i és, justament aquesta diferencia, la que hauríem d’explotar. Iguals en oportunitats, faltaria més, però sense reproduir els mateixos esquemes que ens han anat regint durant segles. Si per reeixir, la dona ha d’ocupar el lloc de l’home exercint el seu mateix rol, l’únic que aconseguirem és més quantitat de persones fent les mateixes coses, de diferent sexe això si, però el resultat serà el mateix. No es tracta de que la dona s’emmiralli en el seu company biològic, sinó, més aviat, que desenvolupi la seva pròpia manera de ser, la que millor s’adapti a les seves característiques, per aportar una nova perspectiva sobre una vella realitat amb preocupants símptomes d’artrosi.
dimarts, 29 de novembre del 2011
Cap a Espanya hi falta gent
“Em toca felicitar CiU (amb la boca petita), però qui realment ha guanyat les eleccions ha estat el PP”. Amb aquestes paraules, Carme Chacon, mostrava la veritable naturalesa de la seva ànima, la mateixa nit de les eleccions. Una ànima sòrdida que prefereix el PP a CiU, Espanya a Catalunya i el PSOE al PSC. Tot això ja ho sabíem, però està bé que de tant en tant els pensaments es verbalitzin. Que es desemmascarin les hipocresies i que cadascú es mostri tal com és. Chacon i els seus correligionaris fa temps que tenen segrestat al PSC, abandonat a la seva sort, o millor dit, als designis de Ferraz. Chacon sempre ha entès el PSC com un mal passatger que, amb el temps i un tractament adequat, anirà minvant fins a la seva desaparició. Per a aconseguir-ho no ha estalviat esforços i no en seguirà estalviant en un futur. El seu regne, definitivament, no és d’aquest món, ni parla aquesta llengua tan estranya i tan molesta.
dilluns, 28 de novembre del 2011
No li toquis la mare i tot anirà bé
A Lleida, un tal Santiago C.S., ha atracat amb l’ús de la força, amb violència i intimidació, a 25 dones grans. Ho sabem perquè els mossos l’ha detingut i a casa seva s’han trobat les pertinences de les respectives víctimes. Malgrat aquest historial, la jutgessa de torn, ha decidit que no hi ha prou amb aquests fets per ordenar el seu ingrés a la presó. En conseqüència, el nostre amic de l’aliè torna a estar al carrer per poder seguir practicant la seva activitat preferida. Vist com estan les coses, una sola recomanació al bo d’en Santiago, que, faci el que faci, no se li acudeixi assaltar a la mare de la jutgessa perquè, aleshores, la seva opinió canviaria i podria acabar amb els seus ossos a la presó. Tot el demés està permès, només caldrà mantenir a la família de la jutgessa al marge. I la vida seguirà igual.
A Lleida, un tal Santiago C.S., ha atracat amb l’ús de la força, amb violència i intimidació, a 25 dones grans. Ho sabem perquè els mossos l’ha detingut i a casa seva s’han trobat les pertinences de les respectives víctimes. Malgrat aquest historial, la jutgessa de torn, ha decidit que no hi ha prou amb aquests fets per ordenar el seu ingrés a la presó. En conseqüència, el nostre amic de l’aliè torna a estar al carrer per poder seguir practicant la seva activitat preferida. Vist com estan les coses, una sola recomanació al bo d’en Santiago, que, faci el que faci, no se li acudeixi assaltar a la mare de la jutgessa perquè, aleshores, la seva opinió canviaria i podria acabar amb els seus ossos a la presó. Tot el demés està permès, només caldrà mantenir a la família de la jutgessa al marge. I la vida seguirà igual.
diumenge, 27 de novembre del 2011
Ix, igrega, izeta
Sí la gran reflexió que en fa el PSC dels resultats de les darreres eleccions, és que el senyor Iceta ha d’ocupar el càrrec de Primer Secretari, potser que s’ho facin mirar. Sí la lectura, que correspon, els porta a donar-li més rellevància al senyor Montilla i al senyor Zaragoza, potser que tornin a l’escola a repassar les lectures que no varen aprendre i les lliçons que es varen saltar. Sí l’enorme patacada electoral els condueix a posar el que queda de partit en mans dels Corbachos, de Madres, Chacones...i altres ideòlegs clarividents, potser valdria la pena que es plantegessin seriosament no seguir fent el ridícul en successives comtesses electorals i deixin de presentar-se. Sí tot plegat els porta a que els personatges de sempre segueixin ocupant els càrrecs de sempre i que els seus discursos siguin els de sempre, potser els que ens ho haguem de fer mirar siguem nosaltres per seguir tolerant uns paràsits saprofítics i improductius, unes sangoneres que ens deixaran sense sang i uns quintacolumnistes absolutament nocius per al nostre país. El PSC fa temps que ha perdut les claus i sense claus, no es pot entrar a casa.
Sí la gran reflexió que en fa el PSC dels resultats de les darreres eleccions, és que el senyor Iceta ha d’ocupar el càrrec de Primer Secretari, potser que s’ho facin mirar. Sí la lectura, que correspon, els porta a donar-li més rellevància al senyor Montilla i al senyor Zaragoza, potser que tornin a l’escola a repassar les lectures que no varen aprendre i les lliçons que es varen saltar. Sí l’enorme patacada electoral els condueix a posar el que queda de partit en mans dels Corbachos, de Madres, Chacones...i altres ideòlegs clarividents, potser valdria la pena que es plantegessin seriosament no seguir fent el ridícul en successives comtesses electorals i deixin de presentar-se. Sí tot plegat els porta a que els personatges de sempre segueixin ocupant els càrrecs de sempre i que els seus discursos siguin els de sempre, potser els que ens ho haguem de fer mirar siguem nosaltres per seguir tolerant uns paràsits saprofítics i improductius, unes sangoneres que ens deixaran sense sang i uns quintacolumnistes absolutament nocius per al nostre país. El PSC fa temps que ha perdut les claus i sense claus, no es pot entrar a casa.
dissabte, 26 de novembre del 2011
El principi d’una gran amistat
Avui fa exactament 69 anys que es va estrenar Casablanca. Va ser al Teatre Hollywood de Nova York el 26 de Novembre de 1942, fent-la coincidir amb l’ invasió aliada al nord d’Àfrica. La pel•lícula va esdevenir un èxit de públic sense precedents que va sobrepassar totes les previsions per a una producció, relativament modesta, i amb molts problemes de realització. L’evolució amb els anys és prou coneguda, Casablanca s’ha convertit, per mèrits propis, en un indiscutible objecte de culte, en una icona del segle XX que passarà a la història com una de les fites més altes mai aconseguides del setè art. Casablanca ha deixat de ser un film, per acomodar-se a la prestatgeria dels mites, i és allí on s’ha d’anar a buscar cada cop que ens volem submergir en la seva fascinant atmosfera. Tornar periòdicament a Casablanca s’ha convertit en un exercici inevitable per a tots aquells que creiem en la capriciosa conjunció dels astres: Bergman, Bogart, Lorre, Curtiz, Wallis, Epstein, Rains, Greenstreet, Steiner, Edeson,...Un paradís on els alemanys anaven de gris i tu duies un vestit blau.
divendres, 25 de novembre del 2011
Dos gossos, dues gàbies i un jugador de l’Europa
Preneu dos ratolins. Bé, si us fa una mica d’angúnia, podeu prendre dos gossos (no cal que siguin gaire grans) i els poseu en dues gàbies separades. Dues gàbies pràcticament idèntiques amb el terra electrificat que, periòdica i sistemàticament, emet unes petites descàrregues per incomodar als gossos, produint-los un estrés induït i força molest. En notar les rampes, els dos gossos busquen instintivament la manera de fugir-ne. La gàbia A, a diferència de la B, té un petit dispositiu, un mecanisme de color vermell que permet, en tocar-lo, que les descàrregues s’aturin. El gos de la gàbia A no triga en descobrir-lo i, a la vista del resultat obtingut, cada cop que nota les rampes s’afanya en tocar-lo. La gàbia B no disposa d’aquest mecanisme i, en conseqüència, el gos B, no aconsegueix, per molt que ho intenti i s’esforci, aturar les molestes descàrregues. Passats uns dies, s’obren les portes de les dues gàbies. El gos A no triga ni dos segons a sortir de la gàbia, mentre el gos B, roman quiet dins la seva gàbia aguantant estoicament les rampes. Què ha après el gos A? Doncs que davant les adversitats externes sempre hi ha una manera de capgirar-les. Què està a la seva mà, o al seu morro en aquest cas, el poder canviar una determinada situació. Què ha après en canvi el gos B? Doncs que davant les adversitats i les incomoditats que se’t presenten no hi ha solució, que no s’hi pot fer res. Què les coses no depenen de tu i per molt que facis, per molt que t’esforcis, per molt que ho intentis, no podràs mai canviar la realitat. Per això quan la porta s’obre, el gos A, acostumat a buscar (i trobar) solucions, deixa la gàbia, en canvi, el gos B, resignat al seu destí i convençut que ha d’aguantar tot el que li caigui perquè no depèn d’ell millorar el seu habitat, es queda immòbil dins la incòmoda gàbia.
Ara que teniu testat l’experiment, preneu un jugador de l’Europa i poseu-lo a la gàbia B.
Preneu dos ratolins. Bé, si us fa una mica d’angúnia, podeu prendre dos gossos (no cal que siguin gaire grans) i els poseu en dues gàbies separades. Dues gàbies pràcticament idèntiques amb el terra electrificat que, periòdica i sistemàticament, emet unes petites descàrregues per incomodar als gossos, produint-los un estrés induït i força molest. En notar les rampes, els dos gossos busquen instintivament la manera de fugir-ne. La gàbia A, a diferència de la B, té un petit dispositiu, un mecanisme de color vermell que permet, en tocar-lo, que les descàrregues s’aturin. El gos de la gàbia A no triga en descobrir-lo i, a la vista del resultat obtingut, cada cop que nota les rampes s’afanya en tocar-lo. La gàbia B no disposa d’aquest mecanisme i, en conseqüència, el gos B, no aconsegueix, per molt que ho intenti i s’esforci, aturar les molestes descàrregues. Passats uns dies, s’obren les portes de les dues gàbies. El gos A no triga ni dos segons a sortir de la gàbia, mentre el gos B, roman quiet dins la seva gàbia aguantant estoicament les rampes. Què ha après el gos A? Doncs que davant les adversitats externes sempre hi ha una manera de capgirar-les. Què està a la seva mà, o al seu morro en aquest cas, el poder canviar una determinada situació. Què ha après en canvi el gos B? Doncs que davant les adversitats i les incomoditats que se’t presenten no hi ha solució, que no s’hi pot fer res. Què les coses no depenen de tu i per molt que facis, per molt que t’esforcis, per molt que ho intentis, no podràs mai canviar la realitat. Per això quan la porta s’obre, el gos A, acostumat a buscar (i trobar) solucions, deixa la gàbia, en canvi, el gos B, resignat al seu destí i convençut que ha d’aguantar tot el que li caigui perquè no depèn d’ell millorar el seu habitat, es queda immòbil dins la incòmoda gàbia.
Ara que teniu testat l’experiment, preneu un jugador de l’Europa i poseu-lo a la gàbia B.
dijous, 24 de novembre del 2011
mAlícia Sanchez Camacho al país de les malifetes
Aprofundint el diccionari
Malícia: inclinació a fer el mal.
Maliciada: forta malícia que ens fa una cosa.
Maliciar: recelar.
Maliciosa: inclinada a pensar mal // Fet amb malícia, que conté malícia.
Maliciosament: amb malícia, d’una manera maliciosa.
Malicosa: malaltissa.
Malifeta: mala acció.
.........
Aprofundint el diccionari
Malícia: inclinació a fer el mal.
Maliciada: forta malícia que ens fa una cosa.
Maliciar: recelar.
Maliciosa: inclinada a pensar mal // Fet amb malícia, que conté malícia.
Maliciosament: amb malícia, d’una manera maliciosa.
Malicosa: malaltissa.
Malifeta: mala acció.
.........
dimecres, 23 de novembre del 2011
Ordres incompatibles
O m’estrenyo el cinturó o m’abaixo els pantalons? Una de dues. Perquè està més que clar que les dues coses al mateix temps són impossibles. Aquí hi ha algú que patina, que no domina les lleis de la física, ni de l’oportunitat. A veure si hi posen ordre i les consignes són més coherents, menys contradictòries i fàcils d’entendre. Com pretenen que fem cas si els missatges que ens donen entren en conflicte i són irremeiablement incompatibles? Això, o bé que els missatges s’hagin de llegir canviant l’ordre, és a dir, primer abaixar-se el pantalons i quan, estiguin a l’alçada dels turmells, aleshores, estrènyer-se el cinturó, de tal manera que ens sigui absolutament impossible tornant-se’ls a pujar. Amb aquesta tècnica, molt ben pensada, s’aconseguirà tenir-nos amb els pantalons abaixats, amb el cinturó ajustat i immòbils com una estàtua de sal. Estacats i a la seva mercè, serem una presa fàcil, i poc molesta, per als seus dubtosos interessos i el seu desconcertant objectiu.
O m’estrenyo el cinturó o m’abaixo els pantalons? Una de dues. Perquè està més que clar que les dues coses al mateix temps són impossibles. Aquí hi ha algú que patina, que no domina les lleis de la física, ni de l’oportunitat. A veure si hi posen ordre i les consignes són més coherents, menys contradictòries i fàcils d’entendre. Com pretenen que fem cas si els missatges que ens donen entren en conflicte i són irremeiablement incompatibles? Això, o bé que els missatges s’hagin de llegir canviant l’ordre, és a dir, primer abaixar-se el pantalons i quan, estiguin a l’alçada dels turmells, aleshores, estrènyer-se el cinturó, de tal manera que ens sigui absolutament impossible tornant-se’ls a pujar. Amb aquesta tècnica, molt ben pensada, s’aconseguirà tenir-nos amb els pantalons abaixats, amb el cinturó ajustat i immòbils com una estàtua de sal. Estacats i a la seva mercè, serem una presa fàcil, i poc molesta, per als seus dubtosos interessos i el seu desconcertant objectiu.
dimarts, 22 de novembre del 2011
CE Europa abraça CiU
És èticament correcte què el president del CE Europa i el president de la Fundació del CE Europa mostrin públicament les seves inclinacions o simpaties polítiques celebrant l’èxit de CiU a l’hotel Majéstic la mateixa nit electoral? És legítim que conculquin la seva suposada neutralitat obviant la responsabilitat dels seus càrrecs que els ha de mantenir al marge de qualsevol posicionament polític dins una exigible i necessària equidistància? És acceptable que els màxims responsables del CE Europa prenguin partit donant suport, amb llum i taquígrafs, a una determinada tendència política sense tenir en compte el seu grau de representativitat? Poden, els més alts dirigents del Club, posar-lo en l’òrbita de CiU menystenint la sensibilitat dels seus associats i pervertint la seva diversitat? Jo no penso contestar.
És èticament correcte què el president del CE Europa i el president de la Fundació del CE Europa mostrin públicament les seves inclinacions o simpaties polítiques celebrant l’èxit de CiU a l’hotel Majéstic la mateixa nit electoral? És legítim que conculquin la seva suposada neutralitat obviant la responsabilitat dels seus càrrecs que els ha de mantenir al marge de qualsevol posicionament polític dins una exigible i necessària equidistància? És acceptable que els màxims responsables del CE Europa prenguin partit donant suport, amb llum i taquígrafs, a una determinada tendència política sense tenir en compte el seu grau de representativitat? Poden, els més alts dirigents del Club, posar-lo en l’òrbita de CiU menystenint la sensibilitat dels seus associats i pervertint la seva diversitat? Jo no penso contestar.
dilluns, 21 de novembre del 2011
La chaconada
Un nou plat s’afegeix a la llarga llista de receptes genuïnament nostrades, es tracta de la chaconada, atenció, no confondre amb la xatonada. Si la xatonada és bàsicament una amanida d’escarola, olives, bacallà i tonyina esqueixats, tot amanit amb una salsa molt coent feta d’alls, d’ametlles i d’avellanes torrades, de nyores, vinagre, oli i sal; la chaconada per la seva part, és un rostit de gallina d’origen i sentiment espanyol, amanida amb nostàlgia ibèrica i un pensament de supèrbia. Tot ell acompanyat amb una mostra generosa de mentides variades i un assortit de menyspreu, mala consciència i doble joc. Mentre per regar la xatonada es recomana un bon vi blanc del Penedès, per fer passar la chaconada (cosa gens fàcil) s’aconsella fer servir WC Net desembussador, que garanteix un trànsit més fluid i evita els col•lapses digestius. Si, malgrat tot, us sentiu pesats i no aconseguiu fer net, sempre us queda el recurs de vomitar i, eliminar de rel, tot vestigi d’allò que mai hauríeu d’haver menjat.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)