Reixes més o menys estètiques
dimecres, 14 de setembre del 2011
El dimoni de sis puntes
Cal destacar, no per original però si per efectiva, l’habilitat del govern Egipci per trobar un element de concordança, un efecte aglutinador que tragués el poble de la seva dissociació. Sempre ha estat recurrent, per esvair desavinences i reconduir desencontres familiars, buscar un enemic, extern a ser possible, per poder-lo acusar de ser el causant de tots els mals. No hi ha res, sobre tot per a ments primàries i fàcils de seduir, assenyalar un enemic comú que sigui el destí de les ires col•lectives. En aquesta recerca teledirigida, han trobat, una vegada més, a Israel com a diana per als seus dards erràtics. Policies que fa poc atonyinaven els seus conciutadans, ara són herois als que cal venjar i, arribat el cas, donar la vida per ells. Hàbil, molt hàbil el govern egipci que d’un plomall ha esborrat l’esperança generada a Tahrir i l’ha mudat per un odi malaltís i contrarevolucionari contra els enemics ancestrals de sempre. Israel és el gran Satanàs. La solució externa al fracàs intern. El dimoni que uneix com ningú altre ho pot fer, les debilitats d’un poble que no se’n surt i la mediocritat d’uns dirigents incompetents fins el moll de l’os.
Cal destacar, no per original però si per efectiva, l’habilitat del govern Egipci per trobar un element de concordança, un efecte aglutinador que tragués el poble de la seva dissociació. Sempre ha estat recurrent, per esvair desavinences i reconduir desencontres familiars, buscar un enemic, extern a ser possible, per poder-lo acusar de ser el causant de tots els mals. No hi ha res, sobre tot per a ments primàries i fàcils de seduir, assenyalar un enemic comú que sigui el destí de les ires col•lectives. En aquesta recerca teledirigida, han trobat, una vegada més, a Israel com a diana per als seus dards erràtics. Policies que fa poc atonyinaven els seus conciutadans, ara són herois als que cal venjar i, arribat el cas, donar la vida per ells. Hàbil, molt hàbil el govern egipci que d’un plomall ha esborrat l’esperança generada a Tahrir i l’ha mudat per un odi malaltís i contrarevolucionari contra els enemics ancestrals de sempre. Israel és el gran Satanàs. La solució externa al fracàs intern. El dimoni que uneix com ningú altre ho pot fer, les debilitats d’un poble que no se’n surt i la mediocritat d’uns dirigents incompetents fins el moll de l’os.
dimarts, 13 de setembre del 2011
Divorci d’Espanya
A la vista que, l’única via raonable per la plena sobirania com a poble és la independència, potser ens caldria canviar d’estratègia. Si la via política no és possible pel suposat blindatge de la Constitució espanyola i l’ús partidista i interessat que d’ella en fan els tribunals superiors de justícia, haurem d’obrir noves vies i provar, perquè no, la via dels tribunals ordinaris (quan més ordinaris millor). Sí des de fa temps el divorci és legal a l’Estat espanyol, perquè no apel•lem a aquesta demanda per separar-nos definitivament d’Espanya? Raons no ens en falten. Tenim arguments de sobres i perfectament documentats. Encara que per aconseguir el divorci només cal esgrimir un succint: incompatibilitat de caràcters, nosaltres tenim, per desgràcia, un munt de greuges per aportar. Greuges que van des dels maltractaments, l’escarni, el robatori, la manca de respecte, el trencament de la voluntat, el forçament no consentit, el menyspreu, l’espoli, l’abús sistemàtic, l’anorreament de la pròpia personalitat, un ressentiment creixent, un odi exacerbat, l’ insult com a norma, el desamor,...Arguments, tots ells i per sí mateixos, suficientment importants perquè un jutge, qualsevol jutge, sentenciés a favor del divorci sense reserves. Sí contemplem la nostra relació amb Espanya com una relació nacional (política), ho tenim cru perquè no partim d’una relació d’iguals, sinó de la subjugació d’una nació per un altre i aquí, els interessos, les motivacions i els equilibris són molt complexes. En canvi, si la contemplem des del punt de vista d’una parella, la cosa es simplifica. Tothom entén, des d’aquesta perspectiva, que el millor per a una convivència que no funciona és la separació. I més encara, si en aquesta relació, un dels components de la parella és procliu a la violència domèstica.
A la vista que, l’única via raonable per la plena sobirania com a poble és la independència, potser ens caldria canviar d’estratègia. Si la via política no és possible pel suposat blindatge de la Constitució espanyola i l’ús partidista i interessat que d’ella en fan els tribunals superiors de justícia, haurem d’obrir noves vies i provar, perquè no, la via dels tribunals ordinaris (quan més ordinaris millor). Sí des de fa temps el divorci és legal a l’Estat espanyol, perquè no apel•lem a aquesta demanda per separar-nos definitivament d’Espanya? Raons no ens en falten. Tenim arguments de sobres i perfectament documentats. Encara que per aconseguir el divorci només cal esgrimir un succint: incompatibilitat de caràcters, nosaltres tenim, per desgràcia, un munt de greuges per aportar. Greuges que van des dels maltractaments, l’escarni, el robatori, la manca de respecte, el trencament de la voluntat, el forçament no consentit, el menyspreu, l’espoli, l’abús sistemàtic, l’anorreament de la pròpia personalitat, un ressentiment creixent, un odi exacerbat, l’ insult com a norma, el desamor,...Arguments, tots ells i per sí mateixos, suficientment importants perquè un jutge, qualsevol jutge, sentenciés a favor del divorci sense reserves. Sí contemplem la nostra relació amb Espanya com una relació nacional (política), ho tenim cru perquè no partim d’una relació d’iguals, sinó de la subjugació d’una nació per un altre i aquí, els interessos, les motivacions i els equilibris són molt complexes. En canvi, si la contemplem des del punt de vista d’una parella, la cosa es simplifica. Tothom entén, des d’aquesta perspectiva, que el millor per a una convivència que no funciona és la separació. I més encara, si en aquesta relació, un dels components de la parella és procliu a la violència domèstica.
dilluns, 12 de setembre del 2011
Una sopa memorable
Si be és cert que a la Mafalda no li agrada la sopa, crec que, fins i tot ella, amb Sopa de Cabra faria una excepció. Perquè? Perquè s’ho val i si alguna cosa té Mafalda és una gran perspicàcia i una gens menyspreable intel•ligència. La sopa del passat divendres, no va ser una sopa qualsevol. Una sopa “con fundamento” que es va començar a coure ara fa 25 anys i que ha aconseguit un grau de maduresa ratllant la perfecció. La sopa que vaig, varem, tenir el privilegi de degustar, no va ser ni una sopa freda, ni una sopa de temporada, ans al contrari, va ser una sopa en el seu punt just de temperatura i que la va saber mantenir al llarg de les quasi 3 hores de recital. Un espectacle que va connectar amb un públic entregat, que no rendit, que no trobava el moment de donar per acabat el concert. Una sopa plena de matisos i conservant, alhora, les seves essències més genuïnes. Una sopa que ha trigat 10 anys a servir-se i que ho ha fet entre el deliri d’un Sant Jordi ple fins la bandera (estelada, of course). I és que, on hi hagi una sopa collonuda, que es retirin, si us plau, tots els consomés sofisticats, aigualits i amb pretensions. Són molt bons, els cabrons!
Si be és cert que a la Mafalda no li agrada la sopa, crec que, fins i tot ella, amb Sopa de Cabra faria una excepció. Perquè? Perquè s’ho val i si alguna cosa té Mafalda és una gran perspicàcia i una gens menyspreable intel•ligència. La sopa del passat divendres, no va ser una sopa qualsevol. Una sopa “con fundamento” que es va començar a coure ara fa 25 anys i que ha aconseguit un grau de maduresa ratllant la perfecció. La sopa que vaig, varem, tenir el privilegi de degustar, no va ser ni una sopa freda, ni una sopa de temporada, ans al contrari, va ser una sopa en el seu punt just de temperatura i que la va saber mantenir al llarg de les quasi 3 hores de recital. Un espectacle que va connectar amb un públic entregat, que no rendit, que no trobava el moment de donar per acabat el concert. Una sopa plena de matisos i conservant, alhora, les seves essències més genuïnes. Una sopa que ha trigat 10 anys a servir-se i que ho ha fet entre el deliri d’un Sant Jordi ple fins la bandera (estelada, of course). I és que, on hi hagi una sopa collonuda, que es retirin, si us plau, tots els consomés sofisticats, aigualits i amb pretensions. Són molt bons, els cabrons!
diumenge, 11 de setembre del 2011
Estem disposats a resistir
Eren dos quarts de tres de la tarda. A la casa dels Drets del portal de Sant Antoni hi havia el govern reunit. El sergent major i el capità Castellví donaren la informació:
-El poble no ha dit res per a capitular- replicà el conseller Feliu de la Penya-. Espereu-vos a fora mentre debatem la qüestió.
En Monjo i en Castellví sortiren al replà. S’oïen discussions. Algun crit fort. Al cap d’un quart d’hora s’obrí la porta. En Jacint Oliver va treure el cap:
-Entreu si us plau.
-Com veieu la situació vosaltres? –preguntà el conseller Feliu de la Penya.
En Fèlix Monjo contestà:
-En aquests moments ens trobem amb la gent cansada i famolenca. El menjar que se’ls ha proporcionat no és suficient. Estem disposats a resistir. Estem disposats a resistir…
Barcelona 11.09.1714
Eren dos quarts de tres de la tarda. A la casa dels Drets del portal de Sant Antoni hi havia el govern reunit. El sergent major i el capità Castellví donaren la informació:
-El poble no ha dit res per a capitular- replicà el conseller Feliu de la Penya-. Espereu-vos a fora mentre debatem la qüestió.
En Monjo i en Castellví sortiren al replà. S’oïen discussions. Algun crit fort. Al cap d’un quart d’hora s’obrí la porta. En Jacint Oliver va treure el cap:
-Entreu si us plau.
-Com veieu la situació vosaltres? –preguntà el conseller Feliu de la Penya.
En Fèlix Monjo contestà:
-En aquests moments ens trobem amb la gent cansada i famolenca. El menjar que se’ls ha proporcionat no és suficient. Estem disposats a resistir. Estem disposats a resistir…
Barcelona 11.09.1714
dissabte, 10 de setembre del 2011
L’exemple molt a prop del model
Ha de fer molta ràbia, a Madrid en particular i a l’Espanya cavernaria en general, que mentre ells tenen el que tenen (llegiu Mourinho), a Catalunya en general i a Barcelona en particular, tenim al Pep Guardiola. Una persona que, a més de ser el millor entrenador del món, destaca sobre manera per les seves qualitats humanes. Un home que, més enllà de guanyar-ho tot en el terreny esportiu, és mereixedor de la més alta distinció del Govern del seu país pel seu exemple, integritat i honradesa. És a dir, un esportista que ha transcendit el seu àmbit, aquell que li és propi, per convertir-se en un model a seguir per la seva dignitat i els seus valors innegables. Ha de fer molta ràbia, insisteix-ho, a un Madrid en decadència moral, veure com el seu màxim rival, l’enemic per antonomàsia, està liderat pel que s’ha convertit, sense discussió, en un referent nacional, i també internacional, que està fent del Barça el Club més gran, més acceptat i més admirat del món. Les coses són com són i, mentre uns aposten intel•ligent i cegament pel camí correcte, altres ho fien tot al caprici insostenible d’un psicòpata egòlatra i ressentit al que mai donaran cap medalla pels seus valors humans, ni, espero, pel seu lamentable exemple.
Ha de fer molta ràbia, a Madrid en particular i a l’Espanya cavernaria en general, que mentre ells tenen el que tenen (llegiu Mourinho), a Catalunya en general i a Barcelona en particular, tenim al Pep Guardiola. Una persona que, a més de ser el millor entrenador del món, destaca sobre manera per les seves qualitats humanes. Un home que, més enllà de guanyar-ho tot en el terreny esportiu, és mereixedor de la més alta distinció del Govern del seu país pel seu exemple, integritat i honradesa. És a dir, un esportista que ha transcendit el seu àmbit, aquell que li és propi, per convertir-se en un model a seguir per la seva dignitat i els seus valors innegables. Ha de fer molta ràbia, insisteix-ho, a un Madrid en decadència moral, veure com el seu màxim rival, l’enemic per antonomàsia, està liderat pel que s’ha convertit, sense discussió, en un referent nacional, i també internacional, que està fent del Barça el Club més gran, més acceptat i més admirat del món. Les coses són com són i, mentre uns aposten intel•ligent i cegament pel camí correcte, altres ho fien tot al caprici insostenible d’un psicòpata egòlatra i ressentit al que mai donaran cap medalla pels seus valors humans, ni, espero, pel seu lamentable exemple.
divendres, 9 de setembre del 2011
Tirar de la cadena
Tirar de la cadena és bàsic. Tot i semblar un acte reflexa i de poca transcendència, defineix molt i molt bé a la persona que l’executa (o no). Tirar de la cadena és un element decisiu, encara que costi de creure, per a la convivència i l’equilibri social. Tirant la cadena, és a dir, fent el que s’ha de fer, estalvies al que ve darrera que s’empassi la teva merda i, en segon terme, que hagi de fer allò que tu no has tingut la dignitat ni la decència de fer. Tirar de la cadena podria semblar una iniciativa insignificant, però diu molt del compromís i la responsabilitat del que la tira i molt poc del que la negligeix. Que cadascú es faci càrrec de la gestió dels seus propis excrements és de vital importància pel bon funcionament del col•lectiu. Un col•lectiu que no sobreviuria si ningú tirés de la cadena.
Tirar de la cadena és bàsic. Tot i semblar un acte reflexa i de poca transcendència, defineix molt i molt bé a la persona que l’executa (o no). Tirar de la cadena és un element decisiu, encara que costi de creure, per a la convivència i l’equilibri social. Tirant la cadena, és a dir, fent el que s’ha de fer, estalvies al que ve darrera que s’empassi la teva merda i, en segon terme, que hagi de fer allò que tu no has tingut la dignitat ni la decència de fer. Tirar de la cadena podria semblar una iniciativa insignificant, però diu molt del compromís i la responsabilitat del que la tira i molt poc del que la negligeix. Que cadascú es faci càrrec de la gestió dels seus propis excrements és de vital importància pel bon funcionament del col•lectiu. Un col•lectiu que no sobreviuria si ningú tirés de la cadena.
dijous, 8 de setembre del 2011
Assignatura pendent
Una de les assignatures pendents que tenim, és no prendre’ns prou seriosament les matèries que estudiem a l’escola i que, veient-ho en clau de futur, són imprescindibles per a les relacions humanes. Podria semblar que algunes matèries quedaran circumscrites només a l’àmbit docent, tancades dins una aula, però és tot el contrari. Disciplines com la Física o la pròpia Química, són imprescindibles per a la connexió entre dues o més persones. Del seu coneixement i el seu domini en dependrà l’èxit de qualsevol relació. Un bon domini de les matemàtiques ens farà més fàcil la gestió del dia a dia entre una parella i desplegarà les bases per a una entesa de confiança, absolutament necessària per a un futur sanejat. L’Art, el reconeixement de l’art i la seva apreciació, són trets diferencials que teixiran uns forts vincles de complicitat entre les persones que decideixen compartir una vida en comú i seran decisius a l’hora de plantejar-se qualsevol estratègia quotidiana. No cal tenir la mateixa visió de l’art, però, fins i tot en la discussió, estarà la connexió. La Història, la que ens precedeix i la comuna. Cal conèixer la història per evitar caure en els mateixos errors i/o aprofitar els encerts. La història general, i també la particular, que exercitarà el respecte i estimularà la necessitat d’avançar en la creació d’una de pròpia que ens diferenciï i ens expliqui. I que dir de les llengües? Imprescindibles en tota relació. Una bona llengua i l’encert del seu ús, pot ser un element decisiu en la bona salut de la parella i, perquè no, tenir molt a veure en la seva felicitat.
Una de les assignatures pendents que tenim, és no prendre’ns prou seriosament les matèries que estudiem a l’escola i que, veient-ho en clau de futur, són imprescindibles per a les relacions humanes. Podria semblar que algunes matèries quedaran circumscrites només a l’àmbit docent, tancades dins una aula, però és tot el contrari. Disciplines com la Física o la pròpia Química, són imprescindibles per a la connexió entre dues o més persones. Del seu coneixement i el seu domini en dependrà l’èxit de qualsevol relació. Un bon domini de les matemàtiques ens farà més fàcil la gestió del dia a dia entre una parella i desplegarà les bases per a una entesa de confiança, absolutament necessària per a un futur sanejat. L’Art, el reconeixement de l’art i la seva apreciació, són trets diferencials que teixiran uns forts vincles de complicitat entre les persones que decideixen compartir una vida en comú i seran decisius a l’hora de plantejar-se qualsevol estratègia quotidiana. No cal tenir la mateixa visió de l’art, però, fins i tot en la discussió, estarà la connexió. La Història, la que ens precedeix i la comuna. Cal conèixer la història per evitar caure en els mateixos errors i/o aprofitar els encerts. La història general, i també la particular, que exercitarà el respecte i estimularà la necessitat d’avançar en la creació d’una de pròpia que ens diferenciï i ens expliqui. I que dir de les llengües? Imprescindibles en tota relació. Una bona llengua i l’encert del seu ús, pot ser un element decisiu en la bona salut de la parella i, perquè no, tenir molt a veure en la seva felicitat.
dimecres, 7 de setembre del 2011
La piel que habito
La cosa comença en un Toledo futurista: any 2012, per anar, mitjançant àgils salts en el temps, presentant-nos els personatges i els diferents elements que composen la història. Una història que se’ns mostra, però no se’ns explica. És l’espectador, clavat a la butaca, el que haurà d’intentar entendre el perquè del que succeeix i les raons dels seus protagonistes. Aquí no hi ha rastre de “Volver”, ni un bri de comèdia, ni de tractament amable. Una trama de desequilibris i patologies amb un extraordinari equilibri narratiu. Una baixada a l’ infern de l’ànima humana. Una ànima plena de portes que s’obren i es tanquen i on s’oculten els racons més foscos. Una pel•lícula aspre amb pocs moments per a la distensió i que provoca en el espectador una forta sensació de desassossec i un estimable desconcert. Entre tanta negritud, el toc distés d’Almodovar: un velat homenatge al Barça amb el cotxe del Banderas que, malgrat ser blanc, porta la matrícula FCB. Tribut a l’espectacle pur, que provoca psicopaties extremes en l’adversari.
dimarts, 6 de setembre del 2011
El te de Déu
Michelle Batchmann està posseïda. La líder del Tea Party es va menjar Déu en una d’aquelles reunions sofisticades i elitistes i ara, ell parla per ella. La Michelle ja no és la Michelle. Tot el que pensa, tot el que diu i tot el que fa és una projecció de l’ésser suprem. La seva voluntat s’ha diluït per deixar pas a una voluntat superior que està cridada a guiar el seu país a traves de les boires que l’encerclen. La Michelle pot ser escollida cap de llista del republicans i, en conseqüència, pot arribar a presidir els EEUU i convertir-se en el far que ha d’il•luminar-nos el camí. Una teocràcia en tota regla que posarà el fonamentalisme en primer pla i traçarà delicades línies entre el bé i el mal. Si Déu ha de dirigir els nostres destins, amb lo de presa i malament que ho va fer tot en els seus orígens, estem perduts. Resem perquè la Michelle pateixi una crisi agnòstica i que Déu ens empari!
Michelle Batchmann està posseïda. La líder del Tea Party es va menjar Déu en una d’aquelles reunions sofisticades i elitistes i ara, ell parla per ella. La Michelle ja no és la Michelle. Tot el que pensa, tot el que diu i tot el que fa és una projecció de l’ésser suprem. La seva voluntat s’ha diluït per deixar pas a una voluntat superior que està cridada a guiar el seu país a traves de les boires que l’encerclen. La Michelle pot ser escollida cap de llista del republicans i, en conseqüència, pot arribar a presidir els EEUU i convertir-se en el far que ha d’il•luminar-nos el camí. Una teocràcia en tota regla que posarà el fonamentalisme en primer pla i traçarà delicades línies entre el bé i el mal. Si Déu ha de dirigir els nostres destins, amb lo de presa i malament que ho va fer tot en els seus orígens, estem perduts. Resem perquè la Michelle pateixi una crisi agnòstica i que Déu ens empari!
dilluns, 5 de setembre del 2011
Un Osvaldo lúcid
"So che giocare con la maglia giallorossa non è come vestire le casacche di Fiorentina, Bologna o Español "
No cal traducció. Per acabar dient, que la Roma si que és un equip gran. Declaracions de l’ex-jugador de l’español Osvaldo tot just en arribar a Itàlia. Ho diu un home fora de tota sospita, ídol de l’afició i que coneix molt bé el Club i les seves interioritats. Un perico d’alta volada i que per tant, està autoritzat i legitimat a donar la seva opinió. Osvaldo fuig de l’Español com fugen tots aquells que poden, a la mínima que poden. L’Español és, i no cal esquinçar-se les vestidures, un limbe, un espai de transició on hi estan els que, per diferents motius, no poden estar en un altre lloc. Hi ha mals necessaris que exemplifiquen, enalteixen i evidencien el be, L’Español, en canvi, és un mal absolutament innecessari i prescindible. Osvaldo ho té clar.
"So che giocare con la maglia giallorossa non è come vestire le casacche di Fiorentina, Bologna o Español "
No cal traducció. Per acabar dient, que la Roma si que és un equip gran. Declaracions de l’ex-jugador de l’español Osvaldo tot just en arribar a Itàlia. Ho diu un home fora de tota sospita, ídol de l’afició i que coneix molt bé el Club i les seves interioritats. Un perico d’alta volada i que per tant, està autoritzat i legitimat a donar la seva opinió. Osvaldo fuig de l’Español com fugen tots aquells que poden, a la mínima que poden. L’Español és, i no cal esquinçar-se les vestidures, un limbe, un espai de transició on hi estan els que, per diferents motius, no poden estar en un altre lloc. Hi ha mals necessaris que exemplifiquen, enalteixen i evidencien el be, L’Español, en canvi, és un mal absolutament innecessari i prescindible. Osvaldo ho té clar.
diumenge, 4 de setembre del 2011
Troglodites constitucionals
Al mateix temps que a Capellades es trobava una peça de fusta de més de 56.000 anys, el Tribunal Superior de Justícia espanyol emetia una sentencia, en la seva línea, instant al Govern de la Generalitat a modificar la llei d’immersió lingüística que amb tant d’èxit (i tant consens) ha estat funcionant a Catalunya durant els darrers 30 anys. L’eina trobada al jaciment de l’Abric Romaní, i que segons els experts, la feien servir els neandertals per atiar el foc, és a la vista de la seva forma, un estri perfectament adaptat a la mà, amb la que podien moure les brases sense risc de patir cremades i amb uns efectes força efectius. El paral•lelisme, malgrat el pas dels mil•lennis, és evident. 56.000 anys després, les coses segueixen igual. Els neandertals de Capellades feien servir una fusta tallada per avivar el foc, mentre els neandertals espanyols actuals (que en són la majoria) fan servir el Tribunal Superior de Justícia com a eina sofisticada per remoure les brases de Catalunya. La història contemporània no està tan lluny de la prehistòria com podria semblar i com seria desitjable. L’evolució, la tan necessària evolució humana, sembla que per a alguns ha passat de llarg o encara no els hi ha arribat. La qüestió és: com és possible que éssers primitius, primaris i amb una intel•ligència extremadament limitada vulguin guiar els nostres destins i es creguin amb el dret constitucional d’esmenar la plana a una societat evidentment mol més avançada i a anys llum de la tribu troglodita a la que ells pertanyen?
Al mateix temps que a Capellades es trobava una peça de fusta de més de 56.000 anys, el Tribunal Superior de Justícia espanyol emetia una sentencia, en la seva línea, instant al Govern de la Generalitat a modificar la llei d’immersió lingüística que amb tant d’èxit (i tant consens) ha estat funcionant a Catalunya durant els darrers 30 anys. L’eina trobada al jaciment de l’Abric Romaní, i que segons els experts, la feien servir els neandertals per atiar el foc, és a la vista de la seva forma, un estri perfectament adaptat a la mà, amb la que podien moure les brases sense risc de patir cremades i amb uns efectes força efectius. El paral•lelisme, malgrat el pas dels mil•lennis, és evident. 56.000 anys després, les coses segueixen igual. Els neandertals de Capellades feien servir una fusta tallada per avivar el foc, mentre els neandertals espanyols actuals (que en són la majoria) fan servir el Tribunal Superior de Justícia com a eina sofisticada per remoure les brases de Catalunya. La història contemporània no està tan lluny de la prehistòria com podria semblar i com seria desitjable. L’evolució, la tan necessària evolució humana, sembla que per a alguns ha passat de llarg o encara no els hi ha arribat. La qüestió és: com és possible que éssers primitius, primaris i amb una intel•ligència extremadament limitada vulguin guiar els nostres destins i es creguin amb el dret constitucional d’esmenar la plana a una societat evidentment mol més avançada i a anys llum de la tribu troglodita a la que ells pertanyen?
dissabte, 3 de setembre del 2011
Els banyetes
A l'escola vaig a aprendre
a mai no fer pactes amb "ningun" dimoni.
Són una raça dolenta
que prometen molt i mai no solten res.
Són lladres.
Saben que tenen poder
i amb ell, el fer i desfer
els resulta molt fàcil.
Volen convèncer el món
que el seu regne és millor,
i així poder tenir més forces.
El dimoni és molt ric
i ens tractarà d'amic.
Això és un vici antic
per a ells treure'n profit.
S'apareixen en mil formes,
gasten mil paraules
per veure si et guanyen.
Ens prometen millor vida
plaer sense mida,
llibertat... pansida. Punyetes!
Diuen que volen salvar-nos,
per, així, apartar-nos del recte camí.
I aquells que els hi fan cas,
per quatre sous de res
s'embruten bé les mans. Indignes!
El dimoni és molt ric
i ens tractarà d'amic.
De dimonis és ple el món,
que gasten amb tothom
el parlamentarisme.
No es treu res enraonant,
ni tampoc esperant.
Mai res no et donaran. En saben!
Arma't amb un bon garrot,
una espasa o un roc,
o allò primer que trobes.
I per l'ànima salvar,
quan et vulguin parlar,
no et facis esperar: Trompada!
Els dimonis que us dic
no són pas vells i antics.
Ric, ric, ric, ric, ric, ric,...
No vull dir noms.
No, no diré noms.
Ovidi Montllor
A l'escola vaig a aprendre
a mai no fer pactes amb "ningun" dimoni.
Són una raça dolenta
que prometen molt i mai no solten res.
Són lladres.
Saben que tenen poder
i amb ell, el fer i desfer
els resulta molt fàcil.
Volen convèncer el món
que el seu regne és millor,
i així poder tenir més forces.
El dimoni és molt ric
i ens tractarà d'amic.
Això és un vici antic
per a ells treure'n profit.
S'apareixen en mil formes,
gasten mil paraules
per veure si et guanyen.
Ens prometen millor vida
plaer sense mida,
llibertat... pansida. Punyetes!
Diuen que volen salvar-nos,
per, així, apartar-nos del recte camí.
I aquells que els hi fan cas,
per quatre sous de res
s'embruten bé les mans. Indignes!
El dimoni és molt ric
i ens tractarà d'amic.
De dimonis és ple el món,
que gasten amb tothom
el parlamentarisme.
No es treu res enraonant,
ni tampoc esperant.
Mai res no et donaran. En saben!
Arma't amb un bon garrot,
una espasa o un roc,
o allò primer que trobes.
I per l'ànima salvar,
quan et vulguin parlar,
no et facis esperar: Trompada!
Els dimonis que us dic
no són pas vells i antics.
Ric, ric, ric, ric, ric, ric,...
No vull dir noms.
No, no diré noms.
Ovidi Montllor
El dit a la nafra
L’Espanya de les dues cares. Per un costat el mètode Barça: toc, qualitat, esportivitat, ètica, espectacle, gols, futbol,... Per l’altre, el mètode Mourinho: rudesa, antiesportivitat, trampes, violència, engany, bronca, boxa,...Com deia Machado: una de las dos españas ha de helarte el corazón. Ha de fer molta ràbia que “l’Espanya bona” sigui justament la que no és Espanya i, en canvi, l’Espanya vergonyant sigui la que representa els valors tradicionals, l’essència pura i genuïna de l’Espanya autèntica. Quina fantàstica i divertida paradoxa!
L’Espanya de les dues cares. Per un costat el mètode Barça: toc, qualitat, esportivitat, ètica, espectacle, gols, futbol,... Per l’altre, el mètode Mourinho: rudesa, antiesportivitat, trampes, violència, engany, bronca, boxa,...Com deia Machado: una de las dos españas ha de helarte el corazón. Ha de fer molta ràbia que “l’Espanya bona” sigui justament la que no és Espanya i, en canvi, l’Espanya vergonyant sigui la que representa els valors tradicionals, l’essència pura i genuïna de l’Espanya autèntica. Quina fantàstica i divertida paradoxa!
divendres, 2 de setembre del 2011
La Constimutació
Doncs ves per on, sí que es podia. Tot aquest temps fent-nos creure que no es podia tocar ni una coma, ni una “h” aspirada de la Sagrada Constitució i resulta que en un tres i no res, en “menos que canta un gallo” que dirien els “castizos”, la Biblia d’Espanya ha estat desvirgada. El quid de la qüestió no era modificar-la, sinó qui la podia modificar. En això, com en tantes altres coses, els espanyols ens duen avantatge. El que nosaltres, els catalans, no podem, no ja fer, sinó ni tan sols imaginar, els pelaios tenen carta blanca (i magna) per adaptar la llei a les seves necessitats i/o capricis segons els hi convingui. Res de nou per aquestes contrades. Seguirem pensant (i patint) que hi ha un món per als senyors i un altre de molt diferent per als esclaus que s’han de sotmetre, vulguin o no, als designis d’aquells que tenen la paella i la Constitució pel mànec. El que era intocable ho ha deixat de ser amb la mateixa naturalitat amb la que, una vegada sí i una altra també, ens prenen el pèl.
Doncs ves per on, sí que es podia. Tot aquest temps fent-nos creure que no es podia tocar ni una coma, ni una “h” aspirada de la Sagrada Constitució i resulta que en un tres i no res, en “menos que canta un gallo” que dirien els “castizos”, la Biblia d’Espanya ha estat desvirgada. El quid de la qüestió no era modificar-la, sinó qui la podia modificar. En això, com en tantes altres coses, els espanyols ens duen avantatge. El que nosaltres, els catalans, no podem, no ja fer, sinó ni tan sols imaginar, els pelaios tenen carta blanca (i magna) per adaptar la llei a les seves necessitats i/o capricis segons els hi convingui. Res de nou per aquestes contrades. Seguirem pensant (i patint) que hi ha un món per als senyors i un altre de molt diferent per als esclaus que s’han de sotmetre, vulguin o no, als designis d’aquells que tenen la paella i la Constitució pel mànec. El que era intocable ho ha deixat de ser amb la mateixa naturalitat amb la que, una vegada sí i una altra també, ens prenen el pèl.
Luis García: "Lo mejor de Barcelona es ser del Espanyol"
Ha de ser per això que l’Español no està a Barcelona i tu ja no estàs a l’Español.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)