Ja va sent hora
dimarts, 2 d’agost del 2011
La superlliga
Barça-Chelsea
Inter-Arsenal
Zenit-Bayern
Roma-Liverpool
València-Ajax
Stuttgart-Real Madrid
Shalke 04-Feyenord
Hamburg-Porto
Lyon-Anderlecht
Olympique de Marsella-Manchester
PSV Eindhoven-Benfica
Juventus-Milan
Us imagineu que aquesta fos la primera jornada de futbol de la propera temporada? Intolerable! Si la idea de 4 eixelebrats va endavant, aquesta podria ser perfectament la composició d’una jornada qualsevol de la futura superlliga europea, a imatge i semblança de la NBA als EEUU. S’està gestant, i de fa temps, una competició al marge de la UEFA, la FIFA, el FOFO, el MILIKI i el MILIKITO (els pallassos sense fronteres del futbol), que agrupi als millors clubs del continent i que substitueixi la lliga de campions i en la que els equips escollits puguin participar a canvi de no fer-ho en les seves lligues territorials. En quin cap cap una bogeria d’aquest calibre? Què passaria amb les lligues “nacionals” sense els seus equips capdavanters i més emblemàtics? Hauríem de resignar-nos a assistir esmaperduts, posem pel cas, a un emocionant Hercules-Racing o a un interessantíssim Getafe-Saragosa o a un espatarrant Numància-Betis, o a un..., deixem-ho estar. L’única cosa positiva que li veig a aquesta fuga de cervells, és que hi hauria una extraordinària mediocritat, perdó, igualtat entre tots els participants que hi quedin i, a més, es podrien repartir equitativament, no com passa ara, els beneficis de la TV, això, està clar, en el supòsit que alguna cadena s’hi volgués suïcidar adquirint els drets de tan formidable espectacle.
Feyenord-Barça
Arsenal-Roma
Bayern-Porto
Chelsea-Liverpool
Milan-Stuttgart
Real Madrid-València
.....
I aquesta podria ser la segona jornada. Intolerable!
Barça-Chelsea
Inter-Arsenal
Zenit-Bayern
Roma-Liverpool
València-Ajax
Stuttgart-Real Madrid
Shalke 04-Feyenord
Hamburg-Porto
Lyon-Anderlecht
Olympique de Marsella-Manchester
PSV Eindhoven-Benfica
Juventus-Milan
Us imagineu que aquesta fos la primera jornada de futbol de la propera temporada? Intolerable! Si la idea de 4 eixelebrats va endavant, aquesta podria ser perfectament la composició d’una jornada qualsevol de la futura superlliga europea, a imatge i semblança de la NBA als EEUU. S’està gestant, i de fa temps, una competició al marge de la UEFA, la FIFA, el FOFO, el MILIKI i el MILIKITO (els pallassos sense fronteres del futbol), que agrupi als millors clubs del continent i que substitueixi la lliga de campions i en la que els equips escollits puguin participar a canvi de no fer-ho en les seves lligues territorials. En quin cap cap una bogeria d’aquest calibre? Què passaria amb les lligues “nacionals” sense els seus equips capdavanters i més emblemàtics? Hauríem de resignar-nos a assistir esmaperduts, posem pel cas, a un emocionant Hercules-Racing o a un interessantíssim Getafe-Saragosa o a un espatarrant Numància-Betis, o a un..., deixem-ho estar. L’única cosa positiva que li veig a aquesta fuga de cervells, és que hi hauria una extraordinària mediocritat, perdó, igualtat entre tots els participants que hi quedin i, a més, es podrien repartir equitativament, no com passa ara, els beneficis de la TV, això, està clar, en el supòsit que alguna cadena s’hi volgués suïcidar adquirint els drets de tan formidable espectacle.
Feyenord-Barça
Arsenal-Roma
Bayern-Porto
Chelsea-Liverpool
Milan-Stuttgart
Real Madrid-València
.....
I aquesta podria ser la segona jornada. Intolerable!
dilluns, 1 d’agost del 2011
A la curta o a la llarga
Tenir una feina interessant on hi gaudeixes, té com a contrapartida que el temps et passa molt de pressa. Les hores, els dies i les setmanes volen i la mateixa vida s’esmuny a velocitat de creuer. Per contra, una feina avorrida, feixuga i de la que no en gaudeixes gens, passa molt lentament. Les hores i els dies s’eternitzen i no trobes la manera de veure el final del túnel. La vida, aleshores, s’allarga i s’estira com una goma de pollastre fins a límits impossibles. La vida intensa fa la vida, o la sensació de vida, curta. En canvi, la vida tediosa fa la vida, o la sensació de vida, insofriblement llarga. Haurem d’aprendre a viure amb els dos supòsits, encara que si he de triar, em quedo, sense cap mena de dubtes, amb el primer.
Tenir una feina interessant on hi gaudeixes, té com a contrapartida que el temps et passa molt de pressa. Les hores, els dies i les setmanes volen i la mateixa vida s’esmuny a velocitat de creuer. Per contra, una feina avorrida, feixuga i de la que no en gaudeixes gens, passa molt lentament. Les hores i els dies s’eternitzen i no trobes la manera de veure el final del túnel. La vida, aleshores, s’allarga i s’estira com una goma de pollastre fins a límits impossibles. La vida intensa fa la vida, o la sensació de vida, curta. En canvi, la vida tediosa fa la vida, o la sensació de vida, insofriblement llarga. Haurem d’aprendre a viure amb els dos supòsits, encara que si he de triar, em quedo, sense cap mena de dubtes, amb el primer.
diumenge, 31 de juliol del 2011
Leningrad
Sant Petersburg ve a ser pel russos el que Santa Clara pels cubans. Sant Petersburg, que durant l’etapa soviètica va dur el nom de Leningrad, és considerada l’embrió de la revolució i en ella varen tenir lloc els esdeveniments més significatius. Ciutat referència, encara avui, desperta una admiració i un respecte gens menyspreable. En ella, els símbols revolucionaris i el culte a Lenin són ben presents, cosa que no passa a la resta del país, on pràcticament tots els senyals de l’anterior època han estat, o estan sent, esborrats. Un dels pocs vestigis nostàlgics, fora de Sant Petersburg, el trobem al Kremlin de Moscou, on es pot visitar el mausoleu de Lenin. Cap altre líder ha sobreviscut dignament el pas del temps ni ha aconseguit el respecte i reconeixement dels seus conciutadans. És més, alguns, fins i tot, han estat defenestrats, amagats, oblidats i/o silenciats per l’oficialitat i el gruix de la societat civil. Només Lenin a Rússia, com a Cuba el Che, han continuat mantenint el favor del públic en general, pel seu ideal revolucionari i la seva proposta absolutament justificada en el lloc i en el moment que es varen produir. El secret està, segurament, en que la mort t’agafi en ple exercici del teu ideal molt abans que aquest esdevingui totalitarisme burocràtic. No és el mateix una bona idea, que el mal us o la mala pràctica que d’ella se’n fa. Si us doneu una volta per Sant Petersburg veureu que el Zar no tenia la raó i Lenin les tenia totes.
Sant Petersburg ve a ser pel russos el que Santa Clara pels cubans. Sant Petersburg, que durant l’etapa soviètica va dur el nom de Leningrad, és considerada l’embrió de la revolució i en ella varen tenir lloc els esdeveniments més significatius. Ciutat referència, encara avui, desperta una admiració i un respecte gens menyspreable. En ella, els símbols revolucionaris i el culte a Lenin són ben presents, cosa que no passa a la resta del país, on pràcticament tots els senyals de l’anterior època han estat, o estan sent, esborrats. Un dels pocs vestigis nostàlgics, fora de Sant Petersburg, el trobem al Kremlin de Moscou, on es pot visitar el mausoleu de Lenin. Cap altre líder ha sobreviscut dignament el pas del temps ni ha aconseguit el respecte i reconeixement dels seus conciutadans. És més, alguns, fins i tot, han estat defenestrats, amagats, oblidats i/o silenciats per l’oficialitat i el gruix de la societat civil. Només Lenin a Rússia, com a Cuba el Che, han continuat mantenint el favor del públic en general, pel seu ideal revolucionari i la seva proposta absolutament justificada en el lloc i en el moment que es varen produir. El secret està, segurament, en que la mort t’agafi en ple exercici del teu ideal molt abans que aquest esdevingui totalitarisme burocràtic. No és el mateix una bona idea, que el mal us o la mala pràctica que d’ella se’n fa. Si us doneu una volta per Sant Petersburg veureu que el Zar no tenia la raó i Lenin les tenia totes.
Tragèdia*
Tragèdia, etimològicament, el cant del cabró. Visualment, una delícia de forma, llum i color. Sonorament, la perfecció de les estrelles, amb l’inestimable col•laboració del “Starman” de David Bowie. Dramàticament, la gènesi turmentada de Dionís, déu del teatre, el vi i la festa desenfrenada. La tragèdia d’ahir al Grec va ser un d’aquells moments màgics que s’ancoren a la memòria i en romanen vius malgrat el pas dels anys. Un espectacle de molts quirats que ens va retornar un Àlex Rigola en plena forma. Zeus, pare de Dionís i déu de la pluja, es va voler afegir a la festa i ens va enviar un diluvi que va negar tots els racons de la ciutat, però va tenir la delicadesa de lliurar-nos la calma justa, en el moment just, perquè l’espectacle es pogués representar. La tragèdia no es va consumar i la Tragèdia, finalment, va subjugar un Grec més dionisíac que mai.
*Tragèdia
Àlex Rigola
Teatre Grec
30.07.11
Tragèdia, etimològicament, el cant del cabró. Visualment, una delícia de forma, llum i color. Sonorament, la perfecció de les estrelles, amb l’inestimable col•laboració del “Starman” de David Bowie. Dramàticament, la gènesi turmentada de Dionís, déu del teatre, el vi i la festa desenfrenada. La tragèdia d’ahir al Grec va ser un d’aquells moments màgics que s’ancoren a la memòria i en romanen vius malgrat el pas dels anys. Un espectacle de molts quirats que ens va retornar un Àlex Rigola en plena forma. Zeus, pare de Dionís i déu de la pluja, es va voler afegir a la festa i ens va enviar un diluvi que va negar tots els racons de la ciutat, però va tenir la delicadesa de lliurar-nos la calma justa, en el moment just, perquè l’espectacle es pogués representar. La tragèdia no es va consumar i la Tragèdia, finalment, va subjugar un Grec més dionisíac que mai.
*Tragèdia
Àlex Rigola
Teatre Grec
30.07.11
dissabte, 30 de juliol del 2011
Si la cago una vegada, soc mortal
Si la cago dues vegades, soc la UEFA
La UEFA s’ha tornat a cagar a les calces, com ja ho va fer en el seu dia, en emetre la tova sentencia sobre el cas Mourinho per les seves declaracions en roda de premsa on va llençar merda sobre tot allò que li va convenir. En qualsevol Tribunal ordinari, les acusacions del simpàtic portuguès haguessin estat considerades com a delicte i la sentència hauria estat molt més severa. Les paraules de Mourinho, es miri des d’on es miri, són susceptibles de ser considerades injurioses i ofensives contra la dignitat, honorabilitat i el bon nom de persones i institucions. No es pot insultar, ni embrutar públicament el nom de persones, sense rebre el càstig corresponent. Fets delictius com el que ens ocupen no poden quedar impunes, ni al marge de la llei. Per això la UEFA es va equivocar abaixant-se els pantalons davant Mourinho i per això s’ha tornat a equivocar rebaixant-li la pena. Una decisió incomprensible, sinó fos perquè ja coneixem el tarannà de la UEFA i les seves estrafolàries decisions, que deixa la porta oberta a noves i repetides sortides de to de tot aquell il•luminat que s’ho proposi. Benvinguts a la temporada de caça. La veda és oberta.
Si la cago dues vegades, soc la UEFA
La UEFA s’ha tornat a cagar a les calces, com ja ho va fer en el seu dia, en emetre la tova sentencia sobre el cas Mourinho per les seves declaracions en roda de premsa on va llençar merda sobre tot allò que li va convenir. En qualsevol Tribunal ordinari, les acusacions del simpàtic portuguès haguessin estat considerades com a delicte i la sentència hauria estat molt més severa. Les paraules de Mourinho, es miri des d’on es miri, són susceptibles de ser considerades injurioses i ofensives contra la dignitat, honorabilitat i el bon nom de persones i institucions. No es pot insultar, ni embrutar públicament el nom de persones, sense rebre el càstig corresponent. Fets delictius com el que ens ocupen no poden quedar impunes, ni al marge de la llei. Per això la UEFA es va equivocar abaixant-se els pantalons davant Mourinho i per això s’ha tornat a equivocar rebaixant-li la pena. Una decisió incomprensible, sinó fos perquè ja coneixem el tarannà de la UEFA i les seves estrafolàries decisions, que deixa la porta oberta a noves i repetides sortides de to de tot aquell il•luminat que s’ho proposi. Benvinguts a la temporada de caça. La veda és oberta.
divendres, 29 de juliol del 2011
Fidels als records
L’ hipocamp és el lloc del cervell on es transforma la memòria de curt termini en memòria de llarg termini, és a dir, en records. L’amígdala és l’estructura del cervell que exerceix un paper central i determinant en el processament d’emocions.
La pressió social té molta influència en la formació dels records, tanta, que la majoria d’ells estan mediatitzats per aquesta pressió. S’ha de tenir molta personalitat i un alt grau de convenciment perquè els agents externs no modifiquin, alterin o canviïn els nostres records. Les emocions i les experiències entren al nostre cervell per l’amígdala, aquesta és l’encarregada, una vegada processada la informació, d’enviar-la a l’ hipocamp on es diposita en forma de record. Però els records no romanen aïllats ni blindats a les influencies externes. Una determinada pressió sobre els nostres records pot canviar-los de signe de manera permanent i irreversible. Una pronunciada tebiesa pot deixar-se influir tràgicament per l’acció dels records aliens i arribar a l’extrem de renegar dels propis, entenent-los com un error, i adoptar els nous com a dogma de fe. La personalitat la fa el caràcter, però també, les emocions i les experiències acumulades, és a dir, els records que la sustenten.
L’ hipocamp és el lloc del cervell on es transforma la memòria de curt termini en memòria de llarg termini, és a dir, en records. L’amígdala és l’estructura del cervell que exerceix un paper central i determinant en el processament d’emocions.
La pressió social té molta influència en la formació dels records, tanta, que la majoria d’ells estan mediatitzats per aquesta pressió. S’ha de tenir molta personalitat i un alt grau de convenciment perquè els agents externs no modifiquin, alterin o canviïn els nostres records. Les emocions i les experiències entren al nostre cervell per l’amígdala, aquesta és l’encarregada, una vegada processada la informació, d’enviar-la a l’ hipocamp on es diposita en forma de record. Però els records no romanen aïllats ni blindats a les influencies externes. Una determinada pressió sobre els nostres records pot canviar-los de signe de manera permanent i irreversible. Una pronunciada tebiesa pot deixar-se influir tràgicament per l’acció dels records aliens i arribar a l’extrem de renegar dels propis, entenent-los com un error, i adoptar els nous com a dogma de fe. La personalitat la fa el caràcter, però també, les emocions i les experiències acumulades, és a dir, els records que la sustenten.
dijous, 28 de juliol del 2011
Quina Gràcia
Un tòpic recurrent que s’articula al voltant del CE Europa és el de relacionar-lo constantment amb el barri que l’aixopluga. És difícil trobar una referència al CE Europa que no vagi acompanyada del topònim gracienc. Si som una mica rigorosos, convindrem que l’única vinculació que té el CE Europa amb Gràcia és l’adscripció geogràfica i això, en aquests moments, no deixa de ser un mer accident sense cap altre significat. El CE Europa podria canviar perfectament de localització sense cap conseqüència social com ho ha fet el RCD Español anant a Cornellà. El Club Sant Jordi per a jubilats de Gràcia té tres vegades més socis que l’Europa i, curiosament, de les mateixes edats i aquests sí que estan estretament lligats al barri. Per a erigir-se en representant d’algun col•lectiu s’ha de ser identificat i acceptat com a propi pel col•lectiu que es pretén representar i, en el cas que ens ocupa, això està a anys llum de passar. Es pot seguir amb la cantarella tant de temps com es vulgui, però la tossuda realitat ens abocarà, una i altra vegada, a l’evidència.
Un tòpic recurrent que s’articula al voltant del CE Europa és el de relacionar-lo constantment amb el barri que l’aixopluga. És difícil trobar una referència al CE Europa que no vagi acompanyada del topònim gracienc. Si som una mica rigorosos, convindrem que l’única vinculació que té el CE Europa amb Gràcia és l’adscripció geogràfica i això, en aquests moments, no deixa de ser un mer accident sense cap altre significat. El CE Europa podria canviar perfectament de localització sense cap conseqüència social com ho ha fet el RCD Español anant a Cornellà. El Club Sant Jordi per a jubilats de Gràcia té tres vegades més socis que l’Europa i, curiosament, de les mateixes edats i aquests sí que estan estretament lligats al barri. Per a erigir-se en representant d’algun col•lectiu s’ha de ser identificat i acceptat com a propi pel col•lectiu que es pretén representar i, en el cas que ens ocupa, això està a anys llum de passar. Es pot seguir amb la cantarella tant de temps com es vulgui, però la tossuda realitat ens abocarà, una i altra vegada, a l’evidència.
dimecres, 27 de juliol del 2011
Veïnatge global
Fent un exercici de nostàlgia, encara recordo amb tendresa quan la meva mare m’enviava a casa de la veïna a demanar-li una mica de sal o sucre o cafè, perquè se’ns havia acabat i les botigues estaven tancades. Era una pràctica bastant habitual i de doble direcció. De vegades em tocava a mi i d’altres al Sisquet, el fill de la veïna, que venia a demanar-nos allò que li mancava. Era una pràctica de bon veïnatge que s’ha anat perdent amb el pas dels anys. Ara els veïns ja no són veïns de tota la vida i la confiança mínimament exigible no acaba de cristal•litzar. Els nous veïns van i venent amb una naturalitat aclaparadora i abans no els coneixes ja han desaparegut de l’escala i de la teva vida. Per altra banda, les botigues del barri, majoritàriament regentades per pakistanesos, estan obertes a totes hores i ja no tens cap excusa per a l’ intercanvi de petites necessitats. I finalment, en el cas extrem que decideixis atrevir-te a trucar a la porta del 2on. 3a. per demanar una mica d’arròs, sal o romaní, et trobaràs amb la sorpresa que només et podran oferir cuscús, curri o nopal. Coses de la globalització i la riquesa culinària i cultural.
Fent un exercici de nostàlgia, encara recordo amb tendresa quan la meva mare m’enviava a casa de la veïna a demanar-li una mica de sal o sucre o cafè, perquè se’ns havia acabat i les botigues estaven tancades. Era una pràctica bastant habitual i de doble direcció. De vegades em tocava a mi i d’altres al Sisquet, el fill de la veïna, que venia a demanar-nos allò que li mancava. Era una pràctica de bon veïnatge que s’ha anat perdent amb el pas dels anys. Ara els veïns ja no són veïns de tota la vida i la confiança mínimament exigible no acaba de cristal•litzar. Els nous veïns van i venent amb una naturalitat aclaparadora i abans no els coneixes ja han desaparegut de l’escala i de la teva vida. Per altra banda, les botigues del barri, majoritàriament regentades per pakistanesos, estan obertes a totes hores i ja no tens cap excusa per a l’ intercanvi de petites necessitats. I finalment, en el cas extrem que decideixis atrevir-te a trucar a la porta del 2on. 3a. per demanar una mica d’arròs, sal o romaní, et trobaràs amb la sorpresa que només et podran oferir cuscús, curri o nopal. Coses de la globalització i la riquesa culinària i cultural.
dimarts, 26 de juliol del 2011
El cel pot esperar
Serà qüestió de pensar-ho. Diuen que al cel s’hi viu molt bé, però, per contra, a l’ infern hi ha més amics. Que fer doncs? Passar-se tota la immortalitat en un paradís asèptic i avorrit o gaudir d’una bona companyia amb la que fer més amena l’estada eterna? Un veritable dilema. El cel et garanteix que res se’n sortirà de mare, que tot serà previsible i dins dels paràmetres previstos. Tot serà com cal i ningú et donarà l’esquena. El cel t’assegura la cordialitat, el bon rotllo i la fidelitat extrema. Al cel no hi ha esquerdes, ni dies dolents, ni nits gaire fosques. El cel, ja ho diuen, és el paradís i tot està en harmonia i l’equilibri és perfecte. Al cel només hi van els bons i no hi ha lloc pel dubte o l’ambigüitat. Els colors del cel són sòlids, suaus i ben definits. I el mobiliari? El mobiliari no té arestes. Tot els angles estan arrodonits perquè no et facis mal i els teus moviments siguin fàcils i segurs. En fi, un veritable edèn on no està permès l’error ni la cervesa amb alcohol.
Serà qüestió de pensar-ho. Diuen que al cel s’hi viu molt bé, però, per contra, a l’ infern hi ha més amics. Que fer doncs? Passar-se tota la immortalitat en un paradís asèptic i avorrit o gaudir d’una bona companyia amb la que fer més amena l’estada eterna? Un veritable dilema. El cel et garanteix que res se’n sortirà de mare, que tot serà previsible i dins dels paràmetres previstos. Tot serà com cal i ningú et donarà l’esquena. El cel t’assegura la cordialitat, el bon rotllo i la fidelitat extrema. Al cel no hi ha esquerdes, ni dies dolents, ni nits gaire fosques. El cel, ja ho diuen, és el paradís i tot està en harmonia i l’equilibri és perfecte. Al cel només hi van els bons i no hi ha lloc pel dubte o l’ambigüitat. Els colors del cel són sòlids, suaus i ben definits. I el mobiliari? El mobiliari no té arestes. Tot els angles estan arrodonits perquè no et facis mal i els teus moviments siguin fàcils i segurs. En fi, un veritable edèn on no està permès l’error ni la cervesa amb alcohol.
dilluns, 25 de juliol del 2011
La darrera batalla
"Pep no desconnectis de l'Europa que ens agrada llegir els teus comentaris, vinga home!"
Jaume
No Jaume, no. No soc jo qui ha desconnectat de l’Europa, és l’Europa, en un exercici de coherència, el que ha desconnectat de mi. L’Europa, amic Jaume, no es pot permetre la frivolitat de seguir subministrant benzina a un incendiari. No és bo per a ningú. L’Europa necessita pau. Aquella pau dels cementiris on no passa mai res i, si passa, sempre és culpa dels morts. La governabilitat de l’Europa és innegociable i no pot abandonar-se a aventures de risc que li qüestionin la política oficial. Si Jaume, si. L’Europa ha fet el que calia i el que tocava: apartar calzes amargs que l’allunyin del paradís. Si Jaume, si. L’Europa, amb bon criteri, ha decidit prescindir de veus dissonants i sortides de to que podien posar en risc la seva trajectòria vital. Amic Jaume, l’Europa està molt per damunt de les persones i els personalismes, sobretot de les que no respecten les directrius dels que estan per damunt de l’Europa. Però no pateixis, no tinc la intenció de desconnectar (del tot) de l’Europa perquè és un interessant laboratori d’experiències on l’ètica, de moment, ha perdut la seva darrera batalla.
"Pep no desconnectis de l'Europa que ens agrada llegir els teus comentaris, vinga home!"
Jaume
No Jaume, no. No soc jo qui ha desconnectat de l’Europa, és l’Europa, en un exercici de coherència, el que ha desconnectat de mi. L’Europa, amic Jaume, no es pot permetre la frivolitat de seguir subministrant benzina a un incendiari. No és bo per a ningú. L’Europa necessita pau. Aquella pau dels cementiris on no passa mai res i, si passa, sempre és culpa dels morts. La governabilitat de l’Europa és innegociable i no pot abandonar-se a aventures de risc que li qüestionin la política oficial. Si Jaume, si. L’Europa ha fet el que calia i el que tocava: apartar calzes amargs que l’allunyin del paradís. Si Jaume, si. L’Europa, amb bon criteri, ha decidit prescindir de veus dissonants i sortides de to que podien posar en risc la seva trajectòria vital. Amic Jaume, l’Europa està molt per damunt de les persones i els personalismes, sobretot de les que no respecten les directrius dels que estan per damunt de l’Europa. Però no pateixis, no tinc la intenció de desconnectar (del tot) de l’Europa perquè és un interessant laboratori d’experiències on l’ètica, de moment, ha perdut la seva darrera batalla.
diumenge, 24 de juliol del 2011
La generació del 27
Robert Johnson, Brian Jones, Janis Joplin, Jim Morrison, Jimi hendrix, Peter Ham, Dickie Pride, James Dean, Gram Parsons, Kurt Cobain i ara, Amy Winehouse, han estat víctimes de la desconcertant maledicció dels 27. Tots ells desapareguts sobtadament a l’edat de 27 anys, com si el talent tingués data de caducitat i no pogués anar més enllà d’una barrera tràgicament invisible. Casualitat o causalitat? Tant se val. L’únic cert és que, voluntàriament, ens han deixat orfes de noves propostes i ens han privat, per sempre, del seu enginy. Diuen els experts que la genialitat té un component psicòtic i que forma part de l’alteració de la normalitat. Sigui com sigui, la seva controvertida llegenda els sobreviurà.
Robert Johnson, Brian Jones, Janis Joplin, Jim Morrison, Jimi hendrix, Peter Ham, Dickie Pride, James Dean, Gram Parsons, Kurt Cobain i ara, Amy Winehouse, han estat víctimes de la desconcertant maledicció dels 27. Tots ells desapareguts sobtadament a l’edat de 27 anys, com si el talent tingués data de caducitat i no pogués anar més enllà d’una barrera tràgicament invisible. Casualitat o causalitat? Tant se val. L’únic cert és que, voluntàriament, ens han deixat orfes de noves propostes i ens han privat, per sempre, del seu enginy. Diuen els experts que la genialitat té un component psicòtic i que forma part de l’alteració de la normalitat. Sigui com sigui, la seva controvertida llegenda els sobreviurà.
dissabte, 23 de juliol del 2011
Subscriure's a:
Missatges (Atom)