Revolt zebra
dimecres, 6 de juliol del 2011
Raves enlloc de clavells
Vull recordar, per als quatre despistats de sempre i per a aquells tres que se’l fan, que aquest blog mai ha estat un blog oficial del CE Europa, vaja, ni oficial, ni extraoficial, ni res que se li aproximi. Com deia La Vanguardia, amb molt de criteri, a l’hora de classificar-lo: aquest blog? aquest blog a miscel•lània. Que és el lloc on es fiquen totes aquelles coses inclassificables que no es saben on posar. Totes aquelles coses sense pedigrí, ni etimologia, que acaben apilades en un poti poti de singularitat indefinida. Doncs, en aquest garbuix, sovint desconcertant, hi he ficat tot allò que no em cabia als calaixos i que feien de mal guardar. Si he parlat de l’Europa (cada vegada menys) ha estat, ras i curt, perquè un tendeix a explicar allò que li va passant i allò amb el que es va trobant, sense aturar-se a pensar perquè és així i no d’una altra manera. Un blog personal ja ho té això. En un exercici d’egocentrisme mal dissimulat, un va fent sense tenir en compte la direcció del vent, el dia que fa, l’ humor del company o la predisposició del curiós. Cada cop més estanc per tal d’evitar la contaminació, quan, en realitat, és la contaminació l’autèntica i imprescindible generadora d’idees. Per això, per aquesta beneïda contaminació, l’Europa ha estat, en el seu moment, una font d’inspiració única. Un pou inesgotable per satisfer els cossos més assedegats, però també, massa sovint, un intricat laberint d’on ha costat sortir. En fi, que la vida és allò que et va passant mentre t’entretens a fer plans. O dit d’una altre manera: volia conrear clavells i m’han sortit raves.
Vull recordar, per als quatre despistats de sempre i per a aquells tres que se’l fan, que aquest blog mai ha estat un blog oficial del CE Europa, vaja, ni oficial, ni extraoficial, ni res que se li aproximi. Com deia La Vanguardia, amb molt de criteri, a l’hora de classificar-lo: aquest blog? aquest blog a miscel•lània. Que és el lloc on es fiquen totes aquelles coses inclassificables que no es saben on posar. Totes aquelles coses sense pedigrí, ni etimologia, que acaben apilades en un poti poti de singularitat indefinida. Doncs, en aquest garbuix, sovint desconcertant, hi he ficat tot allò que no em cabia als calaixos i que feien de mal guardar. Si he parlat de l’Europa (cada vegada menys) ha estat, ras i curt, perquè un tendeix a explicar allò que li va passant i allò amb el que es va trobant, sense aturar-se a pensar perquè és així i no d’una altra manera. Un blog personal ja ho té això. En un exercici d’egocentrisme mal dissimulat, un va fent sense tenir en compte la direcció del vent, el dia que fa, l’ humor del company o la predisposició del curiós. Cada cop més estanc per tal d’evitar la contaminació, quan, en realitat, és la contaminació l’autèntica i imprescindible generadora d’idees. Per això, per aquesta beneïda contaminació, l’Europa ha estat, en el seu moment, una font d’inspiració única. Un pou inesgotable per satisfer els cossos més assedegats, però també, massa sovint, un intricat laberint d’on ha costat sortir. En fi, que la vida és allò que et va passant mentre t’entretens a fer plans. O dit d’una altre manera: volia conrear clavells i m’han sortit raves.
dimarts, 5 de juliol del 2011
La fórmula indecent
A la vista dels darrers moviments, sembla que la Fórmula 1 deixarà Montmeló per instal•lar-se, definitivament, a València. Qui paga mana i, l’inconscient Camps, està disposat a llençar la casa per la finestra per arravatar-li el circ de la fórmula a Catalunya. Poder competir amb Catalunya i sortir-ne guanyador, acostuma a donar bons redits politics a la Comunitat Valenciana i, més concretament, als líders blaveros. En una situació de crisi com la que estem patint, és francament indecent i, fins i tot, delictiu, la mà foradada d’una comunitat que està a la cua de la morositat estatal, amb un terminis de pagament que s’acosta als 600 dies des de l’emissió de qualsevol factura. El dèficit i l’endeutament és dels més alts de l’Europa comunitària i, tot i això, no dubten ni un instant en escometre una despesa milionària (es parla de 200 milions d’euros) del tot inassolible i insolidària. El problema torna a ser el mateix de sempre, els diners no són de Camps ni dels seus correligionaris, els diners són públics, de tots i tots patirem les conseqüències. Algú hi hauria de posar fre i seny. El que no estigui per la labor de la contenció que toca, ni de la responsabilitat exigida, hauria de respondre davant la justícia del malbaratament dels fons públics i l’enriquiment abusiu del senyor Eclestone i els seus iguals. I que quedi constància que la Fórmula 1 em sua la polla, ara i sempre, però no estic disposat a que es gastin els diners de les retallades socials en espectacles de luxe, impúdics i innecessaris, en moments difícils com el que estem vivint.
A la vista dels darrers moviments, sembla que la Fórmula 1 deixarà Montmeló per instal•lar-se, definitivament, a València. Qui paga mana i, l’inconscient Camps, està disposat a llençar la casa per la finestra per arravatar-li el circ de la fórmula a Catalunya. Poder competir amb Catalunya i sortir-ne guanyador, acostuma a donar bons redits politics a la Comunitat Valenciana i, més concretament, als líders blaveros. En una situació de crisi com la que estem patint, és francament indecent i, fins i tot, delictiu, la mà foradada d’una comunitat que està a la cua de la morositat estatal, amb un terminis de pagament que s’acosta als 600 dies des de l’emissió de qualsevol factura. El dèficit i l’endeutament és dels més alts de l’Europa comunitària i, tot i això, no dubten ni un instant en escometre una despesa milionària (es parla de 200 milions d’euros) del tot inassolible i insolidària. El problema torna a ser el mateix de sempre, els diners no són de Camps ni dels seus correligionaris, els diners són públics, de tots i tots patirem les conseqüències. Algú hi hauria de posar fre i seny. El que no estigui per la labor de la contenció que toca, ni de la responsabilitat exigida, hauria de respondre davant la justícia del malbaratament dels fons públics i l’enriquiment abusiu del senyor Eclestone i els seus iguals. I que quedi constància que la Fórmula 1 em sua la polla, ara i sempre, però no estic disposat a que es gastin els diners de les retallades socials en espectacles de luxe, impúdics i innecessaris, en moments difícils com el que estem vivint.
dilluns, 4 de juliol del 2011
Sopa de gansos
Brasil contra Veneçuela. Pato, Ganso, Lucio, Micu,…i un gos a l’àrea veneçolana, ben avançada la primera part. Si no teníem prou amb una Copa Amèrica bastant irracional, amb un joc per adormir les ovelles, una intensitat de cargols apàtics i un ritme de tortuga mandrosa, ara han deixat escapar tots els animalons, per entretenir-nos amb un espectacle curull de simpàtiques bestioles. Per filar encara més prim, a la segona part, Brasil ens va obsequiar amb l’entrada d’Elano, tota una declaració d’intencions per acabar de donar-nos pel cul. Alguna cosa s’ha de fer per distreure la parròquia i justificar el preu de l’entrada i els diners de les televisions. La tercera catalana, dolenta com és, té més interès que aquesta tifa anomenada Copa Amèrica.
Un final cantat
Perquè els Clubs modestos, però amb un nodrit futbol base, són incapaços de créixer en número de socis i afeccionats? Perquè no saben recollir tot el potencial de centenars de famílies vinculades al Club mitjançant la pràctica de l’esport dels infants i, una vegada finalitzada aquesta relació, se’n desvinculen? Perquè el Club ha d’anar a buscar, desesperada i sistemàticament, socis fora del seu àmbit quan els podria trobar dins? Què fa tan difícil fidelitzar a totes aquelles persones que han tingut una experiència dins el Club i, en canvi, no dubten ni un instant en donar-se de baixa immediatament el seu fill/a acaba la seva etapa d’afiliació? Què es fa malament per no saber explotar aquesta proximitat? Alguna cosa falla quan la implicació i el sentiment cap a uns colors no transcendeix el posar-se una camiseta. Si els de dins, els que han defensat una entitat, en algun període de la seva vida, són incapaços d’identificar-se amb ella, que en serà de difícil convèncer a la gent de fora. Menys campanyes inútils d’afiliació i més estímuls de fidelització per a la gent que s’ho val i es deixa escapar.
Perquè els Clubs modestos, però amb un nodrit futbol base, són incapaços de créixer en número de socis i afeccionats? Perquè no saben recollir tot el potencial de centenars de famílies vinculades al Club mitjançant la pràctica de l’esport dels infants i, una vegada finalitzada aquesta relació, se’n desvinculen? Perquè el Club ha d’anar a buscar, desesperada i sistemàticament, socis fora del seu àmbit quan els podria trobar dins? Què fa tan difícil fidelitzar a totes aquelles persones que han tingut una experiència dins el Club i, en canvi, no dubten ni un instant en donar-se de baixa immediatament el seu fill/a acaba la seva etapa d’afiliació? Què es fa malament per no saber explotar aquesta proximitat? Alguna cosa falla quan la implicació i el sentiment cap a uns colors no transcendeix el posar-se una camiseta. Si els de dins, els que han defensat una entitat, en algun període de la seva vida, són incapaços d’identificar-se amb ella, que en serà de difícil convèncer a la gent de fora. Menys campanyes inútils d’afiliació i més estímuls de fidelització per a la gent que s’ho val i es deixa escapar.
diumenge, 3 de juliol del 2011
La España que pervive
Max.- Los héroes clásicos reflejados en los espejos cóncavos dan el Esperpento. El sentido trágico de la vida española sólo puede darse con una estética sistemáticamente deformada.
……..
Max.- España es una deformación grotesca de la civilización europea
……..
Luces de Bohemia
Valle-Inclán
Esperpent
Un gendre perico
Doncs, sí. Tenir un gendre, un germà, un fill, un amant,…perico, és una desgràcia. Una desgràcia de la que no cal disculpar-se, perquè es tracta d’un fet absolutament cert i irrebatible. Xavier Trias ha dit, en una conversa privada, el que la gran majoria de persones assenyades reconeix públicament. Xavier Trias no ha comés un error del que s’hagi de penedir, i molt menys, demanar disculpes. Ha expressat, de manera natural, un convenciment profundament arrelat en el nostre país. L’Espanyol és un error històric i ser de l’Espanyol, una desgràcia sense pal•liatius. Xavier Trias ha parlat clar, lluny de la hipocresia dels politics a l’ús i ha dit les coses pel seu nom. Els ofesos que s’ho facin mirar, quan han estat ells, i només ells, l’autèntica ofensa per a la gent de bé i la idiosincràsia de tot un poble. Xavier Trias no ha insultat l’Espanyol, és el propi Espanyol, amb la seva impúdica existència, la que insulta tot un país.
dissabte, 2 de juliol del 2011
Coses que clamen al cel
La rehabilitació de la Plaça de Catalunya de Barcelona ens costarà 250 mil euros. El manteniment de l’AVE, entre Toledo i Albacete, ens costava 18 mil euros diaris per a donar servei a 9 persones. La restauració dels 120 a les carreteres ens ha costat 40 mil euros. La macro inversió en l’aeroport de Ciudad Real, que mai es recuperarà i que ha sigut un negoci ruïnós i, quasi bé, delictiu. Una infraestructura innecessària amb més de 600 milions de deute, sense comprador que vulgui fer-se càrrec d’una instal•lació deserta i inútil, amb el mateix futur que un forat negre. L’aeroport de León, amb un cost de 20 milions d’euros per transportar l’esgarrifosa xifra de 20 persones per vol (i només n’hi ha tres al dia). La construcció dels aeroports de Huesca i Logroño amb un dèficit “de altos vuelos”. Els de Castelló i Lleida, ara tancats per manca de demanda i viabilitat. Tot plegat, una gran gestió per a uns països que van sobrats de recursos i que gaudeixen d’una sanejada economia. Una despesa irresponsable sobre la que mai s’exigiran responsabilitats i que afavoriran noves gestions del mateix signe i solvència. Ments brillants que disposen dels diners públics amb una frivolitat i incompetència escandalosa. Desprès, queda clar, el recurs fàcil: retallar l’educació, la sanitat, els serveis públics, els serveis socials, els ajuts als desfavorits,...Si jo m’equivoco en una inversió o gestiono malament el meu patrimoni, el més probable és que em quedi sense recursos i ho acabi patint. Aquests senyors i senyores, que utilitzen els recursos públics (dels altres) no només, no patiran cap conseqüència quan s’equivoquin, sinó que se’ls premiarà amb un nou càrrec o una daurada i sucosa jubilació, això sí, amb els nostres diners, sempre amb els nostres diners.
La rehabilitació de la Plaça de Catalunya de Barcelona ens costarà 250 mil euros. El manteniment de l’AVE, entre Toledo i Albacete, ens costava 18 mil euros diaris per a donar servei a 9 persones. La restauració dels 120 a les carreteres ens ha costat 40 mil euros. La macro inversió en l’aeroport de Ciudad Real, que mai es recuperarà i que ha sigut un negoci ruïnós i, quasi bé, delictiu. Una infraestructura innecessària amb més de 600 milions de deute, sense comprador que vulgui fer-se càrrec d’una instal•lació deserta i inútil, amb el mateix futur que un forat negre. L’aeroport de León, amb un cost de 20 milions d’euros per transportar l’esgarrifosa xifra de 20 persones per vol (i només n’hi ha tres al dia). La construcció dels aeroports de Huesca i Logroño amb un dèficit “de altos vuelos”. Els de Castelló i Lleida, ara tancats per manca de demanda i viabilitat. Tot plegat, una gran gestió per a uns països que van sobrats de recursos i que gaudeixen d’una sanejada economia. Una despesa irresponsable sobre la que mai s’exigiran responsabilitats i que afavoriran noves gestions del mateix signe i solvència. Ments brillants que disposen dels diners públics amb una frivolitat i incompetència escandalosa. Desprès, queda clar, el recurs fàcil: retallar l’educació, la sanitat, els serveis públics, els serveis socials, els ajuts als desfavorits,...Si jo m’equivoco en una inversió o gestiono malament el meu patrimoni, el més probable és que em quedi sense recursos i ho acabi patint. Aquests senyors i senyores, que utilitzen els recursos públics (dels altres) no només, no patiran cap conseqüència quan s’equivoquin, sinó que se’ls premiarà amb un nou càrrec o una daurada i sucosa jubilació, això sí, amb els nostres diners, sempre amb els nostres diners.
divendres, 1 de juliol del 2011
Espot ser més clar?
A la vista del darrer espot publicitari periquito, és obligat felicitar als publicistes encarregats de la campanya, per la seva capacitat de sintetitzar en 24 segons la genuïna ànima espanyolista. Un espot sense paraules que utilitza la imatge amb precisió quirúrgica per descriure la personalitat, l’autèntica i descarnada naturalesa del RCD Espanyol. Amb un llenguatge auster, poc imaginatiu, sense concessions a la galeria i una economia de recursos exemplar, l’anunci és tota una declaració de principis d’un Club acomplexat i que viu, resignat, la seva esgarrifosa mediocritat. L’espot comença amb un noi que, proveït d’un val bescanviable, es dirigeix cap a una botiga d’esports a la recerca d’una camiseta de futbol. El botiguer li mostra, en primer lloc (que sigui en primer lloc ja dóna alguna que altra pista), una del Madrid. El noi la rebutja, de manera neutra, fent que no amb el cap. Aleshores el botiguer, com si fos un pervertidor de menors, li mostra la del Barça, i aquí, el moderat gest anterior es torna desmesuradament indignat i exageradament teatral. Ofès i alarmat, el noi abandona la botiga enmig de grans escarafalls. Sort en té que, al tornar a casa, una mà “amiga” (perquè no se li veu la cara, com si es tractès d’un delinqüent) li dóna una samarreta de l’Espanyol amb la que el noi es mostra conformat. Tampoc aquesta sembla, pel seu gest, que sigui la samarreta ideal, però ja li està bé sempre que no sigui la del Barça. És fantàstic com aquests tècnics publicitaris han sigut capaços de mostrar, en tan poc temps i amb tant d’encert, tot allò que defineix al RCD Espanyol i que el fa ser la casa oberta de tots els amargats, frustrats i/o ressentits.
A la vista del darrer espot publicitari periquito, és obligat felicitar als publicistes encarregats de la campanya, per la seva capacitat de sintetitzar en 24 segons la genuïna ànima espanyolista. Un espot sense paraules que utilitza la imatge amb precisió quirúrgica per descriure la personalitat, l’autèntica i descarnada naturalesa del RCD Espanyol. Amb un llenguatge auster, poc imaginatiu, sense concessions a la galeria i una economia de recursos exemplar, l’anunci és tota una declaració de principis d’un Club acomplexat i que viu, resignat, la seva esgarrifosa mediocritat. L’espot comença amb un noi que, proveït d’un val bescanviable, es dirigeix cap a una botiga d’esports a la recerca d’una camiseta de futbol. El botiguer li mostra, en primer lloc (que sigui en primer lloc ja dóna alguna que altra pista), una del Madrid. El noi la rebutja, de manera neutra, fent que no amb el cap. Aleshores el botiguer, com si fos un pervertidor de menors, li mostra la del Barça, i aquí, el moderat gest anterior es torna desmesuradament indignat i exageradament teatral. Ofès i alarmat, el noi abandona la botiga enmig de grans escarafalls. Sort en té que, al tornar a casa, una mà “amiga” (perquè no se li veu la cara, com si es tractès d’un delinqüent) li dóna una samarreta de l’Espanyol amb la que el noi es mostra conformat. Tampoc aquesta sembla, pel seu gest, que sigui la samarreta ideal, però ja li està bé sempre que no sigui la del Barça. És fantàstic com aquests tècnics publicitaris han sigut capaços de mostrar, en tan poc temps i amb tant d’encert, tot allò que defineix al RCD Espanyol i que el fa ser la casa oberta de tots els amargats, frustrats i/o ressentits.
dijous, 30 de juny del 2011
Independència
Més d’un 42% dels catalans votarien demà, si es donés el cas, a favor de la independència. Un 23% ho faria en contra i un 24% s’abstindria. A la vista d’aquests resultats està clar que hi ha marge de millora, però, el que és evident, és que avui, la majoria de catalans, o dit d’una altra manera, el doble de catalans opten per la independència dels que ho fan per mantenir-se lligats a Espanya. És qüestió de temps, i de raons, que els indecisos i/o els abstencionistes prenguin partit per l’opció més justa, més assenyada, més pràctica, més rentable i, sobretot, més legítima, que no és una altra que la segregació d’Espanya i la recuperació integral del país. Dins del marc d’aquestes dades esperançadores, una veu dissonant: la de Duran Lleida, demanant paciència perquè, segons ell, la independència crea divisió. Senyor Duran, amb tots els respectes, els partits polítics no generen divisió? Ser d’un partit polític o d’una determinada tendència política, no provoca un posicionament i, en conseqüència, un enfrontament amb les de signe contrari? El posicionament democràtic no ha de generar divisió, si més no, una divisió insalvable i negativa. Les majories democràtiques han de poder gaudir del seu dret a decidir i fer realitat les seves decisions, els altres, els minoritaris , han d’acceptar-les amb naturalitat dins un marc de respecte i diàleg. Totes les independències generen situacions de crisi. Beneïda crisi.
Més d’un 42% dels catalans votarien demà, si es donés el cas, a favor de la independència. Un 23% ho faria en contra i un 24% s’abstindria. A la vista d’aquests resultats està clar que hi ha marge de millora, però, el que és evident, és que avui, la majoria de catalans, o dit d’una altra manera, el doble de catalans opten per la independència dels que ho fan per mantenir-se lligats a Espanya. És qüestió de temps, i de raons, que els indecisos i/o els abstencionistes prenguin partit per l’opció més justa, més assenyada, més pràctica, més rentable i, sobretot, més legítima, que no és una altra que la segregació d’Espanya i la recuperació integral del país. Dins del marc d’aquestes dades esperançadores, una veu dissonant: la de Duran Lleida, demanant paciència perquè, segons ell, la independència crea divisió. Senyor Duran, amb tots els respectes, els partits polítics no generen divisió? Ser d’un partit polític o d’una determinada tendència política, no provoca un posicionament i, en conseqüència, un enfrontament amb les de signe contrari? El posicionament democràtic no ha de generar divisió, si més no, una divisió insalvable i negativa. Les majories democràtiques han de poder gaudir del seu dret a decidir i fer realitat les seves decisions, els altres, els minoritaris , han d’acceptar-les amb naturalitat dins un marc de respecte i diàleg. Totes les independències generen situacions de crisi. Beneïda crisi.
dimecres, 29 de juny del 2011
Revisar els clàssics
Darrerament s’està donant, en el món del futbol, un fenomen excepcional i extraordinari. Excepcional per la seva inhabitualitat i extraordinari pel seu enorme valor didàctic i exemplar. Els partits del Barça s’estan convertint en objecte de culte. Tothom els vol veure “on time”, però no només això, sinó que hi ha una veritable febre per tornar-los a veure en diferit, una, dues,...tantes vegades com calgui. El Barça està arribant a aquell punt de veneració d’alguns clàssics cinematogràfics que hom revisa amb la mateixa il•lusió que el primer cop. Fins ara, el coneixement del resultat d’un partit condicionava l’ interès sobre el mateix. Saber el final, desactivava automàticament qualsevol misteri i diluïa i/o rebaixava les ganes de veure’l. Amb el Barça, amb aquest Barça, les coses han canviat. No importa tant el resultat com la manera d’aconseguir-lo. No és tant el final, com el desplegament de virtuosisme que es proposa per arribar al final. No és tant com acaba, sinó el trànsit cap a la destinació i els paisatges que s’hi dibuixen. El mateix que amb els clàssics del cinema: una vegada coneixes el final i deslliurat de la tensió que això comporta, et pots dedicar a gaudir de la pel•lícula descobrint aspectes i matisos que t’havien passat per alt i que la fan cada cop més imprescindible.
Darrerament s’està donant, en el món del futbol, un fenomen excepcional i extraordinari. Excepcional per la seva inhabitualitat i extraordinari pel seu enorme valor didàctic i exemplar. Els partits del Barça s’estan convertint en objecte de culte. Tothom els vol veure “on time”, però no només això, sinó que hi ha una veritable febre per tornar-los a veure en diferit, una, dues,...tantes vegades com calgui. El Barça està arribant a aquell punt de veneració d’alguns clàssics cinematogràfics que hom revisa amb la mateixa il•lusió que el primer cop. Fins ara, el coneixement del resultat d’un partit condicionava l’ interès sobre el mateix. Saber el final, desactivava automàticament qualsevol misteri i diluïa i/o rebaixava les ganes de veure’l. Amb el Barça, amb aquest Barça, les coses han canviat. No importa tant el resultat com la manera d’aconseguir-lo. No és tant el final, com el desplegament de virtuosisme que es proposa per arribar al final. No és tant com acaba, sinó el trànsit cap a la destinació i els paisatges que s’hi dibuixen. El mateix que amb els clàssics del cinema: una vegada coneixes el final i deslliurat de la tensió que això comporta, et pots dedicar a gaudir de la pel•lícula descobrint aspectes i matisos que t’havien passat per alt i que la fan cada cop més imprescindible.
dimarts, 28 de juny del 2011
Puto
El proppassat cap de setmana em vaig desplaçar fins a Girona per veure en directe a Molotov. El reconegut grup mexicà sempre s’ha fet de pregar i ha estat molt car de veure per aquestes contrades. D’aquí l’excepcionalitat de la seva visita a Girona dins el marc de l’Etnival. El festival de música popular que ha tingut, en aquesta edició, a Mèxic com a país convidat. Tot un luxe que varem poder gaudir enmig d’una gran resposta per part del públic assistent i un “assalt” inesperat d’activistes indignats que, en plena actuació dels mexicans, varen irrompre a l’escenari per penjar una enorme pancarta amb el lema: Unim-nos contra els bancs i el capital. Oportú joc de paraules tenint en compte que el festival estava patrocinat, entre d’altres, pel grup de caixes d’estalvi, Unnim. Al marge dels incidents que varen provocar un cert nerviosisme per la incertesa del que estava passant i la mateixa escenificació de l’assalt, l’actuació es va desenvolupar amb total normalitat i davant d’un públic rendit a l’energia desbordant, les lletres punyents, la música contundent i la potencia escènica de Molotov. Un espectacle explosiu amb olor de gasolina i gust a torrat, allà on acostumen a jugar les nenes. Imperdible.
El proppassat cap de setmana em vaig desplaçar fins a Girona per veure en directe a Molotov. El reconegut grup mexicà sempre s’ha fet de pregar i ha estat molt car de veure per aquestes contrades. D’aquí l’excepcionalitat de la seva visita a Girona dins el marc de l’Etnival. El festival de música popular que ha tingut, en aquesta edició, a Mèxic com a país convidat. Tot un luxe que varem poder gaudir enmig d’una gran resposta per part del públic assistent i un “assalt” inesperat d’activistes indignats que, en plena actuació dels mexicans, varen irrompre a l’escenari per penjar una enorme pancarta amb el lema: Unim-nos contra els bancs i el capital. Oportú joc de paraules tenint en compte que el festival estava patrocinat, entre d’altres, pel grup de caixes d’estalvi, Unnim. Al marge dels incidents que varen provocar un cert nerviosisme per la incertesa del que estava passant i la mateixa escenificació de l’assalt, l’actuació es va desenvolupar amb total normalitat i davant d’un públic rendit a l’energia desbordant, les lletres punyents, la música contundent i la potencia escènica de Molotov. Un espectacle explosiu amb olor de gasolina i gust a torrat, allà on acostumen a jugar les nenes. Imperdible.
dilluns, 27 de juny del 2011
Plistocè
Un bon polemista és aquell que exposa els seus arguments de manera brillant i raonada. Un bon polemista pot defensar postures inversemblants però, alhora, fer-ho de forma convincent i ben estructurada. Res a veure amb els patibularis tertulians, esportius i polítics, que s’escampen com la malària per les televisions espanyoles. Indocumentats, ignorants i perversos que tapen amb crits les seves mancances. No és tan important, per a aquests invertebrats, la fiabilitat o la versemblança del que es diu, com la velocitat en llençar porqueria i l’elevat volum amb la que es llença. La merda abocada, quan més gran, més costarà de netejar i, per a l’espectador estorat que s’ho mira, més costarà d’assimilar. Rapidesa i repetició en l’exposició de frases incoherents, arguments sense fonament i mentides desestructurades. Tot, en unes tertúlies d’amebes plistocèniques, on la primera idea intel•ligible està a 2 milions d’anys d’arribar.
Un bon polemista és aquell que exposa els seus arguments de manera brillant i raonada. Un bon polemista pot defensar postures inversemblants però, alhora, fer-ho de forma convincent i ben estructurada. Res a veure amb els patibularis tertulians, esportius i polítics, que s’escampen com la malària per les televisions espanyoles. Indocumentats, ignorants i perversos que tapen amb crits les seves mancances. No és tan important, per a aquests invertebrats, la fiabilitat o la versemblança del que es diu, com la velocitat en llençar porqueria i l’elevat volum amb la que es llença. La merda abocada, quan més gran, més costarà de netejar i, per a l’espectador estorat que s’ho mira, més costarà d’assimilar. Rapidesa i repetició en l’exposició de frases incoherents, arguments sense fonament i mentides desestructurades. Tot, en unes tertúlies d’amebes plistocèniques, on la primera idea intel•ligible està a 2 milions d’anys d’arribar.
diumenge, 26 de juny del 2011
Sempre perden els blancs
Diumenge negre pels blancs. Al matí, l’Espanyol perdia la final de Copa Juvenil contra el Barça. A la tarda, era el River Plate el que perdia el seu enfrontament contra el Belgrano i baixava a 2ª. divisió per primera vegada a la seva historia. I, finalment, al vespre, era el Caja Segòvia que perdia davant el Barça el cinquè i definitiu partit per a la consecució del títol de Lliga de futbol sala. Tots els perdedors han tingut el denominador comú del color blanc a la seva indumentària. Els d'avui i el de fa unes setmanes. Casualitat? Pot ser en el cas del River hi hauria alguna cosa a rascar, però en els altres dos casos, de casualitat res. La casualitat es diu Barça i són massa vegades aquest any, i en diferents disciplines, que enfrontar-se al Barça és sinònim de derrota, portis el color blanc o el groc canari. Temporada històrica pel Barça en tots els aspectes. Les seccions professionals han sumat 16 títols, i això, us hi podeu posar de peus, no és cap casualitat. Vull tenir un especial record, en aquest moment d’èxtasi, per a Telemadrid, que, un cop guanyada la Lliga de futbol per part del Barça, va voler restar-li mèrits dient que no n’hi havia per tant, que estava empatat amb el Madrid perquè l’equip blanc també havia guanyat 1 títol: la copa del Rei (1 a 1). Ja aleshores era fals, com acostumen a ser les seves interessades in(de)formacions, el Barça ja havia guanyat la Supercopa d’Espanya i ara, només un mes i mig d’aquella patinada, diria que les coses han quedat una mica més clares: 16 a 1, sense comptar el futbol femení ni els innombrables títols del futbol base. La nominació dels tres millors jugadors del món i el títol honorífic, molt honorífic, del fair play pel seu joc net. Només una mica més clares.
Diumenge negre pels blancs. Al matí, l’Espanyol perdia la final de Copa Juvenil contra el Barça. A la tarda, era el River Plate el que perdia el seu enfrontament contra el Belgrano i baixava a 2ª. divisió per primera vegada a la seva historia. I, finalment, al vespre, era el Caja Segòvia que perdia davant el Barça el cinquè i definitiu partit per a la consecució del títol de Lliga de futbol sala. Tots els perdedors han tingut el denominador comú del color blanc a la seva indumentària. Els d'avui i el de fa unes setmanes. Casualitat? Pot ser en el cas del River hi hauria alguna cosa a rascar, però en els altres dos casos, de casualitat res. La casualitat es diu Barça i són massa vegades aquest any, i en diferents disciplines, que enfrontar-se al Barça és sinònim de derrota, portis el color blanc o el groc canari. Temporada històrica pel Barça en tots els aspectes. Les seccions professionals han sumat 16 títols, i això, us hi podeu posar de peus, no és cap casualitat. Vull tenir un especial record, en aquest moment d’èxtasi, per a Telemadrid, que, un cop guanyada la Lliga de futbol per part del Barça, va voler restar-li mèrits dient que no n’hi havia per tant, que estava empatat amb el Madrid perquè l’equip blanc també havia guanyat 1 títol: la copa del Rei (1 a 1). Ja aleshores era fals, com acostumen a ser les seves interessades in(de)formacions, el Barça ja havia guanyat la Supercopa d’Espanya i ara, només un mes i mig d’aquella patinada, diria que les coses han quedat una mica més clares: 16 a 1, sense comptar el futbol femení ni els innombrables títols del futbol base. La nominació dels tres millors jugadors del món i el títol honorífic, molt honorífic, del fair play pel seu joc net. Només una mica més clares.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)