Fruit del treball
dissabte, 2 d’abril del 2011
Avellana torrada
Europa A 3 – Reus 0
Lliga Nacional Juvenil
No hi ha res definitiu, ni res fet, però la claredat de la victòria, tant en el marcador com en la diferencia de joc, és una immillorable injecció de moral per encarar el tram final de la temporada. El partit ha estat pràcticament un monòleg de l’Europa amb un joc, per moments espectacular, que ha desactivat al Reus des de els minuts inicials. Amb un domini total de la pilota i un control abassegador, l’Europa ha fet el que ha volgut amb el Reus i no l’ha deixat entrar en cap moment en el partit, fins el punt, que ha acabat trasbalsat i oferint una imatge que no es correspon al lloc que ocupa a la taula. Els nervis s’han apoderat d’un equip desconegut que ha tornat a casa amb la sensació de no haver-se enterat de res i com si un camió els hagués passat per damunt. L’Europa, per contra, ha fet un dels millors partits, com a local, de la temporada, amb una autoritat insultant que ha deixat sense resposta a un equip amb serioses aspiracions a pujar de categoria. Un pas de gegant, i no només pel resultat sinó per la manera tan brillant d’aconseguir-ho, que s’haurà de confirmar la propera setmana si es vol fer realitat el millor dels escenaris possible.
Europa A 3 – Reus 0
Lliga Nacional Juvenil
No hi ha res definitiu, ni res fet, però la claredat de la victòria, tant en el marcador com en la diferencia de joc, és una immillorable injecció de moral per encarar el tram final de la temporada. El partit ha estat pràcticament un monòleg de l’Europa amb un joc, per moments espectacular, que ha desactivat al Reus des de els minuts inicials. Amb un domini total de la pilota i un control abassegador, l’Europa ha fet el que ha volgut amb el Reus i no l’ha deixat entrar en cap moment en el partit, fins el punt, que ha acabat trasbalsat i oferint una imatge que no es correspon al lloc que ocupa a la taula. Els nervis s’han apoderat d’un equip desconegut que ha tornat a casa amb la sensació de no haver-se enterat de res i com si un camió els hagués passat per damunt. L’Europa, per contra, ha fet un dels millors partits, com a local, de la temporada, amb una autoritat insultant que ha deixat sense resposta a un equip amb serioses aspiracions a pujar de categoria. Un pas de gegant, i no només pel resultat sinó per la manera tan brillant d’aconseguir-ho, que s’haurà de confirmar la propera setmana si es vol fer realitat el millor dels escenaris possible.
Que se’n vagin a la porra
S’ha equivocat Sandro Rosell? Ha estat un error la seva predicció (porra) del Barça-Madrid a la final de Copa? Ens hi posem com ens hi posem, no ho podrem saber fins desprès del partit. No cal engegar debats estèrils ni entrar en discussions que no porten enlloc. Una porra, només és una porra i no un saberut tractat de semiòtica sobre el que es poden fer infinitat d’interpretacions. Una porra és un joc, més o menys innocent, i del tot inofensiu per distreure el personal i fer passar més àgilment les hores (o dies) prèvies a un esdeveniment esportiu. En el cas del senyor Rosell, a aquesta juguesca, se li ha afegit el lloable propòsit de recaptar aliments per als més necessitats i no cal donar-li més voltes. Només aquells mitjans rapinyaires, als que anomeno carinyosament: “tiovivo”, per la seva malaltissa obsessió en donar voltes constantment sobre el mateix eix, fins al punt d’acabar marejant al personal i dur-lo, sense remissió, al vòmit final, només aquests persistiran i persistiran en buscar significats que justifiquin la seva necrosi mental. La porra, en aquest cas, és un altre pretext per seguir disparant en la mateixa direcció i donar sortida a una neurosi radioactiva, terminal i contagiosa.
S’ha equivocat Sandro Rosell? Ha estat un error la seva predicció (porra) del Barça-Madrid a la final de Copa? Ens hi posem com ens hi posem, no ho podrem saber fins desprès del partit. No cal engegar debats estèrils ni entrar en discussions que no porten enlloc. Una porra, només és una porra i no un saberut tractat de semiòtica sobre el que es poden fer infinitat d’interpretacions. Una porra és un joc, més o menys innocent, i del tot inofensiu per distreure el personal i fer passar més àgilment les hores (o dies) prèvies a un esdeveniment esportiu. En el cas del senyor Rosell, a aquesta juguesca, se li ha afegit el lloable propòsit de recaptar aliments per als més necessitats i no cal donar-li més voltes. Només aquells mitjans rapinyaires, als que anomeno carinyosament: “tiovivo”, per la seva malaltissa obsessió en donar voltes constantment sobre el mateix eix, fins al punt d’acabar marejant al personal i dur-lo, sense remissió, al vòmit final, només aquests persistiran i persistiran en buscar significats que justifiquin la seva necrosi mental. La porra, en aquest cas, és un altre pretext per seguir disparant en la mateixa direcció i donar sortida a una neurosi radioactiva, terminal i contagiosa.
divendres, 1 d’abril del 2011
Els petards del CE Europa
La Federació Catalana de Futbol ha multat al CE Europa amb 170 euros pel llançament d’un petard en el seu últim partit com a local. La sanció ha estat rebuda amb indignació pel club gracienc, que ha presentat el corresponent recurs amb el desig que la seva petició sigui atesa. La noticia no destaca precisament per la seva excepcionalitat, però si que m’ha sorprès perquè, digueu-me innocent, em pensava que el CE Europa ja s’havia desfet de tots els petards, que havia fet net, que els havia llençat tots i ja no li en quedava cap. Resulta que no era així. Al CE Europa, i no és un fet nou, sempre li ha costat diners, i molts, desfer-se dels petards. La seva relació, el seu ús i el seu final, sempre ha estat difícil i tempestuós. De totes maneres, i a la vista del modest import de la multa, el CE Europa es pot donar per satisfet si el comparem amb les enormes quantitats que han costat la gestió, el manteniment i llançament dels anteriors petards. Petards que han representat un autèntic forat negre en la malmesa i fràgil economia del Club. Espero, sincerament, que aquest hagi estat l’últim petard al CE Europa i , aquesta, la darrera sagnia monetària que li costa.
La Federació Catalana de Futbol ha multat al CE Europa amb 170 euros pel llançament d’un petard en el seu últim partit com a local. La sanció ha estat rebuda amb indignació pel club gracienc, que ha presentat el corresponent recurs amb el desig que la seva petició sigui atesa. La noticia no destaca precisament per la seva excepcionalitat, però si que m’ha sorprès perquè, digueu-me innocent, em pensava que el CE Europa ja s’havia desfet de tots els petards, que havia fet net, que els havia llençat tots i ja no li en quedava cap. Resulta que no era així. Al CE Europa, i no és un fet nou, sempre li ha costat diners, i molts, desfer-se dels petards. La seva relació, el seu ús i el seu final, sempre ha estat difícil i tempestuós. De totes maneres, i a la vista del modest import de la multa, el CE Europa es pot donar per satisfet si el comparem amb les enormes quantitats que han costat la gestió, el manteniment i llançament dels anteriors petards. Petards que han representat un autèntic forat negre en la malmesa i fràgil economia del Club. Espero, sincerament, que aquest hagi estat l’últim petard al CE Europa i , aquesta, la darrera sagnia monetària que li costa.
dijous, 31 de març del 2011
No utilitzeu en cas d’incendi
“El català s’ha de promocionar com a ascensor social, però no des de l’obligació”
Hassan (gastant) Saliba
Secretari d’immigració de CCOO
Bé pel senyor Gastant, perdó Hassan, les coses clares. On s’ha vist que l’ idioma propi d’un país sigui obligatori. Quin país mitjanament avançat, i ja no parlo dels capdavanters, obliga als seus habitants a conèixer la seva llengua? Faltaria més! Cap país, ni cap Govern estan autoritzats a forçar l’aprenentatge de la llengua pròpia del país i, molt menys, exigir-ne l’ús. Tots els ciutadans són lliures de viure en la llengua que vulguin i triïn, sense la intervenció de l’Administració. Catalunya no pot ni ha de ser una excepció. Els seus habitants i els seus residents no han de ser menys que els seus homòlegs d’altres països civilitzats en els que no s’exigeix el coneixement de la llengua pròpia del país. Si a França, Anglaterra, Alemanya, Itàlia, Espanya,...països del nostre entorn i amb un pes específic cultural important, es pot viure perfectament sense el coneixement del seu idioma, perquè Catalunya hauria de ser diferent? El català, com be diu l’amic Saliba, s’hauria de limitar a ser un ascensor, com ho és el francès a França, l’anglès a Anglaterra, l’espanyol a Espanya. I qui no ho vulgui entendre, que tragui saliva. Clar com l’aigua.
“El català s’ha de promocionar com a ascensor social, però no des de l’obligació”
Hassan (gastant) Saliba
Secretari d’immigració de CCOO
Bé pel senyor Gastant, perdó Hassan, les coses clares. On s’ha vist que l’ idioma propi d’un país sigui obligatori. Quin país mitjanament avançat, i ja no parlo dels capdavanters, obliga als seus habitants a conèixer la seva llengua? Faltaria més! Cap país, ni cap Govern estan autoritzats a forçar l’aprenentatge de la llengua pròpia del país i, molt menys, exigir-ne l’ús. Tots els ciutadans són lliures de viure en la llengua que vulguin i triïn, sense la intervenció de l’Administració. Catalunya no pot ni ha de ser una excepció. Els seus habitants i els seus residents no han de ser menys que els seus homòlegs d’altres països civilitzats en els que no s’exigeix el coneixement de la llengua pròpia del país. Si a França, Anglaterra, Alemanya, Itàlia, Espanya,...països del nostre entorn i amb un pes específic cultural important, es pot viure perfectament sense el coneixement del seu idioma, perquè Catalunya hauria de ser diferent? El català, com be diu l’amic Saliba, s’hauria de limitar a ser un ascensor, com ho és el francès a França, l’anglès a Anglaterra, l’espanyol a Espanya. I qui no ho vulgui entendre, que tragui saliva. Clar com l’aigua.
Petits crims conjugalsEl matrimoni afegeix dos dimensions que no tenen les relacions breus: l’absència de la il•lusió i el sofriment.
Absència d’il•lusions? Durant sis mesos o dos anys, podem seguir ignorant a l’altre, embellint-lo, minimitzant els seus errors, la incompatibilitat de caràcters; més enllà la realitat s’imposa, l’amor es torna lúcid.
El sofriment? Mentre tot és plaer, hi ha l’exaltació en els primers moments d’un flirteig –quan s’està més enamorat de l’amor que de la persona estimada- intervenen després els altres sentiments. Els arranjaments i compromisos que exigeix la vida en comú obren el camp a altres derrotes i dols. Per alguns individus, la gelosia creix al mateix temps que l’afecte, per altres les absències resulten més doloroses, i, sobretot, l’harmonia de la parella crea un nou sentiment: la por a l’abandonament i l’obsessió per a la solitud.
E-E Schmitt
dimecres, 30 de març del 2011
He vist un directiu!
Ens hem de felicitar, tots plegats, d’un fet poc habitual que s’ha produït aquest passat cap de setmana i que ens ha de reconciliar amb una manera de fer que estranyàvem i enyoràvem. El fet en qüestió: la presència institucional d’un directiu del Club en alguns partits del futbol base. La tria ha estat prou encertada: Juvenil A (com a visitant a Cornellà), Cadet A (a casa amb el Manresa), Infantil A ( en un partit transcendent), Juvenil D (en un partit decisiu),...però més enllà de l’encert en la tria, cal destacar l’encert de la iniciativa.
Vull creure que aquesta mesura correspon a un interès real pels afers dels diferents equips de futbol base, a una nova política engegada des del convenciment i la complicitat cap a un segment del Club que mereix molta més atenció de la que darrerament se li dispensa, i no pas a una reacció impulsiva i estacional provocada pels meus laments al respecte. Em nego a atribuir-me tanta responsabilitat. Vull creure que les decisions que es prenen des de la direcció del Club tenen més calat, base, fonaments i recorregut del que, des de fora, sembla i se li atribueix. Molt important el fons que inspira el discurs, però molt important també, les formes que s’adopten per exemplificar allò que es vol transmetre. Sense sintonia no hi ha entesa, ni confiança. Sense confiança no hi ha convivència i els interessos es dispersen, s’individualitzen i allunyen.
Endegat el camí a seguir, ara només cal persistir i que els màxims responsables de La Fundació es donin a conèixer als seus afillats i que, de tant en tant, només de tant en tant, es donin una volta per veure algun equip dels que els hi donen nom i càrrecs. El futbol base de l’Europa és molt important, oi? El futbol base de l’Europa és una de les seves raons de ser, oi? El futbol base de l’Europa no és una fàbrica de fer diners per tapar forats i mantenir el primer equip, oi? L’Àliga no és una deixalleria, oi? No cal que m’envieu les respostes.
Ens hem de felicitar, tots plegats, d’un fet poc habitual que s’ha produït aquest passat cap de setmana i que ens ha de reconciliar amb una manera de fer que estranyàvem i enyoràvem. El fet en qüestió: la presència institucional d’un directiu del Club en alguns partits del futbol base. La tria ha estat prou encertada: Juvenil A (com a visitant a Cornellà), Cadet A (a casa amb el Manresa), Infantil A ( en un partit transcendent), Juvenil D (en un partit decisiu),...però més enllà de l’encert en la tria, cal destacar l’encert de la iniciativa.
Vull creure que aquesta mesura correspon a un interès real pels afers dels diferents equips de futbol base, a una nova política engegada des del convenciment i la complicitat cap a un segment del Club que mereix molta més atenció de la que darrerament se li dispensa, i no pas a una reacció impulsiva i estacional provocada pels meus laments al respecte. Em nego a atribuir-me tanta responsabilitat. Vull creure que les decisions que es prenen des de la direcció del Club tenen més calat, base, fonaments i recorregut del que, des de fora, sembla i se li atribueix. Molt important el fons que inspira el discurs, però molt important també, les formes que s’adopten per exemplificar allò que es vol transmetre. Sense sintonia no hi ha entesa, ni confiança. Sense confiança no hi ha convivència i els interessos es dispersen, s’individualitzen i allunyen.
Endegat el camí a seguir, ara només cal persistir i que els màxims responsables de La Fundació es donin a conèixer als seus afillats i que, de tant en tant, només de tant en tant, es donin una volta per veure algun equip dels que els hi donen nom i càrrecs. El futbol base de l’Europa és molt important, oi? El futbol base de l’Europa és una de les seves raons de ser, oi? El futbol base de l’Europa no és una fàbrica de fer diners per tapar forats i mantenir el primer equip, oi? L’Àliga no és una deixalleria, oi? No cal que m’envieu les respostes.
dimarts, 29 de març del 2011
Mari ano
Posem com exemple, triat a l’atzar, a Mariano, un militant conservador d’un partit conservador espanyol. Fixem-nos en la seva actitud davant el sexe. Passant de puntetes sobre el que és obvi: la monogàmia oficial, aturem-nos un moment en el vessant relacional. Mariano no entén una relació de parella, de parella sexual és clar, sinó és amb femelles, perdó, amb femella (singular) com a única possible, orgànica, natural i cristiana. Tot el que s’allunyi d’aquest model és una aberració, producte d’un comportament malaltís i abominable. Per al bo d’en Mariano l’única parella sexual possible és la d’un home i una dona amb totes les seves diferències físiques, morfològiques i mentals. La parella mixta és l’única fórmula que garanteix el designi diví de la supervivència de l’espècie. Tot el que no vagi per aquest camí és anar contra natura i els que gosin desviar-se, cremaran a l’ infern per a la resta de l’eternitat. Perquè? em pregunto aleshores, com no és possible traslladar aquesta actitud davant la relació de parella, on prima la diferència i es defensa com a complementaria, a altres àmbits del quefer quotidià? Perquè en Mariano es nega a relacionar-se amb altres llengües que no siguin la seva? Perquè, no només les nega, sinó que hi posa tots els mitjans al seu abast per anorrear-les? Perquè combat aferrissadament contra cultures que no li són pròpies i, en conseqüència, són diferents? Perquè en Mariano entén que se n’ha d’anar al llit amb una persona de l’altre gènere per tenir una relació sexual “normal” i en canvi, en l’àmbit de la llengua es comporta com un homosexual amb l’únic desig de donar pel cul? Esquizofrènia o una sexualitat mal resolta? Veurem, finalment, qui acaba cremant a l’ infern.
Posem com exemple, triat a l’atzar, a Mariano, un militant conservador d’un partit conservador espanyol. Fixem-nos en la seva actitud davant el sexe. Passant de puntetes sobre el que és obvi: la monogàmia oficial, aturem-nos un moment en el vessant relacional. Mariano no entén una relació de parella, de parella sexual és clar, sinó és amb femelles, perdó, amb femella (singular) com a única possible, orgànica, natural i cristiana. Tot el que s’allunyi d’aquest model és una aberració, producte d’un comportament malaltís i abominable. Per al bo d’en Mariano l’única parella sexual possible és la d’un home i una dona amb totes les seves diferències físiques, morfològiques i mentals. La parella mixta és l’única fórmula que garanteix el designi diví de la supervivència de l’espècie. Tot el que no vagi per aquest camí és anar contra natura i els que gosin desviar-se, cremaran a l’ infern per a la resta de l’eternitat. Perquè? em pregunto aleshores, com no és possible traslladar aquesta actitud davant la relació de parella, on prima la diferència i es defensa com a complementaria, a altres àmbits del quefer quotidià? Perquè en Mariano es nega a relacionar-se amb altres llengües que no siguin la seva? Perquè, no només les nega, sinó que hi posa tots els mitjans al seu abast per anorrear-les? Perquè combat aferrissadament contra cultures que no li són pròpies i, en conseqüència, són diferents? Perquè en Mariano entén que se n’ha d’anar al llit amb una persona de l’altre gènere per tenir una relació sexual “normal” i en canvi, en l’àmbit de la llengua es comporta com un homosexual amb l’únic desig de donar pel cul? Esquizofrènia o una sexualitat mal resolta? Veurem, finalment, qui acaba cremant a l’ infern.
dilluns, 28 de març del 2011
Estació d’enllaç
Cornellà 0 – Europa A 0
Lliga Nacional Juvenil
Un punt d’or i dos de ràbia. Un punt que era bo abans de començar el partit, va acabar sent poca recompensa als mèrits d’un equip que va merèixer la victòria. L’Europa va ser superior en joc i en ocasions a l’equip local i només el desencert davant porta (buida) van privar als escapulats treure un millor resultat en una visita, a priori, força complicada. Un punt que suma, i suma molt, però deixa un gust agredolç pels dos que s’escapen i que haurien permès un cop d’efecte d’extraordinari valor. A aquestes alçades de la temporada, tal i com estan les coses, qualsevol incidència, qualsevol factor és determinant per a la confiança d’un equip. Que la resposta a l’esforç sigui positiva o no, pot ser vital per a la dinàmica del grup. La mitjana anglesa que, en altre temps era decisiva per aconseguir títols, ha passat a la història. Les lligues de tres punts penalitzen els empats i ja no n’hi ha prou amb no perdre. Cal sumar de tres en tres fins el final per no haver de dependre del que facin o deixin de fer els rivals. Serà dur, però estic convençut que aquest equip ho provarà.
Cornellà 0 – Europa A 0
Lliga Nacional Juvenil
Un punt d’or i dos de ràbia. Un punt que era bo abans de començar el partit, va acabar sent poca recompensa als mèrits d’un equip que va merèixer la victòria. L’Europa va ser superior en joc i en ocasions a l’equip local i només el desencert davant porta (buida) van privar als escapulats treure un millor resultat en una visita, a priori, força complicada. Un punt que suma, i suma molt, però deixa un gust agredolç pels dos que s’escapen i que haurien permès un cop d’efecte d’extraordinari valor. A aquestes alçades de la temporada, tal i com estan les coses, qualsevol incidència, qualsevol factor és determinant per a la confiança d’un equip. Que la resposta a l’esforç sigui positiva o no, pot ser vital per a la dinàmica del grup. La mitjana anglesa que, en altre temps era decisiva per aconseguir títols, ha passat a la història. Les lligues de tres punts penalitzen els empats i ja no n’hi ha prou amb no perdre. Cal sumar de tres en tres fins el final per no haver de dependre del que facin o deixin de fer els rivals. Serà dur, però estic convençut que aquest equip ho provarà.
diumenge, 27 de març del 2011
Un veterinari per al futbol
Andreu Subies és el nou president de la Federació Catalana de Futbol. Ha derrotat a les urnes, per un estret, però suficient marge de vots, a l’etern Jaume Llauradó que, vista la seva trajectòria, sembla que s’hagi especialitzat en perdre totes les eleccions a les que es presenta. Si una cosa té clara el rival de Llauradó és que, passi el que passi, sortirà guanyador. El bo de Llauradó s’ha erigit en un candidat fetitxe per als seus contrincants. A la seva proverbial incapacitat de convèncer a l’electorat, de l’àmbit que sigui, se li ha d’afegir la inconsistència de les seves propostes i la turpitud en comunicar-les. En definitiva, un candidat xollo per a qualsevol alternativa per mediocre que sigui. Així ha estat que ha guanyat Subies. Era el millor? No n’hi havia un altre. I la seva candidatura? Feta de retalls, pedaços, arribistes i rebaixes. Si coneixeu de primera mà alguns dels integrants d’aquesta candidatura guanyadora, sabreu de que parlo. Se li hauran de donar, faltaria més, els cent dies de cortesia per començar a valorar la seva tasca, però molt hauran de canviar les coses perquè el futbol sigui el gran beneficiat i no les persones que el dirigeixen. Subies, veterinari de vocació, té enfront un enorme repte, però, i això va en el seu favor, podrà aplicar amb naturalitat els seus coneixements professionals en un món amb un gran dèficit de racionalitat.
Andreu Subies és el nou president de la Federació Catalana de Futbol. Ha derrotat a les urnes, per un estret, però suficient marge de vots, a l’etern Jaume Llauradó que, vista la seva trajectòria, sembla que s’hagi especialitzat en perdre totes les eleccions a les que es presenta. Si una cosa té clara el rival de Llauradó és que, passi el que passi, sortirà guanyador. El bo de Llauradó s’ha erigit en un candidat fetitxe per als seus contrincants. A la seva proverbial incapacitat de convèncer a l’electorat, de l’àmbit que sigui, se li ha d’afegir la inconsistència de les seves propostes i la turpitud en comunicar-les. En definitiva, un candidat xollo per a qualsevol alternativa per mediocre que sigui. Així ha estat que ha guanyat Subies. Era el millor? No n’hi havia un altre. I la seva candidatura? Feta de retalls, pedaços, arribistes i rebaixes. Si coneixeu de primera mà alguns dels integrants d’aquesta candidatura guanyadora, sabreu de que parlo. Se li hauran de donar, faltaria més, els cent dies de cortesia per començar a valorar la seva tasca, però molt hauran de canviar les coses perquè el futbol sigui el gran beneficiat i no les persones que el dirigeixen. Subies, veterinari de vocació, té enfront un enorme repte, però, i això va en el seu favor, podrà aplicar amb naturalitat els seus coneixements professionals en un món amb un gran dèficit de racionalitat.
dissabte, 26 de març del 2011
Dr. Jeckyll i Mr. Hyde
Ahir Espanya, millor dit, la selecció espanyola de futbol, va guanyar el seu partit contra la República Txeca. Ho va fer, una vegada més, amb una aportació decisiva dels jugadors del Barça, és a dir, d’uns jugadors sota sospita de dopatge. Ves com són les coses, ahir ningú se’n va recordar. Cap comentari, cap referència, cap al•lusió. Ahir el color de la camiseta d’aquests mateixos jugadors era diferent i el que defensaven no tenia res a veure amb el que defensen habitualment. Espanya no es toca ni s’embruta. El dòping és un afer local i només actua, curiosament, quan els jugadors vesteixen els colors del Barça. Prou pena té l’Espanya racial d’haver de transigir amb una realitat que no els hi és gens satisfactòria, amb jugadors “enemics” com a referents, com per haver d’afegir sospites de dopatge als seus darrers èxits internacionals. Espanya guanya amb uns jugadors modèlics, tot el demés és culpa de Mr. Hyde.
Ahir Espanya, millor dit, la selecció espanyola de futbol, va guanyar el seu partit contra la República Txeca. Ho va fer, una vegada més, amb una aportació decisiva dels jugadors del Barça, és a dir, d’uns jugadors sota sospita de dopatge. Ves com són les coses, ahir ningú se’n va recordar. Cap comentari, cap referència, cap al•lusió. Ahir el color de la camiseta d’aquests mateixos jugadors era diferent i el que defensaven no tenia res a veure amb el que defensen habitualment. Espanya no es toca ni s’embruta. El dòping és un afer local i només actua, curiosament, quan els jugadors vesteixen els colors del Barça. Prou pena té l’Espanya racial d’haver de transigir amb una realitat que no els hi és gens satisfactòria, amb jugadors “enemics” com a referents, com per haver d’afegir sospites de dopatge als seus darrers èxits internacionals. Espanya guanya amb uns jugadors modèlics, tot el demés és culpa de Mr. Hyde.
El tramvia blau
Europa D 3 – Poble Sec 0
Lliga Segona Divisió Juvenil, grup 17
Allà per on passa el tramvia blau hi ha un equip que se li assembla i se li assembla molt. Com ell, no fa soroll i assoleix els objectius. No se’n surt de la via i no contamina. Utilitza energia neta i és respectuós amb el medi ambient. Està perfectament integrat a l’entorn fins a ser una part imprescindible del seu paisatge. És efectiu i tremendament útil. No té contraindicacions remarcables ni contradiccions conegudes. S’adapta als desnivells i fa bon ús de la seva mecànica. No li espanten els reptes i funciona bé en mig de la pluja. Té una sòlida carcassa i una ventilació excel•lent. Uns frens a prova de pendents i una acceleració fiable. Seients espartans per cobrir l’expedient i no acomodar-se. Un horari ordenat i un camí ben traçat. I aquest tramvia blau, perdó, aquest equip que s’assembla al tramvia blau, avui ha fet un pas de gegant. A un punt de l’estació definitiva, de l’estació on reben els herois, de l’estació a la que tots volen arribar i només un ho aconsegueix. Un equip que fa temps que puja i està, si res no es torça, a punt (a 1 punt) de fer el cim. Glòria al territori dels tramvies blaus i lloada sigui la seva determinació i el seu exemple.
Europa D 3 – Poble Sec 0
Lliga Segona Divisió Juvenil, grup 17
Allà per on passa el tramvia blau hi ha un equip que se li assembla i se li assembla molt. Com ell, no fa soroll i assoleix els objectius. No se’n surt de la via i no contamina. Utilitza energia neta i és respectuós amb el medi ambient. Està perfectament integrat a l’entorn fins a ser una part imprescindible del seu paisatge. És efectiu i tremendament útil. No té contraindicacions remarcables ni contradiccions conegudes. S’adapta als desnivells i fa bon ús de la seva mecànica. No li espanten els reptes i funciona bé en mig de la pluja. Té una sòlida carcassa i una ventilació excel•lent. Uns frens a prova de pendents i una acceleració fiable. Seients espartans per cobrir l’expedient i no acomodar-se. Un horari ordenat i un camí ben traçat. I aquest tramvia blau, perdó, aquest equip que s’assembla al tramvia blau, avui ha fet un pas de gegant. A un punt de l’estació definitiva, de l’estació on reben els herois, de l’estació a la que tots volen arribar i només un ho aconsegueix. Un equip que fa temps que puja i està, si res no es torça, a punt (a 1 punt) de fer el cim. Glòria al territori dels tramvies blaus i lloada sigui la seva determinació i el seu exemple.
divendres, 25 de març del 2011
L’amor de les foques
Amb quina facilitat es fan públics pensaments privats. Amb quina manca de pudor es mostren sentiments personals en espais oberts a tothom. Quina perversió de la intimitat! Facebook ve a ser com les antigues orgies dels anys setanta, on tothom s’ho feia amb tothom a la vista de tothom i amb el consentiment de tothom. A Facebook les relacions de parella estan exposades, sense cap mena de prevenció, al coneixement general. Tot el que passa entre una parella és de domini públic i la, en altre temps, preuada intimitat, es compartida per centenars de voyers que poden, en el pitjor dels casos, donar la seva opinió i participar sense rubor en la correspondència. Una parella ara, ja no són dues persones unides per un sentiment comú i gelosos de la seva privacitat, per dir-se a cau d’orella, tot allò que només es pot dir a cau d’orella a la persona que estimes. Una parella a Facebook, és una espècie de camp obert, de mercat de les emocions on tothom hi participa de manera indiscriminada. Tothom hi pot ficar cullerada i quedar-se tan ample. Una parella, per obra i gràcia de les xarxes socials, s’ha convertit en un espectacle públic amb la mateixa intimitat que tenen les foques del zoo. I jo que pensava que el menage a trois era la hòstia!
Amb quina facilitat es fan públics pensaments privats. Amb quina manca de pudor es mostren sentiments personals en espais oberts a tothom. Quina perversió de la intimitat! Facebook ve a ser com les antigues orgies dels anys setanta, on tothom s’ho feia amb tothom a la vista de tothom i amb el consentiment de tothom. A Facebook les relacions de parella estan exposades, sense cap mena de prevenció, al coneixement general. Tot el que passa entre una parella és de domini públic i la, en altre temps, preuada intimitat, es compartida per centenars de voyers que poden, en el pitjor dels casos, donar la seva opinió i participar sense rubor en la correspondència. Una parella ara, ja no són dues persones unides per un sentiment comú i gelosos de la seva privacitat, per dir-se a cau d’orella, tot allò que només es pot dir a cau d’orella a la persona que estimes. Una parella a Facebook, és una espècie de camp obert, de mercat de les emocions on tothom hi participa de manera indiscriminada. Tothom hi pot ficar cullerada i quedar-se tan ample. Una parella, per obra i gràcia de les xarxes socials, s’ha convertit en un espectacle públic amb la mateixa intimitat que tenen les foques del zoo. I jo que pensava que el menage a trois era la hòstia!
dijous, 24 de març del 2011
Algú ho dubtava?
Però, què us pensàveu? La meva relació amb el Club sempre ha estat una relació d’interès. Única i exclusivament d’interès. Mai he enganyat ningú. Una altra cosa és que algú hagi pogut pensar el contrari. Atribuir-me propòsits i comportaments altruistes que mai m’han passat pel cap. Des de bon principi ho he tingut clar i no he fet res per amagar-ho. Tothom sabia o, havia de saber, que els meus avals no eren gratuïts, que eren una moneda de canvi per poder treure’n rendiment. Jo posava els avals, sempre i quan, me’n pogués beneficiar. I així ha estat durant tot aquest temps. Vosaltres heu complert i jo també. Ara les coses han canviat. M’heu apartat del centre de poder d’on es remenen les cireres i la nostra relació contractual s’ha extingit. Me’n vaig i m’emporto els avals. Una conseqüència lògica i que no mereix cap explicació, ni cap interpretació. Vosaltres heu triat i heu d’assumir les vostres decisions. Teniu la responsabilitat sobre els vostres actes i la caixa més buida que mai. No tinc mala consciència, tots sabíem a que jugàvem i, per tant, ningú s’ha de fer el sorprès. El que no acabo d’entendre és perquè heu esperat tant. Fa sis mesos ja us vaig posar contra l’espassa i la paret i, aleshores, vàreu triar els avals i, ara, sense cap pressió, heu canviat d’opinió. Les vostres raons tindreu.
Però, què us pensàveu? La meva relació amb el Club sempre ha estat una relació d’interès. Única i exclusivament d’interès. Mai he enganyat ningú. Una altra cosa és que algú hagi pogut pensar el contrari. Atribuir-me propòsits i comportaments altruistes que mai m’han passat pel cap. Des de bon principi ho he tingut clar i no he fet res per amagar-ho. Tothom sabia o, havia de saber, que els meus avals no eren gratuïts, que eren una moneda de canvi per poder treure’n rendiment. Jo posava els avals, sempre i quan, me’n pogués beneficiar. I així ha estat durant tot aquest temps. Vosaltres heu complert i jo també. Ara les coses han canviat. M’heu apartat del centre de poder d’on es remenen les cireres i la nostra relació contractual s’ha extingit. Me’n vaig i m’emporto els avals. Una conseqüència lògica i que no mereix cap explicació, ni cap interpretació. Vosaltres heu triat i heu d’assumir les vostres decisions. Teniu la responsabilitat sobre els vostres actes i la caixa més buida que mai. No tinc mala consciència, tots sabíem a que jugàvem i, per tant, ningú s’ha de fer el sorprès. El que no acabo d’entendre és perquè heu esperat tant. Fa sis mesos ja us vaig posar contra l’espassa i la paret i, aleshores, vàreu triar els avals i, ara, sense cap pressió, heu canviat d’opinió. Les vostres raons tindreu.
dimecres, 23 de març del 2011
Subscriure's a:
Missatges (Atom)