De cinc en cinc
dilluns, 20 de desembre del 2010
Si un dia vols
Si un dia vols,
si un dia tornes,
em trobaràs com sempre,
si un dia vols.
Potser més sol,
potser més trist que sempre,
si un dia vols,
si un dia tornes.
Encara és forta la lluita
i queda tant per fer,
si un dia vols,
si un dia tornes.
Quan vulgues,
quan tornes.
Si un dia vols,
si un dia tornes.
Raimon
Si un dia vols,
si un dia tornes,
em trobaràs com sempre,
si un dia vols.
Potser més sol,
potser més trist que sempre,
si un dia vols,
si un dia tornes.
Encara és forta la lluita
i queda tant per fer,
si un dia vols,
si un dia tornes.
Quan vulgues,
quan tornes.
Si un dia vols,
si un dia tornes.
Raimon
El post partit
Les referències del Marca al Barça són inversament proporcionals als seus èxits: quan més grans són els triomfs, més petits són els titulars. I està clar que, quan més petits són els titulars, més impotència i ràbia amaguen.
No es pot autoproclamar públicament ser l’enemic i, a continuació, reclamar més quota de protagonisme. Que no saben allò de: a l’enemic ni aigua! Un ha de ser coherent amb les seves postures i assumir-ne les conseqüències.
Hi ha una conxorxa orquestrada dels àrbitres per afavorir el Barça i, ho fan tan bé, que no es nota.
Un derbi futbolístic és, per definició, l’enfrontament entre dos clubs de la mateixa ciutat. L’Español entrena a Sant Adrià de Besòs i juga a Cornellà-el Prat. A Barcelona, mentre l’Europa o el Sant Andreu no pugin a primera divisió, no hi haurà un altre derbi.
Si haguéssim de definir el joc del Barça a Can Perico, més que de llibre, hauríem de dir-ne: de manual.
Les referències del Marca al Barça són inversament proporcionals als seus èxits: quan més grans són els triomfs, més petits són els titulars. I està clar que, quan més petits són els titulars, més impotència i ràbia amaguen.
No es pot autoproclamar públicament ser l’enemic i, a continuació, reclamar més quota de protagonisme. Que no saben allò de: a l’enemic ni aigua! Un ha de ser coherent amb les seves postures i assumir-ne les conseqüències.
Hi ha una conxorxa orquestrada dels àrbitres per afavorir el Barça i, ho fan tan bé, que no es nota.
Un derbi futbolístic és, per definició, l’enfrontament entre dos clubs de la mateixa ciutat. L’Español entrena a Sant Adrià de Besòs i juga a Cornellà-el Prat. A Barcelona, mentre l’Europa o el Sant Andreu no pugin a primera divisió, no hi haurà un altre derbi.
Si haguéssim de definir el joc del Barça a Can Perico, més que de llibre, hauríem de dir-ne: de manual.
diumenge, 19 de desembre del 2010
No som rivals, som l’enemic
Español 1 - Barcinclona 5
Amb un intimidador: que ve el llop, que ve el llop!, va estar amenaçant tota la prèvia l’Español al Barça. Però, entre altres moltes coses, els de Cornellà-El Prat no van tenir en compte l’ascendència de Pedro, i Pedro, expert en contes, no se’ls va creure. Tant és així que, en un tres i no res, va amansir el llop deixant-lo en un inofensiu i afectuós Beagle. Un canari, un sol canari va fer emmudir, d’una revolada, una “pajarera” plena de periquitos excitats. El mite va caure com acostumen a caure tots els mites: amb estrèpit. Cornellà-El Prat va passar de ser un sobrevalorat forlín, perdó, un fortín, a ser un pou de regadiu amb vies d’aigua pels quatre punts cardinals. El Barça va guanyar a l’enemic i ho va fer sense pal•liatius, al seu terreny, sense la més mínima objecció i amb la contundència que marquen els cànons quan l’ocasió s’ho val. Atribuir-se l’etiqueta de ser l’enemic del Barça comporta certs riscos i, l’Español, amb la seva històrica esquizofrènia n’ha estat la darrera víctima. El nom, el discurs i els símbols sí que fan la cosa i l’Español viu presoner de la seva pròpia identitat per molt que es sotmeti a processos cíclics de maquillatge integral. El Barça ha estat just amb l’enemic i li ha donat el mateix tracte que al germà gran de l’enemic: li ha estès la mà oberta, perquè entengui, d’una vegada per totes, que no és enemic el que vol, sinó el que pot i té condicions per ser-ho.
Español 1 - Barcinclona 5
Amb un intimidador: que ve el llop, que ve el llop!, va estar amenaçant tota la prèvia l’Español al Barça. Però, entre altres moltes coses, els de Cornellà-El Prat no van tenir en compte l’ascendència de Pedro, i Pedro, expert en contes, no se’ls va creure. Tant és així que, en un tres i no res, va amansir el llop deixant-lo en un inofensiu i afectuós Beagle. Un canari, un sol canari va fer emmudir, d’una revolada, una “pajarera” plena de periquitos excitats. El mite va caure com acostumen a caure tots els mites: amb estrèpit. Cornellà-El Prat va passar de ser un sobrevalorat forlín, perdó, un fortín, a ser un pou de regadiu amb vies d’aigua pels quatre punts cardinals. El Barça va guanyar a l’enemic i ho va fer sense pal•liatius, al seu terreny, sense la més mínima objecció i amb la contundència que marquen els cànons quan l’ocasió s’ho val. Atribuir-se l’etiqueta de ser l’enemic del Barça comporta certs riscos i, l’Español, amb la seva històrica esquizofrènia n’ha estat la darrera víctima. El nom, el discurs i els símbols sí que fan la cosa i l’Español viu presoner de la seva pròpia identitat per molt que es sotmeti a processos cíclics de maquillatge integral. El Barça ha estat just amb l’enemic i li ha donat el mateix tracte que al germà gran de l’enemic: li ha estès la mà oberta, perquè entengui, d’una vegada per totes, que no és enemic el que vol, sinó el que pot i té condicions per ser-ho.
dissabte, 18 de desembre del 2010
To be or yes to be
Europa A 3 – Sant Andreu 1
Lliga Nacional Juvenil
Ser o sí ser, aquest ja no és el dilema; és la clara conseqüència de la feina ben feta, del treball en equip, de la solidaritat generosa i transversal. Nou punts del darrers nou possibles per enganxar-se definitivament al somni i fer cada cop més real els anhels de la gent que des del principi hi va creure. Gent que va intuir, en el seu germen, el que ara és una satisfactòria i descarada evidència. Aquest equip cada cop fa més patxoca i les sensacions que transmet són de confiança, alhora que desperten un profund sentit de pertinença. És cert que queda tot un món per endavant i no hi ha res fet, però encertar el camí et dóna la seguretat que, tard o d’hora, s’arribarà a destí. Costarà molt, com el partit d’avui i altres que hauran de venir, però, i ho dic des del convenciment, tinc la certesa que el pitjor ja ha passat, és història. Una història extremadament aspra que, malgrat la seva amargor, ha estat clau per a la destil•lació de les propostes que ara ens sedueixen. Gaudim desacomplexadament del moment i seguim apostant sense reserves per allò que alguns aconsegueixen amb esforç, mentre altres s’ho miren amb enveja i menyspreu.
Europa A 3 – Sant Andreu 1
Lliga Nacional Juvenil
Ser o sí ser, aquest ja no és el dilema; és la clara conseqüència de la feina ben feta, del treball en equip, de la solidaritat generosa i transversal. Nou punts del darrers nou possibles per enganxar-se definitivament al somni i fer cada cop més real els anhels de la gent que des del principi hi va creure. Gent que va intuir, en el seu germen, el que ara és una satisfactòria i descarada evidència. Aquest equip cada cop fa més patxoca i les sensacions que transmet són de confiança, alhora que desperten un profund sentit de pertinença. És cert que queda tot un món per endavant i no hi ha res fet, però encertar el camí et dóna la seguretat que, tard o d’hora, s’arribarà a destí. Costarà molt, com el partit d’avui i altres que hauran de venir, però, i ho dic des del convenciment, tinc la certesa que el pitjor ja ha passat, és història. Una història extremadament aspra que, malgrat la seva amargor, ha estat clau per a la destil•lació de les propostes que ara ens sedueixen. Gaudim desacomplexadament del moment i seguim apostant sense reserves per allò que alguns aconsegueixen amb esforç, mentre altres s’ho miren amb enveja i menyspreu.
Els pilars de l’anxaneta
Hi ha moments extraordinaris que esdevenen, sense esforç, un espai de memòria on es construeixen els nostres somnis, on s’activen les nostres expectatives i on es dipositen deliciosament les nostres experiències. Moments determinants com si fossin punts de restauració als que poder tornar sempre que es vulgui per recrear el passat i refer, si cal, el present. La nostra trajectòria vital està, o ho hauria d’estar, trufada d’aquests moments d’inflexió a partir dels quals anem consolidant la nostra manera de ser. Tothom té els seus, no importa que siguin originals o hagin estat induïts, el més important és fer-los propis i fer-los passar pel sedàs de la identificació. Moments refugi que hauran de ser absolutament necessaris per aguantar el vertigen de l’alçada i el tremolor dels dosos quan s’enfili l’anxaneta.
Hi ha moments extraordinaris que esdevenen, sense esforç, un espai de memòria on es construeixen els nostres somnis, on s’activen les nostres expectatives i on es dipositen deliciosament les nostres experiències. Moments determinants com si fossin punts de restauració als que poder tornar sempre que es vulgui per recrear el passat i refer, si cal, el present. La nostra trajectòria vital està, o ho hauria d’estar, trufada d’aquests moments d’inflexió a partir dels quals anem consolidant la nostra manera de ser. Tothom té els seus, no importa que siguin originals o hagin estat induïts, el més important és fer-los propis i fer-los passar pel sedàs de la identificació. Moments refugi que hauran de ser absolutament necessaris per aguantar el vertigen de l’alçada i el tremolor dels dosos quan s’enfili l’anxaneta.
dijous, 16 de desembre del 2010
La cançó de les balances
Doncs era un rei que tenia
el castell a la muntanya,
tot el que es veia era seu:
terres, pous, arbres i cases,
i al matí des de la torre
cada dia els comptava.
La gent no estimava el rei,
i ell tampoc no els estimava,
doncs de comptar en sabia,
però amor no li'n quedava.
Cada cosa tenia un preu,
la terra, els homes, les cases.
Un dia un noi del seu regne
vora el castell va posar-se,
i va dir aquesta cançó
amb veu trista però clara:
Quan vindrà el dia en què l'home
valgui més que pous i cases,
més que les terrer més bones,
més que les plantes i els arbres.
Quan vindrà el dia en què a l'home
no se'l pesi amb les balances.
El rei va sentir el noi,
el va fer agafar i amb ràbia
va ordenar que li donessin
cent cinquanta bastonades,
i a la torre el va tancar,
castigat a pa i aigua.
Però el poble encara sap
la cançó de les balances,
i quan s'ajunten els homes,
rient i plorant, la canten.
Josep Maria Carandell
Doncs era un rei que tenia
el castell a la muntanya,
tot el que es veia era seu:
terres, pous, arbres i cases,
i al matí des de la torre
cada dia els comptava.
La gent no estimava el rei,
i ell tampoc no els estimava,
doncs de comptar en sabia,
però amor no li'n quedava.
Cada cosa tenia un preu,
la terra, els homes, les cases.
Un dia un noi del seu regne
vora el castell va posar-se,
i va dir aquesta cançó
amb veu trista però clara:
Quan vindrà el dia en què l'home
valgui més que pous i cases,
més que les terrer més bones,
més que les plantes i els arbres.
Quan vindrà el dia en què a l'home
no se'l pesi amb les balances.
El rei va sentir el noi,
el va fer agafar i amb ràbia
va ordenar que li donessin
cent cinquanta bastonades,
i a la torre el va tancar,
castigat a pa i aigua.
Però el poble encara sap
la cançó de les balances,
i quan s'ajunten els homes,
rient i plorant, la canten.
Josep Maria Carandell
dimecres, 15 de desembre del 2010
Arsènic per compassió
La noticia científica del mes és, sens dubte, la troballa que ha fet la doctora Felisa Wolfe-Simon al llac Mono prop del parc californià de Yosemite. Ha descobert, per a sorpresa d’experts i neòfits, un bacteri que pot viure de l’arsènic. Sí, sí, tal i com ho llegiu, un ésser microscopi que és capaç d’adaptar-se a un habitat on, fins el moment, s’havia descartat qualsevol possibilitat de vida. El bacteri en qüestió, que encara no té nom, ha desenvolupat un organisme que li permet créixer, reproduir-se i fins i tot, fer les feines domèstiques més bàsiques amb desvergonyida naturalitat i tot en mig del temible arsènic, com si fos la cosa més normal del món. De fet, si us he de ser sincer, aquesta descoberta no m’ha provocat gaire impacte. Fa temps que conec, i reconec, l’existència d’organismes més complexos, als que no cal mirar al microscopi, i que tenen l’estrany costum de viure del verí. Éssers que s’alimenten d’arsènic, destil•len arsènic pels seus queixals i que no en sabrien viure sense. No descarto que a mesura que avancin les investigacions, es trobi un parentiu o lligam biològic entre el bacteri del llac Mono i el tàndem format per Roncero/Inda. Temps al temps.
La noticia científica del mes és, sens dubte, la troballa que ha fet la doctora Felisa Wolfe-Simon al llac Mono prop del parc californià de Yosemite. Ha descobert, per a sorpresa d’experts i neòfits, un bacteri que pot viure de l’arsènic. Sí, sí, tal i com ho llegiu, un ésser microscopi que és capaç d’adaptar-se a un habitat on, fins el moment, s’havia descartat qualsevol possibilitat de vida. El bacteri en qüestió, que encara no té nom, ha desenvolupat un organisme que li permet créixer, reproduir-se i fins i tot, fer les feines domèstiques més bàsiques amb desvergonyida naturalitat i tot en mig del temible arsènic, com si fos la cosa més normal del món. De fet, si us he de ser sincer, aquesta descoberta no m’ha provocat gaire impacte. Fa temps que conec, i reconec, l’existència d’organismes més complexos, als que no cal mirar al microscopi, i que tenen l’estrany costum de viure del verí. Éssers que s’alimenten d’arsènic, destil•len arsènic pels seus queixals i que no en sabrien viure sense. No descarto que a mesura que avancin les investigacions, es trobi un parentiu o lligam biològic entre el bacteri del llac Mono i el tàndem format per Roncero/Inda. Temps al temps.
Indesinenter
Nosaltres sabíem
d'un únic senyor
i vèiem com
esdevenia
gos.
Envilit pel ventre,
per l'afalac al ventre,
per la por,
s'ajup sota el fuet
amb foll oblit
de la raó
que té.
Arnat, menjat
de plagues,
sense parar llepava
l'aspra mà
que l'ha fermat
des de tant temps
al fang.
Li hauria estat
senzill de fer
del seu silenci mur
impenetrable, altíssim:
va triar
la gran vergonya mansa
dels lladrucs.
Salvador Espriu - Raimon
Nosaltres sabíem
d'un únic senyor
i vèiem com
esdevenia
gos.
Envilit pel ventre,
per l'afalac al ventre,
per la por,
s'ajup sota el fuet
amb foll oblit
de la raó
que té.
Arnat, menjat
de plagues,
sense parar llepava
l'aspra mà
que l'ha fermat
des de tant temps
al fang.
Li hauria estat
senzill de fer
del seu silenci mur
impenetrable, altíssim:
va triar
la gran vergonya mansa
dels lladrucs.
Salvador Espriu - Raimon
dimarts, 14 de desembre del 2010
Pixar contra el vent
Em van agradar molt les declaracions de Walter Pandiani després de l’esplendorós 5 a 0 que li va endossar el Barça al Madrid, deia Pandiani: “Preciado hauria de preguntar a Mourinho per què es va deixar guanyar al Camp Nou”. La memòria és, a voltes, cruel amb els bocamolls i aquell que la té es converteix en un afilat i demolidor analista de la realitat. La prudència és una bona consellera i, mesurar les paraules, hauria de ser norma en tots aquells que estan exposats a la valoració pública. Però demanar prudència, humilitat i continència a determinats individus és com demanar que plogui cap a dalt. Mourinho, com d’altres, no entenen la llei de la gravetat ( i això és molt greu) i s’entossudeixen a pixar contra el vent en una actitud poc intel•ligent i que diu molt de quina mena de cervell tenen dins el cap. No és d’estranyar que, més d’hora que tard, acabin amb els pantalons mullats i una insuportable ferum a urinari.
dilluns, 13 de desembre del 2010
2x1
Dues orelles per escoltar i una boca per parlar. O, en altres paraules, el que ens diu la naturalesa amb aquest original disseny: escoltar el doble del que es parla o parlar la meitat del que s’escolta. Tot el que no sigui respectar aquesta disposició és anar contra natura. Hi ha individus que es fan l’orni i, com si amb ells no hi anés, es permeten la gosadia de capgirar l’ordre natural de les coses, fent un mal ús de les seves habilitats. Quan més es parla menys temps et queda per escoltar i, en conseqüència, menys temps per aprendre i entendre. El temps és el que és, limitat i estricte, i si l’omplim només amb les nostres aportacions no quedarà espai per escoltar el que altres ens proposin, perdent així la possibilitat de rebre una valuosa i enriquidora informació. Quan es parla el doble del que s’escolta es corre el risc de quedar-se sol en un monòleg avorrit i gens interessant que foragitarà als possibles interlocutors davant la impossibilitat de participar. Cal doncs escoltar el que ens han de dir i si ho fem bé, i aprenem del que escoltem, amb tota seguretat, en tindrem prou amb la meitat de paraules que ara utilitzem.
Dues orelles per escoltar i una boca per parlar. O, en altres paraules, el que ens diu la naturalesa amb aquest original disseny: escoltar el doble del que es parla o parlar la meitat del que s’escolta. Tot el que no sigui respectar aquesta disposició és anar contra natura. Hi ha individus que es fan l’orni i, com si amb ells no hi anés, es permeten la gosadia de capgirar l’ordre natural de les coses, fent un mal ús de les seves habilitats. Quan més es parla menys temps et queda per escoltar i, en conseqüència, menys temps per aprendre i entendre. El temps és el que és, limitat i estricte, i si l’omplim només amb les nostres aportacions no quedarà espai per escoltar el que altres ens proposin, perdent així la possibilitat de rebre una valuosa i enriquidora informació. Quan es parla el doble del que s’escolta es corre el risc de quedar-se sol en un monòleg avorrit i gens interessant que foragitarà als possibles interlocutors davant la impossibilitat de participar. Cal doncs escoltar el que ens han de dir i si ho fem bé, i aprenem del que escoltem, amb tota seguretat, en tindrem prou amb la meitat de paraules que ara utilitzem.
diumenge, 12 de desembre del 2010
Poma bullida
Europa D 1 – Pomar 0
Lliga Juvenil Segona Divisió
Davant, possiblement, el partit més difícil fins a la data, l’Europa ha donat la talla. Ha encès el foc que li convenia i, amb el punt just de temperatura, ha cuit el Pomar fins caramel•litzar-lo. L’Europa ha sobrevolat la ciutat dels pomers amb una autoritat incontestable i ha deixat clar qui és el líder del grup i qui no està madur per ser-ho. Caldran moltes hores de sol, molts litres d’aigua i una bona dosi de paciència perquè els sucres facin la seva feina i el Pomar arribi a aquell punt de maduració que el pugui acostar a un Europa adequadament dolç. Un resultat excessivament curt i perillós (per allò del qui perdona ho acaba pagant) que no ha reflexat, en cap moment, la gran diferència entre el joc mostrat per un i altre equip. L’Europa ha estat molt superior en totes les facetes del joc i només el poc encert de cara a porta i l’encert del porter rival han donat emoció als minuts finals. Sense exagerar, podríem estar parlant d’un 5 o 6 a zero i ningú, havent vist el partit, hi hauria posat cap objecció. Líders en solitari, a tres punts del segon i, sobretot, amb la sensació que tot depèn d’un mateix. Per poc que es facin bé les coses, i s’estan fent, aquesta lliga no es pot escapar. Si a l’evident qualitat, li afegim la predisposició, no ha d’haver obstacle que faci perillar el somiat i desitjat ascens. Els vímets hi són, només cal acabar de teixir amb humilitat i constància el cistell, per omplir-lo amb els fruits que es recullin. Jo el compro.
Europa D 1 – Pomar 0
Lliga Juvenil Segona Divisió
Davant, possiblement, el partit més difícil fins a la data, l’Europa ha donat la talla. Ha encès el foc que li convenia i, amb el punt just de temperatura, ha cuit el Pomar fins caramel•litzar-lo. L’Europa ha sobrevolat la ciutat dels pomers amb una autoritat incontestable i ha deixat clar qui és el líder del grup i qui no està madur per ser-ho. Caldran moltes hores de sol, molts litres d’aigua i una bona dosi de paciència perquè els sucres facin la seva feina i el Pomar arribi a aquell punt de maduració que el pugui acostar a un Europa adequadament dolç. Un resultat excessivament curt i perillós (per allò del qui perdona ho acaba pagant) que no ha reflexat, en cap moment, la gran diferència entre el joc mostrat per un i altre equip. L’Europa ha estat molt superior en totes les facetes del joc i només el poc encert de cara a porta i l’encert del porter rival han donat emoció als minuts finals. Sense exagerar, podríem estar parlant d’un 5 o 6 a zero i ningú, havent vist el partit, hi hauria posat cap objecció. Líders en solitari, a tres punts del segon i, sobretot, amb la sensació que tot depèn d’un mateix. Per poc que es facin bé les coses, i s’estan fent, aquesta lliga no es pot escapar. Si a l’evident qualitat, li afegim la predisposició, no ha d’haver obstacle que faci perillar el somiat i desitjat ascens. Els vímets hi són, només cal acabar de teixir amb humilitat i constància el cistell, per omplir-lo amb els fruits que es recullin. Jo el compro.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)