Si no ho tens clar, escolta-ho en el vent

Olla barrejada

Pepe Montilla, un ciutadà sense iniciativa que no convergeix cap a l’esquerra

Se li veu la ploma

Iniciativa desastrosa

Imagineu un paviment de cautxú pensat per a us esportiu i, per ajustar-se a aquesta aplicació, amb un aspecte matisat que no distregui l’atenció. Seguiu imaginant un responsable de neteja encarregat del manteniment del paviment en qüestió que, en exercici de les seves funcions, decideix unilateralment saltar-se el protocol donant per fet que a aquell paviment li falta brillantor. Sense conèixer el producte, la seva composició i fent gala d’una absoluta ignorància i un menyspreu imperdonable a milers d’hores d’investigació, el nostre inesperat protagonista procedeix a aplicar una capa de cera a tota la superfície amb un resultat espatarrant. Allò ja no és un paviment esportiu, allò, per obra i gràcia d’un geni de la química aplicada, s’ha convertit en un mirall de reflexes inquietants. Al tercer dia, i davant la sorpresa general, el paviment comença a degradar-se i a mostrar un aspecte velat. La brillantor va desapareixent paulatinament per zones i es comença a tacar d’una manera escandalosa i neguitejant . La cera que havia de millorar (segons el seu criteri) l’aspecte d’un paviment natural, pensat per no brillar, ha acabat sent perjudicial i ha provocat l’efecte contrari al desitjat. Persones que amb poca preparació, s’excedeixen en les seves responsabilitats llençant per terra el treball i els coneixements de profesionals molt més qualificats, és una conducta massa habitual i gens tolerable. El donar brillantor artificial a les coses quan aquestes no estan pensades perquè brillin és un error de conseqüències, generalment, contraproduents. Un paviment esportiu ha de fer una feina molt concreta per al que ha estat concebut i ningú l’hauria d’alterar amb iniciatives que malmeten el seu aspecte i posen en dubte la professionalitat dels que l’han ideat.

La porta del desert

No és el mateix

No és el mateix veure la llum que mirar la làmpada.
No és el mateix jugar amb el llenguatge que jugar amb la llengua.
No és el mateix menjar granotes que menjar-se un “sapo”
No és el mateix tenir calor que estar calent.
No és el mateix trencar una llança que trencar-les totes.
No és el mateix viure amb els teus principis que no arribar mai al final.

A les properes eleccions: bota!

El llop estepari (1)

S’han vist molts homes que tenien a dins una bona part de gos o de guineu, de peix o de serp, sense que això els causés massa problemes. En ells, l’home i la guineu o el peix aconseguien conviure sense fer-se nosa, fins i tot ajudant-se mútuament, i s’han arribat a donar casos d’homes que han ascendit fins a llocs cobejats, la sort dels quals s’ha degut més a la guineu o al simi que no pas a l’home.

Penjant d'un fil

Esprémer la mamella

Un matí, Sa Majestat el Rei Joan Carles I, Rei d'Espanya,
queda gratament sorprès al llegir una notícia a la premsa:
Maria, una jove mare madrilenya, bateja a les bessones recent
nascudes, amb el nom de Catalunya i Espanya.
Honrat per aquesta circumstància, el monarca decideix fer una visita
a la mare en qüestió, com a mostra del seu agraïment.
En arribar a casa, troba a Maria donant el pit a Espanya;
el Rei reitera constantment la seva profunda satisfacció
i pregunta a la mare de les bessones:
On és Catalunya, la germaneta d'aquesta golafre
i preciosa que no deixa de mamar?
Maria li respon que està profundament adormida des de fa molta estona ...
Estranyat per la resposta, el Rei es permet
aconsellar a la mare que la desperti i així ell podria
tenir l'oportunitat de veure-la.
La resposta de Maria deixa a Sa Majestat sense parla ...
Rei meu, no li aconsello despertar Catalunya
perquè si Catalunya desperta ...
Espanya deixaria de mamar ...

Molt millor un boca a boca que un cara a cara

Montilla, el millor argument de Mas

Seguint el debat electoral a TV3 entre els sis candidats a la Presidència de la Generalitat, és evident que des de dins del PSC hi ha algú, i de pes, que no vol que guanyi el seu propi partit. És a dir, i per fer-ho entenedor, al PSC, i no sé per quina estranya raó, l’interessa perdre aquestes eleccions. Sinó com s’entén, primer, el candidat que presenten i, segon, el paper tan galdós que li fan fer. El bo del Montilla fa patir i per moments desitjaries que el debat s’acabi per estalviar-li més angunies. Definitivament no se’n surt. Independentment (vocable tabú per al senyor Montilla) de les seves limitacions oratòries, els arguments que algú li prepara són d’una inconsistència penosa i les preguntes clau que li fan fer als altres candidats, sobretot al senyor Mas, se li giren en contra com un bumerang deixant al descobert les seves pròpies vergonyes. Feia temps que no veia un candidat tan vulnerable i tan despullat (i no parlo del cínic Rivera) davant l’opinió pública com el desvalgut Montilla. Hi ha altres maneres de perdre i, segurament, no tan crues com aquesta. No cal que ens facin passar pel lamentable tràngol de sentir vergonya del que encara és, president de Catalunya. I demà “mas”.

I say, i say

Un canal de marijoana

Un canal que porta llana

Una pizza amb poca gràcia i uns arguments de fal•làcia.
Un dia fent de nit i un amic mal parit.
Una torre sense guaita i un paranoic que t’empaita.
Un fossar que fa de pont i un pàrquing amb son.
Una muntanya sense sort i un turó a tocar del port.
Un mestre que no en sap i per sopar cama de rap.
Un guia perdut dins un cercle boterut.
Una presa incontinent i el silenci del vent.
Un riu amb peixos tristos i un munt de creus sense cristos.
Un canal que porta llana i té ordit i té trama.
Un gos amb botes d’aigua i un bolet sense paraigua.
Una aventura programada i una dolçaina salada.
Una ovella amb esperit jove i un gran buit per omplir el cove.
Un que puja mentre baixa i un forat dins de la caixa.
Una raó sense audiència i un grenyut amb alopècia.
Un sol acompanyat i un re per duplicat.
Una sortida sense porta per mostrar una naturalesa morta.

Tinc els rivals de cara.
Tinc els companys d'esquena.

Taules per a un bon espectacle

Europa A 1 - El Prat 1

Lliga Nacional Juvenil

El matx hagués estat rodó, al menys per a mi, si els tres punts s’haguessin quedat a casa, però això no treu que l’espectacle ofert pels dos equips fos poderós, intens, emocionant i, en alguns moments, brillant. Dos equips que ens van fer passar una bona tarda de futbol a la que s’hi va voler sumar el mateix àrbitre amb una actuació quasi perfecte que va donar, si cap, més lluentor a dues hores de pura delícia. Els empats acostumen a deixar un mal sabor de boca i, sovint, no acontenten a ningú. Ahir, en canvi, i malgrat els interessos d’uns i altres, el resultat em va semblar que feia justícia als mèrits proposats per tots dos equips. Potser amb una mica més de finalització, l’equip local hagués pogut guanyar, però els visitants també van disposar d’ocasions clares per sentenciar el partit. En definitiva, un duel entre dos molt bons equips que ens van fer més suportable l’intens fred que ahir vam patir a la graderia del Nou Sardenya.

El vesant més dolç

Parafrasejant Bogart

De tots els blogs del món, va haver d’escollir el meu.

Roda el món i torna al born

Dervixos

De poc serveix donar voltes sobre el mateix lloc, la mateixa idea o sobre un mateix, a no ser que siguis un dervix i vulguis connectar amb Déu. Només en aquest cas estaria justificada la insistència en la repetició. Els dervixos són una espècie de místics turcs que, mitjançant donar voltes sobre si mateixos, entren en trànsit, la seva ànima es separa del cos i aconsegueixen, d’aquesta manera tan peculiar, tenir una entrevista amb l’ésser superior. Això, que està molt bé per als dervixos, us resultarà força perillós si decidiu imitar-los. S’ha d’estar molt preparat i tenir una enorme fe per, a força de voltes, no acabar perdent el cap. Si el que voleu és apropar-vos a alguna persona elevada (material o espiritualment) segur que trobareu altres maneres de fer-ho per no haver de donar voltes com una baldufa i acabar, en el millor dels casos, d’urgències amb un vessament cerebral.

Bufar i fer ampolles

Aibó, aibó,...

Iman

Un iman és, en física, un cos dotat d’un camp magnètic i dos pols d’acció: el positiu i el negatiu. Aquests dos pols tenen comportaments oposats o contradictoris que posseeixen la subtil característica d’atraure, sense rubor, el pol de signe contrari. És a dir, el pol positiu d’un iman atraurà al pol negatiu d’un altre iman, encara que no es coneguin ni hagin estat presentats, i, per contra, aquest mateix pol repel•lirà, sense contemplacions, a qualsevol iman del mateix signe que se li posi al davant. És el que s’anomena popularment com l’atracció dels pols oposats i que tant de joc ha donat a la nostra granadeta civilització. Però l’ iman al que hem fet referència, no és l’únic iman que trobem en el nostre planeta, n’hi ha d’altres amb el mateix nom i, també, amb les mateixes particularitats. Són els imans religiosos que, curiosament, destaquen per ser un calc, en el fons i en la forma, dels cossos esmentats anteriorment. Dotats d’un poderós camp magnètic, amb dos pols oposats, també tenen la capacitat d’atraure per un dels seus costats i repel•lir per l’altre. D’aquí que, per norma religiosa i seguin les lleis de la física, sempre s’orientin cap al mateix lloc: la Meca, i així atraure la cara oposada dels seus fidels. Un iman orientat negativament cap a la Meca deixa enrere la seva cara positiva i és, precisament aquesta cara, la que atreu la cara més negativa dels seus seguidors, deixant al seu darrera tots aquells aspectes positius en una clara derrota física, química i també moral.

Op uw gezondheid

Les aventures de l’oncle Guilito

L’oncle Guilito que jo conec no té res a veure amb el personatge que Carl Barks va crear per a la Walt Disney Company i, en conseqüència, no viu a Disneylandia. El meu oncle Guilito no és un pudent rondinaire, ni un ric del cagar. Encara que ambdos tenen en comú el domini de les llengües (àrab, holandès, mongol, espanyol, alguns dialectes del xinès,...) donada la seva joventut aventurera i el seu cosmopolitisme integral, aquí s’acaben les coincidències. El meu Guilito, mai ha orientat la seva vida a la recerca de tresors i no ha estat per la labor d’acumular patrimoni com si d’un avar Harpagón es tractés. El Guilito que jo conec no posseeix, per desgràcia, una extraordinària biblioteca amb una col•lecció única, i quasi completa, de quaderns de bitàcola de vaixells espanyols i holandesos que li permetés rescatar-los del fons del mar. El meu Guilito no té cap nebot que es faci l’ànec i se’l conegui amb el ridícul nom de Donald. El Guilito que jo conec no és el paradigma del capitalisme i no utilitza males arts per als seus negocis ni manipula a les persones en benefici propi. El Guilito que jo conec té bon humor i defuig, sistemàticament, l’ús de la violència contra aquells que sovint l’enutgen. El meu Guilito no té la tendència de creure en contes de fades on les bruixes es converteixen en princeses, o les persones dolentes en bones. El Guilito que jo conec ja és massa gran i té la carn massa dura per esdevenir un innocent i comestible confit d’ànec amb cebes caramel•litzades i bunyols d’ametlla.

Naturalesa morta

Cent dies

Ara que fa cent dies de la meva forçada dimissió de la directiva del CE Europa, i sense ànim de molestar, potser va sent hora d’admetre l’evident situació de segrest que viu l’actual direcció del Club. Que un fet tan arbitrari i injust hagi estat silenciat, assumit i normalitzat per tots i cadascun dels estaments d’una institució centenària i que pretén un discurs basat en els valors ètics com a principal eix de conducta, és d’una incoherència superlativa. Que un Club esportiu que es significa, o es vol significar, per ser un referent en l’àmbit formatiu visqui presoner, condicionat i sotmès per l’estratègia del xantatge és un fet inacceptable i, difícilment, explicable. Ha de ser molt dur, i en això vull entendre als que estan vivint aquesta situació, ser esclaus d’una voluntat capriciosa, prepotent i infantil. No ha de ser fàcil l’equilibri i la forma de sostenir-lo quan es depèn dels diners i, són els diners, els que acaben marcant l’autèntica filosofia del Club. L’estratègia de la por i el morrió. L’amenaça de l’aval per damunt de qualsevol raó. La desarticulació de la crítica i el silenci ofegat. No ha de ser gens fàcil i, segurament només ho saben els que ho estan patint, per això els hi vull transmetre la meva solidaritat amb el ben entès de poder dir des de fora el que ells no poden dir des de dins. Algun avantatge havia de tenir.

Fer-li el salt a la porta

Un bon llibre sempre és una provocació.

Joan Fuster