La porta del desert
dimarts, 23 de novembre del 2010
No és el mateix
No és el mateix veure la llum que mirar la làmpada.
No és el mateix jugar amb el llenguatge que jugar amb la llengua.
No és el mateix menjar granotes que menjar-se un “sapo”
No és el mateix tenir calor que estar calent.
No és el mateix trencar una llança que trencar-les totes.
No és el mateix viure amb els teus principis que no arribar mai al final.
No és el mateix veure la llum que mirar la làmpada.
No és el mateix jugar amb el llenguatge que jugar amb la llengua.
No és el mateix menjar granotes que menjar-se un “sapo”
No és el mateix tenir calor que estar calent.
No és el mateix trencar una llança que trencar-les totes.
No és el mateix viure amb els teus principis que no arribar mai al final.
El llop estepari (1)
S’han vist molts homes que tenien a dins una bona part de gos o de guineu, de peix o de serp, sense que això els causés massa problemes. En ells, l’home i la guineu o el peix aconseguien conviure sense fer-se nosa, fins i tot ajudant-se mútuament, i s’han arribat a donar casos d’homes que han ascendit fins a llocs cobejats, la sort dels quals s’ha degut més a la guineu o al simi que no pas a l’home.
S’han vist molts homes que tenien a dins una bona part de gos o de guineu, de peix o de serp, sense que això els causés massa problemes. En ells, l’home i la guineu o el peix aconseguien conviure sense fer-se nosa, fins i tot ajudant-se mútuament, i s’han arribat a donar casos d’homes que han ascendit fins a llocs cobejats, la sort dels quals s’ha degut més a la guineu o al simi que no pas a l’home.
dilluns, 22 de novembre del 2010
Esprémer la mamella
Un matí, Sa Majestat el Rei Joan Carles I, Rei d'Espanya,
queda gratament sorprès al llegir una notícia a la premsa:
Maria, una jove mare madrilenya, bateja a les bessones recent
nascudes, amb el nom de Catalunya i Espanya.
Honrat per aquesta circumstància, el monarca decideix fer una visita
a la mare en qüestió, com a mostra del seu agraïment.
En arribar a casa, troba a Maria donant el pit a Espanya;
el Rei reitera constantment la seva profunda satisfacció
i pregunta a la mare de les bessones:
On és Catalunya, la germaneta d'aquesta golafre
i preciosa que no deixa de mamar?
Maria li respon que està profundament adormida des de fa molta estona ...
Estranyat per la resposta, el Rei es permet
aconsellar a la mare que la desperti i així ell podria
tenir l'oportunitat de veure-la.
La resposta de Maria deixa a Sa Majestat sense parla ...
Rei meu, no li aconsello despertar Catalunya
perquè si Catalunya desperta ...
Espanya deixaria de mamar ...
Un matí, Sa Majestat el Rei Joan Carles I, Rei d'Espanya,
queda gratament sorprès al llegir una notícia a la premsa:
Maria, una jove mare madrilenya, bateja a les bessones recent
nascudes, amb el nom de Catalunya i Espanya.
Honrat per aquesta circumstància, el monarca decideix fer una visita
a la mare en qüestió, com a mostra del seu agraïment.
En arribar a casa, troba a Maria donant el pit a Espanya;
el Rei reitera constantment la seva profunda satisfacció
i pregunta a la mare de les bessones:
On és Catalunya, la germaneta d'aquesta golafre
i preciosa que no deixa de mamar?
Maria li respon que està profundament adormida des de fa molta estona ...
Estranyat per la resposta, el Rei es permet
aconsellar a la mare que la desperti i així ell podria
tenir l'oportunitat de veure-la.
La resposta de Maria deixa a Sa Majestat sense parla ...
Rei meu, no li aconsello despertar Catalunya
perquè si Catalunya desperta ...
Espanya deixaria de mamar ...
Montilla, el millor argument de Mas
Seguint el debat electoral a TV3 entre els sis candidats a la Presidència de la Generalitat, és evident que des de dins del PSC hi ha algú, i de pes, que no vol que guanyi el seu propi partit. És a dir, i per fer-ho entenedor, al PSC, i no sé per quina estranya raó, l’interessa perdre aquestes eleccions. Sinó com s’entén, primer, el candidat que presenten i, segon, el paper tan galdós que li fan fer. El bo del Montilla fa patir i per moments desitjaries que el debat s’acabi per estalviar-li més angunies. Definitivament no se’n surt. Independentment (vocable tabú per al senyor Montilla) de les seves limitacions oratòries, els arguments que algú li prepara són d’una inconsistència penosa i les preguntes clau que li fan fer als altres candidats, sobretot al senyor Mas, se li giren en contra com un bumerang deixant al descobert les seves pròpies vergonyes. Feia temps que no veia un candidat tan vulnerable i tan despullat (i no parlo del cínic Rivera) davant l’opinió pública com el desvalgut Montilla. Hi ha altres maneres de perdre i, segurament, no tan crues com aquesta. No cal que ens facin passar pel lamentable tràngol de sentir vergonya del que encara és, president de Catalunya. I demà “mas”.
Seguint el debat electoral a TV3 entre els sis candidats a la Presidència de la Generalitat, és evident que des de dins del PSC hi ha algú, i de pes, que no vol que guanyi el seu propi partit. És a dir, i per fer-ho entenedor, al PSC, i no sé per quina estranya raó, l’interessa perdre aquestes eleccions. Sinó com s’entén, primer, el candidat que presenten i, segon, el paper tan galdós que li fan fer. El bo del Montilla fa patir i per moments desitjaries que el debat s’acabi per estalviar-li més angunies. Definitivament no se’n surt. Independentment (vocable tabú per al senyor Montilla) de les seves limitacions oratòries, els arguments que algú li prepara són d’una inconsistència penosa i les preguntes clau que li fan fer als altres candidats, sobretot al senyor Mas, se li giren en contra com un bumerang deixant al descobert les seves pròpies vergonyes. Feia temps que no veia un candidat tan vulnerable i tan despullat (i no parlo del cínic Rivera) davant l’opinió pública com el desvalgut Montilla. Hi ha altres maneres de perdre i, segurament, no tan crues com aquesta. No cal que ens facin passar pel lamentable tràngol de sentir vergonya del que encara és, president de Catalunya. I demà “mas”.
diumenge, 21 de novembre del 2010
Un canal que porta llana
Una pizza amb poca gràcia i uns arguments de fal•làcia.
Un dia fent de nit i un amic mal parit.
Una torre sense guaita i un paranoic que t’empaita.
Un fossar que fa de pont i un pàrquing amb son.
Una muntanya sense sort i un turó a tocar del port.
Un mestre que no en sap i per sopar cama de rap.
Un guia perdut dins un cercle boterut.
Una presa incontinent i el silenci del vent.
Un riu amb peixos tristos i un munt de creus sense cristos.
Un canal que porta llana i té ordit i té trama.
Un gos amb botes d’aigua i un bolet sense paraigua.
Una aventura programada i una dolçaina salada.
Una ovella amb esperit jove i un gran buit per omplir el cove.
Un que puja mentre baixa i un forat dins de la caixa.
Una raó sense audiència i un grenyut amb alopècia.
Un sol acompanyat i un re per duplicat.
Una sortida sense porta per mostrar una naturalesa morta.
Una pizza amb poca gràcia i uns arguments de fal•làcia.
Un dia fent de nit i un amic mal parit.
Una torre sense guaita i un paranoic que t’empaita.
Un fossar que fa de pont i un pàrquing amb son.
Una muntanya sense sort i un turó a tocar del port.
Un mestre que no en sap i per sopar cama de rap.
Un guia perdut dins un cercle boterut.
Una presa incontinent i el silenci del vent.
Un riu amb peixos tristos i un munt de creus sense cristos.
Un canal que porta llana i té ordit i té trama.
Un gos amb botes d’aigua i un bolet sense paraigua.
Una aventura programada i una dolçaina salada.
Una ovella amb esperit jove i un gran buit per omplir el cove.
Un que puja mentre baixa i un forat dins de la caixa.
Una raó sense audiència i un grenyut amb alopècia.
Un sol acompanyat i un re per duplicat.
Una sortida sense porta per mostrar una naturalesa morta.
Taules per a un bon espectacle
Europa A 1 - El Prat 1
Lliga Nacional Juvenil
El matx hagués estat rodó, al menys per a mi, si els tres punts s’haguessin quedat a casa, però això no treu que l’espectacle ofert pels dos equips fos poderós, intens, emocionant i, en alguns moments, brillant. Dos equips que ens van fer passar una bona tarda de futbol a la que s’hi va voler sumar el mateix àrbitre amb una actuació quasi perfecte que va donar, si cap, més lluentor a dues hores de pura delícia. Els empats acostumen a deixar un mal sabor de boca i, sovint, no acontenten a ningú. Ahir, en canvi, i malgrat els interessos d’uns i altres, el resultat em va semblar que feia justícia als mèrits proposats per tots dos equips. Potser amb una mica més de finalització, l’equip local hagués pogut guanyar, però els visitants també van disposar d’ocasions clares per sentenciar el partit. En definitiva, un duel entre dos molt bons equips que ens van fer més suportable l’intens fred que ahir vam patir a la graderia del Nou Sardenya.
Europa A 1 - El Prat 1
Lliga Nacional Juvenil
El matx hagués estat rodó, al menys per a mi, si els tres punts s’haguessin quedat a casa, però això no treu que l’espectacle ofert pels dos equips fos poderós, intens, emocionant i, en alguns moments, brillant. Dos equips que ens van fer passar una bona tarda de futbol a la que s’hi va voler sumar el mateix àrbitre amb una actuació quasi perfecte que va donar, si cap, més lluentor a dues hores de pura delícia. Els empats acostumen a deixar un mal sabor de boca i, sovint, no acontenten a ningú. Ahir, en canvi, i malgrat els interessos d’uns i altres, el resultat em va semblar que feia justícia als mèrits proposats per tots dos equips. Potser amb una mica més de finalització, l’equip local hagués pogut guanyar, però els visitants també van disposar d’ocasions clares per sentenciar el partit. En definitiva, un duel entre dos molt bons equips que ens van fer més suportable l’intens fred que ahir vam patir a la graderia del Nou Sardenya.
dissabte, 20 de novembre del 2010
Dervixos
De poc serveix donar voltes sobre el mateix lloc, la mateixa idea o sobre un mateix, a no ser que siguis un dervix i vulguis connectar amb Déu. Només en aquest cas estaria justificada la insistència en la repetició. Els dervixos són una espècie de místics turcs que, mitjançant donar voltes sobre si mateixos, entren en trànsit, la seva ànima es separa del cos i aconsegueixen, d’aquesta manera tan peculiar, tenir una entrevista amb l’ésser superior. Això, que està molt bé per als dervixos, us resultarà força perillós si decidiu imitar-los. S’ha d’estar molt preparat i tenir una enorme fe per, a força de voltes, no acabar perdent el cap. Si el que voleu és apropar-vos a alguna persona elevada (material o espiritualment) segur que trobareu altres maneres de fer-ho per no haver de donar voltes com una baldufa i acabar, en el millor dels casos, d’urgències amb un vessament cerebral.
De poc serveix donar voltes sobre el mateix lloc, la mateixa idea o sobre un mateix, a no ser que siguis un dervix i vulguis connectar amb Déu. Només en aquest cas estaria justificada la insistència en la repetició. Els dervixos són una espècie de místics turcs que, mitjançant donar voltes sobre si mateixos, entren en trànsit, la seva ànima es separa del cos i aconsegueixen, d’aquesta manera tan peculiar, tenir una entrevista amb l’ésser superior. Això, que està molt bé per als dervixos, us resultarà força perillós si decidiu imitar-los. S’ha d’estar molt preparat i tenir una enorme fe per, a força de voltes, no acabar perdent el cap. Si el que voleu és apropar-vos a alguna persona elevada (material o espiritualment) segur que trobareu altres maneres de fer-ho per no haver de donar voltes com una baldufa i acabar, en el millor dels casos, d’urgències amb un vessament cerebral.
divendres, 19 de novembre del 2010
Iman
Un iman és, en física, un cos dotat d’un camp magnètic i dos pols d’acció: el positiu i el negatiu. Aquests dos pols tenen comportaments oposats o contradictoris que posseeixen la subtil característica d’atraure, sense rubor, el pol de signe contrari. És a dir, el pol positiu d’un iman atraurà al pol negatiu d’un altre iman, encara que no es coneguin ni hagin estat presentats, i, per contra, aquest mateix pol repel•lirà, sense contemplacions, a qualsevol iman del mateix signe que se li posi al davant. És el que s’anomena popularment com l’atracció dels pols oposats i que tant de joc ha donat a la nostra granadeta civilització. Però l’ iman al que hem fet referència, no és l’únic iman que trobem en el nostre planeta, n’hi ha d’altres amb el mateix nom i, també, amb les mateixes particularitats. Són els imans religiosos que, curiosament, destaquen per ser un calc, en el fons i en la forma, dels cossos esmentats anteriorment. Dotats d’un poderós camp magnètic, amb dos pols oposats, també tenen la capacitat d’atraure per un dels seus costats i repel•lir per l’altre. D’aquí que, per norma religiosa i seguin les lleis de la física, sempre s’orientin cap al mateix lloc: la Meca, i així atraure la cara oposada dels seus fidels. Un iman orientat negativament cap a la Meca deixa enrere la seva cara positiva i és, precisament aquesta cara, la que atreu la cara més negativa dels seus seguidors, deixant al seu darrera tots aquells aspectes positius en una clara derrota física, química i també moral.
Un iman és, en física, un cos dotat d’un camp magnètic i dos pols d’acció: el positiu i el negatiu. Aquests dos pols tenen comportaments oposats o contradictoris que posseeixen la subtil característica d’atraure, sense rubor, el pol de signe contrari. És a dir, el pol positiu d’un iman atraurà al pol negatiu d’un altre iman, encara que no es coneguin ni hagin estat presentats, i, per contra, aquest mateix pol repel•lirà, sense contemplacions, a qualsevol iman del mateix signe que se li posi al davant. És el que s’anomena popularment com l’atracció dels pols oposats i que tant de joc ha donat a la nostra granadeta civilització. Però l’ iman al que hem fet referència, no és l’únic iman que trobem en el nostre planeta, n’hi ha d’altres amb el mateix nom i, també, amb les mateixes particularitats. Són els imans religiosos que, curiosament, destaquen per ser un calc, en el fons i en la forma, dels cossos esmentats anteriorment. Dotats d’un poderós camp magnètic, amb dos pols oposats, també tenen la capacitat d’atraure per un dels seus costats i repel•lir per l’altre. D’aquí que, per norma religiosa i seguin les lleis de la física, sempre s’orientin cap al mateix lloc: la Meca, i així atraure la cara oposada dels seus fidels. Un iman orientat negativament cap a la Meca deixa enrere la seva cara positiva i és, precisament aquesta cara, la que atreu la cara més negativa dels seus seguidors, deixant al seu darrera tots aquells aspectes positius en una clara derrota física, química i també moral.
dijous, 18 de novembre del 2010
Les aventures de l’oncle Guilito
L’oncle Guilito que jo conec no té res a veure amb el personatge que Carl Barks va crear per a la Walt Disney Company i, en conseqüència, no viu a Disneylandia. El meu oncle Guilito no és un pudent rondinaire, ni un ric del cagar. Encara que ambdos tenen en comú el domini de les llengües (àrab, holandès, mongol, espanyol, alguns dialectes del xinès,...) donada la seva joventut aventurera i el seu cosmopolitisme integral, aquí s’acaben les coincidències. El meu Guilito, mai ha orientat la seva vida a la recerca de tresors i no ha estat per la labor d’acumular patrimoni com si d’un avar Harpagón es tractés. El Guilito que jo conec no posseeix, per desgràcia, una extraordinària biblioteca amb una col•lecció única, i quasi completa, de quaderns de bitàcola de vaixells espanyols i holandesos que li permetés rescatar-los del fons del mar. El meu Guilito no té cap nebot que es faci l’ànec i se’l conegui amb el ridícul nom de Donald. El Guilito que jo conec no és el paradigma del capitalisme i no utilitza males arts per als seus negocis ni manipula a les persones en benefici propi. El Guilito que jo conec té bon humor i defuig, sistemàticament, l’ús de la violència contra aquells que sovint l’enutgen. El meu Guilito no té la tendència de creure en contes de fades on les bruixes es converteixen en princeses, o les persones dolentes en bones. El Guilito que jo conec ja és massa gran i té la carn massa dura per esdevenir un innocent i comestible confit d’ànec amb cebes caramel•litzades i bunyols d’ametlla.
L’oncle Guilito que jo conec no té res a veure amb el personatge que Carl Barks va crear per a la Walt Disney Company i, en conseqüència, no viu a Disneylandia. El meu oncle Guilito no és un pudent rondinaire, ni un ric del cagar. Encara que ambdos tenen en comú el domini de les llengües (àrab, holandès, mongol, espanyol, alguns dialectes del xinès,...) donada la seva joventut aventurera i el seu cosmopolitisme integral, aquí s’acaben les coincidències. El meu Guilito, mai ha orientat la seva vida a la recerca de tresors i no ha estat per la labor d’acumular patrimoni com si d’un avar Harpagón es tractés. El Guilito que jo conec no posseeix, per desgràcia, una extraordinària biblioteca amb una col•lecció única, i quasi completa, de quaderns de bitàcola de vaixells espanyols i holandesos que li permetés rescatar-los del fons del mar. El meu Guilito no té cap nebot que es faci l’ànec i se’l conegui amb el ridícul nom de Donald. El Guilito que jo conec no és el paradigma del capitalisme i no utilitza males arts per als seus negocis ni manipula a les persones en benefici propi. El Guilito que jo conec té bon humor i defuig, sistemàticament, l’ús de la violència contra aquells que sovint l’enutgen. El meu Guilito no té la tendència de creure en contes de fades on les bruixes es converteixen en princeses, o les persones dolentes en bones. El Guilito que jo conec ja és massa gran i té la carn massa dura per esdevenir un innocent i comestible confit d’ànec amb cebes caramel•litzades i bunyols d’ametlla.
dimecres, 17 de novembre del 2010
Cent dies
Ara que fa cent dies de la meva forçada dimissió de la directiva del CE Europa, i sense ànim de molestar, potser va sent hora d’admetre l’evident situació de segrest que viu l’actual direcció del Club. Que un fet tan arbitrari i injust hagi estat silenciat, assumit i normalitzat per tots i cadascun dels estaments d’una institució centenària i que pretén un discurs basat en els valors ètics com a principal eix de conducta, és d’una incoherència superlativa. Que un Club esportiu que es significa, o es vol significar, per ser un referent en l’àmbit formatiu visqui presoner, condicionat i sotmès per l’estratègia del xantatge és un fet inacceptable i, difícilment, explicable. Ha de ser molt dur, i en això vull entendre als que estan vivint aquesta situació, ser esclaus d’una voluntat capriciosa, prepotent i infantil. No ha de ser fàcil l’equilibri i la forma de sostenir-lo quan es depèn dels diners i, són els diners, els que acaben marcant l’autèntica filosofia del Club. L’estratègia de la por i el morrió. L’amenaça de l’aval per damunt de qualsevol raó. La desarticulació de la crítica i el silenci ofegat. No ha de ser gens fàcil i, segurament només ho saben els que ho estan patint, per això els hi vull transmetre la meva solidaritat amb el ben entès de poder dir des de fora el que ells no poden dir des de dins. Algun avantatge havia de tenir.
Ara que fa cent dies de la meva forçada dimissió de la directiva del CE Europa, i sense ànim de molestar, potser va sent hora d’admetre l’evident situació de segrest que viu l’actual direcció del Club. Que un fet tan arbitrari i injust hagi estat silenciat, assumit i normalitzat per tots i cadascun dels estaments d’una institució centenària i que pretén un discurs basat en els valors ètics com a principal eix de conducta, és d’una incoherència superlativa. Que un Club esportiu que es significa, o es vol significar, per ser un referent en l’àmbit formatiu visqui presoner, condicionat i sotmès per l’estratègia del xantatge és un fet inacceptable i, difícilment, explicable. Ha de ser molt dur, i en això vull entendre als que estan vivint aquesta situació, ser esclaus d’una voluntat capriciosa, prepotent i infantil. No ha de ser fàcil l’equilibri i la forma de sostenir-lo quan es depèn dels diners i, són els diners, els que acaben marcant l’autèntica filosofia del Club. L’estratègia de la por i el morrió. L’amenaça de l’aval per damunt de qualsevol raó. La desarticulació de la crítica i el silenci ofegat. No ha de ser gens fàcil i, segurament només ho saben els que ho estan patint, per això els hi vull transmetre la meva solidaritat amb el ben entès de poder dir des de fora el que ells no poden dir des de dins. Algun avantatge havia de tenir.
dimarts, 16 de novembre del 2010
Cardar amb el DNI a la boca
CiU, mitjançant el catòlic Duran i Lleida, ens ha demanat públicament que hi posem fil a l’agulla i fem el que estigui a les nostres mans, en aquest cas, en els nostres genitals, per augmentar l’índex de natalitat autòcton, el que en diríem: cardar amb DO (denominació d’origen). Cal tenir més nens indígenes per contrarestar els nascuts de mare immigrant i així equilibrar la balança. CiU ens demana, sense rubor, que ens apliquem en l’exercici reproductor i que cardem com conills per fer més gran la pàtria i, en conseqüència, els patriotes. No cal preocupar-se de la situació econòmica, de com mantenir els nens, de com alimentar-los, vestir-los, donar-los una educació competent i de qualitat. Només cal tenir-ne més, sense valorar cap altra condicionant. Cardar i procrear perquè ho diu CiU, però, sobretot, amb gent d’aquí i sense condó. Així quan trobis un rotllet, ja no caldrà que li preguntis: estudies o treballes, sinó: ets d’aquí, d’allà o acabes d’arribar? I a mi que, veient el panorama i la capacitat de la gent que mana, cada cop més, em venen unes ganes terribles de fer-me un nus a la polla per tal d’evitar que els meus futurs fills pateixin la incompetència integral de tots aquests mediocres. CiU, en un estirabot messiànic, ens exhorta a cardar amb conseqüències. Com si no estiguéssim ja prou cardats!
CiU, mitjançant el catòlic Duran i Lleida, ens ha demanat públicament que hi posem fil a l’agulla i fem el que estigui a les nostres mans, en aquest cas, en els nostres genitals, per augmentar l’índex de natalitat autòcton, el que en diríem: cardar amb DO (denominació d’origen). Cal tenir més nens indígenes per contrarestar els nascuts de mare immigrant i així equilibrar la balança. CiU ens demana, sense rubor, que ens apliquem en l’exercici reproductor i que cardem com conills per fer més gran la pàtria i, en conseqüència, els patriotes. No cal preocupar-se de la situació econòmica, de com mantenir els nens, de com alimentar-los, vestir-los, donar-los una educació competent i de qualitat. Només cal tenir-ne més, sense valorar cap altra condicionant. Cardar i procrear perquè ho diu CiU, però, sobretot, amb gent d’aquí i sense condó. Així quan trobis un rotllet, ja no caldrà que li preguntis: estudies o treballes, sinó: ets d’aquí, d’allà o acabes d’arribar? I a mi que, veient el panorama i la capacitat de la gent que mana, cada cop més, em venen unes ganes terribles de fer-me un nus a la polla per tal d’evitar que els meus futurs fills pateixin la incompetència integral de tots aquests mediocres. CiU, en un estirabot messiànic, ens exhorta a cardar amb conseqüències. Com si no estiguéssim ja prou cardats!
Subscriure's a:
Missatges (Atom)