Hi ha qui va i hi ha qui ve
divendres, 22 d’octubre del 2010
Maons genètics
Hi ha dues maneres de gestionar l’espai: treballar per construir una casa o obsessionar-se per destruir la del costat.
Sovint la recerca de la felicitat està estretament relacionada en quina de les dues opcions triem. No és el mateix està empès per un motor constructiu que ser-ho per un de destructiu. La satisfacció personal i el creixement de l’autoestima són directament proporcionals al grau de solidesa de l’obra aconseguida. Contemplar el resultat, en ambdós casos, és un exercici que defineix perfectament la naturalesa de l’anima humana. El que construeix la casa tendeix a la serenitat, a la seguretat i a la felicitat. En canvi, el destructiu, no està mai content, i tendeix al desassossec, la frustració i l’auto-odi.
Hi ha dues maneres de gestionar l’espai: treballar per construir una casa o obsessionar-se per destruir la del costat.
Sovint la recerca de la felicitat està estretament relacionada en quina de les dues opcions triem. No és el mateix està empès per un motor constructiu que ser-ho per un de destructiu. La satisfacció personal i el creixement de l’autoestima són directament proporcionals al grau de solidesa de l’obra aconseguida. Contemplar el resultat, en ambdós casos, és un exercici que defineix perfectament la naturalesa de l’anima humana. El que construeix la casa tendeix a la serenitat, a la seguretat i a la felicitat. En canvi, el destructiu, no està mai content, i tendeix al desassossec, la frustració i l’auto-odi.
dimecres, 20 d’octubre del 2010
Els ximpanzés no són amics
No s’ha de confondre afinitat amb amistat. Els ximpanzés són un grup social, però desconeixen l’amistat. És cert que hi ha certes relacions de complicitat i apropament, però això no té res a veure amb el que els humans, alguns humans, coneixem com amistat. En l’ homo sapiens la cosa està encara molt més clara i definida. És fàcil de distingir, a poc que hi posem atenció, la gran diferència entre una relació d’afinitat amb una d’amistat, encara que alguns s’entestin a fer passar vaca per bou. L’afinitat ens permet desenvolupar certes activitats en companyia, però no cal anar més enllà, i l’afinitat desapareix quan conclou l’activitat. En canvi, l’amistat, no depèn de cap activitat en concret i està per damunt de les divergències, els criteris i els gustos. Deu ser per això que són molt més fàcils les relacions d’afinitat que no pas les d’amistat on, l’esforç que s’ha d’aplicar per mantenir-les, és desproporcionadament més gran.
No s’ha de confondre afinitat amb amistat. Els ximpanzés són un grup social, però desconeixen l’amistat. És cert que hi ha certes relacions de complicitat i apropament, però això no té res a veure amb el que els humans, alguns humans, coneixem com amistat. En l’ homo sapiens la cosa està encara molt més clara i definida. És fàcil de distingir, a poc que hi posem atenció, la gran diferència entre una relació d’afinitat amb una d’amistat, encara que alguns s’entestin a fer passar vaca per bou. L’afinitat ens permet desenvolupar certes activitats en companyia, però no cal anar més enllà, i l’afinitat desapareix quan conclou l’activitat. En canvi, l’amistat, no depèn de cap activitat en concret i està per damunt de les divergències, els criteris i els gustos. Deu ser per això que són molt més fàcils les relacions d’afinitat que no pas les d’amistat on, l’esforç que s’ha d’aplicar per mantenir-les, és desproporcionadament més gran.
dilluns, 18 d’octubre del 2010
diumenge, 17 d’octubre del 2010
Amunt i avall
I vet aquí que el semental s’esvera
Com borinot al voltant de la llum
Com màquina de tren pel nas treu fum
Les banyes cap el cel es desespera
La vaca pasturant té les mamelles
A punt de rebentar plenes de llet
Quinze tàbacs la piquen i aquest fet
Torna fuet la seva cua de donzella
A dalt del cel un aguilot ho veu
I una guineu vigila la masia
Al Pirineu el sol fa sortir el dia
I es fon a poc a poc tota la neu
Amunt i avall pujo i baixo
Que ràpids passen els anys
Faig balanç de pèrdues i guanys
Hauria pogut ser pitjor.
Gràcies Q.
I vet aquí que el semental s’esvera
Com borinot al voltant de la llum
Com màquina de tren pel nas treu fum
Les banyes cap el cel es desespera
La vaca pasturant té les mamelles
A punt de rebentar plenes de llet
Quinze tàbacs la piquen i aquest fet
Torna fuet la seva cua de donzella
A dalt del cel un aguilot ho veu
I una guineu vigila la masia
Al Pirineu el sol fa sortir el dia
I es fon a poc a poc tota la neu
Amunt i avall pujo i baixo
Que ràpids passen els anys
Faig balanç de pèrdues i guanys
Hauria pogut ser pitjor.
Gràcies Q.
El gir per seguir a la cresta de l’ona
Girona 0 – Europa A 2
Lliga Nacional Juvenil
L’Europa segueix fent dos gols fora de casa, com en les dues darreres sortides, la diferència és que aquest cop no n’ha encaixat cap i s’ha endut una merescuda, que dic merescuda, merescudíssima victòria. Un desplaçament força compromès per testar la solvència i solidesa d’un equip en trajectòria ascendent i que, en aquests moments, ja no es pot qualificar de sorpresa. Un equip capaç de guanyar a Girona amb l’autoritat que ho ha fet avui l’Europa, no pot seguir plantejant dubtes i més quan la seva direcció té les coses tan clares i la humilitat dels que saben que no hi ha res fet. Tocar de peus a terra, treballar el dia a dia sense destensar la corda, gestionar les emocions i controlar l’eufòria forma part d’una tasca absolutament necessària i per a la que no tothom està preparat. No és el cas d’aquest equip que va viure el seu particular purgatori la temporada passada i, com que res és sobrer, d’ella va aprendre tots els mecanismes que ara li són tan valuosos. Mantenir el criteri, tenir paciència, confiar en el treball ben fet, malgrat les adversitats, acaben per donar els fruits que hom desitjava. Francament no sé com acabarà tot això, però sempre he estat convençut que aquest era el camí. Permeteu-me la llicència d’anar-me a dormir eufòric. Demà a seguir treballant amb el rigor i la seriositat que s’ha fet fins ara.
Girona 0 – Europa A 2
Lliga Nacional Juvenil
L’Europa segueix fent dos gols fora de casa, com en les dues darreres sortides, la diferència és que aquest cop no n’ha encaixat cap i s’ha endut una merescuda, que dic merescuda, merescudíssima victòria. Un desplaçament força compromès per testar la solvència i solidesa d’un equip en trajectòria ascendent i que, en aquests moments, ja no es pot qualificar de sorpresa. Un equip capaç de guanyar a Girona amb l’autoritat que ho ha fet avui l’Europa, no pot seguir plantejant dubtes i més quan la seva direcció té les coses tan clares i la humilitat dels que saben que no hi ha res fet. Tocar de peus a terra, treballar el dia a dia sense destensar la corda, gestionar les emocions i controlar l’eufòria forma part d’una tasca absolutament necessària i per a la que no tothom està preparat. No és el cas d’aquest equip que va viure el seu particular purgatori la temporada passada i, com que res és sobrer, d’ella va aprendre tots els mecanismes que ara li són tan valuosos. Mantenir el criteri, tenir paciència, confiar en el treball ben fet, malgrat les adversitats, acaben per donar els fruits que hom desitjava. Francament no sé com acabarà tot això, però sempre he estat convençut que aquest era el camí. Permeteu-me la llicència d’anar-me a dormir eufòric. Demà a seguir treballant amb el rigor i la seriositat que s’ha fet fins ara.
dissabte, 16 d’octubre del 2010
En un món hostil
Sempre m’has semblat una bona persona. Un pèl desorientat, però amb moltes ganes de fer-ho bé. Potser massa tebi per al càrrec o excessivament tou en la presa de decisions. Un paio honest en un món hostil. Sovint mal aconsellat i erràtic en la tria del camí. Entossudit en acontentar a tothom per acabar decebent a la majoria. Perdut en els petits detalls, sense abastar el problema en la seva totalitat. T’he reconegut el teu treball, el teu compromís, la teva dedicació, però també la dolorosa absència de lideratge. Has promès molt i has complert molt poc. Has desgastat la teva credibilitat fins a límits insostenibles i la teva paraula sona, sense remei, a mentida. Diferents companys t’han acompanyat en el viatge i quasi no et queden amics. Es percep l’esgotament d’una bona idea i d’un millor projecte. Hi ha cansament i la necessitat urgent d’una nova realitat. No és que tu formis part del problema, és que ja no formes part de la solució.
Sempre m’has semblat una bona persona. Un pèl desorientat, però amb moltes ganes de fer-ho bé. Potser massa tebi per al càrrec o excessivament tou en la presa de decisions. Un paio honest en un món hostil. Sovint mal aconsellat i erràtic en la tria del camí. Entossudit en acontentar a tothom per acabar decebent a la majoria. Perdut en els petits detalls, sense abastar el problema en la seva totalitat. T’he reconegut el teu treball, el teu compromís, la teva dedicació, però també la dolorosa absència de lideratge. Has promès molt i has complert molt poc. Has desgastat la teva credibilitat fins a límits insostenibles i la teva paraula sona, sense remei, a mentida. Diferents companys t’han acompanyat en el viatge i quasi no et queden amics. Es percep l’esgotament d’una bona idea i d’un millor projecte. Hi ha cansament i la necessitat urgent d’una nova realitat. No és que tu formis part del problema, és que ja no formes part de la solució.
divendres, 15 d’octubre del 2010
Monsieur Verdoux (1947)
Tribut a Sitges: El desenllaç
Charles Chaplin li va comprar la idea d'aquesta negríssima comèdia per cinc mil dòlars a Orson Welles, que originalment havia planejat filmar un documental dramatitzat sobre el llegendari assassí en sèrie de dones francès Henri Désiré Landru. Chaplin li va donar a la història un agut gir sociològic, a manera de resposta a la creixent paranoia política dels anys de la Guerra Freda. Verdoux (Chaplin), l'hàbil i encantador petit burgès, adopta la lucrativa professió de casar-se amb vídues riques i assassinar, quan la depressió econòmica acaba amb les seves possibilitats de guanyar-se la vida honradament com a empleat de banca. Finalment és portat davant la justícia, i en defensa al•lega que l'assassinat privat és condemnat en tant que es glorifica l'assassinat públic, en forma de guerra. "Assassinar una persona fa d'un un canalla, assassinar milions, un heroi. Les quantitats santifiquen.” No eren aquests sentiments, populars als Estats Units en 1946, per la qual cosa Chaplin es va convertir cada vegada més en el blanc de la dreta política, una caça de bruixes que va acabar amb la seva sortida definitiva dels Estats Units en 1952.
Monsieur Verdoux era, en paraules del seu autor: "la més intel•ligent i brillant pel•lícula de la meva carrera"
Tribut a Sitges: El desenllaç
Charles Chaplin li va comprar la idea d'aquesta negríssima comèdia per cinc mil dòlars a Orson Welles, que originalment havia planejat filmar un documental dramatitzat sobre el llegendari assassí en sèrie de dones francès Henri Désiré Landru. Chaplin li va donar a la història un agut gir sociològic, a manera de resposta a la creixent paranoia política dels anys de la Guerra Freda. Verdoux (Chaplin), l'hàbil i encantador petit burgès, adopta la lucrativa professió de casar-se amb vídues riques i assassinar, quan la depressió econòmica acaba amb les seves possibilitats de guanyar-se la vida honradament com a empleat de banca. Finalment és portat davant la justícia, i en defensa al•lega que l'assassinat privat és condemnat en tant que es glorifica l'assassinat públic, en forma de guerra. "Assassinar una persona fa d'un un canalla, assassinar milions, un heroi. Les quantitats santifiquen.” No eren aquests sentiments, populars als Estats Units en 1946, per la qual cosa Chaplin es va convertir cada vegada més en el blanc de la dreta política, una caça de bruixes que va acabar amb la seva sortida definitiva dels Estats Units en 1952.
Monsieur Verdoux era, en paraules del seu autor: "la més intel•ligent i brillant pel•lícula de la meva carrera"
Desconcertant
Elogi del blog
“Entre pàgina guarra i pàgina guarra, em miro la teva pàgina per masturbar-me” Potser aquest ha estat un dels elogis que més m’ha complagut i, sens dubte, l’argument més potent que dóna significat i omple de contingut aquest blog. La meva tasca diària finalment s’ha vist justificada, trobant una utilitat tangible, mesurable i contrastada. Que persones assenyades hi trobin un refugi íntim de plaer mitjançant l’onanisme, és una gratificant recompensa a la meva modesta aportació que m’omple de satisfacció i em dóna forces per seguir aprofundint en la proposta. Que persones d’un rellevant nivell intel•lectual prefereixin masturbar-se amb les meves pàgines i no amb les, teòricament, pensades per al fet, no deixa de ser una sorprenent, però alhora, estimulant notícia. Caldrà estar atent a l’evolució de certes conductes per poder treure conclusions. Serà que hi ha un cert cansament pel que fa a la pornografia tradicional o bé, que les meves pàgines són profunda i essencialment pornogràfiques? Ho haurem de seguir amb atenció i prendre les mesures profilàctiques que hi convingui.
“Entre pàgina guarra i pàgina guarra, em miro la teva pàgina per masturbar-me” Potser aquest ha estat un dels elogis que més m’ha complagut i, sens dubte, l’argument més potent que dóna significat i omple de contingut aquest blog. La meva tasca diària finalment s’ha vist justificada, trobant una utilitat tangible, mesurable i contrastada. Que persones assenyades hi trobin un refugi íntim de plaer mitjançant l’onanisme, és una gratificant recompensa a la meva modesta aportació que m’omple de satisfacció i em dóna forces per seguir aprofundint en la proposta. Que persones d’un rellevant nivell intel•lectual prefereixin masturbar-se amb les meves pàgines i no amb les, teòricament, pensades per al fet, no deixa de ser una sorprenent, però alhora, estimulant notícia. Caldrà estar atent a l’evolució de certes conductes per poder treure conclusions. Serà que hi ha un cert cansament pel que fa a la pornografia tradicional o bé, que les meves pàgines són profunda i essencialment pornogràfiques? Ho haurem de seguir amb atenció i prendre les mesures profilàctiques que hi convingui.
dijous, 14 d’octubre del 2010
Mania persecutòria
Tribut a Sitges: el nus
Una de les patologies més recorreguda en el món del cinema, ha estat la mania persecutòria. Una disfunció psicòtica molt més estesa del que sovint es pensa i que afecta a un gran nombre d'éssers, aparentment normals, i que, en la majoria de casos, desconeixen que la pateixen. Per il•lustrar en que consisteix aquesta conducta, millor que ho faci Bertrand Russell, una autoritat en la matèria, que ho deixa molt clar:
En les seves modalitats més extremes, la mania persecutòria és una forma reconeguda de bogeria. Algunes persones pensen que altres volen matar-les, ficar-les a la presó o fer-los algun altre dany greu. Sovint, el desig de protegir-se contra els perseguidors imaginaris les empeny a actes de violència, que fan necessari restringir la llibertat. Com moltes altres formes de bogeria, això no és més que una exageració d'una tendència que no és gens infreqüent en persones considerades normals. No és la meva intenció comentar les formes extremes, que són competència del psiquiatre. Són les formes més suaus les que vull considerar, perquè són una causa molt freqüent d'infelicitat i perquè, com no arriben al grau d'ocasionar una demència manifesta, el mateix pacient es pot tractar, per tal que se li pugui convèncer que diagnostiqui correctament el seu trastorn i accepti que els seus orígens estan en ell mateix i no en la suposada hostilitat o malvolença d'altres.
Tots coneixem a aquest tipus de persona, home o dona, que, segons les seves explicacions, és víctima constant de ingratituds, maltractaments i traïcions. Sovint, les persones d'aquesta classe són molt creïbles i es guanyen les simpaties dels que no les coneixen des de fa molt.
La mania persecutòria té sempre les seves arrels en un concepte exagerat dels nostres propis mèrits. Suposem que sóc autor teatral, per a tota persona imparcial ha de ser evident que sóc el dramaturg més brillant de la nostra època. No obstant això, per alguna raó, les meves obres gairebé mai es representen, i quan es representen no tenen èxit. Quina explicació té aquesta estranya situació? Evidentment, empresaris, actors i crítics estan conjurats contra mi per algun motiu. I aquest motiu, és clar, és un altre gran mèrit meu: m'he negat a retre homenatge als peixos grossos del món teatral, no he adulat als crítics; les meves obres contenen veritats com punys, que resulten insuportables per als esmentats. I així, els meus transcendentals mèrits llangueixen sense ser reconeguts.
Aquest exemple em suggereix quatre màximes generals, que serviran de eficaç preventiu de la mania persecutòria si s'accepta suficientment la seva veracitat. La primera és: recorda que els teus motius no sempre són tan altruistes com et semblen a tu. La segona: no sobreestimis els teus propis mèrits. La tercera: no esperis que els altres s'interessin per tu tant com t'interesses tu. I la quarta: no creguis que la gent pensa tant en tu com per tenir algun interès especial en perseguir-te. Diré unes paraules sobre cadascuna d'aquestes màximes.
Pel que fa a la primera: les persones que volen tenir una alta opinió de la seva pròpia excel•lència moral han de convèncer-se a si mateixes que han arribat a un grau d'abnegació que és molt improbable que hagin aconseguit, i aquí és on l'afany per arribar a la santedat entra en relació amb l’auto engany, un tipus d’auto engany que fàcilment condueix a la mania persecutòria.
Pel que fa a la segona: reconèixer que els nostres mèrits no són tan grans com havíem pensat pot ser molt dolorós en un primer moment, però és un dolor que passa, i després torna a ser possible viure feliç.
Pel que fa a la tercera: amb molta freqüència, la conducta aliena que ens molesta no és més que la sana reacció de l'egoisme natural contra la voraç rapacitat d'una persona amb un ego que s'estén més enllà dels límits correctes.
I finalment, pel que fa a la quarta: les satisfaccions basades en l’auto engany mai són sòlides, i, per molt desagradable que sigui la veritat, és millor afrontar-la d'una vegada per totes, acostumar-se a ella i dedicar-se a construir la nostra vida d'acord amb ella.
Bertrand Russell
Tribut a Sitges: el nus
Una de les patologies més recorreguda en el món del cinema, ha estat la mania persecutòria. Una disfunció psicòtica molt més estesa del que sovint es pensa i que afecta a un gran nombre d'éssers, aparentment normals, i que, en la majoria de casos, desconeixen que la pateixen. Per il•lustrar en que consisteix aquesta conducta, millor que ho faci Bertrand Russell, una autoritat en la matèria, que ho deixa molt clar:
En les seves modalitats més extremes, la mania persecutòria és una forma reconeguda de bogeria. Algunes persones pensen que altres volen matar-les, ficar-les a la presó o fer-los algun altre dany greu. Sovint, el desig de protegir-se contra els perseguidors imaginaris les empeny a actes de violència, que fan necessari restringir la llibertat. Com moltes altres formes de bogeria, això no és més que una exageració d'una tendència que no és gens infreqüent en persones considerades normals. No és la meva intenció comentar les formes extremes, que són competència del psiquiatre. Són les formes més suaus les que vull considerar, perquè són una causa molt freqüent d'infelicitat i perquè, com no arriben al grau d'ocasionar una demència manifesta, el mateix pacient es pot tractar, per tal que se li pugui convèncer que diagnostiqui correctament el seu trastorn i accepti que els seus orígens estan en ell mateix i no en la suposada hostilitat o malvolença d'altres.
Tots coneixem a aquest tipus de persona, home o dona, que, segons les seves explicacions, és víctima constant de ingratituds, maltractaments i traïcions. Sovint, les persones d'aquesta classe són molt creïbles i es guanyen les simpaties dels que no les coneixen des de fa molt.
La mania persecutòria té sempre les seves arrels en un concepte exagerat dels nostres propis mèrits. Suposem que sóc autor teatral, per a tota persona imparcial ha de ser evident que sóc el dramaturg més brillant de la nostra època. No obstant això, per alguna raó, les meves obres gairebé mai es representen, i quan es representen no tenen èxit. Quina explicació té aquesta estranya situació? Evidentment, empresaris, actors i crítics estan conjurats contra mi per algun motiu. I aquest motiu, és clar, és un altre gran mèrit meu: m'he negat a retre homenatge als peixos grossos del món teatral, no he adulat als crítics; les meves obres contenen veritats com punys, que resulten insuportables per als esmentats. I així, els meus transcendentals mèrits llangueixen sense ser reconeguts.
Aquest exemple em suggereix quatre màximes generals, que serviran de eficaç preventiu de la mania persecutòria si s'accepta suficientment la seva veracitat. La primera és: recorda que els teus motius no sempre són tan altruistes com et semblen a tu. La segona: no sobreestimis els teus propis mèrits. La tercera: no esperis que els altres s'interessin per tu tant com t'interesses tu. I la quarta: no creguis que la gent pensa tant en tu com per tenir algun interès especial en perseguir-te. Diré unes paraules sobre cadascuna d'aquestes màximes.
Pel que fa a la primera: les persones que volen tenir una alta opinió de la seva pròpia excel•lència moral han de convèncer-se a si mateixes que han arribat a un grau d'abnegació que és molt improbable que hagin aconseguit, i aquí és on l'afany per arribar a la santedat entra en relació amb l’auto engany, un tipus d’auto engany que fàcilment condueix a la mania persecutòria.
Pel que fa a la segona: reconèixer que els nostres mèrits no són tan grans com havíem pensat pot ser molt dolorós en un primer moment, però és un dolor que passa, i després torna a ser possible viure feliç.
Pel que fa a la tercera: amb molta freqüència, la conducta aliena que ens molesta no és més que la sana reacció de l'egoisme natural contra la voraç rapacitat d'una persona amb un ego que s'estén més enllà dels límits correctes.
I finalment, pel que fa a la quarta: les satisfaccions basades en l’auto engany mai són sòlides, i, per molt desagradable que sigui la veritat, és millor afrontar-la d'una vegada per totes, acostumar-se a ella i dedicar-se a construir la nostra vida d'acord amb ella.
Bertrand Russell
Aparentment normaldimecres, 13 d’octubre del 2010
Tribut a Sitges
(Preàmbul)
Del perquè de la vigència del cinema de terror i la seva transcendència al llarg de la història, és una qüestió de la que no en sé les raons, ni els orígens, ni conec la seva morfologia. És el cinema en sí mateix una teràpia per aquelles persones necessitades d’aquesta vàlvula d’escapatòria o bé, només és un entreteniment, justament, per evitar les neurosis? A la vista de la quantitat i qualitat de les pel•lícules que recorren al terror psicològic, no puc més que reconèixer el gran interès que aquest tema desperta, no solament en els creadors, sinó en la gran quantitat de públic disposat a rebre’l. Què reconeguts genis com Hitchcock, Kubrick, Chaplin,...hagin tractat les psicopaties des de diferents punts de vista, no pot deixar indiferent a ningú i demostra l’enorme interès pel cervell humà i les seves desviacions. La psicosi ha donat, i segueix donant, un excel•lent joc a la pantalla i un inquietant desconcert a la realitat.
(Preàmbul)
Del perquè de la vigència del cinema de terror i la seva transcendència al llarg de la història, és una qüestió de la que no en sé les raons, ni els orígens, ni conec la seva morfologia. És el cinema en sí mateix una teràpia per aquelles persones necessitades d’aquesta vàlvula d’escapatòria o bé, només és un entreteniment, justament, per evitar les neurosis? A la vista de la quantitat i qualitat de les pel•lícules que recorren al terror psicològic, no puc més que reconèixer el gran interès que aquest tema desperta, no solament en els creadors, sinó en la gran quantitat de públic disposat a rebre’l. Què reconeguts genis com Hitchcock, Kubrick, Chaplin,...hagin tractat les psicopaties des de diferents punts de vista, no pot deixar indiferent a ningú i demostra l’enorme interès pel cervell humà i les seves desviacions. La psicosi ha donat, i segueix donant, un excel•lent joc a la pantalla i un inquietant desconcert a la realitat.
dimarts, 12 d’octubre del 2010
Genocidium Day
Avui, a diferents racons dels Estats Units del nord, es celebra el Columbus Day. Un dia de festa, justament, perquè ells no van patir Colon ni els seus efectes col•laterals. Només Florida i una part de l’actual Califòrnia van ser colon-itzades (de Colon) pels seus descendents, amb la preceptiva espasa i la imprescindible creu. La resta, el gruix del país, va ser “visitat” pels anglesos protestants, amb les conseqüències que tots coneixem. Com a reacció a aquesta dominació protestant, un líder catòlic, JFK, va decidir instaurar el Columbus Day, festa que s’ha mantingut fins a l’actualitat. És, en contra del que hom pugui pensar, una festa d’integració i de reconeixement i exaltació de la pluralitat. Una festa on no tot s’hi val, però on tothom hi cap: la festa de la diversitat. Res a veure amb la Fiesta Nacional espanyola on el que es celebra és, justament, perdó, injustament, el contrari. Una festa on s’exalten les dèries colonitzadores i la uniformització del conjunt dels pobles ocupats. Així ho patim a casa nostra i així ho pateixen des de rio Grande cap a baix, on el pretès Columbus Day s’anomena, no sense raó, el Violatus Day i també, el Genocidium Day. Perspectives diferents per a una realitat indiscutiblement evident.
Avui, a diferents racons dels Estats Units del nord, es celebra el Columbus Day. Un dia de festa, justament, perquè ells no van patir Colon ni els seus efectes col•laterals. Només Florida i una part de l’actual Califòrnia van ser colon-itzades (de Colon) pels seus descendents, amb la preceptiva espasa i la imprescindible creu. La resta, el gruix del país, va ser “visitat” pels anglesos protestants, amb les conseqüències que tots coneixem. Com a reacció a aquesta dominació protestant, un líder catòlic, JFK, va decidir instaurar el Columbus Day, festa que s’ha mantingut fins a l’actualitat. És, en contra del que hom pugui pensar, una festa d’integració i de reconeixement i exaltació de la pluralitat. Una festa on no tot s’hi val, però on tothom hi cap: la festa de la diversitat. Res a veure amb la Fiesta Nacional espanyola on el que es celebra és, justament, perdó, injustament, el contrari. Una festa on s’exalten les dèries colonitzadores i la uniformització del conjunt dels pobles ocupats. Així ho patim a casa nostra i així ho pateixen des de rio Grande cap a baix, on el pretès Columbus Day s’anomena, no sense raó, el Violatus Day i també, el Genocidium Day. Perspectives diferents per a una realitat indiscutiblement evident.
dilluns, 11 d’octubre del 2010
El risc de ser Déu
Atribuir-se virtuts divines, com per exemple tenir el control sobre les crescudes del riu Nil, no sempre té els efectes que un es podria imaginar. Fer passar-se per Déu té les seves avantatges quan la cosa funciona, però és una posició de risc quan van mal dades. Els antics faraons egipcis es van atorgar, a sí mateixos, la categoria de déus i, al mateix temps, el poder de tenir el control sobre les aigües. Cada any, per la mateixa època i sense faltar a la cita, el Nil es desbordava i inundava tot el baix Egipte, convertint-se en una font de riquesa imprescindible. El personal, està clar, adorava als seus faraons i els hi concedia el mèrit del seu benestar i prosperitat. Això va ser així fins que un bon dia, i per efectes del canvi climàtic, les aigües es van retirar i el Nil va deixar de negar el seu entorn. Aleshores els soferts camperols, considerant els faraons com els seus benefactors i els responsables únics del subministrament de l’aigua, perquè així els hi havien fet creure, els hi van demanar responsabilitats. Els pobres pagesos no entenien perquè els faraons, com a déus totpoderosos, els hi negaven el preuat líquid. Si els faraons eren els responsables de l’aigua, del seu subministre en períodes d’abundància, també ho devien ser en els de sequera. La gent va començar a dubtar de la divinitat dels faraons i a posar en tela de judici el seu poder sobrenatural. L’Imperi es va enfonsar i mai més va tornar el seu esplendor. Tot per fer-se passar pel que no eren i basar la seva autoritat en una monumental mentida.
Atribuir-se virtuts divines, com per exemple tenir el control sobre les crescudes del riu Nil, no sempre té els efectes que un es podria imaginar. Fer passar-se per Déu té les seves avantatges quan la cosa funciona, però és una posició de risc quan van mal dades. Els antics faraons egipcis es van atorgar, a sí mateixos, la categoria de déus i, al mateix temps, el poder de tenir el control sobre les aigües. Cada any, per la mateixa època i sense faltar a la cita, el Nil es desbordava i inundava tot el baix Egipte, convertint-se en una font de riquesa imprescindible. El personal, està clar, adorava als seus faraons i els hi concedia el mèrit del seu benestar i prosperitat. Això va ser així fins que un bon dia, i per efectes del canvi climàtic, les aigües es van retirar i el Nil va deixar de negar el seu entorn. Aleshores els soferts camperols, considerant els faraons com els seus benefactors i els responsables únics del subministrament de l’aigua, perquè així els hi havien fet creure, els hi van demanar responsabilitats. Els pobres pagesos no entenien perquè els faraons, com a déus totpoderosos, els hi negaven el preuat líquid. Si els faraons eren els responsables de l’aigua, del seu subministre en períodes d’abundància, també ho devien ser en els de sequera. La gent va començar a dubtar de la divinitat dels faraons i a posar en tela de judici el seu poder sobrenatural. L’Imperi es va enfonsar i mai més va tornar el seu esplendor. Tot per fer-se passar pel que no eren i basar la seva autoritat en una monumental mentida.
diumenge, 10 d’octubre del 2010
El PP fa olor de Loewe
Em sorprèn la campanya publicitària de Loewe. És difícil d’entendre com una marca comercial, amb l’obligació de vendre el seu producte i arribar al major número de clients possible, es limiti premeditadament el mercat. Com s’explica el darrer anunci (en paper), on la colònia en qüestió, està promocionada per un senyor vestit de torero? Una proposta d’aquestes característiques ha de despertar, per força, sentiments oposats: els d’una gran majoria que rebutjaran el consell ofert pel torero i no compraran la colònia; i els d’una minoria integrista, que l’aplaudiran. L’interessa més a Loewe aquesta minoria què arribar al gran públic? És Loewe un producte exclusiu, destinat a un reduït cercle de consumidors amb un perfil diferenciat i molt definit? A la vista de l’ abrandada defensa de la “fiesta nazional” que ha fet el PP, és Loewe la seva colònia? Fa tanta pudor el PP que necessita d’un producte fort que emmascari el seu desagradable tuf? Es posarà la senyora Alicia Sánchez Camacho aquesta colònia pensada per i per als homes? Preguntes i més preguntes que no tenen una resposta clara. Encara que la pregunta clau, la que realment m’intriga és: a què fa olor Loewe? Fa olor de sang?
Em sorprèn la campanya publicitària de Loewe. És difícil d’entendre com una marca comercial, amb l’obligació de vendre el seu producte i arribar al major número de clients possible, es limiti premeditadament el mercat. Com s’explica el darrer anunci (en paper), on la colònia en qüestió, està promocionada per un senyor vestit de torero? Una proposta d’aquestes característiques ha de despertar, per força, sentiments oposats: els d’una gran majoria que rebutjaran el consell ofert pel torero i no compraran la colònia; i els d’una minoria integrista, que l’aplaudiran. L’interessa més a Loewe aquesta minoria què arribar al gran públic? És Loewe un producte exclusiu, destinat a un reduït cercle de consumidors amb un perfil diferenciat i molt definit? A la vista de l’ abrandada defensa de la “fiesta nazional” que ha fet el PP, és Loewe la seva colònia? Fa tanta pudor el PP que necessita d’un producte fort que emmascari el seu desagradable tuf? Es posarà la senyora Alicia Sánchez Camacho aquesta colònia pensada per i per als homes? Preguntes i més preguntes que no tenen una resposta clara. Encara que la pregunta clau, la que realment m’intriga és: a què fa olor Loewe? Fa olor de sang?
Subscriure's a:
Missatges (Atom)