Monsieur Verdoux (1947)
Tribut a Sitges: El desenllaç

Charles Chaplin li va comprar la idea d'aquesta negríssima comèdia per cinc mil dòlars a Orson Welles, que originalment havia planejat filmar un documental dramatitzat sobre el llegendari assassí en sèrie de dones francès Henri Désiré Landru. Chaplin li va donar a la història un agut gir sociològic, a manera de resposta a la creixent paranoia política dels anys de la Guerra Freda. Verdoux (Chaplin), l'hàbil i encantador petit burgès, adopta la lucrativa professió de casar-se amb vídues riques i assassinar, quan la depressió econòmica acaba amb les seves possibilitats de guanyar-se la vida honradament com a empleat de banca. Finalment és portat davant la justícia, i en defensa al•lega que l'assassinat privat és condemnat en tant que es glorifica l'assassinat públic, en forma de guerra. "Assassinar una persona fa d'un un canalla, assassinar milions, un heroi. Les quantitats santifiquen.” No eren aquests sentiments, populars als Estats Units en 1946, per la qual cosa Chaplin es va convertir cada vegada més en el blanc de la dreta política, una caça de bruixes que va acabar amb la seva sortida definitiva dels Estats Units en 1952.
Monsieur Verdoux era, en paraules del seu autor: "la més intel•ligent i brillant pel•lícula de la meva carrera"

Desconcertant

L'as de copes, el rei d'espases i la puta d'orus

Elogi del blog

“Entre pàgina guarra i pàgina guarra, em miro la teva pàgina per masturbar-me” Potser aquest ha estat un dels elogis que més m’ha complagut i, sens dubte, l’argument més potent que dóna significat i omple de contingut aquest blog. La meva tasca diària finalment s’ha vist justificada, trobant una utilitat tangible, mesurable i contrastada. Que persones assenyades hi trobin un refugi íntim de plaer mitjançant l’onanisme, és una gratificant recompensa a la meva modesta aportació que m’omple de satisfacció i em dóna forces per seguir aprofundint en la proposta. Que persones d’un rellevant nivell intel•lectual prefereixin masturbar-se amb les meves pàgines i no amb les, teòricament, pensades per al fet, no deixa de ser una sorprenent, però alhora, estimulant notícia. Caldrà estar atent a l’evolució de certes conductes per poder treure conclusions. Serà que hi ha un cert cansament pel que fa a la pornografia tradicional o bé, que les meves pàgines són profunda i essencialment pornogràfiques? Ho haurem de seguir amb atenció i prendre les mesures profilàctiques que hi convingui.

Cucuruchos de vainilla

Mania persecutòria
Tribut a Sitges: el nus

Una de les patologies més recorreguda en el món del cinema, ha estat la mania persecutòria. Una disfunció psicòtica molt més estesa del que sovint es pensa i que afecta a un gran nombre d'éssers, aparentment normals, i que, en la majoria de casos, desconeixen que la pateixen. Per il•lustrar en que consisteix aquesta conducta, millor que ho faci Bertrand Russell, una autoritat en la matèria, que ho deixa molt clar:

En les seves modalitats més extremes, la mania persecutòria és una forma reconeguda de bogeria. Algunes persones pensen que altres volen matar-les, ficar-les a la presó o fer-los algun altre dany greu. Sovint, el desig de protegir-se contra els perseguidors imaginaris les empeny a actes de violència, que fan necessari restringir la llibertat. Com moltes altres formes de bogeria, això no és més que una exageració d'una tendència que no és gens infreqüent en persones considerades normals. No és la meva intenció comentar les formes extremes, que són competència del psiquiatre. Són les formes més suaus les que vull considerar, perquè són una causa molt freqüent d'infelicitat i perquè, com no arriben al grau d'ocasionar una demència manifesta, el mateix pacient es pot tractar, per tal que se li pugui convèncer que diagnostiqui correctament el seu trastorn i accepti que els seus orígens estan en ell mateix i no en la suposada hostilitat o malvolença d'altres.
Tots coneixem a aquest tipus de persona, home o dona, que, segons les seves explicacions, és víctima constant de ingratituds, maltractaments i traïcions. Sovint, les persones d'aquesta classe són molt creïbles i es guanyen les simpaties dels que no les coneixen des de fa molt.
La mania persecutòria té sempre les seves arrels en un concepte exagerat dels nostres propis mèrits. Suposem que sóc autor teatral, per a tota persona imparcial ha de ser evident que sóc el dramaturg més brillant de la nostra època. No obstant això, per alguna raó, les meves obres gairebé mai es representen, i quan es representen no tenen èxit. Quina explicació té aquesta estranya situació? Evidentment, empresaris, actors i crítics estan conjurats contra mi per algun motiu. I aquest motiu, és clar, és un altre gran mèrit meu: m'he negat a retre homenatge als peixos grossos del món teatral, no he adulat als crítics; les meves obres contenen veritats com punys, que resulten insuportables per als esmentats. I així, els meus transcendentals mèrits llangueixen sense ser reconeguts.

Aquest exemple em suggereix quatre màximes generals, que serviran de eficaç preventiu de la mania persecutòria si s'accepta suficientment la seva veracitat. La primera és: recorda que els teus motius no sempre són tan altruistes com et semblen a tu. La segona: no sobreestimis els teus propis mèrits. La tercera: no esperis que els altres s'interessin per tu tant com t'interesses tu. I la quarta: no creguis que la gent pensa tant en tu com per tenir algun interès especial en perseguir-te. Diré unes paraules sobre cadascuna d'aquestes màximes.

Pel que fa a la primera: les persones que volen tenir una alta opinió de la seva pròpia excel•lència moral han de convèncer-se a si mateixes que han arribat a un grau d'abnegació que és molt improbable que hagin aconseguit, i aquí és on l'afany per arribar a la santedat entra en relació amb l’auto engany, un tipus d’auto engany que fàcilment condueix a la mania persecutòria.

Pel que fa a la segona: reconèixer que els nostres mèrits no són tan grans com havíem pensat pot ser molt dolorós en un primer moment, però és un dolor que passa, i després torna a ser possible viure feliç.

Pel que fa a la tercera: amb molta freqüència, la conducta aliena que ens molesta no és més que la sana reacció de l'egoisme natural contra la voraç rapacitat d'una persona amb un ego que s'estén més enllà dels límits correctes.

I finalment, pel que fa a la quarta: les satisfaccions basades en l’auto engany mai són sòlides, i, per molt desagradable que sigui la veritat, és millor afrontar-la d'una vegada per totes, acostumar-se a ella i dedicar-se a construir la nostra vida d'acord amb ella.

Bertrand Russell

Aparentment normal

Més del que es veu

Tribut a Sitges
(Preàmbul)

Del perquè de la vigència del cinema de terror i la seva transcendència al llarg de la història, és una qüestió de la que no en sé les raons, ni els orígens, ni conec la seva morfologia. És el cinema en sí mateix una teràpia per aquelles persones necessitades d’aquesta vàlvula d’escapatòria o bé, només és un entreteniment, justament, per evitar les neurosis? A la vista de la quantitat i qualitat de les pel•lícules que recorren al terror psicològic, no puc més que reconèixer el gran interès que aquest tema desperta, no solament en els creadors, sinó en la gran quantitat de públic disposat a rebre’l. Què reconeguts genis com Hitchcock, Kubrick, Chaplin,...hagin tractat les psicopaties des de diferents punts de vista, no pot deixar indiferent a ningú i demostra l’enorme interès pel cervell humà i les seves desviacions. La psicosi ha donat, i segueix donant, un excel•lent joc a la pantalla i un inquietant desconcert a la realitat.

El meu dia del pilar

Pilar de 8 amb folre i manilles

Tancs!

gràcies, en anglès

Si t'entrebanques amb la teva pròpia ombra tenint el sol de cara, fes-t'ho mirar

Siempre tengo yo que meter la pata

A chorus line

Genocidium Day

Avui, a diferents racons dels Estats Units del nord, es celebra el Columbus Day. Un dia de festa, justament, perquè ells no van patir Colon ni els seus efectes col•laterals. Només Florida i una part de l’actual Califòrnia van ser colon-itzades (de Colon) pels seus descendents, amb la preceptiva espasa i la imprescindible creu. La resta, el gruix del país, va ser “visitat” pels anglesos protestants, amb les conseqüències que tots coneixem. Com a reacció a aquesta dominació protestant, un líder catòlic, JFK, va decidir instaurar el Columbus Day, festa que s’ha mantingut fins a l’actualitat. És, en contra del que hom pugui pensar, una festa d’integració i de reconeixement i exaltació de la pluralitat. Una festa on no tot s’hi val, però on tothom hi cap: la festa de la diversitat. Res a veure amb la Fiesta Nacional espanyola on el que es celebra és, justament, perdó, injustament, el contrari. Una festa on s’exalten les dèries colonitzadores i la uniformització del conjunt dels pobles ocupats. Així ho patim a casa nostra i així ho pateixen des de rio Grande cap a baix, on el pretès Columbus Day s’anomena, no sense raó, el Violatus Day i també, el Genocidium Day. Perspectives diferents per a una realitat indiscutiblement evident.

Se't veu el plomall

El risc de ser Déu

Atribuir-se virtuts divines, com per exemple tenir el control sobre les crescudes del riu Nil, no sempre té els efectes que un es podria imaginar. Fer passar-se per Déu té les seves avantatges quan la cosa funciona, però és una posició de risc quan van mal dades. Els antics faraons egipcis es van atorgar, a sí mateixos, la categoria de déus i, al mateix temps, el poder de tenir el control sobre les aigües. Cada any, per la mateixa època i sense faltar a la cita, el Nil es desbordava i inundava tot el baix Egipte, convertint-se en una font de riquesa imprescindible. El personal, està clar, adorava als seus faraons i els hi concedia el mèrit del seu benestar i prosperitat. Això va ser així fins que un bon dia, i per efectes del canvi climàtic, les aigües es van retirar i el Nil va deixar de negar el seu entorn. Aleshores els soferts camperols, considerant els faraons com els seus benefactors i els responsables únics del subministrament de l’aigua, perquè així els hi havien fet creure, els hi van demanar responsabilitats. Els pobres pagesos no entenien perquè els faraons, com a déus totpoderosos, els hi negaven el preuat líquid. Si els faraons eren els responsables de l’aigua, del seu subministre en períodes d’abundància, també ho devien ser en els de sequera. La gent va començar a dubtar de la divinitat dels faraons i a posar en tela de judici el seu poder sobrenatural. L’Imperi es va enfonsar i mai més va tornar el seu esplendor. Tot per fer-se passar pel que no eren i basar la seva autoritat en una monumental mentida.

Entrar en raó

Finalment s'han adonat

Fa dues setmanes...

El PP fa olor de Loewe

Em sorprèn la campanya publicitària de Loewe. És difícil d’entendre com una marca comercial, amb l’obligació de vendre el seu producte i arribar al major número de clients possible, es limiti premeditadament el mercat. Com s’explica el darrer anunci (en paper), on la colònia en qüestió, està promocionada per un senyor vestit de torero? Una proposta d’aquestes característiques ha de despertar, per força, sentiments oposats: els d’una gran majoria que rebutjaran el consell ofert pel torero i no compraran la colònia; i els d’una minoria integrista, que l’aplaudiran. L’interessa més a Loewe aquesta minoria què arribar al gran públic? És Loewe un producte exclusiu, destinat a un reduït cercle de consumidors amb un perfil diferenciat i molt definit? A la vista de l’ abrandada defensa de la “fiesta nazional” que ha fet el PP, és Loewe la seva colònia? Fa tanta pudor el PP que necessita d’un producte fort que emmascari el seu desagradable tuf? Es posarà la senyora Alicia Sánchez Camacho aquesta colònia pensada per i per als homes? Preguntes i més preguntes que no tenen una resposta clara. Encara que la pregunta clau, la que realment m’intriga és: a què fa olor Loewe? Fa olor de sang?

Exercici de persistència

La dona i el recipient de vi

Una dona va trobar un recipient buit que havia estat omplert amb el millor dels vins i que encara retenia la fragància del seu antic contingut.

Ella insaciablement el portava al seu nas, i apropant i allunyant-lo deia:

- Quin deliciós aroma ¡Que meravellós havia d’haver estat el vi que va deixar en el seu vas tan encantador perfum ¡


La memòria de tot el bo és perdurable.

Het geheugen van al het goede is duurzaam.

El primer de molts

Aprenent a competir

Europa B 2 – Palautordera 1

Lliga Cadets Preferent grup 2

Hi ha coses que són indiscutibles com, per exemple, la qualitat d’aquest equip. Qualitat contrastada i abundosament demostrada que avui els ha dut a aconseguir sumar seixanta partits sense conèixer la derrota. Un equip fet per al futbol i que juga com els àngels en el seu particular paradís verd. Un equip que encetava avui una nova temporada, possiblement la més exigent dels darrers anys, i l’encarava amb el repte de fer bona l’aposta de tots aquells que han cregut en ell. Ha arribat el moment tan esperat de donar la tallar, de fer un salt qualitatiu i instal•lar-se definitivament a l’elit. El debut i els nervis acostumen a ser un binomi recurrent. El pes de la responsabilitat i l’ansietat que se’n deriva són dos habituals companys de viatge que costa molt gestionar. Avui era el dia, i traient els deu primers minuts, on aquests condicionants han aparegut, només ha estat un miratge. L’Europa, arrel del gol visitant, s’ha retrobat amb el seu impecable futbol i amb ell s’ha recuperat la possessió de la pilota i s’han anat succeint les ocasions de gol. Només era qüestió de temps. S’ha donat la volta al marcador i s’ha acabat el partit amb un resultat just, però curt pels mèrits acreditats per un Europa que ha passat amb nota el seu debut al Nou Sardenya. El partit d’avui ha estat un clar exponent del que és i serà aquesta lliga, equips rivals forts, alguns amb poc futbol, però molt perillosos i tremendament efectius davant de porta. L’Europa, no només haurà de jugar bé, haurà de ser contundent a l’hora de tancar els partits i sobretot haurà d’aprendre a controlar tots aquells aspectes col•laterals que envolten el futbol i que, sovint, són més determinants que els mateixos gols. Arbitres ineptes, xulescos o prepotents. Provocacions i entrades dures. Joc subterrani i altres delicadeses. Res de tot això pot desestabilitzar l’equip i s’haurà de ser molt intel•ligent perquè aquestes variables no perjudiquin la seva proposta futbolística. Aprendre a competir per tocar el cel, encara que alguns facin el possible per tocar els collons.

Casc per anar al dentista

No sempre és bo que t’obrin una porta. Sobretot quan vas en moto circulant entre els cotxes.

Fer el pallasso per viure

Rematadament idiota i em quedo curt

Sempre havia pensat, malgrat trobar-la hilarant, que la parodia del Sergio Ramos que fa el Polònia, era excessiva i exagerada. Doncs ves per on, la realitat torna a superar la ficció. Resulta que, el Sergio Ramos “real” és encara més estúpid i ximple que el seu personatge de ficció. La reacció que ha tingut en una roda de premsa, a una resposta del Piqué en català, ha posat al descobert el que els sagaços guionistes de Polònia ja fa temps que sabien: que és més curt que un parpelleig. Em rendeixo a l’evidència i prometo no dubtar mai més d’aquells que tenen l’estranya habilitat de captar la veritable naturalesa humana i són capaços de descriure-la amb tanta exactitud i encert. Glòria als guionistes de Polònia i disculpeu la meva ignorància, però com em podia imaginar que el Sergio Ramos fos tan rematadament idiota.

Sostenir un imperi

La venjança de Moctezuma

Si tradicionalment es coneix com la maledicció de Moctezuma a una malaltia de tipus víric que afectava a tots aquells estrangers que tenien la gosadia de visitar l’Imperi Asteca, actualment aquest corol•lari s’ha sofisticat i ha pres formes molt imaginatives. La soca ha mutat deixant sense efecte els antídots tradicionals.
Moctezuma va ser víctima del seu temps, bé, del seu temps i dels capricis i la megalomania d’Hernan Cortés, un il•luminat que, un bon dia (segons per qui), va decidir fer les amèriques. Un extremeny de Medellín portant a l’extrem les seves dèries de grandesa i conquesta. Un frustrat infeliç que va frustrar la prosperitat d’un imperi i de la seva joia més preuada: Tenochtitlan (actual Ciutat de Mèxic) i el seu líder Moctezuma.
Cortés va exterminar l’Imperi Asteca, va espoliar Mèxic i el va poblar d’extremenys, castellans i creus de fusta en nom de la corona catòlica. La maledicció de Moctezuma els va agafar per sorpresa i varen ser molts els que se’n van anar “potes avall” deixant aquest món amb un reguerol de merda. Malgrat tot, els supervivents, es van dedicar efusivament al mestissatge amb les natives, repoblant el país amb fills de la vergonya i la violència.
La soca ha mutat i aquesta maledicció s’ha convertit en venjança. Aquells fills de fills de fills de fills d’Hernan Cortés i els seus acòlits han fet el viatge de tornada, han creuat l’Atlàntic i ara viuen al meu barri.

Embrions antagònics

Embrions congelats a La Sirena

Veus autoritzades (és una manera de dir-ho) i properes al Vaticà han criticat la concessió del Nobel de Medicina a Robert G. Edwards, precursor de la fecundació in vitro, al•legant que sense la seva aportació ara no hi haurien tones d’embrions congelats, alguns dels quals serviran per a la recerca, mentre la gran majoria moriran en l’oblit.
Faria bé el Vaticà i la seva cort de cridaires de preocupar-se més pels vius, per aquells que encara no estan “congelats”, i no per coses que escapen a la seva comprensió i a la seva competència. Faria bé el Vaticà de mirar que la vida dels vius fos una mica menys resignada a l’espera d’un món espiritual de dubtosa versemblança i no preocupar-se tant pels embrions congelats i la mare que els va parir. Faria bé el Vaticà de distribuir les seves riqueses entre tots aquells que mai han estat embrions congelats i sí, en canvi, essers glaçats per la misèria i paralitzats per la fam. Sense necessitat de passar per La Sirena, el Vaticà ha tornat a vessar-la i s’ha quedat la mar de fresc.

Clar i català