Francis Ford Cúpula
dilluns, 6 de setembre del 2010
Fe amb mongetes
Diu el Papa, en una de les seves reveladores manifestacions dirigides als joves, que és molt més important tenir fe que tenir feina. Collons amb el Papa! Apa que li haurà costat molt, des de la seva situació de privilegi, fer aquestes temeràries declaracions. Que n’és de fàcil, sense haver de guanyar-se les mongetes i tenint la vida resolta, aconsellar el que és millor o pitjor a uns joves que viuen entre la desesperació i la frustració per no aconseguir un lloc de treball. Quin morro què té el Papa per incentivar als joves a conformar-se amb la inactivitat improductiva i a instal•lar-se penosament en la fe més anestesiant. La fe senyor Papa, no aconsegueix treball, ni vivenda ni satisfer les necessitats més bàsiques a la que tothom hi té dret a aspirar, al menys en aquest món, i no resol cap dels problemes de la nostra actual conjuntura. Si no sap de que va la cosa, des del seu palau de vidre, faci el favor de no dir més bajanades i repassi amb aquells que tenen tanta fe com vostè, els menús de la setmana, què per això vostè no ha de patir.
Diu el Papa, en una de les seves reveladores manifestacions dirigides als joves, que és molt més important tenir fe que tenir feina. Collons amb el Papa! Apa que li haurà costat molt, des de la seva situació de privilegi, fer aquestes temeràries declaracions. Que n’és de fàcil, sense haver de guanyar-se les mongetes i tenint la vida resolta, aconsellar el que és millor o pitjor a uns joves que viuen entre la desesperació i la frustració per no aconseguir un lloc de treball. Quin morro què té el Papa per incentivar als joves a conformar-se amb la inactivitat improductiva i a instal•lar-se penosament en la fe més anestesiant. La fe senyor Papa, no aconsegueix treball, ni vivenda ni satisfer les necessitats més bàsiques a la que tothom hi té dret a aspirar, al menys en aquest món, i no resol cap dels problemes de la nostra actual conjuntura. Si no sap de que va la cosa, des del seu palau de vidre, faci el favor de no dir més bajanades i repassi amb aquells que tenen tanta fe com vostè, els menús de la setmana, què per això vostè no ha de patir.
diumenge, 5 de setembre del 2010
Abandonats a la seva sort
Mal debut del Juvenil A del CE Europa al camp de l’Àliga. Mal debut, sense excuses, d’un equip que va ser superat en tot moment per un rival sense gaires atributs i això és el realment preocupant. Mal debut de l’equip, però pitjor debut del Club, que va ser incapaç d’acompanyar aquest debut amb la presencia institucional que l’ocasió es mereixia. Temporada important per a les aspiracions del Juvenil i, tal i com em temia, i ja vaig comprovar als diferents amistosos de la pre-temporada, abandonat a la seva sort sense cap representació directiva. Ni un sol directiu en la presentació de l’equip, ni un sol directiu en els entrenaments, ni una sola veu de suport,...Evidentment que els partits els guanyen i perden els equips, però cal crear les condicions necessàries perquè els equips no es sentin ni es trobin sols. Mal debut de l’equip, pitjor debut del Club. Tot plegat decebedor, però no sorprenent.
Mal debut del Juvenil A del CE Europa al camp de l’Àliga. Mal debut, sense excuses, d’un equip que va ser superat en tot moment per un rival sense gaires atributs i això és el realment preocupant. Mal debut de l’equip, però pitjor debut del Club, que va ser incapaç d’acompanyar aquest debut amb la presencia institucional que l’ocasió es mereixia. Temporada important per a les aspiracions del Juvenil i, tal i com em temia, i ja vaig comprovar als diferents amistosos de la pre-temporada, abandonat a la seva sort sense cap representació directiva. Ni un sol directiu en la presentació de l’equip, ni un sol directiu en els entrenaments, ni una sola veu de suport,...Evidentment que els partits els guanyen i perden els equips, però cal crear les condicions necessàries perquè els equips no es sentin ni es trobin sols. Mal debut de l’equip, pitjor debut del Club. Tot plegat decebedor, però no sorprenent.
Pèrdues i guanys
El 9 del 9 a les 19 hores, un nou directiu serà presentat a l’Assemblea Ordinària (que inapropiat) del CE Europa. Un nou directiu per regenerar espais, per donar aire i re equilibrar les tendències. Un exercici democràtic tan imprescindible com necessari. Un nou episodi anual per fer balanç de pèrdues i guanys. Un aquelarre per invocar esperits voluntariosos que ajudin a encarar aquest darrer tram de l’actual legislatura amb les bateries plenes. Un mandat que arribarà a la seva fi, si les coses no es torcen, amb una solvència inusual en aquest tipus d’activitats. Diu Francisco Longo: “el comportament d’un ex càrrec ha d’estar d’acord amb la dignitat i interès de la institució a la que un dia va servir” Això pel que fa als ex càrrecs, però i els càrrecs en actiu? Segurament el mateix. Com que no puc estar més d’acord amb Longo, m’abstindré d’assistir a l’assemblea per mirar d’evitar, en la mesura del possible, la temptació de caure en l’error. Encara és viva, a la meva retina, l’escandalosa imatge de la darrera assemblea on aquest precepte no es va complir. L’ètica obliga a guardar fidelitat a l’organització que s’ha dirigit o amb la que s’ha col•laborat. La institució està, i ha de seguir estant, per damunt de les persones i això, que sembla tan bàsic, hi ha individus que no ho entenen. Els ex no s’han d’aprofitar de les avantatges de la seva situació ni de l’accés a la informació que un dia van tenir. Però si que tenen, en canvi, l’obligació de seguir vetllant pel bon funcionament de la institució, que també és la seva. I en aquest exercici de responsabilitat denunciar a tots aquells que, des de dins o des de fora, se’n vulguin aprofitar.
El 9 del 9 a les 19 hores, un nou directiu serà presentat a l’Assemblea Ordinària (que inapropiat) del CE Europa. Un nou directiu per regenerar espais, per donar aire i re equilibrar les tendències. Un exercici democràtic tan imprescindible com necessari. Un nou episodi anual per fer balanç de pèrdues i guanys. Un aquelarre per invocar esperits voluntariosos que ajudin a encarar aquest darrer tram de l’actual legislatura amb les bateries plenes. Un mandat que arribarà a la seva fi, si les coses no es torcen, amb una solvència inusual en aquest tipus d’activitats. Diu Francisco Longo: “el comportament d’un ex càrrec ha d’estar d’acord amb la dignitat i interès de la institució a la que un dia va servir” Això pel que fa als ex càrrecs, però i els càrrecs en actiu? Segurament el mateix. Com que no puc estar més d’acord amb Longo, m’abstindré d’assistir a l’assemblea per mirar d’evitar, en la mesura del possible, la temptació de caure en l’error. Encara és viva, a la meva retina, l’escandalosa imatge de la darrera assemblea on aquest precepte no es va complir. L’ètica obliga a guardar fidelitat a l’organització que s’ha dirigit o amb la que s’ha col•laborat. La institució està, i ha de seguir estant, per damunt de les persones i això, que sembla tan bàsic, hi ha individus que no ho entenen. Els ex no s’han d’aprofitar de les avantatges de la seva situació ni de l’accés a la informació que un dia van tenir. Però si que tenen, en canvi, l’obligació de seguir vetllant pel bon funcionament de la institució, que també és la seva. I en aquest exercici de responsabilitat denunciar a tots aquells que, des de dins o des de fora, se’n vulguin aprofitar.
dissabte, 4 de setembre del 2010
Dejà vue
Europa 0 – Gramenet 3
Lliga Nacional Juvenil
Si hi ha alguna cosa susceptible d’empitjorar, empitjorarà. Si la història es pot repetir, no hi ha dubte que es repetirà. Un dejà vue que ens ha tornat a l’ inici de la temporada passada de nefast record. Moltes cares noves en un equip renovat que ha acabat amb cares llargues per la decepció i el dur revés. Encaixar una contundent derrota a casa no és la millor manera de començar una temporada en la que es tenen posades moltes il•lusions. Molt hauran de canviar les coses sinó es vol posar a prova la paciència d’uns mecanismes al límit de la seva tensió. Em dóna tota la impressió que, aquest any, no hi haurà gaire marge per a l’error i la tolerància no serà unes de les característiques predominants dels qui han de prendre decisions. Esperem que tot plegat es redreci i que si s’ha de fer un foc no sigui per cremar les naus a les primeres de canvi i sí un foc que generi brases per coure un gran equip que ens doni moltes i moltes alegries. Seny i paciència que acompanyin el compromís i el treball. Seny i paciència per crear el marc idoni que afavoreixi la tranquil•litat necessària per encaixar tot el que ara sembla una tasca realment difícil i complicada.
Europa 0 – Gramenet 3
Lliga Nacional Juvenil
Si hi ha alguna cosa susceptible d’empitjorar, empitjorarà. Si la història es pot repetir, no hi ha dubte que es repetirà. Un dejà vue que ens ha tornat a l’ inici de la temporada passada de nefast record. Moltes cares noves en un equip renovat que ha acabat amb cares llargues per la decepció i el dur revés. Encaixar una contundent derrota a casa no és la millor manera de començar una temporada en la que es tenen posades moltes il•lusions. Molt hauran de canviar les coses sinó es vol posar a prova la paciència d’uns mecanismes al límit de la seva tensió. Em dóna tota la impressió que, aquest any, no hi haurà gaire marge per a l’error i la tolerància no serà unes de les característiques predominants dels qui han de prendre decisions. Esperem que tot plegat es redreci i que si s’ha de fer un foc no sigui per cremar les naus a les primeres de canvi i sí un foc que generi brases per coure un gran equip que ens doni moltes i moltes alegries. Seny i paciència que acompanyin el compromís i el treball. Seny i paciència per crear el marc idoni que afavoreixi la tranquil•litat necessària per encaixar tot el que ara sembla una tasca realment difícil i complicada.
divendres, 3 de setembre del 2010
Tot esperant el Mascle Cabró
“Un aquelarre és una reunió nocturna on bruixes i bruixots, amb la presencia del dimoni (Mascle Cabró), practiquen activitats relacionades amb la bruixeria, l’esoterisme i l’ocultisme...”
Llegia aquesta entrada referida a les festes medievals de Cervera i no sé per quins setze ous em va venir al cap certes trobades assembleàries a les que, darrerament, he tingut el desassossec de participar. Assemblees esperpèntiques amb quasi bé tots els elements que es descriuen en el primer paràgraf i que, en alguns casos, els superen en quantitat i qualitat. Assemblees relacionades amb el món del futbol i que no tenen res a envejar a un aquelarre dels anomenats de gala amb tota la seva simbologia, parafernàlia i posada en escena.
Són temps de mística i espiritisme (no espiritualisme) on la racionalitat hi acostuma a quedar al marge. S’acosten els aquelarres, perdó, les assemblees anuals dels diferents clubs de la nostra geografia més propera i si teniu la desgràcia d’assistir a alguna ni que sigui per obligació, vocació o afició, només cal que feu el comparatiu. Veureu amb sorpresa, o no, les extraordinàries similituds que hi ha.
“Un aquelarre és una reunió nocturna on bruixes i bruixots, amb la presencia del dimoni (Mascle Cabró), practiquen activitats relacionades amb la bruixeria, l’esoterisme i l’ocultisme...”
Llegia aquesta entrada referida a les festes medievals de Cervera i no sé per quins setze ous em va venir al cap certes trobades assembleàries a les que, darrerament, he tingut el desassossec de participar. Assemblees esperpèntiques amb quasi bé tots els elements que es descriuen en el primer paràgraf i que, en alguns casos, els superen en quantitat i qualitat. Assemblees relacionades amb el món del futbol i que no tenen res a envejar a un aquelarre dels anomenats de gala amb tota la seva simbologia, parafernàlia i posada en escena.
Són temps de mística i espiritisme (no espiritualisme) on la racionalitat hi acostuma a quedar al marge. S’acosten els aquelarres, perdó, les assemblees anuals dels diferents clubs de la nostra geografia més propera i si teniu la desgràcia d’assistir a alguna ni que sigui per obligació, vocació o afició, només cal que feu el comparatiu. Veureu amb sorpresa, o no, les extraordinàries similituds que hi ha.
dijous, 2 de setembre del 2010
Queixar-se pel peix, queixar-se per vici
L’escena va tenir lloc aquest passat Juliol a Saigon. Al voltant d’una taula i convidats a dinar per Hua Ho Ming, ens trobàvem 10 comensals, dels que només tres érem estrangers. Amb el ritual protocol•lari propi d’aquesta part del món, l’amfitrió va fer els honors amb unes paraules de benvinguda i desitjant el millor dels auguris per a tots els assistents. En acabar, va fer servir el dinar amb una solemnitat poc habitual, però gens forçada. Desprès d’un interminable repertori d’entrants, a quin més elaborat, es va passar al plat principal que consistia en dues grans safates de peix amb un embolcall aclaparadorament exòtic. Dos guarnits peixos difícils d’identificar però, pels ulls esbatanats i els ohs d’admiració dels companys de taula, prometien ser tota una experiència sensorial. Els peixos tenien el mateix aspecte però un era molt més gran que l’altre (coses del mar). A un senyal de l’amfitrió els comensals es van posicionar per “atacar” el suculent menjar. El més atrevit d’ells, i que seia al meu costat, es va incorporar i amb un posat desinhibit, es va servir del peix gros. En veureu, un altre comensal, el que seia just al seu davant, es va queixar iradament a l’amfitrió: quina vergonya, servir-se del peix gran! L’amfitrió se’l va mirar i li va preguntar: tu que haguessis fet? El comensal ofès, va respondre: jo tinc modals i educació, jo hagués agafat el peix petit. L’amfitrió, amb to conciliador, li va contestar: doncs, aleshores, perquè t’amoïnes?
No cal dir que la conversa es va mantenir, de principi a fi, en vietnamita, llengua que domino a la perfecció i no hi ha matís ni peix que se m’escapi.
L’escena va tenir lloc aquest passat Juliol a Saigon. Al voltant d’una taula i convidats a dinar per Hua Ho Ming, ens trobàvem 10 comensals, dels que només tres érem estrangers. Amb el ritual protocol•lari propi d’aquesta part del món, l’amfitrió va fer els honors amb unes paraules de benvinguda i desitjant el millor dels auguris per a tots els assistents. En acabar, va fer servir el dinar amb una solemnitat poc habitual, però gens forçada. Desprès d’un interminable repertori d’entrants, a quin més elaborat, es va passar al plat principal que consistia en dues grans safates de peix amb un embolcall aclaparadorament exòtic. Dos guarnits peixos difícils d’identificar però, pels ulls esbatanats i els ohs d’admiració dels companys de taula, prometien ser tota una experiència sensorial. Els peixos tenien el mateix aspecte però un era molt més gran que l’altre (coses del mar). A un senyal de l’amfitrió els comensals es van posicionar per “atacar” el suculent menjar. El més atrevit d’ells, i que seia al meu costat, es va incorporar i amb un posat desinhibit, es va servir del peix gros. En veureu, un altre comensal, el que seia just al seu davant, es va queixar iradament a l’amfitrió: quina vergonya, servir-se del peix gran! L’amfitrió se’l va mirar i li va preguntar: tu que haguessis fet? El comensal ofès, va respondre: jo tinc modals i educació, jo hagués agafat el peix petit. L’amfitrió, amb to conciliador, li va contestar: doncs, aleshores, perquè t’amoïnes?
No cal dir que la conversa es va mantenir, de principi a fi, en vietnamita, llengua que domino a la perfecció i no hi ha matís ni peix que se m’escapi.
dimecres, 1 de setembre del 2010
L’amfetamina del poble
La religió en particular, i les religions en general, fa temps que han deixat de ser, com deia Marx, l’opi del poble. Aquella substància adormidora, inhibidora i paralitzant que alienava les persones per tenir-les sota control. Avui, les religions, totes les religions, es mouen sota els efectes de les amfetamines, substàncies que provoquen inquietud, irritació i violència. Mantenint, això sí, un dels seus elements més característics i definitoris: la intolerància. Ens esforcem en detectar, diagnosticar i combatre les pandèmies i, en canvi, som incapaços d’eradicar una de les plagues més devastadores per al conjunt de la convivència i la pròpia existència humana. Tots, o pràcticament tots els conflictes actuals, tenen una marcada arrel religiosa. Ens hauríem de proposar, seriosament, elaborar una vacuna que posés fi a tants i tants segles de desencontres, incomprensió i violència. Una vacuna que ens permetés encarar el futur amb optimisme i aquell punt d’humanitat que ara ens manca.
La religió en particular, i les religions en general, fa temps que han deixat de ser, com deia Marx, l’opi del poble. Aquella substància adormidora, inhibidora i paralitzant que alienava les persones per tenir-les sota control. Avui, les religions, totes les religions, es mouen sota els efectes de les amfetamines, substàncies que provoquen inquietud, irritació i violència. Mantenint, això sí, un dels seus elements més característics i definitoris: la intolerància. Ens esforcem en detectar, diagnosticar i combatre les pandèmies i, en canvi, som incapaços d’eradicar una de les plagues més devastadores per al conjunt de la convivència i la pròpia existència humana. Tots, o pràcticament tots els conflictes actuals, tenen una marcada arrel religiosa. Ens hauríem de proposar, seriosament, elaborar una vacuna que posés fi a tants i tants segles de desencontres, incomprensió i violència. Una vacuna que ens permetés encarar el futur amb optimisme i aquell punt d’humanitat que ara ens manca.
dimarts, 31 d’agost del 2010
Actitud tràgica
El savi Lao Tsé comenta la jornada del guerrer de la llum:
-El Camí inclou el respecte per tot el que és petit i subtil. Has de saber sempre el moment oportú d’adoptar l’actitud que sigui necessària.
Encara que ja hagis tirat amb arc moltes vegades, mai no deixis de prestar atenció a la manera com col•loques la fletxa i tenses la corda.
-Quan el principiant és conscient de les seves necessitats acaba essent més intel•ligent que el savi despistat.
“Acumular amor significa sort, acumular odi significa calamitat. Qui no sap reconèixer els problemes, acaba deixant la porta oberta i sorgeixen les tragèdies.
“El combat no té res a veure amb les baralles.
El savi Lao Tsé comenta la jornada del guerrer de la llum:
-El Camí inclou el respecte per tot el que és petit i subtil. Has de saber sempre el moment oportú d’adoptar l’actitud que sigui necessària.
Encara que ja hagis tirat amb arc moltes vegades, mai no deixis de prestar atenció a la manera com col•loques la fletxa i tenses la corda.
-Quan el principiant és conscient de les seves necessitats acaba essent més intel•ligent que el savi despistat.
“Acumular amor significa sort, acumular odi significa calamitat. Qui no sap reconèixer els problemes, acaba deixant la porta oberta i sorgeixen les tragèdies.
“El combat no té res a veure amb les baralles.
dilluns, 30 d’agost del 2010
Aprenent de tot, mestre de res
Són moltes les coses, en quantitat, qualitat i també en varietat, les que he après en aquests anys al CE Europa. Coses que no sabia ni que existien i que han fet del meu pas per aquest club una de les experiències més gratificants i enriquidores a les que un alumne pot aspirar. He après, fins i tot, el que mai s’hauria d’aprendre i, per vergonya, no s’hauria d’ensenyar. He après de tot una mica, però sense acabar de doctorar-me en res per la pròpia magnitud de la matèria (no de la tragèdia) que la fa inabastable. He sigut alumne de tots, però sense arribar a la categoria de mestre. Perquè en aquest club, com en la majoria de clubs, de mestre només n’hi ha un. La particularitat del mestre de l’Europa és l’antítesi del que ha de ser i fer un mestre. És, per escarni de propis i estranys, la perversió de la professió. Allò que no ha de ser, el contrari del que toca. Un mestre que ensenya el que no s’ha de fer i que predica amb el mal exemple. Un mestre de la no raó que estén la seva ombra en forma de tenebres sobre un club amb vocació de transparent. Un mestre intolerant, egoista, prepotent i autoritari que no sap gestionar una classe i recorre contínuament a la arbitrarietat, l’amenaça i el xantatge. Un mestre ignorant que m’ha fet fora de l’aula per posar al descobert les seves malifetes i abusos. Un mestre del que no he volgut aprendre res per no acabar sent un immoral. Jo me’n vaig sense rancúnia a un altra escola, però atenció, a l’Europa hi queden molts nens en edat d’aprendre, vigileu amb el mestre.
Són moltes les coses, en quantitat, qualitat i també en varietat, les que he après en aquests anys al CE Europa. Coses que no sabia ni que existien i que han fet del meu pas per aquest club una de les experiències més gratificants i enriquidores a les que un alumne pot aspirar. He après, fins i tot, el que mai s’hauria d’aprendre i, per vergonya, no s’hauria d’ensenyar. He après de tot una mica, però sense acabar de doctorar-me en res per la pròpia magnitud de la matèria (no de la tragèdia) que la fa inabastable. He sigut alumne de tots, però sense arribar a la categoria de mestre. Perquè en aquest club, com en la majoria de clubs, de mestre només n’hi ha un. La particularitat del mestre de l’Europa és l’antítesi del que ha de ser i fer un mestre. És, per escarni de propis i estranys, la perversió de la professió. Allò que no ha de ser, el contrari del que toca. Un mestre que ensenya el que no s’ha de fer i que predica amb el mal exemple. Un mestre de la no raó que estén la seva ombra en forma de tenebres sobre un club amb vocació de transparent. Un mestre intolerant, egoista, prepotent i autoritari que no sap gestionar una classe i recorre contínuament a la arbitrarietat, l’amenaça i el xantatge. Un mestre ignorant que m’ha fet fora de l’aula per posar al descobert les seves malifetes i abusos. Un mestre del que no he volgut aprendre res per no acabar sent un immoral. Jo me’n vaig sense rancúnia a un altra escola, però atenció, a l’Europa hi queden molts nens en edat d’aprendre, vigileu amb el mestre.
diumenge, 29 d’agost del 2010
Corrandes des de l’estable*
Ens vam conèixer un dimecres fent volar un colomí
i ens ha costat Déu i ajuda arribar fins aquí.
Ens vam prometre les estrelles la nit de Sant Martí
i ens ha costat Déu i ajuda arribar fins aquí.
Un mediàtic molt mediàtic venia massa sovint
i ens ha costat Déu i ajuda arribar fins aquí.
“Li parlaré als que manen del que vals i el que sents" li vaig dir
i ens ha costat Déu i ajuda arribar fins aquí.
I ara, ell, té molts nens per adobar i jo tinc reunions de nit
ens ha costat Déu i ajuda arribar fins aquí.
Ell somia periquitos, mentre jo refilo com un canari
i ens ha costat Déu i ajuda arribar fins aquí.
Jo he caigut a la darrera volta i ell complirà el seu destí
i ens ha costat Déu i ajuda arribar fins aquí.
Ell aguantarà dret fins que s’empassin el verí
i ens ha costat Déu i ajuda arribar fins aquí.
*per a un amic
Ens vam conèixer un dimecres fent volar un colomí
i ens ha costat Déu i ajuda arribar fins aquí.
Ens vam prometre les estrelles la nit de Sant Martí
i ens ha costat Déu i ajuda arribar fins aquí.
Un mediàtic molt mediàtic venia massa sovint
i ens ha costat Déu i ajuda arribar fins aquí.
“Li parlaré als que manen del que vals i el que sents" li vaig dir
i ens ha costat Déu i ajuda arribar fins aquí.
I ara, ell, té molts nens per adobar i jo tinc reunions de nit
ens ha costat Déu i ajuda arribar fins aquí.
Ell somia periquitos, mentre jo refilo com un canari
i ens ha costat Déu i ajuda arribar fins aquí.
Jo he caigut a la darrera volta i ell complirà el seu destí
i ens ha costat Déu i ajuda arribar fins aquí.
Ell aguantarà dret fins que s’empassin el verí
i ens ha costat Déu i ajuda arribar fins aquí.
*per a un amic
Guardiola no es fa el suec
Com no podia ser d’una altra manera, Guardiola no es fa el suec i assumeix tota la responsabilitat en el cas Ibra. Ningú com ell per saber la veritable naturalesa del problema i la seva magnitud. Ningú més que ell pot tenir tota la informació i els elements de judici per saber el que li convé o no al Barça. Si els èxits tenen la seva arrel en la bona sintonia del grup, en el treball d’equip i la solidaritat, no deixa de ser un problema una peça que no encaixi i pugui posar en perill el seu bon funcionament. Els problemes, una vegada identificats, s’han d’afrontar amb agilitat i determinació i, en aquest sentit, no és tan important el resultat com la pròpia solució. Ibra és un bon jugador de futbol, però per jugar a l’actual Barça s’ha de tenir altres qualitats que el suec no té. La medicina preventiva i, en el darrer dels casos, la cirurgia reparadora són absolutament necessàries per evitar que la infecció s’estengui i acabi per corrompre un cos que, a ulls de tothom, gaudeix d’una excel•lent salut. Ibra se’n va al Milan, un club, diu el suec, més gran que el Barça i on podrà encabir, amb tota seguretat, el seu enorme ego. I se’n va de la mà del seu inseparable minotaure perquè la festa dels “cretins” (o cretencs) sigui complerta. Mal viatge pels guerrers que al seu poble són infidels...
Com no podia ser d’una altra manera, Guardiola no es fa el suec i assumeix tota la responsabilitat en el cas Ibra. Ningú com ell per saber la veritable naturalesa del problema i la seva magnitud. Ningú més que ell pot tenir tota la informació i els elements de judici per saber el que li convé o no al Barça. Si els èxits tenen la seva arrel en la bona sintonia del grup, en el treball d’equip i la solidaritat, no deixa de ser un problema una peça que no encaixi i pugui posar en perill el seu bon funcionament. Els problemes, una vegada identificats, s’han d’afrontar amb agilitat i determinació i, en aquest sentit, no és tan important el resultat com la pròpia solució. Ibra és un bon jugador de futbol, però per jugar a l’actual Barça s’ha de tenir altres qualitats que el suec no té. La medicina preventiva i, en el darrer dels casos, la cirurgia reparadora són absolutament necessàries per evitar que la infecció s’estengui i acabi per corrompre un cos que, a ulls de tothom, gaudeix d’una excel•lent salut. Ibra se’n va al Milan, un club, diu el suec, més gran que el Barça i on podrà encabir, amb tota seguretat, el seu enorme ego. I se’n va de la mà del seu inseparable minotaure perquè la festa dels “cretins” (o cretencs) sigui complerta. Mal viatge pels guerrers que al seu poble són infidels...
dissabte, 28 d’agost del 2010
Subscriure's a:
Missatges (Atom)