El valor dels anys
divendres, 30 de juliol del 2010
Grans persones, persones grans
Amb la possible arribada del veterà Marcos Senna al Barça i la sortida fa dues setmanes de Touré Yaya, traspassat al Manchester City; el Barça està decidit a fer bona la màxima de: si una cosa funciona, no la toquis, o en aquest cas, toca-la poc, i per això aquest subtil canvi de la Iaia pel Iaio. Una senzilla qüestió de coherència.
Amb la possible arribada del veterà Marcos Senna al Barça i la sortida fa dues setmanes de Touré Yaya, traspassat al Manchester City; el Barça està decidit a fer bona la màxima de: si una cosa funciona, no la toquis, o en aquest cas, toca-la poc, i per això aquest subtil canvi de la Iaia pel Iaio. Una senzilla qüestió de coherència.
dijous, 29 de juliol del 2010
Atac de banyes
Desprès de l’aprovació pel Parlament de Catalunya de la llei que prohibeix les corrides de toros a partir del 2012, dues reaccions m’han cridat poderosament l’atenció. La primera, la d’un aspirant a torero, que es queixava amargament de la llei perquè havia segat el seu futur, que l’havia deixat sense feina i sense il•lusions. Jo li diria a aquest avortat botxí, a aquest projecte de matarife, que no desesperi i que miri de trobar feina en un escorxador de bestiar, on podrà donar sortida als seus baixos instints i a la seva avidesa de sang. I si un escorxador li sembla una proposta massa formal i poc artística, que s’apunti a la matança del porc, allí tot és més “autèntic” i “artístic”. Tindrà la feina assegurada perquè sempre hi haurà algun porc per escapçar i esbudellar.
La segona reacció, també d’un partidari de les corrides i contrari a la llei, la d’un empresari taurí, que afirmava sense immutar-se que la no va llei anava en contra de la llei i que obligaria a viatjar a Perpinyà a un munt d’aficionats als toros per assistir a la fiesta nacional, com fa quaranta anys ho varen fer els seus pares per anar a veure cinema porno. El pobre empresari, sense voler, m’imagino, ha comés la relliscada més gràfica possible i que defineix perfectament el món de la tauromàquia en comparar-la a un espectacle pornogràfic. Relacionar les corrides de toros amb la pornografia és una proposta que ni els més agosarats defensors de la llei haguessin imaginat. Sort en tenim de la clarividència i franquesa de personatges com aquest, que ells sí, ells tenen molt clar, quin tipus d’espectacle tenen entre mans.
Desprès de l’aprovació pel Parlament de Catalunya de la llei que prohibeix les corrides de toros a partir del 2012, dues reaccions m’han cridat poderosament l’atenció. La primera, la d’un aspirant a torero, que es queixava amargament de la llei perquè havia segat el seu futur, que l’havia deixat sense feina i sense il•lusions. Jo li diria a aquest avortat botxí, a aquest projecte de matarife, que no desesperi i que miri de trobar feina en un escorxador de bestiar, on podrà donar sortida als seus baixos instints i a la seva avidesa de sang. I si un escorxador li sembla una proposta massa formal i poc artística, que s’apunti a la matança del porc, allí tot és més “autèntic” i “artístic”. Tindrà la feina assegurada perquè sempre hi haurà algun porc per escapçar i esbudellar.
La segona reacció, també d’un partidari de les corrides i contrari a la llei, la d’un empresari taurí, que afirmava sense immutar-se que la no va llei anava en contra de la llei i que obligaria a viatjar a Perpinyà a un munt d’aficionats als toros per assistir a la fiesta nacional, com fa quaranta anys ho varen fer els seus pares per anar a veure cinema porno. El pobre empresari, sense voler, m’imagino, ha comés la relliscada més gràfica possible i que defineix perfectament el món de la tauromàquia en comparar-la a un espectacle pornogràfic. Relacionar les corrides de toros amb la pornografia és una proposta que ni els més agosarats defensors de la llei haguessin imaginat. Sort en tenim de la clarividència i franquesa de personatges com aquest, que ells sí, ells tenen molt clar, quin tipus d’espectacle tenen entre mans.
dimecres, 28 de juliol del 2010
La gran Germania
El monstre Adolf Hitler patia, entre moltes altres coses, de megalomania. Una de les seves principals obsessions era canviar el nom de la ciutat de Berlín (d’origen eslau) pel de Germania, nom que creia molt més ajustat a la seva idea de representar la casa de tots els aris. Una casa excloent on només hi tindrien cabuda una determinada raça, una determinada manera de ser i una determinada manera de pensar. “Encara que guanyem la guerra, només que sobrevisqui un jueu, seria com si l’haguéssim perduda”, era un dels seus arguments més utilitzat. Darrera aquest sinistre objectiu no hi va escatimar esforços ni recursos per assolir-lo amb els resultats que tothom coneix. No puc, ni vull, imaginar-me la possibilitat de que se’n sortís. De que la seva somiada Germania hagués estat una sòrdida, cruel i dramàtica realitat. Per això vull retre un sincer homenatge a tots aquells que li van plantar cara. Que s’hi van oposar amb el seu compromís i, en molts casos, el sacrifici de les seves vides. No es pot negociar amb els monstres, perquè mai deixaran de ser-ho. Que no visquem presoners d’una Germania devastadora és gràcies a la seva inestimable valentia. Recordem que les grans Germanies, sempre comencen, sempre tenen el seu origen, en germanies quotidianes, en germanies molt i molt petites que no encertem a detectar, ni a aturar a temps. Combatem la idea de Germania allà on es trobi i fem-ho amb totes les nostres forces.
El monstre Adolf Hitler patia, entre moltes altres coses, de megalomania. Una de les seves principals obsessions era canviar el nom de la ciutat de Berlín (d’origen eslau) pel de Germania, nom que creia molt més ajustat a la seva idea de representar la casa de tots els aris. Una casa excloent on només hi tindrien cabuda una determinada raça, una determinada manera de ser i una determinada manera de pensar. “Encara que guanyem la guerra, només que sobrevisqui un jueu, seria com si l’haguéssim perduda”, era un dels seus arguments més utilitzat. Darrera aquest sinistre objectiu no hi va escatimar esforços ni recursos per assolir-lo amb els resultats que tothom coneix. No puc, ni vull, imaginar-me la possibilitat de que se’n sortís. De que la seva somiada Germania hagués estat una sòrdida, cruel i dramàtica realitat. Per això vull retre un sincer homenatge a tots aquells que li van plantar cara. Que s’hi van oposar amb el seu compromís i, en molts casos, el sacrifici de les seves vides. No es pot negociar amb els monstres, perquè mai deixaran de ser-ho. Que no visquem presoners d’una Germania devastadora és gràcies a la seva inestimable valentia. Recordem que les grans Germanies, sempre comencen, sempre tenen el seu origen, en germanies quotidianes, en germanies molt i molt petites que no encertem a detectar, ni a aturar a temps. Combatem la idea de Germania allà on es trobi i fem-ho amb totes les nostres forces.
dimarts, 27 de juliol del 2010
No es tracta de l’elefant blau, però podria
Un elefant es balancejava sobre la tela d'una aranya, com veia que resistia va anar a buscar a un altre elefant.
Dos elefants es balancejaven sobre la tela d’una aranya, com veien que resistia van anar a buscar a un altre elefant.
Tres elefants es balancejaven sobre la tela d’una aranya, com veien que la tela es trencava, van donar la feina per acabada.
O no?
Cuideu-vos dels elefants i dels idus de març.
Un elefant es balancejava sobre la tela d'una aranya, com veia que resistia va anar a buscar a un altre elefant.
Dos elefants es balancejaven sobre la tela d’una aranya, com veien que resistia van anar a buscar a un altre elefant.
Tres elefants es balancejaven sobre la tela d’una aranya, com veien que la tela es trencava, van donar la feina per acabada.
O no?
Cuideu-vos dels elefants i dels idus de març.
L’hereu dels patètics
Si vareu sentir el discurs de l’Alcalde de Barcelona, Jordi Hereu, amb motiu de la inauguració dels europeus d’atletisme, i no vareu passar vergonya: enhorabona! Esteu preparats per superar les proves més exigents sobre el que s’anomena, sentit del ridícul. Va ser el discurs que va encetar el torn de paraules i del que no es va entendre res. Una tros en català, un tros en castellà, un en anglès, per tornar al castellà i desprès, inesperadament, acabar l’enèsima frase en català. De bojos. És potser aquesta una nova manera de parlar que Barcelona, a través del seu alcalde, vol exportar al món? És aquesta una nova contribució al cosmopolitisme? Té mala consciencia el senyor alcalde per parlar el català, que és l’ idioma del seu país? Li fa vergonya? Es sent ridícul i per això l’ha d’enaltir barrejant-lo amb altres idiomes de més prestigi? Patètic el senyor Hereu. Patètic i deixat en evidència pels seus companys “parlamentaris”. El President de la Federació Espanyola, senyor Odriozola, va fer tot el seu discurs, al marge d’un minso “bona nit”, en castellà i el President de l’Associació Europea d’Atletisme, tot en anglès, of course! Tan difícil, senyor Hereu, era fer el més normal, el que s’havia de fer, sense fer el ridícul davant mig món? Espero sincerament que aquesta nova manera de parlar no es converteixi en una moda cosmocialista i acabem tots al frenopàtic.
Si vareu sentir el discurs de l’Alcalde de Barcelona, Jordi Hereu, amb motiu de la inauguració dels europeus d’atletisme, i no vareu passar vergonya: enhorabona! Esteu preparats per superar les proves més exigents sobre el que s’anomena, sentit del ridícul. Va ser el discurs que va encetar el torn de paraules i del que no es va entendre res. Una tros en català, un tros en castellà, un en anglès, per tornar al castellà i desprès, inesperadament, acabar l’enèsima frase en català. De bojos. És potser aquesta una nova manera de parlar que Barcelona, a través del seu alcalde, vol exportar al món? És aquesta una nova contribució al cosmopolitisme? Té mala consciencia el senyor alcalde per parlar el català, que és l’ idioma del seu país? Li fa vergonya? Es sent ridícul i per això l’ha d’enaltir barrejant-lo amb altres idiomes de més prestigi? Patètic el senyor Hereu. Patètic i deixat en evidència pels seus companys “parlamentaris”. El President de la Federació Espanyola, senyor Odriozola, va fer tot el seu discurs, al marge d’un minso “bona nit”, en castellà i el President de l’Associació Europea d’Atletisme, tot en anglès, of course! Tan difícil, senyor Hereu, era fer el més normal, el que s’havia de fer, sense fer el ridícul davant mig món? Espero sincerament que aquesta nova manera de parlar no es converteixi en una moda cosmocialista i acabem tots al frenopàtic.
dilluns, 26 de juliol del 2010
S’han cagat!
Una altra mostra de cinisme, i van…Fa dos dies, escassament dos dies i, arrel de la sentència del TC (Tribunal Constitucional) sobre l’Estatut de Catalunya, el govern en ple, el partit del govern, el principal partit de l’oposició, els mitjans del règim i un munt de pseudo-intel•lectuals de la caverna, proclamaven amb una sola veu i vehentment que la sentència s’havia d’acatar sense reserves perquè per això estan els tribunals. Doncs bé, dos dies desprès, només dos dies desprès, una sentència del TIJ (Tribunal Internacional de Justícia), on es proclama que la declaració unilateral d’independència de la Kosova està subjecta a llei, és a dir, que és absolutament legal i ha de ser reconeguda internacionalment; és rebutjada en bloc pels mateixos que, pocs dies abans, defensaven la legitimitat i autoritat dels Tribunals de Justícia com a òrgans màxims en la presa de decisions. Decisions que, en tots els casos, havien de ser acceptades. Espanya s’ha negat a reconèixer Kosova en un exercici de cinisme bastant habitual, al temps que s’afanyaven en repetir a tort i a dret que la situació de Kosova no té cap paral•lelisme amb Catalunya i que són casos absolutament diferents. Segur que s’ho creuen? Em sembla que més d’un s’ha mullat les calces.
Una altra mostra de cinisme, i van…Fa dos dies, escassament dos dies i, arrel de la sentència del TC (Tribunal Constitucional) sobre l’Estatut de Catalunya, el govern en ple, el partit del govern, el principal partit de l’oposició, els mitjans del règim i un munt de pseudo-intel•lectuals de la caverna, proclamaven amb una sola veu i vehentment que la sentència s’havia d’acatar sense reserves perquè per això estan els tribunals. Doncs bé, dos dies desprès, només dos dies desprès, una sentència del TIJ (Tribunal Internacional de Justícia), on es proclama que la declaració unilateral d’independència de la Kosova està subjecta a llei, és a dir, que és absolutament legal i ha de ser reconeguda internacionalment; és rebutjada en bloc pels mateixos que, pocs dies abans, defensaven la legitimitat i autoritat dels Tribunals de Justícia com a òrgans màxims en la presa de decisions. Decisions que, en tots els casos, havien de ser acceptades. Espanya s’ha negat a reconèixer Kosova en un exercici de cinisme bastant habitual, al temps que s’afanyaven en repetir a tort i a dret que la situació de Kosova no té cap paral•lelisme amb Catalunya i que són casos absolutament diferents. Segur que s’ho creuen? Em sembla que més d’un s’ha mullat les calces.
diumenge, 25 de juliol del 2010
Geografia insuficient
Llegeix-ho a la premsa equatoriana, cosa que faig habitualment, la noticia del tràgic accident ferroviari de la nit de Sant Joan. La noticia parla de la repatriació dels cossos i fa un seguiment de l’estat en que es troben les investigacions. En fer referència al lloc on es va produir l’accident diu: “...en la localidad de Castelldefels que se encuentra en el noreste de España”. Als equatorians els hi passa el mateix que a mi, que van justets de geopolítica i, encara més, de cultura general. Ells estan convençuts que Castelldefels està al nord-est d’Espanya i jo, que Quito està, i ha estat sempre, al sud d’Estats Units. Coses de la ignorància.
Llegeix-ho a la premsa equatoriana, cosa que faig habitualment, la noticia del tràgic accident ferroviari de la nit de Sant Joan. La noticia parla de la repatriació dels cossos i fa un seguiment de l’estat en que es troben les investigacions. En fer referència al lloc on es va produir l’accident diu: “...en la localidad de Castelldefels que se encuentra en el noreste de España”. Als equatorians els hi passa el mateix que a mi, que van justets de geopolítica i, encara més, de cultura general. Ells estan convençuts que Castelldefels està al nord-est d’Espanya i jo, que Quito està, i ha estat sempre, al sud d’Estats Units. Coses de la ignorància.
dissabte, 24 de juliol del 2010
Quan no tot hi cap, ni tot s’hi val
Àngel Ros, l’alcalde de Lleida, ha fet d’alcalde. I això, que semblaria una obvietat, és cada cop més rar en la nostra política municipal. Actuar amb sentit comú i fer complir les lleis és, i ha de ser, un dels principis bàsics i ineludibles per al bon funcionament de la societat. Les societats democràtiques, i en aquest cas el seu alcalde, han de vetllar perquè no es perverteixin els seus principis i les normes de convivència. El senyor Ros, exercint la seva autoritat, ha fet tancar la mesquita de Lleida per incompliment de les mesures de seguretat. I això que en qualsevol altre col•lectiu estaria ben vist i seria absolutament normal, és qüestionat des d’alguns sectors falsament progressistes amb la lamentable excusa de no ferir sensibilitats, la dels musulmans, és clar. Els musulmans, com els testimonis de Jehovà, els cristians, els budistes, els Hari Krishna,...i tots els col•lectius religiosos (per parlar només de religió) no poden viure al marge de la llei i han de ser respectuosos amb el seu compliment. La mesquita de Lleida té una capacitat de 250 persones i, normalment, s’hi encabien fins a 1200. Una vulneració de la llei a la que l’alcalde ha tingut la valentia de posar-hi fre. Ara no podrem resar, diuen els afectats. Que cadascú ho faci des de casa seva com ho faig jo, els hi respon l’alcalde. L’ Islam obliga a resar en grup, rebla l’ Imam. Doncs que ho facin de quatre en quatre (quatre ja es considera grup) i que estableixin un torn rotatori per no fer-ho sempre a la mateixa casa. La cosa té fàcil solució, a no ser que el que es pretengui sigui fer una demostració de força o, senzillament, tocar els collons.
Àngel Ros, l’alcalde de Lleida, ha fet d’alcalde. I això, que semblaria una obvietat, és cada cop més rar en la nostra política municipal. Actuar amb sentit comú i fer complir les lleis és, i ha de ser, un dels principis bàsics i ineludibles per al bon funcionament de la societat. Les societats democràtiques, i en aquest cas el seu alcalde, han de vetllar perquè no es perverteixin els seus principis i les normes de convivència. El senyor Ros, exercint la seva autoritat, ha fet tancar la mesquita de Lleida per incompliment de les mesures de seguretat. I això que en qualsevol altre col•lectiu estaria ben vist i seria absolutament normal, és qüestionat des d’alguns sectors falsament progressistes amb la lamentable excusa de no ferir sensibilitats, la dels musulmans, és clar. Els musulmans, com els testimonis de Jehovà, els cristians, els budistes, els Hari Krishna,...i tots els col•lectius religiosos (per parlar només de religió) no poden viure al marge de la llei i han de ser respectuosos amb el seu compliment. La mesquita de Lleida té una capacitat de 250 persones i, normalment, s’hi encabien fins a 1200. Una vulneració de la llei a la que l’alcalde ha tingut la valentia de posar-hi fre. Ara no podrem resar, diuen els afectats. Que cadascú ho faci des de casa seva com ho faig jo, els hi respon l’alcalde. L’ Islam obliga a resar en grup, rebla l’ Imam. Doncs que ho facin de quatre en quatre (quatre ja es considera grup) i que estableixin un torn rotatori per no fer-ho sempre a la mateixa casa. La cosa té fàcil solució, a no ser que el que es pretengui sigui fer una demostració de força o, senzillament, tocar els collons.
divendres, 23 de juliol del 2010
La música de Berlín
A Berlín hi ha molts estudiants, artistes, músics i aturats i, normalment, tots ells coincideixen en la mateixa persona. Berlín és una ciutat extensíssima i amb només tres milions d’habitants. No té industria i el turisme és encara un valor que no acaba d’explotar. És una, per no dir, la ciutat europea més endeutada a conseqüència de la reconstrucció i dotació de serveis necessaris des de la caiguda del mur l’any 1989. Malgrat tot, és una ciutat enèrgica que traspua una “joie de vivre” realment sorprenent i envejable. Una ciutat amb un difícil present però la il•lusió d’un nen apassionat que té un llarg camí per endavant i amb tot per fer. Els seus vint anys són un actiu vitalista que la fa afrontar el dia a dia des d’un optimisme conscient de que el futur no serà una tasca fàcil i per això hi posen música, molta música.
A Berlín hi ha molts estudiants, artistes, músics i aturats i, normalment, tots ells coincideixen en la mateixa persona. Berlín és una ciutat extensíssima i amb només tres milions d’habitants. No té industria i el turisme és encara un valor que no acaba d’explotar. És una, per no dir, la ciutat europea més endeutada a conseqüència de la reconstrucció i dotació de serveis necessaris des de la caiguda del mur l’any 1989. Malgrat tot, és una ciutat enèrgica que traspua una “joie de vivre” realment sorprenent i envejable. Una ciutat amb un difícil present però la il•lusió d’un nen apassionat que té un llarg camí per endavant i amb tot per fer. Els seus vint anys són un actiu vitalista que la fa afrontar el dia a dia des d’un optimisme conscient de que el futur no serà una tasca fàcil i per això hi posen música, molta música.
dijous, 22 de juliol del 2010
Aprofitar el temps mort
El guerrer sap que, de tant en tant, el combat s’interromp.
És inútil forçar la lluita ; cal tenir paciència i esperar que les forces tornin a xocar. En el silenci del camp de batalla, sent els batecs del seu cor.
S’adona que està tens. Que té por.
El guerrer fa balanç de la seva vida, comprova si té l’espasa esmolada, el cor satisfet i la fe li abrusa l’ànima. Sap que la preparació és tan important com l’acció.
Sempre li falta alguna cosa. I el guerrer aprofita els moments en què el temps s’atura per equipar-se més bé.
El guerrer sap que, de tant en tant, el combat s’interromp.
És inútil forçar la lluita ; cal tenir paciència i esperar que les forces tornin a xocar. En el silenci del camp de batalla, sent els batecs del seu cor.
S’adona que està tens. Que té por.
El guerrer fa balanç de la seva vida, comprova si té l’espasa esmolada, el cor satisfet i la fe li abrusa l’ànima. Sap que la preparació és tan important com l’acció.
Sempre li falta alguna cosa. I el guerrer aprofita els moments en què el temps s’atura per equipar-se més bé.
dissabte, 17 de juliol del 2010
No tothom ho veu igual
Depreciado Pep:
Veo que sigues enfermo de verdad.... No puedes dejar de alucinar con tu extraño sentido del deber…y del humor.
Por mí, si quieres, puedes inventarte todas las historias que se tercien y que tu calenturienta imaginación conciba. Siempre claro desde el anonimato, el seudónimo y la cobardía, como es típico en ti, pero lo que tengo claro es que el club y los socios tampoco podrán olvidarse de tener entre sus filas a un individuo tan desvergonzado como tú. Una entidad con esta historia de más de 100 años no merece indeseables que lleguen a servirse de sus influencias para reírse del cura y del monaguillo.
Ya te lo he dicho en alguna ocasión: ni tú podías llegar tan alto ni el club tan bajo, contando con una persona que se ha dedicado a insultar, humillar, despreciar y cachondearse de otros compañeros del Club en tu especial blog: infantil y rancio.
Lamento de verdad, que todas tus acertadas críticas hacia los demás nunca se hayan transformado en autocrítica. Pero para eso, claro, hace falta ser valiente y tener decencia, ética y personalidad, lo cual, evidentemente, no te sobra.
Con todos mis respetos, feliz aniversario.
Carlos
PD: Sigue así, tienes un gran futuro.
Depreciado Pep:
Veo que sigues enfermo de verdad.... No puedes dejar de alucinar con tu extraño sentido del deber…y del humor.
Por mí, si quieres, puedes inventarte todas las historias que se tercien y que tu calenturienta imaginación conciba. Siempre claro desde el anonimato, el seudónimo y la cobardía, como es típico en ti, pero lo que tengo claro es que el club y los socios tampoco podrán olvidarse de tener entre sus filas a un individuo tan desvergonzado como tú. Una entidad con esta historia de más de 100 años no merece indeseables que lleguen a servirse de sus influencias para reírse del cura y del monaguillo.
Ya te lo he dicho en alguna ocasión: ni tú podías llegar tan alto ni el club tan bajo, contando con una persona que se ha dedicado a insultar, humillar, despreciar y cachondearse de otros compañeros del Club en tu especial blog: infantil y rancio.
Lamento de verdad, que todas tus acertadas críticas hacia los demás nunca se hayan transformado en autocrítica. Pero para eso, claro, hace falta ser valiente y tener decencia, ética y personalidad, lo cual, evidentemente, no te sobra.
Con todos mis respetos, feliz aniversario.
Carlos
PD: Sigue así, tienes un gran futuro.
divendres, 16 de juliol del 2010
dijous, 15 de juliol del 2010
Déu va fer el món en sis dies
Suposem, per un moment, que aquesta afirmació sigui certa. Perquè tanta presa? Tenia permís d’obres? I el curset de prevenció de riscos laborals? Tenia subcontractes de tercer grau? A la vista dels resultats, haurem de pensar que la direcció d’obra no era la millor, els mitjans empleats insuficients i els materials de poca qualitat. No tothom està qualificat per fer un món en sis dies, per molt ser suprem que es cregui.
Suposem, per un moment, que aquesta afirmació sigui certa. Perquè tanta presa? Tenia permís d’obres? I el curset de prevenció de riscos laborals? Tenia subcontractes de tercer grau? A la vista dels resultats, haurem de pensar que la direcció d’obra no era la millor, els mitjans empleats insuficients i els materials de poca qualitat. No tothom està qualificat per fer un món en sis dies, per molt ser suprem que es cregui.
Fulminar el femení
L’ OFI Creta és un club centenari del futbol grec que, donada la conjuntura del país hel•lènic, s’ha vist immers en una profunda crisi econòmica amb risc de col•lapse. La CE ha imposat unes severes normes al govern de Karolos Papoulis i l’ha instat a prendre mesures urgents i dràstiques per salvar al país del desastre. Aquestes normes han afectat a tots els estaments de la societat i el futbol no ha quedat al marge. La pròpia Junta Directiva del OFI Creta, reunida amb caràcter d’urgència, i mitjançant el responsable de l’àrea econòmica, senyor Papadopoulos, ha proposat, com a primera mesura, la desaparició del primer equip femení de l’entitat per estalviar costos. La secció de futbol femení de l’ OFI Creta ha estat una secció històrica dins el club i va ser aixecada amb l’esforç i la voluntat de moltes persones, en un entorn gens favorable a la pràctica del futbol entre les dones i en el seu moment, una gran conquesta social. El mateix Papadopoulos va ser un actiu avalador de la secció quan la seva filla hi jugava i un declarat defensor de la mateixa davant la hostilitat de l’entorn. Bé, aquest any la filla del senyor Papadopoulos ha deixat definitivament el futbol i és ara, i no abans, quan ha fet saber la seva proposta. Ara el futbol femení és perfectament prescindible, la solució a tots els mals i es presenta com la sortida més escaient per salvar l’economia del club i al propi club. Llàstima que la mesura arribi, possiblement, massa tard i quan la filla del senyor Papadopoulos ja ha penjat les botes. Ètica de Grècia. Gestió de Creta. Acció de cretí.
L’ OFI Creta és un club centenari del futbol grec que, donada la conjuntura del país hel•lènic, s’ha vist immers en una profunda crisi econòmica amb risc de col•lapse. La CE ha imposat unes severes normes al govern de Karolos Papoulis i l’ha instat a prendre mesures urgents i dràstiques per salvar al país del desastre. Aquestes normes han afectat a tots els estaments de la societat i el futbol no ha quedat al marge. La pròpia Junta Directiva del OFI Creta, reunida amb caràcter d’urgència, i mitjançant el responsable de l’àrea econòmica, senyor Papadopoulos, ha proposat, com a primera mesura, la desaparició del primer equip femení de l’entitat per estalviar costos. La secció de futbol femení de l’ OFI Creta ha estat una secció històrica dins el club i va ser aixecada amb l’esforç i la voluntat de moltes persones, en un entorn gens favorable a la pràctica del futbol entre les dones i en el seu moment, una gran conquesta social. El mateix Papadopoulos va ser un actiu avalador de la secció quan la seva filla hi jugava i un declarat defensor de la mateixa davant la hostilitat de l’entorn. Bé, aquest any la filla del senyor Papadopoulos ha deixat definitivament el futbol i és ara, i no abans, quan ha fet saber la seva proposta. Ara el futbol femení és perfectament prescindible, la solució a tots els mals i es presenta com la sortida més escaient per salvar l’economia del club i al propi club. Llàstima que la mesura arribi, possiblement, massa tard i quan la filla del senyor Papadopoulos ja ha penjat les botes. Ètica de Grècia. Gestió de Creta. Acció de cretí.
dimarts, 13 de juliol del 2010
Subscriure's a:
Missatges (Atom)