L’hereu dels patètics

Si vareu sentir el discurs de l’Alcalde de Barcelona, Jordi Hereu, amb motiu de la inauguració dels europeus d’atletisme, i no vareu passar vergonya: enhorabona! Esteu preparats per superar les proves més exigents sobre el que s’anomena, sentit del ridícul. Va ser el discurs que va encetar el torn de paraules i del que no es va entendre res. Una tros en català, un tros en castellà, un en anglès, per tornar al castellà i desprès, inesperadament, acabar l’enèsima frase en català. De bojos. És potser aquesta una nova manera de parlar que Barcelona, a través del seu alcalde, vol exportar al món? És aquesta una nova contribució al cosmopolitisme? Té mala consciencia el senyor alcalde per parlar el català, que és l’ idioma del seu país? Li fa vergonya? Es sent ridícul i per això l’ha d’enaltir barrejant-lo amb altres idiomes de més prestigi? Patètic el senyor Hereu. Patètic i deixat en evidència pels seus companys “parlamentaris”. El President de la Federació Espanyola, senyor Odriozola, va fer tot el seu discurs, al marge d’un minso “bona nit”, en castellà i el President de l’Associació Europea d’Atletisme, tot en anglès, of course! Tan difícil, senyor Hereu, era fer el més normal, el que s’havia de fer, sense fer el ridícul davant mig món? Espero sincerament que aquesta nova manera de parlar no es converteixi en una moda cosmocialista i acabem tots al frenopàtic.

Ens la mereixem!

S'està tensant l'arc

S’han cagat!

Una altra mostra de cinisme, i van…Fa dos dies, escassament dos dies i, arrel de la sentència del TC (Tribunal Constitucional) sobre l’Estatut de Catalunya, el govern en ple, el partit del govern, el principal partit de l’oposició, els mitjans del règim i un munt de pseudo-intel•lectuals de la caverna, proclamaven amb una sola veu i vehentment que la sentència s’havia d’acatar sense reserves perquè per això estan els tribunals. Doncs bé, dos dies desprès, només dos dies desprès, una sentència del TIJ (Tribunal Internacional de Justícia), on es proclama que la declaració unilateral d’independència de la Kosova està subjecta a llei, és a dir, que és absolutament legal i ha de ser reconeguda internacionalment; és rebutjada en bloc pels mateixos que, pocs dies abans, defensaven la legitimitat i autoritat dels Tribunals de Justícia com a òrgans màxims en la presa de decisions. Decisions que, en tots els casos, havien de ser acceptades. Espanya s’ha negat a reconèixer Kosova en un exercici de cinisme bastant habitual, al temps que s’afanyaven en repetir a tort i a dret que la situació de Kosova no té cap paral•lelisme amb Catalunya i que són casos absolutament diferents. Segur que s’ho creuen? Em sembla que més d’un s’ha mullat les calces.

Pasejant amb el pare

Geografia insuficient

Llegeix-ho a la premsa equatoriana, cosa que faig habitualment, la noticia del tràgic accident ferroviari de la nit de Sant Joan. La noticia parla de la repatriació dels cossos i fa un seguiment de l’estat en que es troben les investigacions. En fer referència al lloc on es va produir l’accident diu: “...en la localidad de Castelldefels que se encuentra en el noreste de España”. Als equatorians els hi passa el mateix que a mi, que van justets de geopolítica i, encara més, de cultura general. Ells estan convençuts que Castelldefels està al nord-est d’Espanya i jo, que Quito està, i ha estat sempre, al sud d’Estats Units. Coses de la ignorància.

Cronologia de la infàmia

L'original

La copia

Què es pot esperar d'un país que et roba la idea i et copia els simbols?

La pell dura

Quan no tot hi cap, ni tot s’hi val

Àngel Ros, l’alcalde de Lleida, ha fet d’alcalde. I això, que semblaria una obvietat, és cada cop més rar en la nostra política municipal. Actuar amb sentit comú i fer complir les lleis és, i ha de ser, un dels principis bàsics i ineludibles per al bon funcionament de la societat. Les societats democràtiques, i en aquest cas el seu alcalde, han de vetllar perquè no es perverteixin els seus principis i les normes de convivència. El senyor Ros, exercint la seva autoritat, ha fet tancar la mesquita de Lleida per incompliment de les mesures de seguretat. I això que en qualsevol altre col•lectiu estaria ben vist i seria absolutament normal, és qüestionat des d’alguns sectors falsament progressistes amb la lamentable excusa de no ferir sensibilitats, la dels musulmans, és clar. Els musulmans, com els testimonis de Jehovà, els cristians, els budistes, els Hari Krishna,...i tots els col•lectius religiosos (per parlar només de religió) no poden viure al marge de la llei i han de ser respectuosos amb el seu compliment. La mesquita de Lleida té una capacitat de 250 persones i, normalment, s’hi encabien fins a 1200. Una vulneració de la llei a la que l’alcalde ha tingut la valentia de posar-hi fre. Ara no podrem resar, diuen els afectats. Que cadascú ho faci des de casa seva com ho faig jo, els hi respon l’alcalde. L’ Islam obliga a resar en grup, rebla l’ Imam. Doncs que ho facin de quatre en quatre (quatre ja es considera grup) i que estableixin un torn rotatori per no fer-ho sempre a la mateixa casa. La cosa té fàcil solució, a no ser que el que es pretengui sigui fer una demostració de força o, senzillament, tocar els collons.

Ales als peus

La música de Berlín

A Berlín hi ha molts estudiants, artistes, músics i aturats i, normalment, tots ells coincideixen en la mateixa persona. Berlín és una ciutat extensíssima i amb només tres milions d’habitants. No té industria i el turisme és encara un valor que no acaba d’explotar. És una, per no dir, la ciutat europea més endeutada a conseqüència de la reconstrucció i dotació de serveis necessaris des de la caiguda del mur l’any 1989. Malgrat tot, és una ciutat enèrgica que traspua una “joie de vivre” realment sorprenent i envejable. Una ciutat amb un difícil present però la il•lusió d’un nen apassionat que té un llarg camí per endavant i amb tot per fer. Els seus vint anys són un actiu vitalista que la fa afrontar el dia a dia des d’un optimisme conscient de que el futur no serà una tasca fàcil i per això hi posen música, molta música.

Son son vine son

Aprofitar el temps mort

El guerrer sap que, de tant en tant, el combat s’interromp.
És inútil forçar la lluita ; cal tenir paciència i esperar que les forces tornin a xocar. En el silenci del camp de batalla, sent els batecs del seu cor.
S’adona que està tens. Que té por.
El guerrer fa balanç de la seva vida, comprova si té l’espasa esmolada, el cor satisfet i la fe li abrusa l’ànima. Sap que la preparació és tan important com l’acció.
Sempre li falta alguna cosa. I el guerrer aprofita els moments en què el temps s’atura per equipar-se més bé.

Saber triar el gra de la palla

No tothom ho veu igual

Depreciado Pep:

Veo que sigues enfermo de verdad.... No puedes dejar de alucinar con tu extraño sentido del deber…y del humor.

Por mí, si quieres, puedes inventarte todas las historias que se tercien y que tu calenturienta imaginación conciba. Siempre claro desde el anonimato, el seudónimo y la cobardía, como es típico en ti, pero lo que tengo claro es que el club y los socios tampoco podrán olvidarse de tener entre sus filas a un individuo tan desvergonzado como tú. Una entidad con esta historia de más de 100 años no merece indeseables que lleguen a servirse de sus influencias para reírse del cura y del monaguillo.

Ya te lo he dicho en alguna ocasión: ni tú podías llegar tan alto ni el club tan bajo, contando con una persona que se ha dedicado a insultar, humillar, despreciar y cachondearse de otros compañeros del Club en tu especial blog: infantil y rancio.

Lamento de verdad, que todas tus acertadas críticas hacia los demás nunca se hayan transformado en autocrítica. Pero para eso, claro, hace falta ser valiente y tener decencia, ética y personalidad, lo cual, evidentemente, no te sobra.

Con todos mis respetos, feliz aniversario.

Carlos

PD: Sigue así, tienes un gran futuro.

Per combatre les altes temperatures.
Contra la calor: fred...Fred Astaire. Refrescant!

Ha de ser per l'ús

Déu va fer el món en sis dies

Suposem, per un moment, que aquesta afirmació sigui certa. Perquè tanta presa? Tenia permís d’obres? I el curset de prevenció de riscos laborals? Tenia subcontractes de tercer grau? A la vista dels resultats, haurem de pensar que la direcció d’obra no era la millor, els mitjans empleats insuficients i els materials de poca qualitat. No tothom està qualificat per fer un món en sis dies, per molt ser suprem que es cregui.

En què penses?

Fulminar el femení

L’ OFI Creta és un club centenari del futbol grec que, donada la conjuntura del país hel•lènic, s’ha vist immers en una profunda crisi econòmica amb risc de col•lapse. La CE ha imposat unes severes normes al govern de Karolos Papoulis i l’ha instat a prendre mesures urgents i dràstiques per salvar al país del desastre. Aquestes normes han afectat a tots els estaments de la societat i el futbol no ha quedat al marge. La pròpia Junta Directiva del OFI Creta, reunida amb caràcter d’urgència, i mitjançant el responsable de l’àrea econòmica, senyor Papadopoulos, ha proposat, com a primera mesura, la desaparició del primer equip femení de l’entitat per estalviar costos. La secció de futbol femení de l’ OFI Creta ha estat una secció històrica dins el club i va ser aixecada amb l’esforç i la voluntat de moltes persones, en un entorn gens favorable a la pràctica del futbol entre les dones i en el seu moment, una gran conquesta social. El mateix Papadopoulos va ser un actiu avalador de la secció quan la seva filla hi jugava i un declarat defensor de la mateixa davant la hostilitat de l’entorn. Bé, aquest any la filla del senyor Papadopoulos ha deixat definitivament el futbol i és ara, i no abans, quan ha fet saber la seva proposta. Ara el futbol femení és perfectament prescindible, la solució a tots els mals i es presenta com la sortida més escaient per salvar l’economia del club i al propi club. Llàstima que la mesura arribi, possiblement, massa tard i quan la filla del senyor Papadopoulos ja ha penjat les botes. Ètica de Grècia. Gestió de Creta. Acció de cretí.

El vi fa sang. La cervesa, amics

Frases fetes III

Ensenyar les dents: i el dentista et traurà un ull de la cara

Mamar-se el dit: succedani que està més a mà

Tenir la vista als dits: el problema no és tenir la vista als dits, el problema ve quan has de posar-te olleres

Ésser ample d'espatlles: tenir problemes per entrar a l’ascensor

Treure el fetge per la boca: jo de tu, aniria d’urgències

Mossegar-se els llavis: és més divertit en parella

Fregar-se les mans: tic de mosca

Rentar-se'n les mans: sobretot abans de menjar

Tenir la mà foradada: Jesús en va acabar per tenir les dues

Tenir les mans brutes: és el què té treballar

Treure el nas: lleig, molt lleig

Ésser tot orelles: Quin monstre! Però no li alceu la veu

No tocar de peus a terra: penjat a la forca

Tenir el cap als peus: curt de talla

Bullir la sang: per fer sobrassada

Posar el dit a l'ull: quina gràcia!

Tancar els ulls: dormir

A algú se l'hi ha aparegut la Mare de Deu

La caverna traga

Ha de ser fotut, pels mitjans de Madrid, i desprès de dos anys de desacreditar, desprestigiar, infravalorar, menystenir i menysprear el joc del Barça amb arguments tan precaris com el de la messidependència, la sort, el villarato, les ajudes arbitrals, el futbol avorrit, la poca entitat dels rivals i un llarg etcètera d’irracionalitats i desqualificacions, que ara aquest mateix joc portat a la pràctica per, quasi els mateixos jugadors, hagi donat la copa mundial a Espanya. Ha de ser molt dur empassar-se les paraules vomitades en diaris, televisions i tertúlies, sense aturador i sense decència. La caverna ha d’estar, a hores d’ara, rossegant titulars i paint un munt d’articles que s’hauran hagut d’empassar per mor de l’evidència. El Barça, el seu joc i els seus jugadors han guanyat per a Espanya el Mundial i això és un fet irrefutable, és miri des d’on es vulgui mirar. La penitència serà llarga i alguns la passaran pintant cérvols a les coves d’Altamirà.

Cada cop més lluny

L’hem cagat!

Si, si, l’hem cagat. Ara que ho començàvem a tenir una mica bé, va i no se’ns acut una altra cosa que guanyar el mundial. Com podrem convèncer als espanyols que sense nosaltres estarien millor. Que s’evitarien un munt de problemes i continues mostres de desafecció i rebuig. Que la seva vida seria més fàcil, més plena, més tranquil•la i més de tot. Merda! L’hem cagat. Ara ningú ens creurà. Fins ara érem la sustenta de l’economia espanyola, el motor d’explosió que tot ho mou i el generador que portava la llum als indrets més foscos i recòndits de la pell de brau. Això, que era evident, podria haver estat negociable i, amb paciència i predisposició, fins i tot, es podria arribar a un acord per la dissolució, més o menys amistosa, de la relació. Però ara, els hi hem deixat molt clar que no són res sense nosaltres, que ens necessiten com l’aire que respiren, i, en conseqüència, estem morts. No voldran renunciar a l’èxit internacional més gran mai aconseguit i en el que hem tingut una participació, no només massiva, sinó determinant i decisiva. Espanya segueix depenent de Catalunya i així és molt difícil que entenguin i acceptin la nostra legítima aspiració a l’emancipació. Vindria a ser com la relació malaltissa del "xulo" amb la seva puta: no hi ha amor, ni tant sols afecte, només interès material. El "xulo", malgrat sentir menyspreu per la seva puta, no pot prescindir d’ ella perquè la necessita per viure: No t’estimo, ni t’entenc, més aviat t’avorreix-ho, però mentre em donis de menjar i em facis guanyar mundials hauràs de romandre esclava. L’hem cagat, l’hem ben cagat!

Solidaritat internacional
Nosaltres decidim...amb qui volem anar!

Amor i complicitat

I si ara anéssim per feina

Tenim un bon punt de partida i la sensació, fins ahir interioritzada i ahir, contundentment exterioritzada, que res tornarà a ser el mateix. Tenim una sòlida base i un somni en comú que cal portar-lo al terreny de lo possible. Tenim un riu de voluntats diferents que caminen juntes, ciutat avall. Tenim la força de la raó i el desig inalienable de que tothom sàpiga el que nosaltres ja sabem: que som una nació. Hem escrit la nostra voluntat de ser, amb la tinta més preuada i ara, a algú, li tocarà donar-li forma, posar-ho per escrit. El que ahir, físicament, havia de començar a la Diagonal i acabar a la Plaça Tetuan, a tots els efectes, va començar a la Plaça d’Espanya i acabarà, més d’hora que tard, al carrer de la Independència. Només els cecs no ho han vist, només els sords no ho han sentit, només els ignorants ho volen ignorar, però la realitat és tossuda i la determinació de la meva gent, encara més. La decisió és nostra, per si algú no ho té clar, i res ni ningú podrà arrabassar-nos el dret d’exercir-la.

Conjunt de matisos per a un destí en comú