dijous, 20 d’agost del 2009

Perquè no em puc banyar en pilotes?

Una dona volia prendre un innocent bany en una piscina pública francesa. Amb la particularitat que ho volia fer vestida. Vestida amb un burquini. Una peça de roba que només deixa al descobert les mans i la cara. Segurament problemes de comprensió varen fer que la pobra senyora, davant l’obligatorietat de fer servir casquet de bany, se n’encarregués un que li va quedar massa llarg. Vaja que li cobria tot el cos. Doncs als irresponsables responsables de les instal·lacions públiques franceses no se’ls hi va ocórrer una altra cosa que prohibir-li el bany. Quin sacrilegi. Quin atemptat als drets constitucionals i individuals de les persones. Quina arbitrarietat tan descomunal. Quin sectarisme. Quina discriminació inacceptable. Quina intolerable intolerància. Rància, rància. Perquè se li ha de prohibir el bany a una pobre dona quan a l’Afganistan o a l’ Iran, per posar dos exemples a l’atzar, tu pots anar pel carrer amb banyador sense que ningú et digui res? Sí pots entrar a les mesquites amb sabates i la teva dona amb la cabellera descoberta. Sí et pots banyar amb biquini i fins i tot amb topless davant la mirada indiferent dels nadius. Sí pots expressar les teves idees lliurement sense la més mínima objecció policial. Sí...Potser ara em voldreu fer creure que les normes que s’han de seguir quan visites una casa, són les normes de la casa. Estaríem arreglats. Hem de ser més tolerants i deixar que els hostes imposin els seus costums i les seves normes tal i com fan a casa seva. Siguem educats i condescendents. Segur que quan nosaltres visitem la seva llar ens ho tindran en compte. Ja veuràs com en poc temps ens podrem banyar en pilotes a les piscines de Teheran.

dimecres, 19 d’agost del 2009

Paraules d'amor senzilles i tendres...

La volta al món

Cartagena: correspondència aliena

Berna: amb poca visibilitat

Calcuta: fes números

Maragall: gallina

Lesseps: de taronja o de llimona?

Bulgaria: poc refinada

Girona: presó

Sarrià: es baixà la bandera

Seul: empresa de missatgeria i transport

Estonia: un rato

Ceuta: si estàs cansat

Madrid: m’ha comunicat

Terol: té un paper

Birmània: aversió als ocells

Salamanca: habitació sense braç

Donostia: Déu (el cos de Crist)

Berlín: mag amb bona vista

Terrassa: t’esclafa

Vic: bolígraf

Santpedor: patró de les ventositats

Estocolm: arribar al límit

Escòcia: irritació

Massachuchetts: excés de llaminadures

San Francisco: còctel clàssic

Laos: costats

Huelva: protesta laboral

Almería: lloc on es guarden les ànimes

Berga: cigala

Puigcerdà: turó brut

Granada: bomba de mà

Alacant: bestiola del desert

Amman: persona amorosa

Cambodja: sanatori mental

Sudan: pateixen calor

Txad: conversa via internet

Gabon: en pastilla o en gel per a la higiene corporal

Líbia: ni massa calenta, ni massa freda

Formosa: dona de bon veure

Antilles: per davant de les lentilles

Colòmbia: camí per ocell

Pequín: però desprès es confessin

Corea: complement perquè no es caiguin els pantalons

Oregon: que té les orelles grans

Ohio: la resposta de la cuina a un cambrer

Kansas: ets molt pesat

Quebec: expressió de sorpresa

Iowa: entre l’ infant i l’adult. Quan ho ets et donen un carnet, el carnet iowa

Palma: expira

Utah: ostituta

Perú: però no triguis

Espanya: molt més del que hauria de ser

dimarts, 18 d’agost del 2009

Reflexions

Plató

La pobresa no ve donada per la disminució de la riquesa, sinó per l’augment dels desitjos.

A la galeria de la tortura els nens entren gratis

A Montjuic s’ha guanyat la primera batalla

Poc a poc, avancem. De mica en mica anem fent net. Primer va ser el retorn a la ciutat d’un símbol de la més negra de les espanyes: el castell de Montjuic. I ara, desprès d’anys de despropòsit i mal veïnatge, un altre símbol ha estat foragitat de la pacient i soferta muntanya: el RCD Espanyol. Dos estendards espanyolistes que hem patit com el pugó i que ha costat molt d’esforç eradicar. Espero sincerament que sigui per a sempre i ens evitem la vergonya de seguir donant aixopluc a elements indesitjables i aliens als bons costums. El castell militar i les tropes periques ja no tornaran a ferir el cel de Barcelona amb la seva amenaçadora presència. El castell desactivat i l’equip de futbol desterrat a Cornellà ens deixen un panorama net, clar i tranquil·litzador per a totes aquelles persones de bona voluntat que hem patit, més del necessari, un mal que finalment s’ha neutralitzat. Benvinguda sigui la pau a la muntanya. Benvingut el retorn al seny i a la dignitat. Montjuic ha de ser el símbol que necessitàvem. Montjuic ens ha ensenyat el camí. Montjuic ha estat el bressol de la victòria. Podem fer fora l’espanyolisme de les nostres vides, del nostre àmbit. Tot és començar. Ara no ens hem d’aturar.

dilluns, 17 d’agost del 2009

Moguda nocturna

Escolta, escolta

Les tradicions són solucions a problemes que ja hem oblidat.

La vasectomia és tallar, no fer-se un nus

El final de l’empatia

Certament que hi ha persones amb un alt grau d’empatia. De la mateixa manera podem afirmar que hi ha grups i/o col·lectius per naturalesa empàtics. El que no ha estat tan clar, al menys fins ara, era l’existència d’equips de futbol amb empatia. Sí per empatia entenem la capacitat per comprendre l’altra persona a través d’un procés d’identificació, haurem de reconèixer que, en el món del futbol, aquesta és una característica poc freqüent, per a no dir sense embuts, inexistent. Doncs ara que està tornant el futbol a les nostres vides desprès de l’aturada estiuenca hem trobat un equip que s’ha encarregat de treure’ns la raó i esdevenir un referent empàtic de primer ordre. El CE Europa s’ha convertit, per a sorpresa de propis i estranys, en una font d’empatia en l’ inici d’aquesta pre-temporada. Un equip que ha entès tant al rival. Un equip que ha comprés tant als contrincants. Un equip que s’ha identificat tant amb ells que ha comptat els seus partits per empats. Ha estat tanta l’empatia d’aquests nois, que ho han empatat tot. Quatre partits, quatre empats. Empatia fins a les darreres conseqüències. Bé això va ser just fins aquest darrer cap de setmana. Res és etern. Res és per sempre. I aquesta empatia, aquesta actitud generosa havia de tenir un final. Primer dissabte davant el Sabadell on varen fer miques l’empatia per la part baixa, és a dir, perdent. I seguidament diumenge per equilibrar, trencant-la per dalt, és a dir, guanyat al Masnou. La normalitat ha tornat al futbol. Però ara sabem que l’empatia té cabuda en aquest esport. I que un altre món és possible.

diumenge, 16 d’agost del 2009

Dona'm la mà o besa'm la galta

Mà de plata
Mà de Siracusa

Por a la grip

Donada l’actual conjuntura no us ha d’estranyar que algunes persones que fins fa poc us donaven cordialment la mà, ho deixin de fer. No es tracta d’un retrocés dels bons costums. Res a veure amb un rebuig a la vostra persona. Senzillament es tracta d’una mesura preventiva per a no contagiar-se amb la temuda grip A. Aquest fet i aquesta forma de comportar-se la trobareu més accentuada en persones potencialment susceptibles de ser infectades. Persones amb un quadre de risc elevat i amb unes condicions idònies per a que el virus en faci estralls. Persones generalment obeses i de complexitat flàccida. Persones fràgils i susceptibles. Persones immunològicament deficients. Persones amb pocs recursos defensius i decididament influenciables. Persones que són una porta oberta, una invitació permanent per aquest i altres virus actius amb ganes de fer la guitza. Tant de bo que aquestes mesures preventives facin el desitjat efecte i evitin el contagi. Tant de bo que en poc temps, una vegada vençuda la grip A, tornin els bons costums. Tant de bo que l’agressiva grip no tingui efectes secundaris en els empobrits cervells d’algunes d’aquestes persones i puguin tornar a la seva intranscendent normalitat.

dissabte, 15 d’agost del 2009

Una realitat diferent

La filosofia forçada

La filosofia social i política estudia els problemes relacionats amb la justícia a la societat: Per què necessitem governants? Com s’hauria de distribuir la riquesa? Com podem establir un sistema social just? Aquestes qüestions les acostumava a solucionar el paio més fort, clavant una garrotada al cap del més dèbil, però desprès de segles de filosofia social i política, la societat s’ha adonat que els míssils són molt més efectius.

divendres, 14 d’agost del 2009

James Cagney no venia de Santa Coloma de Gramenet

Et trio a tu

El gàngster europeu

El principal tret diferencial que caracteritza al gàngster europeu és que no té res a veure amb el gàngster americà. L’europeu és un gàngster barroer. Un aprenent de tot i un mestre de res. Un gàngster a anys llum del saber ser, saber estar i saber fer del gàngster americà. L’europeu és un gàngster a mig fer, un gàngster maldestre i amb poques prestacions. Un gàngster que necessita amagar-se darrera un altre ofici per la incapacitat de ser un gàngster com cal. Per això ha de parapetar-se darrera la toga d’un advocat, la bata d’un metge o el vestit encorbatat d’un venedor de làmpades de peu que li fan de tapadora. El gàngster europeu necessita, com l’aire que respira, complementar el seu sou amb els ingressos que li proporcionen oficis teòricament respectables davant la impossibilitat de sobreviure únicament amb el que aconseguiria fent de gàngster. Mentre el mestre americà fa de gàngster i prou i amb això en té suficient per mantenir folgadament a tota la família i donar-li uns bons estudis als fills, l’europeu malviu fent potineries al llindar de l’esperpent. No és d’estranyar doncs, que el gàngster europeu barregi conceptes i maneres de fer. Que apliqui les tècniques gangsterils a la seva vida quotidiana. El metge, l’advocat o el venedor de torn no seran uns professionals qualsevol. Tots ells estaran empeltats pels tics i els “modus operandi” gangsterils dels seus titulars. A un gàngster americà el veus venir d’una hora lluny. És tot un senyor. Mai t’enganya. Saps en tot moment el seu joc, el paper que has de jugar i el que vol de tu. El gàngster europeu, en canvi, no avisa. Quan te n’adones de la seva presència ja és massa tard. No hi ha res a fer. Estàs perdut. El gàngster europeu és camaleònic. Es mimetitza. Sembla normal, com tu i jo. Però quan estiguis més confiat. O quan a ell li convingui. O quan a ell li sembli. T’arruïnarà la vida.

dijous, 13 d’agost del 2009

Una tarda. Però no qualsevol tarda.
M'han dit que...

Quan hi ha moltes explicacions, la més senzilla acostuma a ser la correcta.

Per atendre les teves necessitats

Contradiccions

Soc del Barça i la meva pel·lícula preferida és Casablanca.

Detesto el circ però m’encanta fer el pallasso.

Gaudeixo amb el francès però no suporto l’ idioma.

Ja no em mossego les ungles però encara em mamo el dit.

Aposto per la independència però m’avorreix el joc.

Em sedueixen les corbes però utilitzo la línia recta.

M’apassiona el teatre seriós però practico la comèdia.

Em fascina fer servir la llengua però em cansa parlar.

Em mou l’ idealisme però no deixo de calcular el seu valor.

No crec en Déu però li retrec els seus errors.

Treballo la paciència però a molta velocitat.

Soc partidari del diàleg però no entenc els animals que parlen.

Tinc molt bona memòria però no me’n recordo de fer-la servir.

Visc al Poble Sec en una casa molt humida.

dimecres, 12 d’agost del 2009

La solució perquè no caigui? Traslladar-la

Més per menys, menys

En Jordi Ventós és un tipus ben penós. Un element més habitual del que seria desitjable i que es veu venir d’una hora lluny. Previsible. Pretensiós. Prevaricador. Prescindible. Un tipus gens recomanable i negatiu fins l’avorriment. Una persona zulo: sense finestres i amb l’aire viciat. Un tipus que no respira ni deixa respirar. Un núvol tòxic al que és pràcticament impossible sobreviure. Un regal de l’ infern. Una poma emmetzinada. Una puntada al cul. Una gastroenteritis aguda. En Jordi Ventós és un forat a la capa d’ozó. Un gas letal. Un cop de porta inesperat. Una fuita d’aigua. Un lampista que no arriba. I al desert és el sol i al camp la sequera. En Jordi Ventós és l’enemic públic per excel·lència i en conseqüència, el teu enemic. Et posarà pals a les rodes. Et posarà el dit a l’ull. T’omplirà de retrets i de merda. I s’ho passarà bé. És patètic i pervers i et farà la vida impossible. I s’ho passarà bé. El rei de la impostura. Que no enganya a ningú perquè juga un pòquer descobert i amb les cartes visiblement marcades. Que no sap sumar perquè no ho ha fet mai i ni tan sols entén el mecanisme. En Jordi Ventós és un tipus ben penós i jo el detesto.

dimarts, 11 d’agost del 2009

Publicitat encoberta

Com l’aigua

De vegades el guerrer de la llum es comporta com l’aigua i flueix per entremig dels obstacles amb que es troba.

Hi ha moments en què resistir significa ser destruït; aleshores, ell s’adapta a les circumstàncies. Accepta, sense protestar, que les pedres del camí tracin la seva ruta per entremig de les muntanyes.

En això rau la força de l’aigua: els martells no la poden trencar, ni ferir els ganivets. L’espasa més poderosa del món és incapaç de deixar una cicatriu en la seva superfície.

L’aigua d’un riu s’adapta al camí que és possible, sense oblidar el seu objectiu: el mar: Fràgil com és en la seva deu, a poc a poc va agafant la força dels altres rius que troba.

I, a partir d’un moment determinat, el seu poder és total.

dilluns, 10 d’agost del 2009

Ensalada de envidias

Fals positiu

En Ricard Canós és un tipus ben curiós. Una rara avis difícil de classificar. Una persona tant i tant positiva que atrau, per pura física, tot el negatiu que l’envolta. Sigui per allò de que els pols oposats s’atrauen. Sigui per la manera com li dóna la volta a les situacions més complicades. En Ricard és un veritable i reconfortant oasi en mig del desert més àrid i devastador. Per a ell no hi ha persones negatives, sinó persones positives circumstancialment equivocades. Tampoc hi ha, és clar, comportaments negatius, sinó actituds positives mal expressades, immadures i en procés d’evolució. Un resultat negatiu no és mai un resultat negatiu, com ho pugui semblar, sinó el punt de partida d’un procés positiu. En Ricard té un amic, més aviat un company, que per a mi és la persona més negativa del món. Doncs ni així. Pel Ricard, el seu company, només és un fals positiu. Una persona que amb el seu procediment falsament positiu, col·labora directa i positivament en que el seu entorn, per oposició i exemple, millori. En Ricard Canós és un tipus ben curiós i jo en soc addicte.

diumenge, 9 d’agost del 2009