divendres, 14 d’agost del 2009

Et trio a tu

El gàngster europeu

El principal tret diferencial que caracteritza al gàngster europeu és que no té res a veure amb el gàngster americà. L’europeu és un gàngster barroer. Un aprenent de tot i un mestre de res. Un gàngster a anys llum del saber ser, saber estar i saber fer del gàngster americà. L’europeu és un gàngster a mig fer, un gàngster maldestre i amb poques prestacions. Un gàngster que necessita amagar-se darrera un altre ofici per la incapacitat de ser un gàngster com cal. Per això ha de parapetar-se darrera la toga d’un advocat, la bata d’un metge o el vestit encorbatat d’un venedor de làmpades de peu que li fan de tapadora. El gàngster europeu necessita, com l’aire que respira, complementar el seu sou amb els ingressos que li proporcionen oficis teòricament respectables davant la impossibilitat de sobreviure únicament amb el que aconseguiria fent de gàngster. Mentre el mestre americà fa de gàngster i prou i amb això en té suficient per mantenir folgadament a tota la família i donar-li uns bons estudis als fills, l’europeu malviu fent potineries al llindar de l’esperpent. No és d’estranyar doncs, que el gàngster europeu barregi conceptes i maneres de fer. Que apliqui les tècniques gangsterils a la seva vida quotidiana. El metge, l’advocat o el venedor de torn no seran uns professionals qualsevol. Tots ells estaran empeltats pels tics i els “modus operandi” gangsterils dels seus titulars. A un gàngster americà el veus venir d’una hora lluny. És tot un senyor. Mai t’enganya. Saps en tot moment el seu joc, el paper que has de jugar i el que vol de tu. El gàngster europeu, en canvi, no avisa. Quan te n’adones de la seva presència ja és massa tard. No hi ha res a fer. Estàs perdut. El gàngster europeu és camaleònic. Es mimetitza. Sembla normal, com tu i jo. Però quan estiguis més confiat. O quan a ell li convingui. O quan a ell li sembli. T’arruïnarà la vida.

dijous, 13 d’agost del 2009

Una tarda. Però no qualsevol tarda.
M'han dit que...

Quan hi ha moltes explicacions, la més senzilla acostuma a ser la correcta.

Per atendre les teves necessitats

Contradiccions

Soc del Barça i la meva pel·lícula preferida és Casablanca.

Detesto el circ però m’encanta fer el pallasso.

Gaudeixo amb el francès però no suporto l’ idioma.

Ja no em mossego les ungles però encara em mamo el dit.

Aposto per la independència però m’avorreix el joc.

Em sedueixen les corbes però utilitzo la línia recta.

M’apassiona el teatre seriós però practico la comèdia.

Em fascina fer servir la llengua però em cansa parlar.

Em mou l’ idealisme però no deixo de calcular el seu valor.

No crec en Déu però li retrec els seus errors.

Treballo la paciència però a molta velocitat.

Soc partidari del diàleg però no entenc els animals que parlen.

Tinc molt bona memòria però no me’n recordo de fer-la servir.

Visc al Poble Sec en una casa molt humida.

dimecres, 12 d’agost del 2009

La solució perquè no caigui? Traslladar-la

Més per menys, menys

En Jordi Ventós és un tipus ben penós. Un element més habitual del que seria desitjable i que es veu venir d’una hora lluny. Previsible. Pretensiós. Prevaricador. Prescindible. Un tipus gens recomanable i negatiu fins l’avorriment. Una persona zulo: sense finestres i amb l’aire viciat. Un tipus que no respira ni deixa respirar. Un núvol tòxic al que és pràcticament impossible sobreviure. Un regal de l’ infern. Una poma emmetzinada. Una puntada al cul. Una gastroenteritis aguda. En Jordi Ventós és un forat a la capa d’ozó. Un gas letal. Un cop de porta inesperat. Una fuita d’aigua. Un lampista que no arriba. I al desert és el sol i al camp la sequera. En Jordi Ventós és l’enemic públic per excel·lència i en conseqüència, el teu enemic. Et posarà pals a les rodes. Et posarà el dit a l’ull. T’omplirà de retrets i de merda. I s’ho passarà bé. És patètic i pervers i et farà la vida impossible. I s’ho passarà bé. El rei de la impostura. Que no enganya a ningú perquè juga un pòquer descobert i amb les cartes visiblement marcades. Que no sap sumar perquè no ho ha fet mai i ni tan sols entén el mecanisme. En Jordi Ventós és un tipus ben penós i jo el detesto.

dimarts, 11 d’agost del 2009

Publicitat encoberta

Com l’aigua

De vegades el guerrer de la llum es comporta com l’aigua i flueix per entremig dels obstacles amb que es troba.

Hi ha moments en què resistir significa ser destruït; aleshores, ell s’adapta a les circumstàncies. Accepta, sense protestar, que les pedres del camí tracin la seva ruta per entremig de les muntanyes.

En això rau la força de l’aigua: els martells no la poden trencar, ni ferir els ganivets. L’espasa més poderosa del món és incapaç de deixar una cicatriu en la seva superfície.

L’aigua d’un riu s’adapta al camí que és possible, sense oblidar el seu objectiu: el mar: Fràgil com és en la seva deu, a poc a poc va agafant la força dels altres rius que troba.

I, a partir d’un moment determinat, el seu poder és total.

dilluns, 10 d’agost del 2009

Ensalada de envidias

Fals positiu

En Ricard Canós és un tipus ben curiós. Una rara avis difícil de classificar. Una persona tant i tant positiva que atrau, per pura física, tot el negatiu que l’envolta. Sigui per allò de que els pols oposats s’atrauen. Sigui per la manera com li dóna la volta a les situacions més complicades. En Ricard és un veritable i reconfortant oasi en mig del desert més àrid i devastador. Per a ell no hi ha persones negatives, sinó persones positives circumstancialment equivocades. Tampoc hi ha, és clar, comportaments negatius, sinó actituds positives mal expressades, immadures i en procés d’evolució. Un resultat negatiu no és mai un resultat negatiu, com ho pugui semblar, sinó el punt de partida d’un procés positiu. En Ricard té un amic, més aviat un company, que per a mi és la persona més negativa del món. Doncs ni així. Pel Ricard, el seu company, només és un fals positiu. Una persona que amb el seu procediment falsament positiu, col·labora directa i positivament en que el seu entorn, per oposició i exemple, millori. En Ricard Canós és un tipus ben curiós i jo en soc addicte.

diumenge, 9 d’agost del 2009

Bentornada
i la propera vegada no triguis tant

Helado oscuro de la fuerza

Cama que no has de hacer déjala correr

Ha llegado el momento en el que nuestros caminos deben separarse. No puedo seguir por más tiempo haciendo ver que no pasa nada, que nos seguimos queriendo como antes, como el primer día. No se me da bien fingir y tú lo sabes. Ya no puedo retener mis impulsos y serte fiel. Ya no puedo estar en sintonía y serte útil y serte próximo. Todo ha acabado irremediablemente. No puedo doblegar mi propia naturaleza para mantener las apariencias. Soy frágil. Soy voluble e inconstante. Soy egoísta y faldero. Mezquino de bofetada. Me muero por besar otros labios y otros y otros y otros… Me cansa la rutina. Y aunque te quiero, me cansas. O no te quiero y me cansas. Quiero alejarme de ti. Olvidarte. Encontrar la paz en otros brazos después de traicionarte. Y olvidarte y que me olvides. Ser solo un recuerdo, un mal recuerdo si me apuras, que no tardaras en negar. Me duele no haber estado a tu altura. Haberte defraudado. Reconozco haber aportado poco, muy poco a nuestra relación. Con mucho, y siendo generoso, me he limitado a “hacerte la cama”, en una muestra clara de mi bajeza moral. Pero tú siempre me lo has perdonado. Siempre has estado indulgente con mis debilidades y miserias. Y eso aun me duele más. Eres casi perfecta. De una perfección insufrible que agudiza mis defectos y los expone a los cuatro vientos. Me marcho para buscar a otra. Para traicionar a otra.

Encontres a la segona fase

INICI DE CÀNTIC EN EL TEMPLE

Ara digueu: "La ginesta floreix,

arreu als camps hi ha vermell de roselles.

Amb nova falç comencem a segar

el blat madur i, amb ell, les males herbes."

Ah, joves llavis desclosos després

de la foscor, si sabíeu com l'alba

ens ha trigat, com és llarg d'esperar

un alçament de llum en la tenebra!

Però hem viscut per salvar-vos els mots,

per retornar-vos el nom de cada cosa,

perquè seguíssiu el recte camí

d'accés al ple domini de la terra.

Vàrem mirar ben al lluny del desert,

davallàvem al fons del nostre somni.

Cisternes seques esdevenen cims

pujats per esglaons de lentes hores.

Ara digueu: "Nosaltres escoltem

les veus del vent per l'alta mar d'espigues."

Ara digueu: "Ens mantindrem fidels

per sempre més al servei d'aquest poble."

Salvador Espriu

dissabte, 8 d’agost del 2009

Moto integrista

Tens un e.mail

Tens un e.sopo

El porc i els moltons

Es va ficar un porc dins d'un ramat de moltons, i pasturava amb ells. Però un dia el va capturar el pastor i el porc es va posar a grunyir i forcejar.
Els moltons el renyaven per cridaner dient:

- A nosaltres també ens agafa constantment i mai ens queixem.

- Ah sí - va replicar el porc -, però no és amb la mateixa finalitat. A vostès els agafen per la llana, però a mi és per la meva carn.

Perdre el que es pot reposar no ens ha de preocupar, però sí el perdre el que és irreparable.

Molt més que un simple mig
apte per a qualsevol posició

Ion

Del grec ion, (participi present d’ ienai "anar", d’aquí "el que va").

També s’anomena molècula lliure, quan es tracta d’una molècula.

Els ions són essencials per a la vida. Els ions juguen un paper determinant en la biologia cel·lular dels organismes vius.

divendres, 7 d’agost del 2009

La teoría de l'evolució (la bona)

Zona wifi

Excessivament primats

El que són les coses. Acaba de passar a millor vida (així és com en diuen els creients) Jordi Sabater Pi, científic i humanista que va dedicar tota una vida als animals i més concretament als primats. Doncs ves per on, a aquest il·lustre personatge se’l coneix principalment perquè va dur a Barcelona al Floquet de neu i que es va convertir en una icona de la ciutat durant molts anys fins a la seva mort. Floquet va ser tot un símbol i el màxim exponent d’una espècie animal molt propera a nosaltres. Tant i tant propera que a voltes es fa difícil traçar la línia que ens separa. De primats coneguts o famosos en podríem destacar quatre: al propi Floquet de neu, al Digit de la Dian Fossey , la xita del Tarzán i en un altre ordre de magnitud, en King Kong. Tots ells han estat, en un moment o altre, per un o altre motiu, protagonistes de l’actualitat i han entrat a formar part de l’imaginari col·lectiu i de les nostres pròpies vides. Fins aquí tot clar i res de nou. El que caldria saber, aleshores, per quina estranya raó es coneix també com a primats a totes aquelles persones humanes (???) que reben complements econòmics (primes) per a realitzar i aconseguir determinats objectius. Quin pervers significat s’amaga darrera aquesta definició associativa entre els dos col·lectius? Què tenen en comú els primats animals amb els primats humans? Potser el comportament o els costums? Els seus instints bàsics? La seva estructura mental? Curiosa la coincidència. Però més curiosa serà la resposta, si és que un dia la trobem.

dijous, 6 d’agost del 2009

El meu carrer del barri baix...

Quina és la pregunta?

Quan la poeta Gertrude Stein jeia al llit de mort, la seva parella, Alice B. Toklas, es va inclinar cap a ella i li va murmurar: “Quina és la resposta, Gertrude?”

Stein va contestar: “Quina és la pregunta?”

Pivot a la carrera

¿Cree usted que Xabi Alonso es el mediocentro ideal?

És la pregunta estrella de la portada de MSN a internet. I la pregunta que em faig jo és: ideal per a què? Està clar que un migcentre mai pot ser per definició, ideal per a res. Un migcentre mai arribarà al seu destí, sempre es quedarà curt. Per a ser ideal és preceptiu ser un centre complert o sencer, que arribi on ha d’arribar i que faciliti la rematada del davanter. Un migcentre només servirà per a un equip fet a retalls, de mitges tintes. Res a veure amb un centre perfecte, un centre total com el de Xavi (el bo) a Messi a la final de Roma. Això sí que és un centre ideal i que serveix per a guanyar una copa d’Europa. I és que les coses no es poden fer a mitges. O es fan bé o no es fan per molt diners que costi.

El futbol és un joc que s’executa amb els peus però es pensa amb el cap.

dimecres, 5 d’agost del 2009

250-1950

Les dues imatges corresponen a Sicília. La primera pertany a uns mosaics de l'any 250 a la Vila del Casale. La segona és més actual, una fotografia presa a Strómboli l'any 1950 concretament a San Vincenzo.

1700 anys separen aquestes dues imatges. Què cony va passar durant tot aquest temps perquè es produís un canvi tan radical? Què va fer que en comptes d’anar endavant anéssim endarrere? La religió? Els talibans? La inquisició? La Yihad? El monoteisme? Déu? Hi ha cap altre explicació? L’alegria de viure a canvi de la mort en vida.

Sostrenibilitat