diumenge, 2 d’agost del 2009
Tensar l’arc
El guerrer de la llum sap que és impossible viure en un estat de relaxament total.
L’arquer li ha ensenyat que, per disparar la sageta a molta distància, cal tenir l’arc ben tensat. Les estrelles li han ensenyat que només una explosió interior permet la seva brillantor. El guerrer es fixa que els cavalls, quan estan a punt de saltar un obstacle, contrauen tots els músculs.
Però mai no confon tensió amb nerviosisme.
Aprofundint una mica més però sense ànim de fer-me pesat. Insisteix-ho en la bondat de la solució Laas Vegas davant altres opinions que són partidàries d’incorporar a la disciplina del Madrit a Olias, fill d’aquell jugador del Betis de la dècada dels 90. Seria un lamentable error i una càrrega de profunditat a l’estètica madridista i del futbol en general. Un atac al bon gust de proporcions inabastables. Cada triangulació al mig camp, cada passada es convertiria en un atemptat a la integritat i honorabilitat del club blanc. Imagineu com sonaria de malament: Laas se la pasa a Olias y Olias a Kaka. Olias a Kaka! Intolerable. A part de sonar extremadament malament. Fa pudor. En definitiva, una solució de merda i que espero pel bé dels bons costums, no es doni mai.
dissabte, 1 d’agost del 2009
Parella ideal
He pogut llegir darrerament en diferents mitjans de premsa que el Madrit està buscant desesperadament un acompanyat per Lass. Un soci. Una parella per fer un tàndem al mig camp. Des del més profund respecte. Des de la més humil de les posicions. M’atreveixo a recomanar un mig centre ideal i que encaixaria perfectament en els esquemes de la casa blanca. Es tracta de Antonio Vegas, un jove jugador amb un enorme futur i que seria el complement ideal pel bo d’en Lass. Lass Vegas. Aquesta parella, no ho dubteu, donaria molt de joc al Madrit i tornaria l’espectacle al Bernabeu. Lass Vegas seria com un parc d’atraccions per adults i el centre neuràlgic de l’equip per on fluirien, amb tota naturalitat, rius inesgotables de diners. Lass Vegas, un espai de luxe ple de neons i daurats per a major glòria de propis i estranys...molt estranys. Però atenció. Només un petit detall, a Lass Vegas sempre hi guanya la banca, ningú més.
divendres, 31 de juliol del 2009
Triar amb criteri
Un guerrer de la llum comparteix el seu món amb les persones que estima.
Prova d’animar-les a fer les coses que els agradaria fer però no s’hi atreveixen; en aquests moments, l’Adversari apareix amb dues taules a la mà.
En una de les taules, hi ha escrit: “Pensa més en tu mateix. Conserva les benediccions per a tu sol o ho perdràs tot.”
A l’altra taula, hi llegeix: “Qui ets tu per ajudar els altres? Però que no veus els teus propis defectes?”
Un guerrer sap de sobres que té defectes. Però també sap que no pot créixer tot sol ni distanciar-se dels seus companys.
Aleshores, llença les dues taules per terra, tot i que pensi que tenen una part de raó. Les taules esdevenen pols i el guerrer continua animant els qui té a la vora.
dijous, 30 de juliol del 2009
Llatinades alimentàries VII
Non facit ebrietas vitia, sed protrahit
La embriaguesa no fa vicis, només els posa en evidència.
No
Hi ha algun president del Barça, Laporta apart, que hagi guanyat dues copes d’Europa? Hi ha algun president del Barça, Laporta apart, que hagi aconseguit el més alt reconeixement internacional al futbol practicat per l’equip? Hi ha algun president del Barça, Laporta apart, que hagi posat al Club en el lloc més prestigiós de la seva història? Hi ha algun president del Barça, Laporta apart, que hagi fet tant per la catalanitat del Club? Hi ha algun president del Barça, Laporta apart, que hagi acabat amb els radicals i els violents a l’Estadi? Hi ha algun president del Barça, Laporta apart, que hagi encertat tant i tant en l’elecció dels tècnics? Hi ha algun president del Barça, Laporta apart, que hagi guanyat en una sola temporada tres títols (els més importants)? Hi ha algun president del Barça, Laporta apart, que hagi estat tant injustament criticat? Hi ha algun president del Barça, Laporta apart, que hagi tingut que suportar la vergonya de Minguellas, Giralts i companyia? Hi ha algú, Laporta apart, que estigui a l’alçada de l’actual president del Barça, el millor president de tota la seva història?
dimecres, 29 de juliol del 2009
Llatinades alimentàries VI
Si bene commemini, causae sunt quinque bibendi: hospitis adventus, praecens sitis, atque futura, aut vini bonitas, aut quaelibet altera causa
Si no recordo malament, són cinc els motius per veure: l’arribada d’un amic, la set del moment, o la futura, la bondat del vi o qualsevol altra cosa.
Cròniques sicilianes
El top ten
Dia tretzè
Per posar punt i seguit a aquesta tongada de cròniques volgudament subjectives i a l’espera d’un nou al·licient, res millor que un personal i molt meditat top ten. Una relació imprescindible perquè, si decidiu anar a Sicília (cosa que us recomano sense reserves), no us perdeu el que no s’ha de perdre. No us ho poso per ordre d’importància. És aleatori i sereu vosaltres mateixos els encarregats de valorar-ho. Aquí va.
-Catània sota la pluja. En sec no té res a veure amb la visió que s’aconsegueix quan l’aigua toca les parets dels edificis més emblemàtics. La Catània fins aleshores gris i vulgar esclata brillant amb una intensa tonalitat negre. El negre de la pedra volcànica amb la que està construïda tota la part històrica de la ciutat. I sí no plou? Sí no plou, espereu o hi torneu quan ho faci. L’espectacle bé s’ho val.
-La granita del Cafè Spinnato a Palerm. Amb tota seguretat la millor granita de l’Univers. I si us queda un foradet a l’estomac, un canolo de ricota i tindreu visions divines.
-La pujada a l’Etna. Fins a dalt de tot. Imprescindible i obligatori. És com un viatge a la Lluna però més curt i molt més econòmic.
-El bany a la Scala dei Turchi. Una platja esplèndida en un escenari singular. Bellíssima. Una muntanya de sal que descansa sobre el mar. Cal tenir la precaució de tancar la boca quan entreu a l’aigua, bocabadats com estareu podeu prendre mal.
-El conjunt de La Vall dels Temples i el seu temple estrella: el temple de la Concòrdia. Passejar sense presa. Passejar sense temps a través del temps. Amarar-se d’història i sentir que n’ets part. Perquè ens entossudim a destruir quan som capaços de construir coses tan belles?
-La posta de sol des del Cap Milazzo amb les Eòlies de fons. Cada dia igual, cada dia diferent. Cada dia sorprenent. L’espectacle natural sense efectes especials i amb persistència de retina.
-La passejada macabre per les catacumbes del caputxins a Palerm. Una visita que no us deixarà indiferents. Centenars, milers de mòmies bastant ben conservades penjades a ambdós costats de les parets dels passadissos per on camines. Llargs passadissos. Inacabables passadissos. Una imatge dantesca que us serà molt i molt difícil d’oblidar. Les mòmies no es mouen però a tu t’entren unes ganes de sortir corrent...
-L’interior de la Catedral de Monreale. Duomo en diuen els sicilians. L’interior, l’exterior, el claustre, la teulada,...Res és sobrer. Catedral normanda, construïda per normands molt lluny de casa seva i una veritable joia de l’edat mitjana. No hi ha res d’igual.
-Stromboli. Stromboli. Stromboli. Una gota de tinta negra en mig del mar. Una tinta amb la que es podrien escriure les paraules més belles i quedar-se curt.
-L’escala del Teatre Màxim. L’escala mitòmana. L’escala on es varen rodar les darreres seqüències de la trilogia d’ El Padrí. Visita i foto obligada. Reviure aquell final. Alimentar la llegenda. Tornar a casa.
Podria haver estat perfectament un top twenty, però no cal abusar. Que cadascú es faci el seu.
Amuninni, amuninni ,...
dimarts, 28 de juliol del 2009
Llatinades alimentàries V
Prima cratera ad sitim pertinet, secunda ad hilaritatem, tertia ad voluptatem, quarta ad insaniam
La primera copa és per la set, la segona per l’alegria, la tercera per al plaer, la quarta per la bogeria.
Cròniques sicilianes
Les ostres i les perles
Dia dotzè
Sicília és una illa especialment rica en vestigis arqueològics. Un immens museu a l’aire lliure. Una caixa de sorpreses bellíssimes i irrepetibles. Quantitat, qualitat i varietat en un espai reduït on totes les èpoques i totes les cultures hi són presents. Illa oberta als quatre vents voltada de ponts d’aigua. Cruïlla de civilitzacions. Una prodigiosa ostra amb infinitat de perles precioses en el seu interior. De totes aquestes belleses, de totes aquestes joies, hi ha tres que sobresurten amb llum pròpia: la Catedral normanda de Monreale, el Temple de la Concòrdia a Agrigento i els mosaics de la Vila del Casale a tocar de Piazza Armerina. Tres monuments impressionants concebuts i realitzats amb una inspiració quasi sobrenatural. Tres contundents obres d’art que han mediatitzat el pas del temps per a donar testimoni de la grandesa de l’esperit humà. Tres perles perfectes que empetiteixen la gran qualitat de les altres perles que hi ha arreu de l’illa (i que en són moltes).
No cauré en l’error d’intentar descriure-les. No podria. Soc incapaç d’explicar tanta bellesa sense quedar-me extremadament curt. Estimular la vostra curiositat. Això sí. Això sí que ho puc fer.
dilluns, 27 de juliol del 2009
Cròniques sicilianes
Corleone
Dia onzè
Fa una mica més de quatre anys el meu germà va morir. El varen trobar mort en estranyes circumstàncies. Res a veure amb la màfia. Estava relacionat amb una espècie de secta. Un afer fosc de drogues i bogeria...
Això m’explicava la Rosalia mentre avançàvem per l’exposició permanent dedicada a la màfia i l’anti-màfia que es pot veure a la ciutat de Corleone i de la que ella n’és la comissària. Continuava la Rosalia,
Ara fa tot just dues setmanes ens varen entrar a robar. Els meus pares tenen un estanc. Un petit estanc des de fa vint anys. I ens van robar a punta de pistola. Res a veure amb la màfia. La màfia no roba estancs. Els protegeix a canvi del pizzo. Un impost que han de pagar tots els comerciants si volen mantenir segur el seu negoci.
Escoltàvem admirats i una mica perplexes el relat de la Rosalia. Sobtats per la seva serenor. Pel seu distanciament.
Fa quatre anys, quan el meu germà va morir, vam anar a la policia per reclamar, no ja justícia, sinó simplement que esmercessin tots els esforços i recursos per aclarir els fets i arribar al fons del que realment havia passat. I el mateix hem fet arrel de l’atracament. Anar a la policia per demanar la corresponent investigació i la protecció necessària per evitar que es repetissin fets com aquests. En tots dos casos. Un molt més greu que l’altre, per la pèrdua d’una vida humana. Però tots dos fets que haurien de merèixer l’atenció i dedicació d’una policia normal en un país normal. Doncs en ambdós casos la resposta va ser pràcticament la mateixa: aquests fets, senyora, no reporten cap benefici. Ni et generen guanys econòmics, ni et serveixen per escalar posicions dins el cos. Per tant ens limitarem a complir l’expedient i seguidament l’arxivarem. Fets com aquests són el més normal a Sicília. La gent se’n cansa de reclamar justícia i això els acosta i els ha acostat, tradicionalment, a reclamar protecció i ajut a aquells que els hi podien facilitar: la màfia. A canvi d’un favor, un altre favor. A canvi d’ajut, fidelitat i silenci. La màfia no neix ni creix a Sicília per generació espontània. La màfia és el resultat d’una manera de viure (de sobreviure) i la permanent i sistemàtica corrupció dels diferents governs del país. No és pot justificar de cap manera, però davant la desatenció de la gent. Davant la negligència pertinaç de les autoritats i els organismes encarregats de l’ordre, la llei i la justícia, és fins a cert punt comprensible que la gent busqui aixopluc allà on el pot trobar. La meva família podria haver optat per aquesta solució, però no ho va fer. No ho va fer, com molts altres que no han caigut en la temptació. En el recurs fàcil. En la sang per la sang. Per això hi ha tantes actituds heroiques a Sicília. Perquè viure a Sicília i fer-ho en aquestes condicions és un acte d’heroïcitat permanent. La màfia és una realitat. Una dramàtica i dolorosa realitat. Però també ho és una anti-màfia que planta cara. Que surt dels seus caus i es presenta a pit descobert. Que cada cop té menys por i troba més suport popular.
Hores més tard marxàvem de Corleone en silenci. Intentant entendre a aquella gent. El seu dolor. La seva història. La seva realitat quotidiana. La por i el dolor que entrava i sortia de les seves vides com ho fa el vent de gregal. En silenci. Sense badar boca. En silenci mentre, al darrera, Corleone s’anava fent petit fins a perdre’s entre els camps acabats de conrear. Sentíem la Rosalia. Li veiem els ulls. L’esperança als ulls.
La gent ve a Corleone per la pel·lícula de Coppola...
diumenge, 26 de juliol del 2009
Llatinades alimentàries IV
Les pomes sense pell són bones, amb pell són millors