Quant em costarà?
dijous, 26 de febrer del 2009
No em vinguis amb histories
Peronella: el principi del final
Per a la nostra història d’avui ens haurem de remuntar a la gens menyspreable xifra de 900 anys en el passat per trobar el que, vulgarment s’anomena: mare dels ous, el quid de la qüestió o el perquè de tot plegat. I és que en contra de la creença més popular i estesa, els mals que tenallen el nostre país i l’han convertit indefectible i tristament en una província espanyola en l’actualitat, no comencen aquella fatídica data de l’11 de Setembre de 1714, ni tan sols amb el casori de la Isabel i el Ferran, ni tampoc amb el nefast compromís de Casp. Tot prové d’ encara més lluny, de quan el rei Ramir II d’Aragó va fer un regal enverinat al llavors Comte de Catalunya Ramón Berenguer IV en forma de dona, que responia al nom de Peronella i per acabar-ho d’adobar era la seva filla. El pobre Ramir, enterbolit per les circumstàncies, amb la pressió de la veïna Castella i amb una ganes boges per tornar al convent d’on havia sortit per fer-se càrrec d’un regne en franca decadència i que ningú volia, va decidir regalar l’Aragó, com aquell que regala una corbata o una ampolla de colònia, com a dot pel casament de la seva filla amb el fadrí Ramón. Aquest, sense capacitat de resposta, es va trobar, de la nit al dia, casat amb una desconeguda i rei d’un regne que al final i amb l’esdevenir dels anys acabaria sent decisiu per a l’assimilació de Catalunya dins Espanya i la pèrdua d’identitat més salvatge.
Sense aquell casament desafortunat, sense aquell error històric, mai s’hagués consumat l’aliança entre Catalunya i Aragó i arribat el decisiu moment, en que el darrer Compte de la casa de Barcelona Martí l’Humà morí sense descendència i fora necessari buscar un successor, aquest no hagués estat escollit entre els nobles aragonesos, votació que es va produir a Casp i on els representants aragonesos i valencians varen encetar el camí sense retorn, de moment, al que ens va avocar la Història.
Vigileu doncs amb els casaments i si a més, us regalen un regne, fugiu d’estudi, la història segur que no acabarà bé.
Peronella: el principi del final
Per a la nostra història d’avui ens haurem de remuntar a la gens menyspreable xifra de 900 anys en el passat per trobar el que, vulgarment s’anomena: mare dels ous, el quid de la qüestió o el perquè de tot plegat. I és que en contra de la creença més popular i estesa, els mals que tenallen el nostre país i l’han convertit indefectible i tristament en una província espanyola en l’actualitat, no comencen aquella fatídica data de l’11 de Setembre de 1714, ni tan sols amb el casori de la Isabel i el Ferran, ni tampoc amb el nefast compromís de Casp. Tot prové d’ encara més lluny, de quan el rei Ramir II d’Aragó va fer un regal enverinat al llavors Comte de Catalunya Ramón Berenguer IV en forma de dona, que responia al nom de Peronella i per acabar-ho d’adobar era la seva filla. El pobre Ramir, enterbolit per les circumstàncies, amb la pressió de la veïna Castella i amb una ganes boges per tornar al convent d’on havia sortit per fer-se càrrec d’un regne en franca decadència i que ningú volia, va decidir regalar l’Aragó, com aquell que regala una corbata o una ampolla de colònia, com a dot pel casament de la seva filla amb el fadrí Ramón. Aquest, sense capacitat de resposta, es va trobar, de la nit al dia, casat amb una desconeguda i rei d’un regne que al final i amb l’esdevenir dels anys acabaria sent decisiu per a l’assimilació de Catalunya dins Espanya i la pèrdua d’identitat més salvatge.
Sense aquell casament desafortunat, sense aquell error històric, mai s’hagués consumat l’aliança entre Catalunya i Aragó i arribat el decisiu moment, en que el darrer Compte de la casa de Barcelona Martí l’Humà morí sense descendència i fora necessari buscar un successor, aquest no hagués estat escollit entre els nobles aragonesos, votació que es va produir a Casp i on els representants aragonesos i valencians varen encetar el camí sense retorn, de moment, al que ens va avocar la Història.
Vigileu doncs amb els casaments i si a més, us regalen un regne, fugiu d’estudi, la història segur que no acabarà bé.
dimecres, 25 de febrer del 2009
Els premis Europa
Coincidint amb la cerimònia d’entrega dels Oscars i des de fa cinc anys, l’Europa també celebra un lliurament de premis molt especial que consisteix en relacionar dos mons aparentment distants i que moltes vegades competeixen per captar l’atenció del gran públic com són el cinema i el futbol i ho fa destacant a persones i col·lectius que han sobreeixit per damunt de la majoria pel seu paper i/o destacada interpretació.
Els guardonats amb els premis “Europa” en aquesta edició han estat:
A la Junta Directiva per “Dotze homes sense pietat”
A Guils de Bode per “Pandora i l’holandès errant”
A Carlos Sendra per “L’amenaça fantasma”
A Javier Latorre per “Infiltrats”
A Xavi Lucas per “Pots comptar amb mi”
A Jordi Dellago per “Els blancs no la saben ficar”
A Arturo Ramírez per “Rebel·lió a les aules”
A Jaume Inglés per “El quart protocol”
A Pep Gràcia per “La tempesta perfecta”
A Pepe Iserte per “Amb ell va arribar l’escàndol”
A Angel Garreta per “El fotògraf del pànic”
A Mariano per “Atrapa’l com puguis”
A Carles Anguela per “Tots els homes del President”
A Angel Gómez per “A vida o mort”
A Albert Ruiz per “Ultimàtum a la terra”
A Juanjo Isern per “L’apartament”
A Francesc Ozerans per “El discret encant de la burgesia”
A Manolo Ayala per “Les amistats perilloses”
A Diego, Serafin i Jesús per “El bo, el lleig i el dolent”
A Jordi Vela per “Europa, Europa”
A Sergi Ciurana per “Best-Seller”
A Jose Angel Valero per “En un lloc solitari”
A Germán Mestre per “El tresor de Sierra Madre”
A Elhagi “Drogba” per “Ha nascut una estrella”
A Taka per “Lost in translation”
A Carlos Pablos per “L’home que sabia massa”
A Javier Otano per “La mosca”
A Carles (fisio) per “Els paraigües de Chesburg”
A Roman Golobart per “Toro salvatge”
A Pedro Garcia per “Pierrot el loco”
Al Juvenil B per “A la corda fluixa”
A la Penya Pep Rovira per “Quan els dinosaures dominaven la terra”
A Jaume Nadal per “El planeta del simis”
A Chus per “La taberna de l’irlandès”
A l'Infantil C per “Esplendor damunt l’herba”
A “Papi” Anglada per “Amarcord”
A la bandera espanyola de l’Estadi per “Poltergeist, fenòmens paranormals”
Al Forum de Futbolcatalunya per “La llavor del diable”
A J.L. per “El talp”
La gala va transcórrer en un ambient distes i força divertit i en acabar tots els guardonats, convidats i acompanyants varen anar a fer un sopar de germanor, al més pur estil de Hollywood, a un conegut Restaurant de Sarrià, molt freqüentat pel sr. De Bode i on se’l pot veure habitualment tancant fitxatges amb les representants dels jugadors. El que calgui per l’Europa!
Fins la propera edició, bona nit i bona sort.
Coincidint amb la cerimònia d’entrega dels Oscars i des de fa cinc anys, l’Europa també celebra un lliurament de premis molt especial que consisteix en relacionar dos mons aparentment distants i que moltes vegades competeixen per captar l’atenció del gran públic com són el cinema i el futbol i ho fa destacant a persones i col·lectius que han sobreeixit per damunt de la majoria pel seu paper i/o destacada interpretació.
Els guardonats amb els premis “Europa” en aquesta edició han estat:
A la Junta Directiva per “Dotze homes sense pietat”
A Guils de Bode per “Pandora i l’holandès errant”
A Carlos Sendra per “L’amenaça fantasma”
A Javier Latorre per “Infiltrats”
A Xavi Lucas per “Pots comptar amb mi”
A Jordi Dellago per “Els blancs no la saben ficar”
A Arturo Ramírez per “Rebel·lió a les aules”
A Jaume Inglés per “El quart protocol”
A Pep Gràcia per “La tempesta perfecta”
A Pepe Iserte per “Amb ell va arribar l’escàndol”
A Angel Garreta per “El fotògraf del pànic”
A Mariano per “Atrapa’l com puguis”
A Carles Anguela per “Tots els homes del President”
A Angel Gómez per “A vida o mort”
A Albert Ruiz per “Ultimàtum a la terra”
A Juanjo Isern per “L’apartament”
A Francesc Ozerans per “El discret encant de la burgesia”
A Manolo Ayala per “Les amistats perilloses”
A Diego, Serafin i Jesús per “El bo, el lleig i el dolent”
A Jordi Vela per “Europa, Europa”
A Sergi Ciurana per “Best-Seller”
A Jose Angel Valero per “En un lloc solitari”
A Germán Mestre per “El tresor de Sierra Madre”
A Elhagi “Drogba” per “Ha nascut una estrella”
A Taka per “Lost in translation”
A Carlos Pablos per “L’home que sabia massa”
A Javier Otano per “La mosca”
A Carles (fisio) per “Els paraigües de Chesburg”
A Roman Golobart per “Toro salvatge”
A Pedro Garcia per “Pierrot el loco”
Al Juvenil B per “A la corda fluixa”
A la Penya Pep Rovira per “Quan els dinosaures dominaven la terra”
A Jaume Nadal per “El planeta del simis”
A Chus per “La taberna de l’irlandès”
A l'Infantil C per “Esplendor damunt l’herba”
A “Papi” Anglada per “Amarcord”
A la bandera espanyola de l’Estadi per “Poltergeist, fenòmens paranormals”
Al Forum de Futbolcatalunya per “La llavor del diable”
A J.L. per “El talp”
La gala va transcórrer en un ambient distes i força divertit i en acabar tots els guardonats, convidats i acompanyants varen anar a fer un sopar de germanor, al més pur estil de Hollywood, a un conegut Restaurant de Sarrià, molt freqüentat pel sr. De Bode i on se’l pot veure habitualment tancant fitxatges amb les representants dels jugadors. El que calgui per l’Europa!
Fins la propera edició, bona nit i bona sort.
dimarts, 24 de febrer del 2009
CE Eurobama
“…El que no entenen els cínics és que el terreny que trepitgen ha canviat i que els arguments estèrils que ens han consumit durant massa temps ja no serveixen. La pregunta que ens fem avui no és si el nostre Club és massa gran o petit, sinó si funciona...
...La nostra economia està greument afeblida, com a conseqüència de la cobdícia i la irresponsabilitat d’alguns, però també pel fracàs col·lectiu a l’hora de triar opcions difícils i de preparar el Club per a una nova era...
...Però tot això està canviant i seguirà canviant en els propers anys. No hi ha marxa enrere. I per això volem inocular el virus de l’optimisme a totes aquelles persones de bona voluntat que s’estimen aquest Club i trenar amb elles un present sòlid que ens dugui, sense estridències, cap a un futur on no tinguin cabuda ni els miserables ni els voltors...”
“…El que no entenen els cínics és que el terreny que trepitgen ha canviat i que els arguments estèrils que ens han consumit durant massa temps ja no serveixen. La pregunta que ens fem avui no és si el nostre Club és massa gran o petit, sinó si funciona...
...La nostra economia està greument afeblida, com a conseqüència de la cobdícia i la irresponsabilitat d’alguns, però també pel fracàs col·lectiu a l’hora de triar opcions difícils i de preparar el Club per a una nova era...
...Però tot això està canviant i seguirà canviant en els propers anys. No hi ha marxa enrere. I per això volem inocular el virus de l’optimisme a totes aquelles persones de bona voluntat que s’estimen aquest Club i trenar amb elles un present sòlid que ens dugui, sense estridències, cap a un futur on no tinguin cabuda ni els miserables ni els voltors...”
dilluns, 23 de febrer del 2009
Elogi de la rauxa
Un guerrer de la llum estudia amb molta atenció la posició que vol conquerir.
Per més difícil que sigui el seu objectiu, sempre hi ha alguna manera de superar els obstacles. Ell comprova els camins alternatius, esmola l’espasa i mira d’omplir el seu cor amb la perseverança que cal per enfrontar-se al desafiament.
Però, a mesura que avança, el guerrer s’adona que hi ha dificultats amb que no comptava.
Si espera que arribi el moment ideal, mai no sortirà d’on és; necessita una mica de bogeria per fer el pas següent.
El guerrer la necessita, aquesta mica de bogeria. Perquè –en l’amor i en la guerra- no es pot preveure tot.
Un guerrer de la llum estudia amb molta atenció la posició que vol conquerir.
Per més difícil que sigui el seu objectiu, sempre hi ha alguna manera de superar els obstacles. Ell comprova els camins alternatius, esmola l’espasa i mira d’omplir el seu cor amb la perseverança que cal per enfrontar-se al desafiament.
Però, a mesura que avança, el guerrer s’adona que hi ha dificultats amb que no comptava.
Si espera que arribi el moment ideal, mai no sortirà d’on és; necessita una mica de bogeria per fer el pas següent.
El guerrer la necessita, aquesta mica de bogeria. Perquè –en l’amor i en la guerra- no es pot preveure tot.
diumenge, 22 de febrer del 2009
dissabte, 21 de febrer del 2009
La partida d’escacs
Si els veiéssiu alineats, tots ordenats, la veritat és que fan patxoca. Abans de començar la partida fan tota la pinta d’un equip compacte, sòlid, sense fissures, impenetrable, invencible,...Dues línies ben disposades i perfectament preparades pel combat. Amb una estratègia intel·ligent, ben trenada i un únic objectiu: guanyar la partida.
Però, ai las! Comença el joc i les abans figuretes exemplarment tallades, prenen vida i amb la vida, el conflicte. I totes les misèries s’escampen pel tauler a una velocitat de vertigen, empastifant-ho tot.
Veiem com el peó encarregat de donar el primer pas, d’obrir la partida, se’ns torna covard i els seus dubtes fan trontollar la seguretat de tot l’equip. Un primer pas tímid, que dóna arguments al rival per créixer inesperadament. El peó, empès pels companys, finalment s’avança i al veure’s sol, es desfà en un mar de llàgrimes. Els peons 3 i 6, en un atac de compassió gremial, intenten consolar-lo, mentre la reina, des de les alçades, els crida a l’ordre perquè no abandonin les seves posicions.
L’alfil altiu, aprofitant el desconcert, un xic inconscient i envalentint pel gintònic que s’acaba d’endrapar, surt embogit més enllà de la línia de seguretat, deixant enrere una estela d’insults i amenaces contra propis i estranys que escampa la crispació per tots els racons del tauler. El rei impàvid i esfereït se’l mira sense entendre res.
L’altre alfil, bastant més prudent que el seu company, intenta reconduir la situació i li demana que torni a l’estratègia de grup i que deixi les iniciatives personals per al seu temps lliure. Cap resposta. Tancat en una espiral d’autisme, ha decidit apagar el mòbil perquè res l’aparti del camí cap a la immolació.
El rei, veient cada cop més a prop la caiguda de l’alfil, ordena al peó 1 que deixi sortir a la torre, en un intent desesperat per recuperar el control de la situació. Però la torre no respon. El rei insisteix, però segueix sense rebre cap resposta. Donada la gran distància que els separa, el rei decideix utilitzar un intermediari per tal de saber que cony li passa a la torre. Intenta parlar amb el cavall, però aquest és difícil de localitzar, mai s’està quiet i sempre volta pels camps.
Finalment aconsegueix parlar amb el peó 2 i aquest, fidel com pocs, li confessa que la torre té un atac de phishing. Un atac de què?- pregunta el rei-. De phishing -repeteix el peó-. El phishing és una suplantació d’identitat en línia, molt habitual a internet i que és utilitzada per elements indesitjables amb l’objectiu d’obtenir informació per a finalitats fraudulentes. La torre –segueix el peó- no se’n sap avenir i veu fantasmes per tot arreu. Diu que no hi ha dret, que ja s’ha cansat d’estar tan allunyat d’ on es prenen les decisions, que ja en té prou d’estar sempre en un racó del tauler i que vol optar clarament per l’enroc i sí això no és possible, que està disposat, fins i tot, a pactar amb l’equip rival per posar en escac a aquest rei que no li dóna bola.
Davant la greu i inesperada situació, el rei crida a corts. Hem de tancar files i fer-nos forts i si cal canviarem d’estratègia per assolir els nostres objectius –comença dient el rei- a un auditori ple a vessar. No hi falta ningú, ni tan sols la torre que s’ho mira des de la darrera fila molt a prop de la porta. Som els que som –continua dient el rei- i ara ja ens coneixem tots. La meva idea i la de la reina, era comptar amb tots i cadascú de vosaltres, perquè tots sou importants. Però ho sou, en la mesura que desenvolupeu la vostra tasca amb compromís, lleialtat i fidelitat. No guanyarem la partida pel fet de ser molts, la guanyarem sí els que som, estem junts i hi creiem. Ens haurem d’acostumar, a partir d’ara, a jugar sense les torres atacades de phishing i ho haurem de fer amb intel·ligència, una enorme dosi de solidaritat i un gran, un immens sentit de l’ humor.
L’acte s’acaba, es tanquen els llums de la sala, tothom marxa, be tothom no, la torre resta a la seva cadira, la torre no es mou, la torre sempre es queda.
Si els veiéssiu alineats, tots ordenats, la veritat és que fan patxoca. Abans de començar la partida fan tota la pinta d’un equip compacte, sòlid, sense fissures, impenetrable, invencible,...Dues línies ben disposades i perfectament preparades pel combat. Amb una estratègia intel·ligent, ben trenada i un únic objectiu: guanyar la partida.
Però, ai las! Comença el joc i les abans figuretes exemplarment tallades, prenen vida i amb la vida, el conflicte. I totes les misèries s’escampen pel tauler a una velocitat de vertigen, empastifant-ho tot.
Veiem com el peó encarregat de donar el primer pas, d’obrir la partida, se’ns torna covard i els seus dubtes fan trontollar la seguretat de tot l’equip. Un primer pas tímid, que dóna arguments al rival per créixer inesperadament. El peó, empès pels companys, finalment s’avança i al veure’s sol, es desfà en un mar de llàgrimes. Els peons 3 i 6, en un atac de compassió gremial, intenten consolar-lo, mentre la reina, des de les alçades, els crida a l’ordre perquè no abandonin les seves posicions.
L’alfil altiu, aprofitant el desconcert, un xic inconscient i envalentint pel gintònic que s’acaba d’endrapar, surt embogit més enllà de la línia de seguretat, deixant enrere una estela d’insults i amenaces contra propis i estranys que escampa la crispació per tots els racons del tauler. El rei impàvid i esfereït se’l mira sense entendre res.
L’altre alfil, bastant més prudent que el seu company, intenta reconduir la situació i li demana que torni a l’estratègia de grup i que deixi les iniciatives personals per al seu temps lliure. Cap resposta. Tancat en una espiral d’autisme, ha decidit apagar el mòbil perquè res l’aparti del camí cap a la immolació.
El rei, veient cada cop més a prop la caiguda de l’alfil, ordena al peó 1 que deixi sortir a la torre, en un intent desesperat per recuperar el control de la situació. Però la torre no respon. El rei insisteix, però segueix sense rebre cap resposta. Donada la gran distància que els separa, el rei decideix utilitzar un intermediari per tal de saber que cony li passa a la torre. Intenta parlar amb el cavall, però aquest és difícil de localitzar, mai s’està quiet i sempre volta pels camps.
Finalment aconsegueix parlar amb el peó 2 i aquest, fidel com pocs, li confessa que la torre té un atac de phishing. Un atac de què?- pregunta el rei-. De phishing -repeteix el peó-. El phishing és una suplantació d’identitat en línia, molt habitual a internet i que és utilitzada per elements indesitjables amb l’objectiu d’obtenir informació per a finalitats fraudulentes. La torre –segueix el peó- no se’n sap avenir i veu fantasmes per tot arreu. Diu que no hi ha dret, que ja s’ha cansat d’estar tan allunyat d’ on es prenen les decisions, que ja en té prou d’estar sempre en un racó del tauler i que vol optar clarament per l’enroc i sí això no és possible, que està disposat, fins i tot, a pactar amb l’equip rival per posar en escac a aquest rei que no li dóna bola.
Davant la greu i inesperada situació, el rei crida a corts. Hem de tancar files i fer-nos forts i si cal canviarem d’estratègia per assolir els nostres objectius –comença dient el rei- a un auditori ple a vessar. No hi falta ningú, ni tan sols la torre que s’ho mira des de la darrera fila molt a prop de la porta. Som els que som –continua dient el rei- i ara ja ens coneixem tots. La meva idea i la de la reina, era comptar amb tots i cadascú de vosaltres, perquè tots sou importants. Però ho sou, en la mesura que desenvolupeu la vostra tasca amb compromís, lleialtat i fidelitat. No guanyarem la partida pel fet de ser molts, la guanyarem sí els que som, estem junts i hi creiem. Ens haurem d’acostumar, a partir d’ara, a jugar sense les torres atacades de phishing i ho haurem de fer amb intel·ligència, una enorme dosi de solidaritat i un gran, un immens sentit de l’ humor.
L’acte s’acaba, es tanquen els llums de la sala, tothom marxa, be tothom no, la torre resta a la seva cadira, la torre no es mou, la torre sempre es queda.
divendres, 20 de febrer del 2009
Potser
Aquest potser és el lloc, i la resposta
a totes les preguntes tal vegada
la té el rellotge que no diu cap hora
i és un ull sempre obert que tot ho escruta.
Aquest potser és el lloc, i la bellesa
potser és només l’absència de desig,
el buit en que la veu es torna cant
i la claror penetra cada cosa
com un vel de misteri que no altera
la cadència secreta dels objectes.
Miquel Martí i Pol
Aquest potser és el lloc, i la resposta
a totes les preguntes tal vegada
la té el rellotge que no diu cap hora
i és un ull sempre obert que tot ho escruta.
Aquest potser és el lloc, i la bellesa
potser és només l’absència de desig,
el buit en que la veu es torna cant
i la claror penetra cada cosa
com un vel de misteri que no altera
la cadència secreta dels objectes.
Miquel Martí i Pol
dijous, 19 de febrer del 2009
Trastorns del son
Evidentment, malgrat l’aparent normalitat, que pateixo trastorns. Tants que, fins i tot, la meva mare es mostra preocupada. Els meus trastorns són força arrauxats i amb una clara tendència aïllacionista que em fan perdre el món de vista i puc passar dies sencers sense menjar ni veure el sol. Dormo poc i quan dormo, dormo malament, tinc problemes de son.
El son que no em ve, el son que no em reconforta ni em regenera, és el son que es revolta. El son sense son és un son inquiet. El son que no descansa és un son àcid i punyent, un son que a falta de son omple les hores amb idees plenes de son. Paraules encadenades sorgides de l’absència de son i que el son es fa seves, desvergonyidament. Textos de son que el son aprofita per omplir pàgines desvetllades. Son que no arriba, son que escriu a la lluna missatges de reconciliació i pau. Son que es nega i son que es deixa anar amb espetecs de fúria i venjança. Son lleuger que no acaba mai de ser profund que fa aflorar un son amb desitjos de transcendència.
El meu son és fràgil i molt sensible a agents externs. Son en permanent vigília que no tolera bé l’arribada del malson. Son que, a força de no dormir, a originat un son despert que mira d’entretenir a tots aquells que pateixen un saludable insomni. Son de pau, son de guerra, son a totes hores per mantenir viu el trastorn fins que ens arribi el son etern. Aleshores, ja descansarem.
Espero no destorbar el vostre son amb el meu son...
Evidentment, malgrat l’aparent normalitat, que pateixo trastorns. Tants que, fins i tot, la meva mare es mostra preocupada. Els meus trastorns són força arrauxats i amb una clara tendència aïllacionista que em fan perdre el món de vista i puc passar dies sencers sense menjar ni veure el sol. Dormo poc i quan dormo, dormo malament, tinc problemes de son.
El son que no em ve, el son que no em reconforta ni em regenera, és el son que es revolta. El son sense son és un son inquiet. El son que no descansa és un son àcid i punyent, un son que a falta de son omple les hores amb idees plenes de son. Paraules encadenades sorgides de l’absència de son i que el son es fa seves, desvergonyidament. Textos de son que el son aprofita per omplir pàgines desvetllades. Son que no arriba, son que escriu a la lluna missatges de reconciliació i pau. Son que es nega i son que es deixa anar amb espetecs de fúria i venjança. Son lleuger que no acaba mai de ser profund que fa aflorar un son amb desitjos de transcendència.
El meu son és fràgil i molt sensible a agents externs. Son en permanent vigília que no tolera bé l’arribada del malson. Son que, a força de no dormir, a originat un son despert que mira d’entretenir a tots aquells que pateixen un saludable insomni. Son de pau, son de guerra, son a totes hores per mantenir viu el trastorn fins que ens arribi el son etern. Aleshores, ja descansarem.
Espero no destorbar el vostre son amb el meu son...
dimecres, 18 de febrer del 2009
JO HI SÓC SI TU VOLS SER-HI
Jo hi sóc només si tu vols ser-hi,
no tinc altra veritat,
ni enganys ni cap gran misteri,
si tu hi vas, també hi vaig.
No tinc país
sense tu, tampoc tinc demà...
així doncs per sempre
mantinc el repte,
només si hi vas jo hi vaig.
Jo hi sóc si també vols ser-hi
tan sols per fer un camí junts,
pel goig de seguir petjades
que ens han dut molt lluny.
Pel plaer d'un demà que engresqui
perquè ens hi trobem a gust
refent l'art de viure
poder conviure
el somni d'un món més just.
Tens les mans, tens el cor,
tens les claus per obrir l'horitzó de llum.
Jo hi sóc perquè tu vols ser-hi
i res no serà senzill
però tot el camí que esperi
tindrà un nom i un sentit.
El goig d'enlairar aquest somni
on tots hi trobem un lloc,
bastir una drecera
que ja per sempre
ens porti a un món millor joiós.
Tens les mans, tens el cor,
tens les claus per obrir l'horitzó de llum.
Per als meus companys de JD
Jo hi sóc només si tu vols ser-hi,
no tinc altra veritat,
ni enganys ni cap gran misteri,
si tu hi vas, també hi vaig.
No tinc país
sense tu, tampoc tinc demà...
així doncs per sempre
mantinc el repte,
només si hi vas jo hi vaig.
Jo hi sóc si també vols ser-hi
tan sols per fer un camí junts,
pel goig de seguir petjades
que ens han dut molt lluny.
Pel plaer d'un demà que engresqui
perquè ens hi trobem a gust
refent l'art de viure
poder conviure
el somni d'un món més just.
Tens les mans, tens el cor,
tens les claus per obrir l'horitzó de llum.
Jo hi sóc perquè tu vols ser-hi
i res no serà senzill
però tot el camí que esperi
tindrà un nom i un sentit.
El goig d'enlairar aquest somni
on tots hi trobem un lloc,
bastir una drecera
que ja per sempre
ens porti a un món millor joiós.
Tens les mans, tens el cor,
tens les claus per obrir l'horitzó de llum.
Per als meus companys de JD
L’embaràs de l’ós
Un home de noranta anys va anar al metge i li va dir:
-Doctor, la meva dona, que té divuit anys, s’ha quedat embarassada.
El metge li va contestar:
-Deixi’m que li expliqui una història. Un home va anar a caçar, però en lloc d’una escopeta, es va emportar per error un paraigua. Quan de sobte un ós se li va tirar a sobre, va agafar el paraigua, va disparar a l’ós i el va matar.
L’home va dir:
-Impossible. L’ós el devia matar algú altre.
-Exactament el que jo penso! –va dir el metge.
Un home de noranta anys va anar al metge i li va dir:
-Doctor, la meva dona, que té divuit anys, s’ha quedat embarassada.
El metge li va contestar:
-Deixi’m que li expliqui una història. Un home va anar a caçar, però en lloc d’una escopeta, es va emportar per error un paraigua. Quan de sobte un ós se li va tirar a sobre, va agafar el paraigua, va disparar a l’ós i el va matar.
L’home va dir:
-Impossible. L’ós el devia matar algú altre.
-Exactament el que jo penso! –va dir el metge.
Ostia divina!
Eluana Englaro, un cas com un cabàs
L’ anomenat cas Eluana ha posat de manifest, una vegada més, la hipocresia vergonyant de l’Església. Una vegada més l’animalitat, la irracionalitat, la insensibilitat, la crueltat, la incommiseració, la inclemència i l’absència absoluta de tendresa s’ha fet dolorosament evident en un segment, segment important de la societat, que diu vetllar per la nostra salvació espiritual.
No ens hauria de sorprendre, donada la seva trajectòria històrica, l’actitud i la posició d’una Església que només serveix als seus interessos gremials i personals amb la precària excusa de servir “interessos divins” i la promesa d’un paradís per a ovelles manses.
Que se’n podia esperar d’una Església de la que el seu principal valedor, la persona sobre la qual està edificat aquest sinistre edifici, no era més que un esser amb clares tendències suïcides.
Com es pot entendre que aquesta Església, la mateixa Església, rebutgi qualsevol intervenció de la ciència a l’hora de crear, a l’hora d’ajudar a la reproducció, a l’hora de corregir embarassos no desitjats, a l’hora d’utilitzar mitjans preventius per evitar malalties de transmissió sexual,...Com és possible que aquesta mateixa prevenció, aquest mateix rebuig cap a la intervenció de la ciència, es converteixi en exigència innegociable d’intervenció per mantenir “artificialment viu” un esser humà mitjançant tècniques purament científiques.
Si la filosofia o el criteri ha de ser: que sigui el que Déu vulgui, ho ha de ser en tot cas i en tot moment. No val l’estratègia d’utilitzar la ciència només en aquells casos que afavoreixen els teus interessos.
Si una persona no pot utilitzar un condó en les seves relacions sexuals, per expressa prohibició divina, també hauria de poder morir de forma natural i sense la intervenció de medis artificials que allarguin la seva agonia indefinida i inhumanament.
Eluana Englaro, un cas com un cabàs
L’ anomenat cas Eluana ha posat de manifest, una vegada més, la hipocresia vergonyant de l’Església. Una vegada més l’animalitat, la irracionalitat, la insensibilitat, la crueltat, la incommiseració, la inclemència i l’absència absoluta de tendresa s’ha fet dolorosament evident en un segment, segment important de la societat, que diu vetllar per la nostra salvació espiritual.
No ens hauria de sorprendre, donada la seva trajectòria històrica, l’actitud i la posició d’una Església que només serveix als seus interessos gremials i personals amb la precària excusa de servir “interessos divins” i la promesa d’un paradís per a ovelles manses.
Que se’n podia esperar d’una Església de la que el seu principal valedor, la persona sobre la qual està edificat aquest sinistre edifici, no era més que un esser amb clares tendències suïcides.
Com es pot entendre que aquesta Església, la mateixa Església, rebutgi qualsevol intervenció de la ciència a l’hora de crear, a l’hora d’ajudar a la reproducció, a l’hora de corregir embarassos no desitjats, a l’hora d’utilitzar mitjans preventius per evitar malalties de transmissió sexual,...Com és possible que aquesta mateixa prevenció, aquest mateix rebuig cap a la intervenció de la ciència, es converteixi en exigència innegociable d’intervenció per mantenir “artificialment viu” un esser humà mitjançant tècniques purament científiques.
Si la filosofia o el criteri ha de ser: que sigui el que Déu vulgui, ho ha de ser en tot cas i en tot moment. No val l’estratègia d’utilitzar la ciència només en aquells casos que afavoreixen els teus interessos.
Si una persona no pot utilitzar un condó en les seves relacions sexuals, per expressa prohibició divina, també hauria de poder morir de forma natural i sense la intervenció de medis artificials que allarguin la seva agonia indefinida i inhumanament.
dilluns, 16 de febrer del 2009
Esteu segurs?
Com que Déu és totpoderós i moralment perfecte, ha d’haver creat el millor món possible. Ben mirat, ateses les circumstàncies, era l’únic món possible. Tenint en compte que Déu és totpoderós i moralment perfecte, Déu no pot haver creat un món que no fos el millor.
Davant aquesta asseveració un optimista creu que aquest, efectivament, és el millor de tots els mons possibles. En canvi, un pessimista, té por que sigui així.
Com que Déu és totpoderós i moralment perfecte, ha d’haver creat el millor món possible. Ben mirat, ateses les circumstàncies, era l’únic món possible. Tenint en compte que Déu és totpoderós i moralment perfecte, Déu no pot haver creat un món que no fos el millor.
Davant aquesta asseveració un optimista creu que aquest, efectivament, és el millor de tots els mons possibles. En canvi, un pessimista, té por que sigui així.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)