No hi ha res
Par(ad)ís

No vull frivolitzar, però si la religió, les religions, no fessin apologia d’un Paradís desprès de la mort, que deixessin de fer propaganda que hi ha una vida de somni desprès de la mort i que canviessin el seu discurs afirmant que desprès de la mort no hi ha res de res, que desprès de la vida tot és una puta merda, potser així els que maten en nom de Déu amb la promesa del Paradís s’ho pensarien dos cops i abandonarien aquesta sagnant bogeria mística. Cada cop em costa més veure la part positiva de la religió, de les religions, i cada cop més veig la seva cara fosca i terrible.

Pànic a Espanya

El Borbó ho té clar 

Anem pel bon camí. Cada cop són més i més visibles els senyals inequívocs que el procés avança i que, poc a poc, la inevitabilitat de la desconnexió va fent forat en la societat espanyola. Veiem, sinó, alguns exemples que així ho mostren. 

Quan el rei Felip VI diu públicament: "El poble espanyol no està disposat que es posi en perill la seva unitat", no està dient una altra cosa que: el poble espanyol té clar que no està disposat a posar en perill la seva supervivència i la independència de Catalunya serà la pitjor noticia, el pitjor malson amb el que es trobarà Espanya i que comprometrà, seriosa i definitivament, la seva viabilitat. 

El Borbó sap, com tants d’altres, que el futur d’una Espanya sense Catalunya no és precisament el millor dels escenaris, ans al contrari, Espanya tindrà veritables problemes per subsistir i mantenir els seus privilegis sense l’aportació del seu principal actiu. El Borbó reconeix, amb un molt de desesperació, que el seu regne les passarà magres quan es faci efectiva la desconnexió. I és, justament, en aquest marc de pertorbació, que s’entén la seva insistència en que “la Constitución Española prevalecerá”. És clar que prevaldrà. No en tenim cap dubte. Aquest és, un més, dels motius perquè haguem pres el camí cap el nostre autogovern i la nostra pròpia Constitució. La Constitució espanyola prevaldrà en una Espanya sense Catalunya i tindrà la forma, el fons i el rei que bonament els hi plagui. 

Per concloure, dos breus exemples que reforcen el relat. Quan El Periódico alerta: “Al caire del precipici” o El Mundo anuncia: “Catalunya ingovernable”, són dos titulars que s’han de llegir en clau espanyola. Evidentment que Espanya està al caire del precipici si Catalunya marxa. I evidentment que, a ulls espanyols, Catalunya és ingovernable des d’un Estat que cada cop té més coll avall una separació molt i molt real. 

Tindrem República i serà catalana.

Quin gran invent!

El clic 

Vull compartir amb tots vosaltres un exercici poc costós i força útil per eliminar l’estrés, activar les endorfines i sadollar l’esperit. Es tracta, simplement, de que seieu davant l’ordinador, aneu a Google imatges i a la barra del cercador hi poseu el nom d’Albiol, immediatament (en funció de la velocitat del vostre sistema) us apareixeran un munt d’imatges del personatge en qüestió. En aquest punt cal clicar damunt la imatge que voleu descarregar. Tot seguit premeu l’orella dreta del ratolí i us donarà varies opcions. Trieu la de baixar imatge i la imatge s’instalarà automàticament al vostre escriptori. Una vegada allí, la deixeu uns minuts de repós perquè agafi confiança i es relaxi. Passat aquest temps de treva, torneu a la imatge i premeu novament l’orella dreta del ratolí. Es desplegaran una sèrie d’opcions: edita, imprimeix (es desaconsella aquesta opció perquè poden aparèixer símbols veritablement ofensius), girar a la dreta (no es pot girar més a la dreta), girar a l’esquerra (opció invàlida), retalla (opció de govern), còpia (us apareixerà un link de C’S), canvia el nom (no us deixarà), propietats (2 cases, 1 vaixell, ...) i, finalment, la que us interessa, suprimir. Situeu el cursor damunt aquest paraula màgica i cliqueu amb energia renovada. Us apareixerà el següent text: esteu segur que voleu desplaçar aquest arxiu a la paperera de reciclatge? I dues opcions: si i no. Aquest és el punt clau, el lloc i el moment que tant havíeu somiat. No ho dubteu ni per un instant, feu clic al SI i, al mateix temps que desapareix la imatge, fareu el cim de l’èxtasi. Desprès d’uns minuts de serena contemplació per assaborir el moment, arriba l’hora de completar l’excercici. Aneu a la paperera de reciclatge i, amb energia i determinació, cliqueu l’opció de buidar-la. La imatge, la imatge de l’Albiol desapareixerà definitivament del vostre ordinador. No us amoïneu si, arribat aquest punt, se us humitegen els ulls, és humà i revela una enorme sensibilitat per la vostra part. 

Per cert, aquest exercici també és vàlid amb altres personatges de iguals o similars característiques. 

Apa, a gaudir!

Cavernós

Com dos gotes d’aigua 

Reconec, i ho podeu afegir al meu dèficit, que no he estat mai un gran fisonomista, però d’això a que, tot just ahir, en Climent em fes veure que la Soraya i la Chacón eren dues persones diferents, va ser tot un xoc del que trigaré força temps a recuperar-me. Lamentable. Tots aquests anys pensant que aquestes dues dones eren la mateixa persona per acabar reconeixent, privada i públicament, el meu imperdonable error. Només dir, en la meva defensa, que les seves opinions, les seves actuacions, les seves propostes, els seus tics i els seus tacs, els seus exabruptes, la seva intolerància, el seu despotisme, la seva fatxenderia, el seu cinisme, la seva prepotència, el seu nacionalsocialsme, el seu colonialisme, la seva hiperventilació, la seva ignorància,...tot, tot i tot les feia tan iguals que , sense cap mena de dubte, aquest mimetisme ha sigut l’origen del meu monumental lapsus. 

Demano disculpes urbi et orbe i prometo esmenar el meu equívoc. Ara ja sé que la Soraya és una mica més baixeta i no la tornaré a espifiar.

Tinc la paella pel mànec.

O no és una paella?

Com pot ser? 

Com pot ser que la gent que ha perdut les eleccions tingui majoria al Parlament de Catalunya? 

Com pot ser que gent antidemocràtica tingui la majoria en un Parlament democràtic? 

Com pot ser que una gran democràcia com l’espanyola (i l’europea també) no puguin frenar la deriva totalitària d’una minoria que no ha guanyat les eleccions, enfront d’una gran majoria que si que les ha guanyat i en canvi està a l’oposició? 

Per quines estranyes matemàtiques el 99,9% de catalans que estan en contra de la independència no poden nomenar la presidenta del Parlament ni poden formar govern? 

Com pot ser que només 62+10 (72, setanta dos) parlamentaris vulguin exercir el mandat democràtic de les urnes en contra dels 25+16+11 (251.611, dos cents cinquanta un mil sis cents onze) parlamentaris que representen la voluntat de la gran majoria dels catalans? 

On s’ha vist que una minoria del 48% dels vots emesos estigui legitimada per governar i fer lleis enfront d’una aclaparadora majoria del 38% dels vots emesos i que això no sigui motiu d’escàndol internacional? 

Vés quina paradoxa. Encara declararan la independència i seran capaços de tenir més vots parlamentaris a favor que en contra. Quin despropòsit! 

En fi, les coses que no passin en aquest país.

Una Inés muy de Zorrilla

Versos perversos

Cálmate, pues, Inés mía;

reposa aquí, y un momento

olvida de tu resentimiento

la triste cárcel sombría. 

¡Ah! ¿No es cierto, Inés mi amor,

que en esta apartada orilla

más pura la independencia brilla

y se respira mejor? 

Esta aura que resplandece llena

de los sencillos olores 

de las campesinas flores 

que brota esa orilla amena; 

esa gente limpia y serena 

que atraviesa sin temor 

la sinrazón del traidor 

que espera anhelante el día, 

¿no es cierto, Inés mía, 

que está respirando amor? 

Esa armonía que el viento 

recoge entre esos millares 

de pequeños lugares, 

que agita con vigoroso aliento; 

ese dulcísimo acento 

con que propone el señor 

de sus escaños morador, 

llamando al cercano día, 

¿no es verdad, ciudadana mía, 

que están respirando amor?

Moltes gràcies Zorrilla

King Kony

La mona Laia 

Hem descobert la Laia. I qui és la Laia? Doncs un avantpassat molt mono que va viure i va treballar a Catalunya fa 11 milions d’anys. I que té d’interessant aquesta descoberta? Doncs que, en contra del que es pensava fins ara, els nostres parents llunyans no eren grans simis, sinó petites mones que un bon dia van decidir baixar dels arbres i abraçar noves experiències. Es van posar drets, es van fer grans, es van fer més o menys intel•ligents i van viatjar a Constantinoble. El temps va passar de pressa i ara la Laia és esvelta, cosmopolita, sap llegir i escriure i té un iphone d’última generació. La Laia ja no fa cara de mona, va sovint a la perruqueria i té migranya quan l’Albert li proposa sexe. La Laia és contemporània dels viatges a la lluna, la navegació per internet i els vols low cost. La Laia d’avui és un prodigi de terminals neurològiques avançades. La Laia d’avui és la màxima expressió de la il•lustració i del coneixement. Perquè doncs la Inés Arrimades s’assembla tant a la Laia de fa 11 milions d’anys? Voleu dir que tot plegat no és un fracàs de l’evolució?

España se ha metido en un charco

Posats a trencar els ous, me'n faig una de francesa

Marchons, marchons! 

El Barça no és Catalunya, ni el futbol la independència. És de calaix. Però, sovint, l’argument de que el Barça quedaria fora de la Lliga espanyola de futbol en el cas d’una Catalunya independent és utilitzat, amb insistència per l’espanyolisme, per desanimar a tots aquells que tenen el futbol com una religió imprescindible. 

Doncs bé, s’acaba de fer públic l’ interès del futbol francès per incorporar el Barça a la seva lliga, en el supòsit, desitjable, de que Catalunya esdevingui un Estat independent a curt termini. França està disposada a acollir al Barça i el Barça no hauria de tenir cap mena de problema en incorporar-se a una competició que faria un salt de qualitat previsiblement quantificable. 

Cal recordar que Barcelona està a més de 200 quilòmetres d’Espanya, metre que només està a 150 quilòmetres de França. Estalviar llargs desplaçaments a Vigo, La Coruña, Sevilla,...sense parlar de les Canàries, seria un important guany, en temps i diners, del tot beneficiós per a un equip carregat de compromisos esportius. Amb el Barça participant a la lliga francesa tindríem un futbol de proximitat i sostenible en sintonia amb les noves tendències . 

Viatjar a Paris, Lió, Niça, Mònaco, Caen, Montpeller, Tolosa, Marsella, Nantes,... 

Ja m’estic fregant les mans!

La base de quasi tot

Bicarbonat 

A classe de Química vaig aprendre que no hi ha res millor per neutralitzar un àcid que una base. Doncs bé, aquesta aparent futesa que em vaig empassar a sisè de batxillerat, convençut que no em serviria de res, ha estat clau per interpretar les relacions Catalunya/Espanya. Unes relacions amb una química d’elements contraposats i una fórmula impossible. 

Espanya és, en essència, un àcid. Ho és i actua com a tal. Tots els seus plantejaments són àcids. Les seves accions, les seves propostes, les seves reaccions, les seves expressions, les seves afirmacions i les seves disposicions, totes, totes tenen aquest component d’acidesa inherent en les seves partícules fonamentals. Una estructura radicalment àcida, ha de tenir, per força, un comportament d’extrema acidesa. 

Aquesta òrbita agressiva la pateix, en grau superlatiu, Catalunya i la seva estructura molecular. I és en aquest punt on hem de recórrer a la taula periòdica dels elements per trobar el perquè Catalunya resisteix, i no sucumbeix, a l’acció d’un àcid de naturalesa tan agressiva. Catalunya és, per definició, una base. Ho és per definició, ho és per formació i, també, per vocació. Vet aquí el motiu principal pel qual, l’acidesa espanyola, no aconsegueix els efectes que se’n podien preveure. 

Catalunya és una base des del punt de vista d’un anàlisi químic, però també, i el més important, és una base sòlida i transversal capaç de neutralitzar qualsevol atac d’acidesa que comprometi la seva convivència. 

Catalunya no és dolça, Catalunya no és sucre que es pugui caramel•litzar. Catalunya és la sal que, aplicada damunt d’una llimona oberta, la neutralitza i la desproveeix de la seva acidesa característica.

Si Espanya és l’acidesa, Catalunya és el bicarbonat. Bona digestió.

L'estrella que no seguiran els reis

Estelades

En resposta a la campanya de la UEFA contra el Barça, jo ompliria d’estelades blaugrana el Camp Nou. Amb aquesta fórmula es mantindria l’esperit reivindicatiu i simbòlic, al mateix temps que driblaríem les possibles (segures) sancions. Una estelada amb els colors del Barça no podria ser titllada de bandera política no oficial i si algú ens demanés el perquè de l’estrella, sempre podríem argumentar que és, senzillament, per les 5 champions guanyades.

Hi ha un senyor que ha marxat un moment al lavabo

 i la cosa ha quedat així.

Federalista

La bruixa de l’Oest 

Acabo de llegir la que és, sense cap mena de dubte, una de les noticies més il•lusionants per als federalistes catalans, és a dir, per a tots aquells que encara creuen en els reis de l’Orient o en la bruixa de l’Oest: el PSOE ha incorporat,com a fitxatge estrella per a les properes eleccions, a Irene Lozano, fins ara diputada del UPyD i bel•ligerant partidària de retirar competències a Catalunya i gens comprensiva amb el català. 

Vet aquí la gran esperança blanca, la baula que mancava al PSOE per l’acostament i entesa definitiva amb Catalunya. Poden estar contents, que dic contents, contentíssims, tots aquells que des de la ingenuïtat més surrealista tenen totes les esperances dipositades en que un canvi de Govern a Espanya els hi obrirà les portes, o els hi estendrà els ponts, per a la configuració d’una Espanya federal. 

Ara si que va de debò, torni a guanyar el PP o guanyi el PSOE el 20 D, queda clar, per les darreres declaracions del seu líder i per les darreres incorporacions a les seves files, que la “x” de l’equació “se ha despejado” que dirien els castellans. Tota una declaració d’intencions per a tots aquells que han renovat el lliri i que aviat, molt aviat, se’ls hi pansirà a la mà. 

Un federalista desinformat pot al•legar ignorància. Un federalista informat no pot més que reconèixer la seva estupidesa. 

Recordar, per acabar, una dita popular pel que fa al federalisme a Espanya: qui dia passa, any que es perd. 

I ja en portem molts!

Pensar amb el cor

Cagadets de por 

Allò que no s’entén, fa por; i allò que fa por, genera rebuig. Això, en el procés d’independència de Catalunya, val tant per a Espanya com per a una determinada esquerra catalana de formació litúrgica que no entén tot allò que s’escapa a la doctrina en la que ha estat educada. 

La manca de cintura possibilita el desbordament i encaixar gols fàcils per l’escaire. El dogmatisme impossibilita adaptar-se al joc, fer els canvis necessaris per donar fluïdesa a situacions de bloqueig i trobar solucions efectives a problemes reals. 

El fet d’entendre és clau per erosionar la por i, al mateix temps, abraçar l’empatia. La por és un fre a la intel•ligència i una ofrena a la neciesa. 

No tinc cap esperança que Espanya trobi la vàlua de l’enteniment, perquè la seva naturalesa poua de la negació i amb la negació es fertilitza i creix la por. Veurem que passa amb aquesta indeterminada esquerra, si decideix instal•lar-se de per vida en el cinema de Dario Argento o, per contra, fer del setè art una experiència entenedora, plural i gratificant.

Hi ha una esquerda al mur

La incitació de l’ horitzó 

L’horitzó és per a alguns el límit, el refugi, el mur que conté la comoditat i la seguretat. Per a d’altres, per contra, l’horitzó és la línia que s’ha de saltar per accedir a un espai excitant, que promet l’aventura i garanteix el coneixement. 

Vençudes les pors i una vegada t’has decidit a saltar el mur, t’adones que més enllà de l’horitzó la gent es troba còmoda allà on viu. Què el teu món no era el món ideal i únic per a viure la teva vida sinó que hi ha altres mons tan o més interessants que el teu i que mai coneixeràs si has decidit que l’horitzó és el límit. 

De fet, viatgem per trobar el camí a casa i la casa no pot ser mai un lloc concret, sinó el propi camí. 

Només escrivim bé amb els peus diu Nietzche; i per escriure bé cal caminar, arribar fins el mur, passar a l’altra banda i seguir caminant. No hi ha res tan excitant com la il•lusió de l’anar i res de més decebedor que la tristesa del tornar o l’apatia del quedar-se. 

Cal reivindicar el nomadisme combatiu enfront el sedentarisme mesell que deixa el nostre futur en mans de la incompetència, l’asfixia i la involució. 

Ens hi posem ja, o el mur cada cop serà més alt.

Molts papers i poques notes

El piset

Perquè he de compartir pis amb algú que em fot la pasta, que no posa rentadores, que té un llenguatge obscè, que em diu on he d'anar, quan he de sortir i quan he de tornar? Perquè he de compartir pis amb algú que no col·labora en el lloguer, que es fot tot el que hi ha al frigorífic i passa d'anar al super? Perquè he de compartir pis amb algú que només mira telecinco i antena3 i no para de rascar-se els ous? Ostia quina merda de convivència!

Amb un pam de llengua