El compte enrere
Falten 5 dies
dijous, 6 de setembre del 2012
Xavi, si. Casillas, no
Em sembla lamentable, encara que no em resulta del tot incomprensible, que se li hagi concedit el premi Princep d’Astúries a Iker Casillas ex aequo amb Xavi Hernández. De la mateixa manera que penso que Xavi, pel conjunt de la seva trajectòria esportiva, el seu comportament i els seus valors, es mereix tots els premis, Casillas, no. Xavi Hernández ha demostrat, en el millors i també en els pitjors moments, que és un esportista de primera magnitud. És i ha estat un exemple de com s’han de gestionar les victòries i, el que és més difícil, com s’han d’encaixar les derrotes. Casillas, en canvi, està a les antípodes dels mereixements de Xavi Hernández. Casillas, i tenim un munt d’exemples recents, no sap perdre i encara més, no sap acceptar que altres guanyin. Casillas és un bon porter de futbol, al menys això és el que diuen els que en saben, però no és, ni de lluny, un bon esportista. Donar el mateix premi a Xavi Hernández i a Iker Casillas és ficar-los en el mateix sac, posar-los al mateix nivell i això, no és que sigui un error, és, directament, un sacrilegi. Com a campanya publicitària i per llimar susceptibilitats a les espanyes no està mal pensat, però això no treu que sigui un enorme insult a la intel•ligència i un mal exemple de justícia i coherència.
dimecres, 5 de setembre del 2012
Assemblea ordinària
Madura el raïm i arriben les assemblees. Puntuals com cada any els clubs petits (em resisteix-ho a anomenar-los modestos) organitzen els seus aquelarres particulars per exorcitzar els seus dimonis i legitimar-ne la gestió. Aquestes assemblees, sense voler fer escarni, s’assemblen cada vegada més al teatre d’aficionats. Un teatre voluntariós, però mancat de recursos, talent i qualitat. Un teatre al que només hi va la família dels actors i algun que altre amic per rigorós compromís. El CE Europa, atent com pocs a aquesta especial circumstància, ha decidit seguir convocant la seva assemblea en un teatre: el Centre Moral de Gràcia, per si en quedava algun dubte de la veritable naturalesa de l’acte. Doncs bé, en aquest escaient marc, demà l’Europa representarà la seva funció anual. Els oficiants, a saber: Juli Cèsar, Pompeu i Cras, presidiran la plàcida reunió que, si els idus de març no trastegen, els reforçarà en la seva folgada hegemonia i allargarà la vigència del seu triumvirat fins que els parts acabin amb Cras, Pompeu sigui derrotat per Juli Cèsar i, el mateix Cèsar, sigui víctima d’una conspiració mortal. Però això no passarà, perquè encara que: qui oblida la història està condemnat a repetir-la, el CE Europa no és la Roma Imperial, ni els seus socis tenen la determinació del senat. I per si alguna cosa falla, sempre quedarà la cicuta.
dimarts, 4 de setembre del 2012
Sobirania nacional
L’honorable Jordi Pujol ha fet unes declaracions inequívoques on demana públicament que es deixi d’una vegada per totes de fer la puta i la ramoneta i anima al Govern de Catalunya, i a la societat civil en general, a posicionar-se a favor de la independència del país. No sap senyor Pujol el content que em fa la seva determinació i la seva aposta clara per la sobirania nacional, però, amb tots els respectes que em mereix, i que són molts, no s’ho hauria d’haver pensat abans? Mira que va tenir temps i ocasions per fer el pas que molts esperàvem i que ara, sense cap responsabilitat política, s’ha decidit a donar. Que n’és de fàcil i de còmode exigir als altres el que un no ha sigut capaç de fer. Que poc estètic carregar-se de raons i exigir al Govern de torn que es mulli en allò que un ha defugit. Contemporitzar mentre es tenen responsabilitats, anar fent la viu viu i amagar el cap sota l’ala és una tàctica que allarga la vida política fins a extrems indecents, però, en cap cas, dóna dret, ni legitima cap iniciativa de pressió contra aquells que estan en la situació de govern. Malgrat tot, si aquesta iniciativa serveix per a que algunes actituds canviïn, benvinguda sigui. Cal sumar-ho tot. Inclòs els errors, les negligències, les mitges paraules i la temença dels qui haurien de ser un exemple de determinació i, en canvi, es dilueixen en una prudència descoratjadora i estèril. Mentre això va passant, he engegat els tràmits per empadronar-me a Sant Pere de Torelló, l’únic territori català lliure, des d’on penso demanar al Parlament, al meu Parlament, que assumeixi la sobirania nacional sense més dilació. I més ara que tinc a l’honorable de la meva part.
dilluns, 3 de setembre del 2012
diumenge, 2 de setembre del 2012
Per sobre del meu cadàver
Hi ha cadàvers sobre els que ve de gust passar. Passar, passejar i, fins i tot, estar-s’hi una estona. Cadàvers inútils de persones inútils com el del coronel Alamán Castro, un veritable exemple d’inutilitat pública. Cadàvers asfalt sobre els que pintar línies i gastar neumàtics. Persones sense sentit, sense raó de ser, fins que arriben a cadàver i, aleshores, tot s’explica, tot s’entén.
És balder entrar a polemitzar amb una persona amb vocació de cadàver, però cal explicar-los als senyors de la ferralla al pit, que la base del nacionalisme català no és l’odi a Espanya, com esgrimeixen els ignorants, sinó el dret inalienable de qualsevol poble a decidir sobre el seu destí, basant-se en la pròpia història i en la voluntat de deslligar-se de la submissió i la dependència castrant. Catalunya no odia més Espanya del que Espanya odia Catalunya i, en canvi, Espanya s’entossudeix a mantenir una situació injusta, inacceptable i malaltissa. L’odi no sorgeix per generació espontània. L’odi es cultiva, s’adoba, es fomenta i es distribueix calculadament. I la culpa, senyors medallistes, no és del que odia, sinó del que fa tot el possible (i una mica més) per escampar l’odi i ser odiat.
Catalunya no pretén canviar la història d’Espanya. Catalunya vol adreçar la seva pròpia història deslligant-la de tot allò que la limita i la destrueix. Catalunya busca, no un camí diferent (que també), sinó el seu propi camí en les millors condicions possibles. La història de la Humanitat, diu el futur cadàver, no seria la mateixa sense Espanya. En això, sense que serveixi de precedent, estic plenament d’acord. La història de la Humanitat hagués sigut molt diferent sense la influència d’Espanya i, amb tota seguretat, molt millor.
No voldria acabar sense agrair intervencions com la del coronel de torn que, amb la seva incontinència verbal, ens recorda on estem realment i sota la tutela de qui estem. Que ens recorda que som un país segrestat i sotmès per la raó de la força, les casernes i els tancs. Gràcies Paco per la teva sincera i oportuna homilia.
Ah! I no pateixis que, arribat el moment del traspàs, el teu cadàver portarà posat el vestit de gala amb totes les medalles, condecoracions i reconeixements pels serveis prestats en vida, inclòs el camell de plata que tan orgullosament llueixes. Espanya és agraïda de mena i sap qui són els seus amics i els seus fidels vassalls.
dissabte, 1 de setembre del 2012
La bondat de l’autogestió
Avui he assistit a un partit de futbol entre nois de 16 anys. Això, evidentment, no té res d’extraordinari. El que si que és extraordinari, per la seva raresa, és que no hi havia àrbitre. I, encara més extraordinari, és que el partit ha transcorregut sense cap incidència. Tots dos equips han tingut un comportament exquisit amb un altíssim índex d’esportivitat i fair play. Sense àrbitre, els dos equips s’han autogestionat impecablement i, en cap moment, s’ha discutit una falta, una disputa, una decisió,...Un partit de futbol atípic on els jutges eren els propis jugadors i, en conseqüència, s’han dedicat a jugar a futbol, única i exclusivament a futbol, defugint la polèmica, l’engany i la murrieria tan habitual en aquests tipus d’enfrontaments. Adolescents en efervescència i amb la sang bullint, han estat capaços de fer bo un dels principis fonamentals de l’acràcia per a sorpresa d’uns espectadors que, empeltats pel to del partit, han estat a un excel•lent nivell. Més enllà del joc, més enllà del resultat, avui he tingut la sort d’assistir a un fet extraordinari i del que s’haurien de treure valuoses conclusions. Futbol en estat pur sense distorsions que l’espatllin.
divendres, 31 d’agost del 2012
Contra els fantasmes
En la dècada dels anys trenta del segle passat, la productora Universal Pictures, es va destacar per una sèrie de pel•lícules dedicades als monstres “universals” que marcarien una època, s’ancorarien en els nostres cervells i acabarien sent llegenda. Personatges com Dràcula, l’Home Llop, Frankenstein,…es varen convertir en una icona cultural i en la font primigènia dels nostres terrors infantils. Els originals, i una interminable lletania de seqüeles, varen omplir les nostres tardes de cinema i les nostres nits d’ombres. Un fenomen en paral•lel a l’aparició dels monstres va ser la seva parodia. Aquells entranyables (ara) personatges varen generar un antídot humorístic tan brillant i antològic com el propi model que ridiculitzava. Causa i efecte. Per defensar-se del terror, la comèdia. Els monstres esdevenien així, caricatures recognoscibles en mans de pallassos que desmuntaven el mite.
El terror, i els seus personatges característics, sempre han estat una font d’inspiració per als estudis sociològics per la seva estreta relació amb el comportament humà. Cada temps té els seus monstres, els seus fantasmes, les seves representacions malignes i els seus terrors, més o menys, versemblants. La globalització ha ajudat a la creació de monstres universals, però, curiosament, han proliferat arreu innombrables monstres locals adaptats perfectament al seu entorn i amb las peculiaritats pròpies dels seu àmbit geogràfic. Tothom té els seus monstres casolans, els seus fantasmes particulars. Tothom els té, i els té identificats. Només cal trobar els pallassos que, mitjançant la parodia i la caricatura, ridiculitzin les seves monstruositats.
dijous, 30 d’agost del 2012
FC BARCELONG
Un aprèn amb el temps que les coses no són perquè sí. Que no passen perquè han de passar i prou. Si t’entretens en gratar una mica la superfície del que no entens, trobaràs, amb poc esforç, un motiu per a cada cosa i una última raó que ho acaba explicant. Que el Barça hagi regalat la Super-copa d’Espanya a un Madrid inferior, no ha estat producte de la casualitat, ni de la generositat, ni de la indolència, ni molt menys d’un accident. La dació del Barça ha estat una estratègia ben calculada i encara millor planificada. De vegades, i aquest és el cas, cal renunciar a un èxit menor per aconseguir-ne un de més gran i de més rotund. Sabem que Mourinho es conforma en guanyar un títol cada Temporada i que no el repeteix a la següent. Doncs amb aquesta certesa al Barça només li quedava oferir-li al Madrid la Super-copa en safata de plata perquè, amb un títol al sarró, el portuguès ja es donaria per satisfet, apaivagaria la seva vanitat i aconseguiria el que aconsegueix cada any. Si hem de fer cas a Mourinho (cosa que dol), aquest és un títol menor i no s’ha cansat de repetir-ho per activa i per passiva. El Barça ho ha tingut clar des del primer moment: cedir una engruna i acabar per menjar-se el pa. Que Mourinho continuï al Madrid és, ara per ara, una de les millors coses que li pot passar al Barça. Per cert, Thomas Weber, historiador alemany, acaba de publicar un llibre on descriu Hitler com a un arter, mentider, manipulador, obsessiu, megalòman i un orador convincent. Us sona?
dimecres, 29 d’agost del 2012
La xocolata
Un dels més gustosos plaers quotidians, que sembla haver caigut en desgracia darrerament, és la ingesta de xocolata. L’obsessió per la imatge corporal ha estigmatitzat la xocolata fins a extrems injustificables. D’aquí l’oportunitat dels estudis fets per la doctora Beatrice Golomb que desmenteixen científicament la relació entre la obesitat i la xocolata. El treball de la Universitat de San Diego no es queda només en aquest aspecte i, sortosament, va més enllà. “No significa que menjar la quantitat de xocolata més gran imaginable sigui beneficiós, sinó que menjar xocolata amb certa freqüència pot resultar favorable per a la salut” diu Golomb. L’excés, com sempre, és el veritable problema de qualsevol cosa. Però, d’aquí, a exiliar la xocolata de la nostra dieta, hi ha un abisme. De totes les formes existents de xocolata, la més adient és la negra, perquè conté el percentatge més alt de cacau i menys quantitat de greixos i sucres. Són coneguts, i reconeguts, els efectes euforitzants de la xocolata, la capacitat de fer-nos feliços mitjançat l’alliberament d’endorfines (hormona de l’alegria) i d’una substància anomenada feniletilamina de la família de les amfetamines que és un estimulant natural. Però el que no es coneix suficient, i els estudis científics ens ho desvetllen, són els seus efectes antioxidants i anticoagulants que mantenen baixa la tensió arterial i rejoveneixen les cèl•lules. I una curiositat d’última generació: la xocolata també és bona pel refredat i la tos, gràcies a una substància activa anomenada teobramina que és infinitament superior a la codeïna dels xarops, i sense els efectes secundaris que tenen aquests. En fi, és d’agrair que la ciència surti al rescat dels plaers tradicionals i avali allò que el nostre cervell (i paladar) tenien molt clar.
dimarts, 28 d’agost del 2012
Nous antibiòtics
Entre la classe política, una classe que progressa inadequadament, es poden distingir dos perfils ben diferenciats: els líders (pocs) i els que es limiten a ocupar un càrrec (l’immensa majoria). Els líders són aquells que volen transcendir i als que els preocupa (i ocupa) la seva influència sobre l’entorn. Un líder actua més en funció del col•lectiu que no pas dels seus propis interessos i posa en l’exercici de la seva activitat tots els recursos per convèncer, i/o, en el pitjor dels casos, caure en l’intent. A l’altre extrem de la classe, emparats per la mediocritat, trobem el gruix d’aquesta malformació social: els polítics de càrrec. Polítics per als que, l’únic objectiu raonable, és mantenir-se en el càrrec el màxim de temps possible sense atendre, ni als seus representats, ni als successius, desitjables i exigibles canvis. Polítics d’ofici, reclosos en palaus de mirall (no de vidre) i aïllats en perfecta estanquitat del món que els envolta i els paga. El líder és una febrada sobtada i que, per la seva intensitat i passió, és de curta durada. O desapareix per la pressió de la medicina o acaba amb la vida del malalt. En canvi, el polític d’ofici, aquell que es limita a ocupar un càrrec, és com una febrícula, discreta però permanent i que, per les seves característiques, s’acaba fent resistent als antibiòtics, provocant una molesta, llarga i desesperant agonia al malalt. Necessitem urgentment nous fàrmacs com l’aire que respirem o, encara millor, com l’aire que cada cop ens costa més respirar.
dilluns, 27 d’agost del 2012
Subscriure's a:
Missatges (Atom)